L’Adrià Salas (Barcelona, 1985) ve a l’entrevista acompanyat del Rubén, amic i company de grup a La Pegatina, el grup de rumba nascut de tres amics de Montcada i Reixac que ja ha sonat per mig món. Vénen de tocar a El Matí de Catalunya Ràdio i l’Adrià ha de portar el Rubén a casa amb el cotxe, de manera que tots dos s’asseuen amb nosaltres. Acabem fent una sobretaula els dos músics, el fotògraf i un servidor on bàsicament ens caguem en el sistema educatiu i la situació actual del periodisme. Abans però, parlem amb l’Adrià sobre la seva relació amb les paraules, el procés de compondre cançons i el paper que ha de jugar la música com a eina reivindicativa.

Et guanyes la vida amb la música, però vas estudiar periodisme, no?

Sí, vaig estudiar periodisme, em vaig treure la carrera en 7 anys perquè els últims tres ja estàvem amb La Pegatina. I la veritat és que m’ha servit bastant, perquè al final el que estem fent és comunicació. Parlar als concerts, explicar què fas, les notes de premsa, les notícies a la web... Són coses que t’ensenyen a comunicar. Fer cançons és comunicar coses emotives, sensacions. La música és també un llenguatge.

Et veus exercint algun dia periodisme convencional?

No, no m’hi veig. De fet, com que ens han fet tantes entrevistes he vist com està al tema, i... Un periodista ha de ser una persona molt lliure, ha de tenir curiositat, vocació, s’ha de buscar la vida. I al final acaba treballant fent notícies com a xurros. Nosaltres enviem notes de premsa, i les copien exactament igual! No ens truquen per contrastar ni buscar fonts. I clar, al final els periodistes només copien i enganxen. Si exercís no seria periodista convencional, m’agradaria fer coses diferents a les que fa la gent als mitjans generalistes.

Vas escriure una novel·la amb 17 anys. Com va anar això?

Tenia molta curiositat, escrivia coses... És una novel·la una mica estranya. Recordo que la vaig presentar a un concurs de literatura de Sant Adrià. I em van dir: mira, t’hem donat un accèssit perquè no sabíem si eres un geni o estaves tocat del bolet. Era una paranoia, jugava molt amb les tipografies, hi havia un capítol que explicava una història a través d’una enquesta... Coses així. En realitat era experimentació.

 

 

A moltes cançons de La Pegatina hi ha jocs de paraules. Per què decideixes introduir aquests elements?

Els jocs de paraules t’atrapen fonèticament. Per exemple Mira que mira Miranda, és una cançó que ja t’escoltes perquè fa gràcia el joc de paraules, enganxa. Sempre he pensat que si una tornada té moltes esses enganxa més. Jo em penso regles així que veig que funcionen però no sé explicar-te molt bé per què. Al final, el que trobo és que si una cançó fonèticament entra bé és molt més fàcil de memoritzar, i és més fàcil que la gent pugui cantar-la.

Aleshores, t’imposes normes fonètiques a l’hora de compondre perquè les lletres enganxin més?

Totalment intuïtives! Jo sé si una frase m’agrada o no, i si entrarà bé o no a la gent. També sé si expressa el que vull dir o no.

Com es compon una cançó? Tens una rutina o t’enganxa la inspiració a qualsevol lloc?

Ve la inspiració. Encara que estigui sense la guitarra, si em ve alguna cosa al cap la gravo i després ja li trec els acords. Provablement sigui només un nananana, o alguna frase sense sentit. Però després, a força de tocar-la et van sortint frases. I quan ho cantes per primera vegada, sense buscar-li una lletra, de cop surt alguna cosa que té sentit. I quan ho escoltes després penses: és l’inconscient que m’ha posat aquella paraula allà! I resulta que a partir d’aquella paraula tot cobra sentit, i a partir d’allà jugues. Normalment faig escriptura automàtica, em ve una frase i ho començo a escriure tot tal i com surt. Jugo a fer el que m’agradaria escoltar, penso fonèticament el que voldria escoltar. Estic mesos amb la melodia al cap, i de cop i volta un dia arriba la inspiració i l’acaba.

Les vostres lletres són més complexes que la vostra música?

Sí, perquè les lletres es van madurant sense saber-ho durant mesos, i quan surt treus tot allò que has estat treballant de cop i volta, de manera inconscient. Si li dónes massa voltes, la lletra deixa de ser fresca i deixa de dir coses que hauria de dir. I el fet de fer-ho així porta a que tinguin moltes interpretacions, a mi cada cançó em pot remetre a tres històries diferents que hagi viscut, però la gent després ho porta cap als seu terreny.

Vosaltres heu cantat en molts idiomes...

8 ja!

Això a l’hora de compondre com funciona? És aleatori?

De vegades et sona sol. A non è faccile jo ja tenia la tornada al cap, com que estàvem a Itàlia em va sortir així. No és res pensat, surt. Igual estem a Argentina i comencem a cantar en l’argot del país. Tot ve de vivències, del lloc on et trobis. Per exemple, la cançó de La Voisine. Estàvem a França, a un bar, tocant Tomasín. La veïna de dalt no ens deixava seguir tocant perquè fèiem molt soroll i no podia dormir. I la gent del públic va començar a cantar ona merde la voisine, que vol dir emmerdem la veïna. Vaja, que li donin pel cul a la veïna. Va sortir espontani, del públic. I vam decidir que faríem aquesta cançó per recordar aquest dia. Després sí que se’ns queixen de que cantem massa en català, o en castellà... La cançó ja et diu en quin idioma ha d’estar, tu ja ho intueixes. Jo sóc molt més exigent escrivint en català que en castellà. En castellà puc jugar més perquè m’importa menys el que dic. El català, com que és la llengua que tinc més a dins, he de dir coses amb les que em senti molt segur, sóc molt més exigent amb les cançons en català, les descarto molt abans.

T’exigeixes més amb el català perquè el domines més?

No, perquè és el tipus de cançó amb la que dic coses que m’aporten molt més sentimentalment. Explico més emocions en català que en castellà, però explicar emocions és complicat. I en català és més difícil escriure coses fonèticament agradables, cal buscar més. I de vegades quan fas escriptura automàtica no trobes el què, et ralles, li dones mil voltes, hi ha coses que al principi et sonen bé però després et sonen fatal... Li exigeixo molt més al català. En castellà jugo i m’ho passo bé.

 

 

En el moment polític que viu Catalunya molta gent exigeix que us mulleu, que us posicioneu a un bàndol o l’altre. Com ho viviu?

Mira, portem ja dos anys parlant d’això i al final no es parla de res més. I per nosaltres hi ha coses molt més importants. No ens posicionem sobre la independència perquè tenim dos francesos al grup, i venim d’un poble on ho hem viscut tot majoritàriament en castellà. En canvi, en el que sí que podem fotre canya i ens incumbeix són les retallades en cultura, sanitat o educació. Al final el discurs independentista amaga les altres coses, posant de moda aquest discurs estan illusionant a la gent perquè no se’n recordi de tota la resta. Als concerts molta gent comença crits d’independència, però un concert no és el moment per fer política, és el moment per recordar temes socials.

Precisament, al primer disc hi havia moltes lletres reivindicatives, com No a la Guerra o Gran Hermano. Les reivindicacions no s’han anat diluint una mica amb el temps?

S’ha anat diluint, però s’ha anat transformant en altres coses. Aquest últim disc parla molt de la hipocresia. Ara puc jugar a posar molts discursos diferents en una cançó, i pot ser que estigui parlant d’una dona, l’amor o l’amistat i en realitat estic fotent canya a una altra cosa. Que igual només ho entenc jo, però per mi ja és reivindicació. Per exemple, la cançó d’Olivia. Si enlloc de ser Olivia fos la classe política estaríem explicant una relació amor-odi entre el poble i la classe política. Quan ets jove vols dir-ho tot molt clar i explícitament, i si pots cagar-te en alguna cosa ho faràs. Però quan t’adones que no estàs fent política sinó que estàs fent art intentes donar-li la volta a tot.

Creieu que no us heu de mullar explícitament en temes socials?

Nosaltres no som líders d’opinió. No em plantejo liderar cap moviment amb les meves cançons. Jo escric cançons que a mi m’agraden, i si li agraden a la gent, doncs millor. I ja està, no té més. Amb el que hem viatjat... Quan estem fora ni tan sols recordem el que passa aquí. Al final veus que vas a repartir felicitat, bon rotllo. No volem que la gent surti enrabiada del concert amb ganes d’anar a una manifestació. Nosaltres anem a fer art, i la gent no surt d’una exposició de quadres i vol anar a una manifestació, ni es posa a fer crits d’independència enmig d’una obra de teatre! No és el lloc, per mi no és el lloc.

Fa pocs dies vau estrenar La Pegatina El Docu, un documental sobre el grup que mostra interioritats durant les gires. El dia de la preestrena deies que estaves molt nerviós i un cop acabat comentaves que et senties despullat. Per què?

És un moment en el que la gent descobreix coses de tu que no sap. Saben com ens comportem als concerts, o potser llegeixen les nostres entrevistes. Però no saben de la teva vida diària, ni com penses, ni com et comportes. El documental explica moltes coses de cadascú, i la gent quan vagi als concerts ens veurà de forma diferent. Canvien les regles del joc, la gent ja és col·lega, ens coneix més profundament. Està bé que es vegi com treballem i com anem de gira. El treball que hem anat fent de formigueta i de posar-hi il·lusió és important que es vegi en imatges, en imatges no falsejades on t’oblides que hi ha un càmera, i que per tant són autèntiques.

 

 

En una entrevista fa 4 anys dèieu que encara no havíeu tingut l’any de consolidació, que volíeu anar al Viña Rock, tocar per la resta d’Espanya... En aquests anys heu anat tres cops al Viña Rock, gira per Àsia, Sud-Amèrica, Europa sencera. Com heu gestionat aquest canvi tan gran?

Quan ens vas entrevistar ja havíem fet un canvi increïble, però ens faltava repercussió a nivell estatal i europeu. La gràcia de que tot surti bé és que hi ha molts assajos darrere, s’ha treballat molt el directe. Ens ha arribat quan havia d’arribar i nosaltres estàvem preparats perquè arribés. No hem hagut de gestionar res, només deixar-nos portar. Nosaltres ens sentim capaços de tocar a qualsevol lloc del món, ens podem comunicar amb qualsevol i fer-ho amb eficàcia.

I a nivell personal, com ho vius?

No hi penso massa. Quan d’aquí uns anys mirem el documental sí que pensarem: hòstia, sí que vam fer coses... Però són com petits somnis que queden allà. Fa dues setmanes vam anar al Japó i jo no recordo la sensació d’estar allà, ha estat tan ràpid que no tens temps d’assimilar res. I ara anirem a Sud-Amèrica, tornarem i tot seguirà endavant. Tot és pimpam, com que estem molt apurats d’agenda arriben les coses, hi anem, tornem i ja pensem en el següent. Si no fos perquè després fem entrevistes per explicar-ho o perquè t’agreguen japonesos al Facebook ni ens adonaríem que hem anat.

Fa quatre anys l’objectiu era donar-se a conèixer a nivell estatal. Ara ja voleu fer-vos coneguts al món sencer?

Sí, ja ho dèiem al documental abans d’acabar. El pas és ser universals. No que et coneguin a tot al món a un nivell mainstream. Però poder tocar a tot el món i que a tot el món tinguis gent esperant-te és bestial. Ara ja només ens falta Àfrica i Oceania, i hi anem l’any vinent, és l’any del world tour! Per nosaltres és l’aventura, no tant com la professió. És com un videojoc per pantalles que és inacabable i on pots arribar on vulguis mentre no t’estanquis en una pantalla.

Per acabar et demano que escullis una paraula.

M’agrada molt velocitat, sóc molt ràpid! M’agrada perquè implica una manera de ser, uns objectius, estar en forma... Implica moltes coses. En francès, velo és bicicleta, i també em mou el fet de tenir rodes, de córrer moderadament. No una velocitat perquè sí .

Text: Oriol Soler

Fotografies: Marc Saludes