Alba Castellví: “Totes les escoles haurien d’oferir una formació per a pares per millorar l’educació dels seus fills”

L’Alba Castellví (Sant Sadurní d’Anoia, 1976), és sociòloga, educadora i mediadora de conflictes. Per sobre de tot, però, és mare d’un noi i d’una noia. Fruit de tota aquesta simbiosi neix Educar sense cridar, un llibre àgil i pràctic sobre la convivència entre pares i fills. A banda del llibre, l’Alba també ofereix xerrades, tallers i assessorament personalitzat a les famílies per aprendre a educar amb serenitat i fermesa però també des del respecte i de manera tranquil·la. Ens rep a casa seva, una petita finca resguardada entre el mar de vinyes que inunden el Penedès. Ràpidament se’ns posa a la butxaca i ens captiva amb la seva manera de fer. És alegre, desperta i positiva, i desprèn un no sé què que ens fa sentir com a casa. En acabar l’entrevista ens convida a berenar figues, una de les seves debilitats, i encetem una conversa que durarà una bona estona més. I ho fa en tot moment amb un to de veu baix i pausat.

Crida l’Alba Castellví?

Ara ja no, perquè els meus fills són grans. He cridat quan eren petits, i precisament per això he buscat les maneres per aprendre a cridar menys. Perquè quan crides es crea un malestar, tant per a mi com per a ells. I jo sóc la primera a voler-me’l estalviar. També és veritat que ja no crido perquè no em cal. Ara estic en disposició de transmetre als altres les idees per no haver-ho de fer.

Educar sense cridar. En què consisteix?

Bàsicament és mirar de trobar una manera tranquil·la de relacionar-nos amb els nens. Els nens són molt exigents, demanden molta energia, molta dedicació i nosaltres sovint tenim poc temps i això fa que moltes vegades perdem els nervis i cridem per desbloquejar situacions que voldríem que fluïssin amb més agilitat. Sovint el que fa que cridem és el fet de donar una ordre moltes vegades perquè pensem que així acabaran reaccionant. Tot plegat té molt a veure amb com parlem, amb com diem les coses i amb l’expressió que fem servir, tant corporal com verbal.

Acostumes a dir que la clau és no perdre la calma i mantenir la serenitat. Realment s’aconsegueix no cridar quan estàs molt empipat?

Hi ha maneres d’aconseguir-ho. El que hem de fer quan estem tan enfadats és no dir res. Perquè si diem alguna cosa, és probable que ho fem malament, que ho fem amb el to de veu alt, o que diguem coses de les quals després ens penedirem. Per tant, quan estem així, el que hem de fer és callar, cosa ja prou difícil, però possible, i si podem, marxar. Si marxem del lloc on està passant allò que no ens agrada, tenim moltes més possibilitats de reaccionar bé quan tornem. Hi ha pares que diuen que no poden marxar quan la situació és delicada, perquè hi ha risc, etc. En aquest cas, el que podem fer és una respiració profunda abans de parlar, tranquil·litzar-nos, i a continuació parlar amb el to més baixet possible. Quan parlem baixet, l’altre ha de fer un esforç per sentir-nos, per tant, ha de parar atenció a allò que diem.

És factible posar en pràctica aquesta metodologia tenint en compte que vivim en una societat accelerada que fa que la gent vagi de bòlit i estressada?

És veritat que els factors estressants d’aquesta vida tan atapeïda d’activitats que tenim juguen en contra nostra, i que com més enfeinats anem més de mal humor ens posem. Per tant, seria bo veure què fem amb el temps que tenim. Educar vol un temps i moltes vegades la gent es pensa que quan tingui fills la seva vida serà com abans de tenir-los i que podrà continuar fent les mateixes activitats, treballant les mateixes hores i veient les mateixes persones. I això no és així. Per educar cal temps. Es parla molt del temps de qualitat que hem de dedicar als nanos, i que aquest és més important que la quantitat de temps, però jo el que dic és que perquè hi hagi temps de qualitat primer ha d’haver-hi temps.

Fins a quin punt la teva experiència com a mare t’ha ajudat a crear aquest seguit de tècniques educatives que ara et dediques a explicar?

M’ha servit moltíssim. Per a mi ha estat el factor més important. Si no fos mare, crec que no m’atreviria a parlar amb altres pares i mares sobre les maneres de fer les coses amb els nens. Jo vaig ser mare molt jove, i a més d’educar els meus fills, tenia moltes coses a fer, però també tenia moltes ganes d’estar amb ells i de gaudir-ne, i va ser això el que em va ajudar a rumiar. Després, també hi ha el fet que jo vinc del món de la gestió de conflictes, i durant molts anys he fet mediacions. Les eines de la mediació, que també són les de la comunicació, juntament amb el fet que em dedico a l’educació, m’han permès fer aquest compendi d’estratègies. Per tant, diria que han estat aquests tres factors: ser mare, treballar amb nens habitualment, i haver fet mediacions.

Tothom està preparat per ser pare o mare?

Jo crec que no. Costa molt reconèixer que no s’està preparat. El que passa és que la gent que no ho està no ho sap, no ho reconeix. Crec que seria interessant que tothom tingués accés a uns mínims de formació per pares. Hi ha qui no els necessita i per tant en podria prescindir. Ara, tothom qui els necessita hi hauria de poder accedir. Hi ha certes coses que tots els pares haurien de poder tenir en compte, i no tots s’ho han pogut plantejar, ja sigui per circumstàncies, socioeconòmiques, culturals, etc. El fet és que hi ha persones que prenen decisions sense la reflexió i la capacitació necessària. Com a societat hauríem de poder oferir a tots els pares aquesta capacitació mínima pel bé dels fills i de les famílies.

Que no tothom estigui preparat per ser pare o mare és un fracàs que tenim com a societat?

No, no és un fracàs de la societat perquè un fracàs és allò que passa quan tu t’has fet un propòsit i no l’has pogut assolir. La societat mai s’ha proposat formar pares i mares amb habilitats parentals que siguin capaços d’educar de forma conscient, reflexiva i amb garanties les seves criatures. Per tant, no podem parlar de fracàs. Ara, com que tot és millorable, la nostra manera d’organitzar-nos socialment en aquest aspecte és millorable.

En aquest sentit, en el llibre expliques que educar els ciutadans del futur és canviar el món. Tenint en compte el que estàs dient no seria més adequat dir que educar els ciutadans del present, és a dir, en molts casos els pares, és canviar el món?

Doncs sí. Hi estic d’acord.

Ja que hi som, doncs, tu que et dediques a fer tallers, conferències, i consultes privades per pares, com creus que s’han d’educar els pares?

És important que els pares prenguin consciència de com se senten davant les reaccions i les necessitats dels seus fills, i que aprenguin a gestionar aquestes emocions i a donar les respostes adequades als nens. Em refereixo a les respostes que siguin educatives i que facin d’aquests nens en un futur persones capaces d’assolir els seus propis objectius, ser feliços amb les seves circumstàncies i fer felices a les persones que els envolten. Es tracta de dotar als pares de les capacitats d’acompanyar adequadament els nens, fent-los autònoms i no dependents.

Estan preparats els pares per rebre aquesta educació?

Els pares que venen a les xerrades o tallers, o que em demanen orientació personal, no només estan preparats sinó que estan oberts i predisposats a rebre qualsevol idea per millorar. Els que no, directament ja no s’interessen pel tema. Tot i que jo crec que si sabessin que allò que fem les persones que ens dediquem a la formació de pares els pot fer sentir millor i pot fer que a casa hi hagi més pau, segurament, també, estarien predisposats a escoltar.

Com es pot aconseguir arribar a totes aquestes famílies?

Fent un pla de formació per a pares que abasti totes les escoles de Catalunya.

Això és molt ambiciós...

Sí, és una idea política. Jo crec que s’hauria de tirar endavant. Tots els centres educatius haurien de tenir la possibilitat d’oferir a tots els pares i mares una formació per la millora de l’educació dels seus fills. Crec que hi hauria d’haver recursos públics destinats a aquests tipus d’activitats.

Hi veus futur?

Vull pensar que sí que n’hi ha de futur. Que tenim moltes coses a fer i que les farem. De fet, jo estic disposada a impulsar aquesta idea.

N’has parlat amb algú? Hi ha alguna via oberta?

Ho estic començant a fer. No et puc explicar gaire cosa més per això. N’he parlat amb una persona, li he posat la idea sobre la taula, li he dit que jo hi crec fermament, i que estic disposada a fer el que calgui perquè això sigui possible. Aquesta persona m’ha dit que s’ho llegirà, i ara estem en aquest punt. Per tant, no et puc explicar res més. Perquè l’únic que em faltaria és dir-te el nom de la persona i no ho puc fer, perquè llavors l’estaria posant en evidència si això no tirés endavant.

D’acord, deixem-ho en què està en marxa. Parlem del paper que juga la societat en l’educació dels més petits. Quina importància tenen els pares dins del grandiós sistema de socialització en què s’eduquen els nens? Escola, amics, familiars, entorn, mitjans de comunicació, etc.

Els nostres fills són fruit de múltiples influències, no només de la nostra. Per tant, hem de ser conscients que allò que nosaltres fem és molt important però no és l’únic factor determinant. Això, ja ens ha de permetre relaxar-nos, perquè els nostres fills també són fruit de la influència educativa de l’escola en què van, dels amics que tenen, de les famílies d’aquests amics, de l’entorn i del lloc on hem triat viure, dels mitjans de comunicació als quals estan exposats de vegades de forma indiscriminada, etc. Totes aquestes influències eduquen. Per tant, el que nosaltres fem és important, però no és determinant. També hi ha la influència genètica.

En el cas de considerar-los perjudicials, es poden contrarestar aquests factors externs?

No del tot. Podem intentar introduir matisos. Si nosaltres tenim una notícia en pantalla i no volem que arribi als nostres fills sense filtres podem comentar-la, opinar-la, apagar el televisor. Ara, controlar tot el que passa i totes les influències que els eduquen és impossible. Tampoc és desitjable, perquè al final ells han de madurar en l’entorn on conviuran i li han de fer front. Han de crear-se un criteri propi i nosaltres podem mirar de guiar-los.

Contínuament parles de tranquil·litat, serenor i conscienciació, però els nens també necessiten riure, jugar, desinhibir-se, etc. Es pot educar aquesta faceta?

S’ha d’alliberar més que educar. És a dir, els nens han de tenir aquest temps per fer activitats no contingudes. Hi ha d’haver un temps per la llibertat, pel moviment, per l’energia. Antigament hi havia tres àmbits sobre els infants. Dos de dirigits pels adults, que eren l’escola i la família, i un altre que era un entorn totalment descontrolat, lliure, que era el carrer, i que l’estem perdent. Aquest espai, on no hi ha persones grans, gairebé infinit, on el nen es pot allunyar de casa, pot fer la seva sense que ningú li digui el que ha de fer o amb quina mesura ho ha de fer, és un espai molt important. Si no tenim el carrer perquè les nostres ciutats ho dificulten, hem de buscar altres entorns on hi hagi aquest espai de llibertat.

On els podem trobar?

Bona pregunta. Doncs, per exemple, als estius podem buscar entorns a la intempèrie, fer activitats menys estructurades, podem fer el temps més lax. Potser el cap de setmana podem relaxar els hàbits.

És complicat, sobretot tenint en compte que els models de societat i de ciutat en què vivim estan cada vegada més estructurats i jerarquitzats. Hi ha alguna manera de fer-li front?

A veure, com ho podríem fer? Hi ha una cosa que podem fer que és reduir el nombre d’activitats pautades. Per exemple, les extraescolars, que fan que el nen hagi d’anar d’un lloc a l’altre despresa i corrents, i que tingui molt poc temps per fer la seva, a casa, tranquil·lament. En lloc de buscar que els infants siguin més i més competents amb més habilitats podríem mirar que estiguessin més tranquils i que digerissin millor allò que viuen. Que tinguessin una experiència més personal i no tan dirigida de les coses.

Com n’és d’important tenir aquesta experiència experimental de les coses?

És important que hi hagi un temps no dirigit per no fer res en concret perquè així és com podem començar a avorrir-nos, i és important avorrir-nos perquè d’aquí neix la creativitat. Quan m’avorreixo penso: “Què carai puc fer per deixar-me d’avorrir?”. Aleshores és quan posem en joc els nostres propis recursos, intel·lectuals, d’enginy, la imaginació, etc. Busco que tinc al meu entorn que pugui procurar-me una distracció. Per tant, és molt important que hi hagi aquest temps. I a vegades els pares ens preocupem en accés perquè el nen no té res a fer, s’està avorrint o perd el temps. Ens ha de deixar de preocupar.

Per acabar, et demano que escullis una paraula.

La meva paraula preferida és badoquera. Una badoquera serveix per abastar les figues més altes de les figueres. És un bastó llarg fet amb una canya que es bada en un dels extrems. Quan la canya s’obre, dins s’hi posa una mica de palla, de cotó o de roba, i aquesta obertura de la canya es fa sostenir amb un cordill. Tu amb això pots abastar les figues que estan més amunt. Per mi, les figues són mossegades de felicitat. I clar, la badoquera serveix per abastar-les. Badoquera, a més, ve de badoc, de badar, perquè la canya, a l’extrem, bada la boca per agafar la figa. Badar, amb el sentit d’obrir, és una paraula molt bonica. No dir res, no badar boca.

Text: Pau Franch

Fotografies: Albert Gomis

 

Tornar