Alfonso Vilallonga: "L'important és el que fas, no el que ets"

La casa d’Alfonso Vilallonga (Barcelona, 1962) és una combinació de diferents objectes que semblen venir de mons diferents. En una de les habitacions de la seva casa de Vallcarca hi ha dos ukeleles, una guitarra espanyola, un arbre genaològic de la família Maldà, un piano, un quadre d’aspecte barroc on surten alguns dels seus avantpassats – “diuen que m’assemblo a aquest nen d’aquí, però fa cara de dolent” – i dues cadires estampades amb tela de lleopard. Aquest caos defineix l’Alfonso, que a part de ser músic, tenir una llarga discografia i haver posat música a algunes pel·lícules d’Isabel Coixet també és Baró de Maldà i Maldanell i Baró de Segur. Ens rep amb una camisa hawaiana amb els primers cordons descordats i uns quants pèls blancs del pit a la vista. Ell i la seva trajectòria són les d’un home que sembla haver fet sempre el que no s’esperava d’ell o del seu estatus de sang blava, títol nobiliari inclòs, començant per viure a Vallcarca. A part, és un creador en essència, sempre vinculat amb l’art i un gran aficionat al joc en totes les seves formes i usos.

Quina importància té l’ús del llenguatge dins la teva música?

Home, jo faig cançons i bandes sonores. Em fa l’efecte que tinc una relació molt estreta amb les paraules, el llenguatge i les paraules m’afecten molt. Tinc un gust especial amb les paraules, m’arriba molt com es diu una persona, un nom concret, m’agraden o no m’agraden, rebutjo paraules i em sento atret per paraules... I amb les cançons és igual. Jo sóc lletrista, sempre m’ha agradat escriure i abans de ser músic ja m’agradava escriure. Tinc una relació estreta amb la paraula.

Com vas entrar al món dels palíndroms per acabar escrivint un musical palindròmic?

Jo vaig entrar al món dels palíndroms ja fa molts anys. Jo aleshores vivia als Estats Units, vivia a Boston però treballava a Nova York i anava molt en tren. Jo amb els meus amics d’infància sempre feia jocs de paraules, i jugava al diccionari. I em van dir: hi ha quatre bojos que han fet un club de palíndroms. [Es refereix al Club Palindrómico Internacional, actualment presidit per Jesús Lladó] Jo no sabia què era un palíndrom, vaig aprendre del tema i vaig començar a fer palíndroms al tren entre Boston i Nova York. Sempre m’ha interessat sobretot la cosa de l’anada i tornada, de fet vaig crear aquest musical el 1999 que es deia Turning Point, i tot estava basat en un palíndrom. Era la vida d’un compositor on tota l’acció passava del dret i del revés, les frases eren palindròmiques i la música també. Bach ja feia palíndroms musicals! Hi ha peces que tenen un punt mig i a partir d’aquest punt mig van al revés.

On està el gaudi del palíndrom? Per què hi ha aquesta obsessió per la simetria?

Bé, és una cosa que té una certa màgia. És com resoldre un problema que et poses tu mateix. Tu crees el conflicte i el resols, és una construcció que vas fent i que se’t va acudint. El més maco del palíndrom no és només posar qualsevol xorrada que es pugui llegir del dret i del revés. Està bé, però a mi m’agrada el palíndrom poètic i humorístic. Que tingui una gràcia, un misteri. Per exemple: ALLÀ CADA TORRE DERROTADA CALLA. T’imagines un lloc després de la guerra, les torres... Hi ha una imatge que, a més a més, és un palíndrom. Aleshores és més interessant i és més maco. A mi m’agrada el palíndrom que té sentit poètic.

Hi ha referents palindròmics?

El referent que sempre hem sentit és el de Jorge Luis Borges, el de DÁBALE ARROZ A LA ZORRA EL ABAD. Deuria ser als anys 60’ o 70’, jo encara era petit. També hi ha Augusto Monterroso, que s’havia interessat per palíndroms i n’havia parlat als seus llibres. Després d’això, ara hi ha molta gent interessant. Ara hi ha un tio francès que es diu Gérard Durand, a mi hi ha gent que me’n va demanar i l’he conegut més recentment. És un monstre. Però són referents bastant actuals, no sé si hi ha tios més antics que també han fet aquesta tasca.

Tu cantes en moltes llengües. Escollir la llengua en la que es canta és una opció ideològica o una adaptació al context?

Una opció ideològica no. A veure... Jo què sé, si cantes en català igual la Generalitat et dóna una subvenció, no? Això sí que seria una motivació! Però una motivació falsa. Igual hi ha coses que sonen millor en una llengua, o en una altra, les llengües són tons de la música, cadascú té el seu color i la seva idiosincràsia, cadascú té el seu què. A mi la que se’m dóna millor és el francès, almenys és el que em diuen. El castellà meu és estrany, perquè hi poso sudacades i hi ha gent que no li agrada. I l’anglès és la meva segona llengua, he viscut molts anys allà... Cada llengua té el seu què, hi ha coses que sonen bé en una llengua i en una altra no, però res més, no hi ha cap altra consideració.

Has dit alguna vegada que, en part, et vas criar jugant a cartes. Aquest joc de la infància s’ha traslladat a l’edat adulta? Té una especial rellevància?

Sí, sí! Hi ha una cosa que jo sempre explico quan parlo de la meva infància: els meus pares eren músics no professionals, el meu pare sobretot, i a casa sempre es feia música, sempre es cantava, anàvem a festes... La música era la part més important de la nostra educació. I després els jocs de cartes. A casa meva sempre hi havia amics jugant al pòquer, al mus, al bridge, al backgammon... Però a un nivell bo, eh! No era per passar l’estona, era seriosament. Durant una època em vaig començar a introduir professionalment dins el món del joc: pòquer, backgammon... Vaig anar a tornejos internacionals i tot, però el meu pare em va dir: tu vols ser músic o jugador de pòquer? I em vaig decantar per la música. I la música també és un joc, ho fas per passar-ho bé i gaudir, i ja està, to play, tot és un joc, igual que actuar. Es un pasatiempo de espíritu alto. Jo crec que sempre mantinc aquesta part de passar-ho bé amb la música, si no és absurd.

Ja no jugues mai?

Sí, en plan lliure, però sí. Sempre dic que el joc t’ensenya coses de la vida, en canvi la vida no t’ensenya res del joc. A una partida de pòquer has de prendre decisions en qüestió de mil·lèsimes de segon i al cap de res ja tens una resposta. Aleshores hi ha un joc psicològic que si saps manegar t’ensenya molt sobre la vida.

Ets molt competitiu?

Jo he sigut sempre molt competitiu: esports, jocs de cartes... Però al món de la música mai he estat competitiu, mai he sigut un trepa d’aquests que vol triomfar a costa del que sigui. Mai he competit massa, crec que la música no és per competir. Els concursos de piano, per exemple, em semblen una bajanada absoluta.

Has treballat la música des de diferents perspectives. Com es canalitza la pulsió creativa quan es crea música de maneres tan diferents com un disc o una banda sonora?

Cal saber per a qui treballes. Una cosa és treballar per a tu i fer les teves cançons, i l’altra és complir amb un encàrrec. En aquest cas cal tenir clar que estàs servint algú. En el cas d’una pel·lícula, al director. Igual que a la Cort del Rei el músic volia fer feliç al rei, en el cas dels músics de cine igual. Cal tenir clar que tens un servidor, si no faràs poques bandes sonores. Ho has de fer tot com l’altre vol i entendre’t amb ell, després clar que intentaràs vendre-li la moto, però hi ha un productor, un coordinador, un director d’art i tu has de tenir aquesta flexibilitat. En canvi, si faig una cançó per a mi la faré com vulgui, i ja està.

Amb la Isabel Coixet has trobat aquesta empatia?

Sí, amb la Isabel ens entenem de seguida, el que passa és que ella després (com tots els directors) té el dret a fer el que vulgui. Al cap i a la fi, el producte final és seu, i jo tinc present que treballo per a ella. Jo sé què li pot agradar i ella sap què li puc donar.

Tu formes part d’una família noble. Tens consciència de classe?

Això és una mena d’arma de doble tall. Recordo que al principi, quan vaig venir d’Estats Units, la gent només es fixava en el meu títol quan vaig començar a fer concerts. Em parlaven de la meva família, deien que jo era el nebot de tal o de qual... Només sortia a les pàgines salmó de La Vanguardia. L’important de la persona és el que fa, no el que és. Si tu tens un títol, doncs mira, no el rebutges, però li dónes una importància relativa.

T’ha donat més maldecaps que beneficis tenir aquest títol nobiliari?

Primer de tot, jo no ho he jugat mai. Potser ho hauria d’haver fet, no ho sé. Conde Lequio, o un d’aquests que no foten res i viuen d’això... Doncs ei, de puta mare, ells van venent exclusives i viuen d’això, no em sembla malament. Però jo sóc músic, i ja està. La resta... No pots pretendre viure d’una cosa que et ve donada. No ho rebutjo, i de puta mare, ja està no significa més que això.

I com és que has acabat vivint a Vallcarca? He llegit que vas dir que estaves fart dels abrics de pell i que volies envoltar-te de gent anònima.

Abrics de pell... Ah, sí! A la Diagonal. Se’m va atravessar la Diagonal, fixa’t tu! Vaig viure a la Diagonal tres anys però no em va agradar. Jo sempre he viscut al carrer del Pi, al Gòtic. Aquí estic de puta mare, aquest barri no és res. Ni pobre, ni ric, ni pijo ni res. Mira això de davant què simple que és, mira quina merda. [assenyala les vistes que es veuen des de la vidrera, un edifici de color beix]. Però està bé, és mesclat i hi ha de tot. Si estigués a l’Avinguda Pearson, a Pedralbes, doncs mira... Però això és el Coll, Vallcarca. Està bé.

Barcelona queda dividida en dos després de les municipals, els barris benestants i els populars van votar just el contrari.

Sí, va anar molt diferent. No sé aquest barri com va anar! És el districte de Gràcia, suposo que va sortir la Colau.

No, a Gràcia va guanyar CiU.

Bé, és curiós, realment sí que és curiós. Però jo crec que està molt bé el canvi que hi ha hagut.

Per acabar, et demano que escullis una paraula.

En anglès te la diré. Serendipity. Fa referència a trobar una cosa quan en busques una altra. Té molt a veure amb l’atzar també. M’agrada.

 

Text: Oriol Soler

Fotografies: Marc Saludes

Tornar