Benvinguts al país dels verbívors

Benvinguts al país dels verbívors, una terra jocunda sense llei d’estrangeria. És verbívor tothom qui beu verbs i els fa ballar. L’única condició és no tenir por de jugar ni de jugar-se-la. Aquest portal ha passat per diverses fases des de la seva creació l’any 1999. L’última, de 2014 a 2017, ha estat un espai obert a professionals de tots els àmbits, setmanalment entrevistats amb el joc de rerefons. Podreu trobar totes les entrevistes aquí sota.

Abans, havia estat un fòrum interactiu amb propostes de jocs en català, castellà i italià, fins que les xarxes socials van aportar una via més directa per acollir la comunitat verbívora, que ara rep un estímul diari des de la pàgina www.facebook.com/verbaliajocs Com més hi intervingueu, més possibilitats de guanyar premis tindreu. El nostre principal interès és il•lustrar amb exemples que el fet de jugar és una experiència cultural de primera magnitud.

El país de Verbàlia l’impulsa Màrius Serra, autor dels llibres Verbàlia (2000), verbalia.com (2002) i Verbàlia 2.0 (2010) i coautor amb Oriol Comas dels jocs Verbàlia (Devir, 2010), El joc de l’enigmàrius (Devir, 2013) i els 4 jocs portàtils de la D.O. Verbàlia (2015). Des de març de 2018, Oriol Comas i Coma és, també, un personatge literari de novel•la negra, l’expert en jocs homònim que resol una trama criminal a La novel•la de Sant Jordi, de Màrius Serra (Amsterdam, 2018)


Alfred Garcia: “Es coneix més a una persona amb una hora de joc que en un any de conversa”

L’Alfred Garcia (Barcelona) és conjuntament amb el Jordi Ciprés un dels dos propietaris de la botiga especialitzada en jocs JugarXJugar. Situada a la part alta de l’Avinguda Gaudí, JugarXjugar és una petita i acollidora botiga de barri que permet al client submergir-se en un món ple de màgia i jocs. Amb aquest esperit l’Alfred i el Jordi van engegar el novembre del 2007 un projecte de vida que feia anys que els rondava pel cap. 10 anys més tard, JugarXjugar s’ha convertit en un punt de referència i trobada pels amants del joc.

L’any 2007 veu obrir la botiga JugarXJugar. Com va sorgir la idea d’obrir la botiga?

La idea de la botiga va sorgir una mica per atzar. Aquesta botiga abans era un colmado del pare del Jordi. Un dia em va trucar i em va comentar la possibilitat d’obrir una botiga de jocs, perquè ell no volia continuar amb el negoci familiar, i aquesta era una idea que havíem comentat anys enrere. Perquè ell i jo ens coneixem del món del joc, del bar Queimada. M’ho vaig pensar i el cap d’una hora el vaig trucar i li vaig dir que sí, que endavant.

Teníeu pensat com volíeu que fos la botiga o veu anar-la muntant sobre la marxa?

Teníem més o menys una idea del que volíem fer. Volíem allunyar-nos una mica de la botiga de jocs freak, fosca, que comparteix jocs de taula i còmic, Magic, etc. Això teníem clar que no ho volíem. Ens agradava una botiga més lluminosa, més familiar, amb jocs de tots els tipus, etc. La idea era que si passés una mare o un pare amb un nen pel carrer la trobés acollidora. Allunyar-nos de la idea del monstre o de la criatura de Star Wars a la porta que als pares a vegades els tira una mica enrere. Llavors, vam anar a Madrid a fer un tour per veure els models de botigues que hi havia allà. Vam estar voltant, parlant amb els botiguers, i ens va agradar molt una botiga d’Alcobendas, que es diu J de juegos i que tenia el model que nosaltres pensàvem que podia funcionar.

Aquest novembre farà 10 anys que veu començar l’aventura. Quin balanç en feu?

Balanç positiu. Realment hem tingut molta empenta i li hem dedicat molts esforços. No som una botiga a l’ús, sinó que ens agrada implicar-nos amb la gent, assessorar-la, saber que volen, etc. Hi ha botigues, de tot tipus, que la gent s’emporta coses que veus que no és el que s’hauria d’emportar, que no l’està encertant, i que la persona que està a la botiga no l’està ajudant. Nosaltres això ho tenim molt en compte. A vegades, t’arriba algú a la caixa amb un joc que creus que no és l’adequat...

Per tant, interveniu, no? Entenc que la vostra feina va molt més enllà de la del simple botiguer.

Exacte. Preguntem als clients perquè volen els jocs, per a qui el volen, etc. Recomanem els jocs que creiem que són més indicats per les necessitats de cadascú. I això, a vegades ens va en contra perquè podem recomanar jocs més econòmics. Però creiem que hem de ser honestos. Ens agrada cuidar el client. Que després aquella persona que vam assessora torni i ens pugui donar les gràcies per haver-li recomanat un joc. La gent valora molt que tu intentis vendre el que creus que és el millor per ells i no que vulguis vendre la novetat de torn o els jocs més cars.

JugarXJugar és molt més que una botiga de jocs. Proposeu els tallers lúdics i les nits de jocs dels dijous i divendres. També proposeu treballar amb ludoteques, escoles, etc. Són propostes que ja teniu pensades o les aneu descobrint amb el temps?

La dels dijous a la nit, per exemple, era una activitat que teníem molt clara. La volíem fer. Com una forma d’apropar els jocs a la gent. La nostra idea era que vingués gent que potser no jugava habitualment o que no en sabia massa de jocs, i que jugues i provés jocs. Tenir la possibilitat de provar els jocs abans de comparar-los. Això, ho vam començar de seguida. L’únic dubte que teníem era el dia. No volíem fer-li la competència al Queimada, per tant, vam descartar el divendres, que és el seu dia dur, i vam decidir fer-ho els dijous. I és una activitat que ha funcionat molt bé. Aquesta setmana serà la 224 que ho fem. Parem el desembre i l’agost, i la resta de mesos ho fem tots els dijous. En general ve gent bastant habitual. Tenim un nucli dur molt fidel i després va venint gent esporàdicament. És un ambient molt divertit i molt distès. Els divendres, a banda, fem jocs de temàtica històrica. Són partides molt llargues i que moltes vegades hem de deixar a mitges.

Quins tipus de jocs teniu a la botiga?

Tenim des dels jocs més clàssics com poden ser els escacs, el parxís, o el backgammon, fins els jocs més moderns, on hi ha els jocs d’estratègia. També tenim els jocs que se’ls diu pertinents, que són jocs de riure, de partides ràpides, d’observació, de reflexos, etc. Després tenim els jocs més pensants per nens, més infantils. I això és una de les coses que nosaltres sempre lluitem. La gent pensa que el fet de jugar és una cosa que és per nens. I de freaks

Com es fuig d’aquesta premissa?

Fent una tasca una mica educadora que la gent entengui que jugar no és una cosa per nens ni per gent rara. És una cosa molt sana, que està molt bé i que et serveix per a moltes coses. Per crear llaços, compartir espais, compartir moments, rius, t’enfades, etc. Perquè en els jocs hi ha moltes tipologies de jugadors: el que li és igual si guanya o no, el que li agrada guanyar per sobre de qualsevol cosa, el que si pot t’intenta colar alguna trampeta, etc. A fora tenim una placa amb una frase que se li atribueix a Plató que és: “Es coneix més a una persona amb una hora de joc que en un any de conversa”.

La manera en què una persona juga és la representació de la personalitat d’aquesta persona?

Home, com a mínim alguna cosa de la teva personalitat surt. Si ets molt competitiu o no, etc. Realment sí. La personalitat es pot treure en una partida. Si ets pacient, i t’enfades, si ets molt neguitós. Es veu reflectida.

Aquesta feina pedagògica que comentaves com l’intenteu dur a terme?

Primer intentant assessorar a la gent quan ve a la botiga i intentant fer-los entendre que hi ha jocs per a tothom. Hi ha jocs per a nens, però també per adults. Que pel fet de tenir 30 o 40 anys no tens per què deixar de jugar. Per exemple, els escacs. Hi ha molts jocs tradicionals que no són per nens. Però dins dels jocs moderns també n’hi ha molts. Normalment a les caixes l’edat màxima recomanada és 14 anys. Vol dir que a partir d’aquesta edat pot jugar-hi tothom. També gent de 50 anys. No quedes exclòs perquè hi posi “A partir de 14 anys”. Vol dir que un nen de 14 anys ho pot entendre, però no és el públic al qual està dirigit.

Sembla com si a partir d’una certa edat se’ns prohibís jugar...

El que passa és que tenim una mica la idea que jugar és perdre el temps. I aquesta idea s’ha de treure. Jugar mai pot ser perdre el temps. Quan jugues estàs fent moltes coses interessants. Per exemple, amb els jocs de guerra pots conèixer un període de la història. T’estàs capbussant en un món ple de riquesa, fins i tot intel·lectual. Estàs compartint una estona amb altres persones. Socialitzar-se és molt important. Per tant, realment, té moltes coses positives jugar. El que passa és que té aquesta idea equivocada que molta gent l’associa a perdre el temps. Que és una cosa per nens, i nosaltres el que intentem, dins de les nostres possibilitats, és fer entendre que no, que tothom estar convidat a jugar i que tothom s’ho pot passar bé.

Jugueu molt vosaltres?

Moltíssim. Abans ja jugàvem molt, i ara juguem molt, primer perquè ens agrada i segon per una qüestió professional. Estem molt contents de poder dir que sabem jugar al 90% dels jocs que hi ha aquí, i n’hi ha molts. Pot venir algú preguntant per un joc i nosaltres li podem explicar com es juga. I això ens obliga a jugar molt.

Quants jocs diferents hi teniu a la botiga?

No recordo la xifra exacte, però ronda els 2.000 títols. Fa deu anys s’editava molt poca cosa en castellà, i en català ja ni et dic. I ara a poc a poc, la indústria ha crescut molt.

Quants jocs teniu en català i en castellà?

En català encara hi ha un percentatge molt baix. Un 10% si arriba. Però cada vegada hi ha una mica més d’interès a treure els títols en català. Fins i tot empreses de fora de Catalunya. Comencen a tenir en compte el català a l’hora de treure un joc. Poc i en casos molt comptats, però n’hi ha. Jo crec que aquí hem començat una mica tard en aquesta indústria. França i Alemanya ens porten molt avantatge. Però sí que és cert que fa 10 anys, en castellà sortien unes 10 novetats a l’any. Avui en surten entre 150 i 200. És una bogeria. Ha crescut molt això. Estan sortint moltíssimes editorials petites. Amb el tema del Verkami, el Crownfunding, i tot això... Hi ha molta gent que s’atreveix a autoeditar. Perquè companyies grans ara mateix, aquí, n’hi ha quatre o cinc, i són grans amb els termes d’aquí. Si les compares amb la indústria de fora, de grans n’hi ha 3. Però, n’estan sortint moltes de petites.

Aquesta crescuda de la indústria és proporcional a l’interès de la gent pels jocs?

Aquests últims anys ha pujat molt el nivell de gent que juga. S’està obrint aquesta idea que es pot jugar a qualsevol edat. A vegades parlant amb gent del món del joc surt la idea que l’època de la crisi, en què la gent no sortia tant, va poder beneficiar la indústria del joc. Perquè al final un joc és una forma d’oci que és econòmica. S’amortitzen molt. Nosaltres vam obrir la botiga just abans de la crisi i estàvem una mica acollonits perquè van començar a tancar tot tipus de negocis. Però no, afortunadament va anar molt bé. Potser per això que diem que la gent va trobar que els jocs podien ser una alternativa, i vull creure que també per la passió que nosaltres posem quan la gent ve a la botiga, per les activitats que oferim, per la nostra activitat a les xarxes socials, etc.

Tinc la sensació que per tot això que dius aquesta botiga es podria considerar una projecció de les vostres idees i un projecte de vida. Us ho sentiu així?

Això és el que hem buscat. Nosaltres és el que volem, que quan la gent senti JugarxJugar no pensin en una botiga. Si no que pensin en un lloc on poden venir, gaudir, aprendre, compartir, etc. Que estan convidats a venir a jugar amb nosaltres. Sí, sí, una mica és aquesta idea.

Per acabar et demano que escullis una paraula.

En tinc una en castellà que em fa molta gràcia: zorrocloco. Fa molt que no la consulto, però crec que fa referència a una persona grossera. La vaig descobrir jugant a un joc que es diu el joc del diccionari. És un joc tradicional molt divertit que recomano a tothom. Has d’obrir un diccionari per qualsevol pàgina i d’aquella pàgina escollir una paraula qualsevol i els teus companys han d’escriure’n una definició. La gràcia és triar una paraula molt rara. Així que un dia, jugant, vaig obrir el diccionari per la Z i em va sortir la paraula zorrocloco. Quan la vaig veure vaig pensar: “Aquesta és la paraula”.

Text: Pau Franch

Fotografies: Albert Gomis

Tornar