Andreu Martín: "El més maco de l'enigma sempre és la solució"

La nit és idònia per entrevistar Andreu Martín (Barcelona, 1949). És un dels grans noms de la novel·la policíaca barcelonina, amb desenes d’obres publicades d’aquest gènere que va tenir a la ciutat comtal una gran escola amb autors com Manuel de Pedrolo, Vázquez Montalbán o González Ledesma, mort fa poques setmanes. L’Andreu és tridimensional com els seus personatges: el misteri comença quan piquem al timbre de casa seva i ens respon una veu de nen, seguida d’una veu femenina que no sembla avisada de la nostra visita, però tot s’acaba resolent. “Ah, heu quedat amb l’Andreu? Està passejant la gossa”. Quan arriba fem un passeig per l’Avinguda Icària buscant un bar on seure, i acabem al que ell mateix ha reservat per veure el Barça - Manchester City que començarà en hora i mitja. Vesteix corbata i gavardina, i desprèn la saviesa que només dóna l’edat combinada amb la trapelleria de qui porta tota la vida tramant assassinats, crims i coartades. 

M’agradaria començar per parlar del terme que fas servir per definir la teva disciplina, la novel·la policíaca. Dius que és una barreja entre novel·la enigma i novel·la negra. Què hi ha darrere de cada etiqueta?

Això ve d’una llarga discussió que hi ha des de que es va muntar per primer cop la Setmana Negra de Gijón, on es discuteix si es fa novel·la negra, policíaca o d’enigma. Dins el gènere es distingeix el que és la novel·la Agatha Christie, que és una novel·la molt fixada on es crea un enigma i a partir d’aquest enigma s’interroguen una sèrie de sospitosos i es resol el crim trobant el culpable. A mitjans del segle XIX a partir de Els crims del carrer Morgue d’Edgar Allan Poe es crea una gran escola d’aquest tipus de novel·la, es creen normes. Fins i tot s’introdueix el concepte del fair play: el lector ha de tenir les mateixes pistes que el detectiu per a poder resoldre el crim amb les mateixes eines que ell.

Jugar net amb el lector.

Sí, és un joc, un gran joc. De cop i volta això es desprestigia, i els nord-americans inicien una nova línia que en diem novel·la negra. Aquí ja tenim El falcó maltès, els detectius del barret flexible, el Humphrey Bogart, la dona fatal... Una altra dimensió de novel·la. Durant molt temps s’ha intentat separar i dir que hi ha la novel·la enigma (que és de dretes i és dolenta) i la novel·la negra (que és d’esquerres i és la bona). Jo amb el meu llibre Com escric novel·la policíaca intento dir que ni una cosa ni l’altra, que tot s’ha simplificat molt, ni una és tan bona i tan de dretes ni l’altra tan dolenta i tan d’esquerres. Sobretot la novel·la negra nord-americana ja em diràs tu si és molt d’esquerres... Jo crec que tots són germans i vénen del mateix, i els poso sota l’aixopluc de la novel·la policíaca. M’agrada perquè polis vol dir ciutat, però també entra política, i policia. És la paraula principal que ho uneix tot.

Més enllà d’aquestes generalitzacions, quina importància té l’enigma dins la novel·la policíaca?

Potser em preguntes el més difícil del gènere! A veure, primer de tot, la novel·la policíaca neix com a solució d’enigma. Existeix una novel·la de terror, de misteri, on no hi ha solució. Edgar Allan Poe parla de morts vivents, de coses inexplicables, però hi ha un dia – un dia on se li gira la truita, troba feina, deixa la beguda, es casa i té una casa fixa – on fa bé la feina, assenta el cap i escriu Els crims del carrer Morgue. És un conte on la ment humana descobreix que hi ha una explicació racional. Això representa l’entrada del positivisme en tot això, en aquella època el positivisme irromp a la filosofia per dir que tot el que passa a la naturalesa té una explicació i la ment humana està capacitada per trobar aquesta explicació. En això es basa la novel·la policíaca: un enigma que no sembla tenir explicació lògica i un detectiu que es posa a la recerca de la veritat per convertir allò irracional en alguna cosa racional. És aquí on els enigmistes demanen joc net, volen que tot sigui demostrable, i és on es creen les novel·les d’habitació tancada, que comencen amb Poe i que resol magníficament Agatha Christie.

Com es construeixen aquests enigmes?

Començant pel final. El més maco de l’enigma sempre és la solució, el més important no és la foscor de l’enigma, sinó la llum que veus al final. El saber que tot té una explicació, és una esperança i un plaer per trobar-ho. De tots els gèneres literaris no tinc dubtes que la novel·la enigma és el més difícil. Per això hi ha novel·la enigma dolenta, fer novel·la enigma és arriscar-se i resoldre-la amb brillantor és molt complicat. Qui ho fa se la juga. Mira, a l’obra de l’Agatha Christie hi ha molta novel·la dolenta, però perquè la tia se la jugava a cada llibre, s’arriscava a cada llibre, i quan en feia de bons era una veritable joia.

Defenses que vas aprendre a escriure jugant i que ara jugues a escriure. Quina importància té el joc dins la teva trajectòria literària?

Total, total. No té tant a veure amb la creació d’enigmes com amb el plaer de narrar, el plaer que es dóna al lector. Jo escric perquè a la primera escola on vaig anar no tenia pati. I com que no tenia pati ens explicàvem les aventis. Les aventis és un terme que el Joan Marsé, que té 9 anys més que jo, ja diu que de petit explicava aventis, és una cosa que va durar molt temps. Allà els nens apreníem a parlar i a narrar coses, i era un plaer inventar històries però encara més veure la fascinació que podies despertar, del joc que creaves. Té molt a veure amb el que després va sortir dels jocs de rol, perquè jo explicava l’aventis als meus amics però també els donava un paper a la història. Això em va apassionar, i quan vaig aprendre a escriure vaig veure que la millor manera d’explicar les aventis sense públic.

Aquí va començar tot?

Aquí neix tot, aquest és el tipus de joc que em va marcar. Però a més a més la novel·la policíaca em porta un joc addicional, que és l’enigma. Però si no és el joc de l’engima és una dimensió lúdica de la novel·la negra. Tot tracta de coses que ens angoixen molt, passen coses que no ens agradaria que ens passessin a nosaltres: roben, violen, assassinen... Tot plegat és una mena d’exorcisme, i perquè serveixi per alliberar-te de les pors és necessària una distància. Aleshores el joc, l’humor o l’artifici és una manera molt important de posar distància.

Aleshores escriure novel·la policíaca és canalitzar pors?

No ho dubtis. I no només les pors, també l’agressivitat i la bogeria, i totes les coses lletges de les novel·les negres.

Abans parlaves de les polis. Què té Barcelona per ser escenari de tanta novel·la policíaca i per ser caldo de cultiu de grans autors d’aquest gènere?

No en tinc ni idea, per a mi l’únic que té Barcelona és que hi he nascut i hi he viscut, i la conec. Si volgués ambientar una novel·la a París segurament la cagaria i un parisenc veuria que no tinc ni puta idea de què parlo. Ara bé, si busquem el per què hi ha aquest brou de cultiu, jo parlaria del cosmopolitisme i de la seva aproximació a Europa. Durant molts anys la novel·la negra va ser molt marginada dins la cultura, també la catalana, però durant el franquisme a Barcelona hi havia l’Editorial Joventut que publicava novel·la policíaca (censurada i de dretes, però hi era), i als anys 60, quan el gènere estava marginat, aquí neix La cua de Palla. No va ser un èxit de vendes, però existia i va crear addictes a la novel·la negra, entre els quals hi era jo. I això és una aproximació a Europa, normalitzàvem una cosa que era impossible a la resta d’Espanya, però perquè estàvem més a prop de França i Itàlia.

Llegia en una entrevista anterior que deies que tenies certa fascinació pels baixos fons, el món de prostitutes, camells, drogues i delinqüents. És una cosa que ve de la infància?

La meva infància té anècdotes que poden il·lustrar que jo ja estava encarrilat cap a on he anat. Abans d’això et diria que més que fascinació pels baixos fons (que sona ampul·lós) et parlaria de la passió per la transgressió. Quan escrivim l’atracament perfecte, l’assassinat perfecte o ens identifiquem amb el dolent estem fent una mica de transgressió. La meva dona, que és psicòloga, quan li pregunten si no l’angoixa viure amb un tio que es passa el dia pensant assassinats, coartades i la manera de fer desaparèixer els cadàvers, ella sempre diu que està bé que ho escrigui, perquè si ho escric no ho faré.

De moment la teoria li funciona, no?

Sí, és la seva manera d’enfocar-ho! [riu] No sé si és encertada, però... en fi, parlem de les meves infàncies? Jo arran de l’escriptura de Cabaret Pompeia, que és un homenatge al meu passat, he reconstruit moltes coses. Jo tenia un oncle que era policia franquista, comissari de la comissaria de l’audiència. El meu pare m’explicava moltes coses del seu germà, i també em portava els diumenges a veure el tiet Manolo, i em portava de la maneta a la comissaria del tiet Manolo. I el tiet Manolo em deia: ven tete, que te enseñaré los presos!

Com qui va al zoo.

 Sí, m’agafava de la mà, baixàvem les escales dels calabossos i m’ensenyava uns senyors que hi havia allà i que deurien pensar: què fot aquest marrec aquí? Jo recordo anar a casa el tiet Manolo l’1 de gener, sant Manolo. Sempre, quan entràvem jo i el meu cosí, el tiet Manolo ens agafava de les mans i ens portava al seu dormitori. Allà obria l’armari, obria un calaix i dins el calaix hi havia les pistoles: el revòlver i l’automàtica. I eren de debò! Estaven allà, eines que mataven. Ni ell ni nosaltres les tocàvem, només ho miràvem, ens quedàvem acollonits i després ell tancava el calaix, tancava l’armari i apa, fins l’any vinent. A tot això, el meu pare parlava amb molta admiració del pistolerisme anarquista dels anys 20, i després em parlava amb certa admiració del pistolerisme anarquista de l’època franquista, del Sabater. El meu pare tenia rampells fatxes, però de tant en tant se li notava el rampell revolucionari. Ell em portava al Bar Boston, a Aribau amb Aragó (ara hi ha un Tex-Mex, és lamentable), i sempre m’explicava historietes. Em deia: en aquest penja-robes deixaven el barret i les pistoles els del sindicat lliure! En comptes de parlar-me de Sant Jordi i el Drac ell em parlava d’aquestes coses.

La novel·la policíaca serveix per denunciar desigualtats de manera encoberta i fer retrats socials. Ho perceps així?

Sí clar, i fins i tot sense fer-ho de manera encoberta. És el que et deia del terme policíac, crec que aquest gènere s’ha convertit en una manera de criticar la societat. Fins i tot la novel·la enigma victoriana més tradicional, que sembla que sigui de dretes i només parli de gent rica, la base d’aquest gènere és ensenyar que el que sembla menys sospitós també pot ser un assassí. I és una gran crítica social, i a més a més durant la trama descobriràs draps bruts de tots i veuràs que tots tenen motius per assassinar: militars, burgesos, capellans... I el que sembli més innocent és el culpable.

M’agradaria posar-te dos noms propis sobre la taula. Manuel Vázquez Montalbán i Francisco González Ledesma. Què han representat dins la teva carrera i quina importància tenen dins el panorama global?

El Vázquez Montalbán ens va donar permís a tots per escriure novel·la policíaca amb un experiment en el que se la va jugar molt. A mi personalment, em va ajudar molt. Jo vaig poder publicar gràcies a haver-lo conegut, i ell em va donar un cop de mà per publicar la meva primera novel·la.

Com va ser aquesta història?

Va ser molt divertit. Jo vaig presentar la meva primera novel·la a un concurs de Los libros de la frontera, i no em van donar el premi. Jo vaig passar de tot i vaig seguir, en aquell moment treballava de guionista de còmic a la revista Muchas Gracias. Un dia vaig anar a la redacció, i el director, el Tom (crec que era ell) em va preguntar si havia escrit una novel·la i l’havia presentat a un concurs. Vaig dir que sí i em va dir que hi havia uns senyors que em volien conèixer. Vam creuar el passadís i vam anar a la redacció del Por Favor, una revista mítica que la portaven el Manolo Vázquez Montalbán, el Joan Marsé i el Perich. Per mi eren tres mites, ara no trobo ningú equiparable a ells en el moment actual. Eren la santíssima Trinitat. I em van plantar allà, davant dels tres.

Quina pressió.

Em van dir que ells havien estat al jurat del premi on vaig enviar la novel·la, i que no me’l van donar perquè l’editorial va fer fallida. Aleshores, al saber que jo estava per allà van voler fer-m’ho saber. I a partir d’aquí em van ajudar, el Manolo va moure els seus contactes de Planeta i vaig poder publicar a una filial, i el Joan Marsé em va agafar a part i em va dir: la teva novel·la és bona però no és molt bona. I semblava que se l’hagués après de memòria, em va començar a parlar de moments concrets del protagonista, de detalls de la trama... I el Perich, a partir d’aleshores, cada cop que trobava un bon llibre policíac em trucava i em recomanava el llibre. Em vaig sentir molt acollit per aquest trio, per mi va ser molt important.

Tornem a la figura de Vázquez Montalbán?

Ell escriu Tatuaje. La novel·la en aquell moment havia mort, només es feien experiments estructuralistes, ningú donava importància al fons i la història. De fet, ell mateix ho deia al Manifiesto subnormal. La primera novel·la on surt Pepe Carvalho és Yo maté a Kennedy, que és una fantasmada absoluta, jo no vaig entendre res d’aquell llibre. I el Manolo, per una aposta, va acabar escrivint Tatuaje, una novel·la policíaca. Abans de Manolo, Manuel de Pedrolo ja havia escrit temes de novel·la policíaca, i Jaume Fuster també. Tot això crea un coixí perquè els altres ens veiem amb cor per escriure llibres ambientats a Barcelona. Això ara és difícil d’entendre, però escriure una trama on el tio de la pistola es deia Pérez era grotesc. Era impossible!

S’havia de dir Smith?

Clar! I deies: i passen per l’Arc de Triomf. Per l’Arc de Triomf? Va, home, va! I anaven amb un 600! Clar, grinyolava per tot arreu, i a més a més el detectiu es deia Pepe. Clar, aquí és on és importantíssim el Vázquez Montalbán, i entre això i que em va ajudar a mi personalment, doncs el tinc en un pedestal. Dit això, també crec que ja és el moment de dir que la sèrie Carvalho tampoc és tan bona. Es pot dir, no? Jo he fet una novel·la d’homenatge i tot, eh! Però tothom quan comença balbuceja, i allò eren balbucejos. És millor Joc brut de Manuel de Pedrolo que qualsevol de les novel·les de Carvalho, fins i tot la que va guanyar el Premio Planeta. Per mi el Manolo es un papá. En canvi, al Paco González Ledesma el veig com un còmplice.

Un còmplice? Per què?

Curiosament, el meu personatge preferit era l’inspector Dan de la Brigada Volante. I el guionista era el Paco! I jo no ho sabia, jo llegia els tebeos i ni m’ho plantejava. El meu pare llegia novel·les de l’oeste, i el Silver Kane era el González Ledesma. I tinc una imatge d’ell com un tio que li agradava el mateix que a mi, com un col·lega, com un còmplice. Anys després, a mi em van encarregar escriure els guions de l’inspector Dan. I el Paco era un escribidor, havia fet moltes novel·les de duro, i jo em vull considerar un escribidor. Jo mai guanyaré el Nobel ni el Cervantes. Ja ho sé, escric una novel·la popular, si avui dia existissin les novel·les de duro jo seria un escriptor de novel·les de duro. I orgullós i feliç! No escric amb grandiloqüència per canviar la societat i la vida de la gent.

Precisament avui un dels fills del Paco González Ledesma, l’Enric Gonzàlez, deia que la novel·la negra serveix per mostrar que la línia entre bons i dolents i morals i immorals és molt fina. Hi estàs d’acord?

La crítica que més m’agrada de les meves novel·les és que sé trobar la part bona dels meus personatges dolents i la part dolenta dels meus personatges bons. Això vol dir que són tridimensionals, que són personatges calidoscòpics i no són blancs o negres. I ja és això. De totes maneres, la novel·la policíaca és una novel·la moral, la que parla més de transgressió, de la barrera entre el bé i el mal. És igual que et posis del bàndol dels atracadors. És igual el cantó on et posis, sempre hi ha el que fa bé i fa malament, i això és ètica i moral. Segons com et pots quedar amb els bons i dolents elementals, però si aprofundeixes una mica te n’adones de la figura del que vigila al vigilant.

Per acabar, et demano que escullis una paraula.

Bandarra. Com que té a veure d’una manera més o menys remota amb la novel·la negra, ens quedem amb bandarra.

Text: Oriol Soler

Fotografies: Marc Saludes

*Si vols veure més fotografies, clica aquí.

Tornar