L’Anna Genís (Barcelona, 1963) viu a mig camí entre la infermeria i els jocs de paraules. Comparteix amb el Miquel Sesé Olissip, l’empresa que nodreix de passatemps verbals a diaris com l’Ara, El Periódico o El Punt-Avui. L’Anna va ser la primera campiona d’Espanya d’Scrabble en una partida de la que parlarem amb pèls i lletres, i crea el crucigrama diari d’El Periódico en català des de fa un munt d’anys. La conversa està a mig camí entre vocacions, nexes d’unió entre els seus dos mons professionals i una addicció irremeiable cap als jocs de paraules a les dues bandes del paper: el que crea i el que resol.
Les teves dues grans vocacions són i han estat la infermeria i els jocs de paraules. Com han conviscut?
Durant molt temps no han conviscut gens. Al començament de tot, fa 20 anys, em vaig iniciar en els encreuats quan encara estava a la infermeria, que era la meva feina i el meu pa. Vam engrescar-nos, vam fer una revista de ludolingüística i tot s’anava compaginant bé. Aleshores encara no tenia canalla, familiarment era més fàcil... Però quan la cosa va anar creixent vam haver de triar per dedicar esforços en una de les dues coses. Aleshores la meva situació laboral ho permetia, i em vaig decantar pels encreuats. La infermeria va quedar aparcada, dedicava molt temps al despatx, sempre amb el pensament que sempre hi seria a temps, de tornar, però en algun moment se’m va oblidar per complet, sense el remot pensament de tornar-hi mai.
Què és el que et va fer tornar, com va anar?
Ara ja fa un any que estic treballant de ple a la infermeria. Per reincorporar-me van haver-hi unes oposicions, em van comentar que segurament serien les últimes... Jo en aquell moment veia que m’ho podia tornar a compaginar, em va agafar el cuquet i vaig veure que tenia temps d’estudiar, de repassar coses. I sense massa expectatives em vaig presentar a les oposicions, i sorprenentment me les vaig treure prou bé com per després tenir feina. I vaig dir: home, doncs provem-ho! Ara mantinc una parcel·la d’encreuats, però al despatx, a Olissip, he anat cedint terreny.
Hi ha algun nexe d’unió entre la infermeria i els jocs de paraules?
Realment n’hi ha pocs, però jo intento buscar-ne. A l’hora de definir, com que aquí val tot, sí que podria agafar algunes coses de la infermeria per fer definicions, seria el més lògic. Però resulta que és al revés, és més senzill anar de la infermeria a les paraules, sembla més complicat i no ho és tant. Jo ara estic a un CAP de primària, tracto moltes malalties cròniques i estic amb gent gran, pèrdues de memòria... I jo tiro per aquí, els aconsello que facin jocs, que juguin amb la ment. Hi ha teràpies amb tallers de memòria on s’utilitzen encreuats. Creuades, sopes de lletres... No per casos extrems com l’Alzheimer, però per demències i pèrdues de memòria sí que s’utilitzen jocs que tenen a veure amb símbols o amb la construcció de paraules.
Quins jocs?
La creuada, per exemple. És molt més senzill. S’agafa un llistat de paraules i s’han de col·locar als forats de les graelles de manera que quadrin totes, però sense pensar en la definició, la definició seria un grau més de dificultat. Per una persona que l’únic que vol és tenir la ment activa, fer un encreuat és un exercici de raonament que està bé per mantenir dedicació mental. Quan això comença a fallar, treus la definició però queda la part de la construcció de paraules. Les sopes de lletres també funcionen.
És cert que les infermeres es maten a fer passatemps als torns de guàrdia?
En el meu cas no, almenys actualment. Jo era molt solucionadora d’encreuats. Ja de joveneta m’agradava molt, no he sigut només constructora, abans que constructora vaig ser una persona que es matava a fer Quiz i Cábalas en els viatges i els trajectes. Ara ja no, al CAP no hi ha temps per res.
Quan veus que et pots guanyar la vida creant jocs de paraules?
Realment ens va venir donat. Vam veure-ho quan no podia compaginar perquè dedicava massa hores als encreuats. En aquell moment vam pensar que era la situació ideal per fer-ho. Jo no tenia feina perquè estava en un interinatge... No ho sé, va venir.
Com va al despatx, a Olissip? Us podeu guanyar la vida bé?
Fins ara sí. Un dels motius pels quals vaig decidir marxar va ser perquè la crisi era més profunda al món editorial. Vam perdre clients i qualitat de tracte amb els clients. Les editorials i els diaris van molt ofegats, els és igual disminuir qualitat per tal de baixar preus. Quan et fan una comanda la volen per demà passat, tot ho volen ja, i costa mantenir el nivell amb un mínims de dignitat i no regalar la feina. Ja no és un desgast econòmic, és també de treball. Jo no sóc la part negociant, no ho sé fer i no ho he fet mai. Però em va cremar la situació, vam passar d’una sobrevaloració i un auge fins una caiguda a uns límits una mica perillosos.
Però els jocs i els passatemps sempre tenen lloc a la premsa, passi el que passi.
Sí, i em sorprèn que sigui així, sembla una secció intocable. Però és que té molts seguidors! No sé molt bé el motiu, però és com els jocs, els jocs reals no moriran encara que surtin molts jocs electrònics. Tenen el seu espai.
Quina és l’atracció cap al joc, l’enigma, resoldre el que falta?
Doncs és una mica màgic. Com l’Scrabble, o el fet que tu girant paraules trobis definicions. Els anagrames, els capicues, els palíndroms... Tot això a mi m’agradava. Quan jo resolia encreuats eren molt mecànics, les definicions no es feien com ara. El Tísner, el Fortuny, després en Màrius... Tots hem après d’ells. Abans les definicions dels encreuats eren de diccionari. I si t’agrada jugar i la llengua, doncs arribes aquí.
Tu vas ser la primera campiona d’Scrabble d’Espanya.
Això va ser un puntasso. Jo no jugava en castellà, jugava en català! I clar, anar a Madrid, jugar contra tota la gent de l’estat i guanyar-los... A més ser una dona, que érem poques! Em va fer il·lusió, va ser un punt d’honor, de dir: dona i catalana!
Recordes alguna paraula en especial d’aquell campionat?
Chiar. És que els que fem això som una mica malalts, vam estudiar i tot abans del campionat.
Com s’estudia això?
S’estudia amb paraules de dos i tres lletres perquè són molt tàctiques a l’hora de jugar. Preposicions sobretot. I també verbs estranys amb lletra cara. Chiar era un d’aquests verbs, perquè té la CH que és cara. No sé ni que vol dir, crec que vol dir piar en castellà, piular. I ara en català també ho fem, encara que jo crec que totes les de dos i de tres crec que ja me les sé de memòria! Hi ha gent que estudia tots els verbs amb una A davant i que darrere tenen un significat per ells sols. En castellà funciona molt: callar, acallar, bañar, abañar. I així successivament. En aquell campionat vam fer la partida final a una tarima. La primera tirada del meu contrincant va ser de 90 punts només començar, i jo vaig pensar: ja està, hem acabat. Però vam anar remuntant, i poc a poc, poc a poc... Al final vaig guanyar.
Creieu que els que jugueu amb les paraules sou percebuts com estranys? Gent que estudia paraules per un joc...
És veritat, i som sempre els mateixos. Però la gent es pensa que som tancats, i no és així. La majoria ens centrem a Barcelona, però som molt oberts, mai hem tancat portes a ningú. La gent té por a fer el ridícul, a no estar a l’alçada. Al grupet dels que fem encreuats i juguem a l’Scrabble hi ha gent de renom com el Màrius Serra o el Salvador Alsius... Però tothom que ho ha provat després s’ha quedat, és una cosa molt oberta.
Té alguna utilitat més enllà de la lúdica?
S’han fet experiments per portar-ho a les escoles. Hi ha gent que diu que sí, que aprèn paraules i que a base de jugar sap com són les paraules. S’han intentat fer els tallers, però tot és a base de voluntariat, però fan falta hores i acaba desgastant. Podria ser una eina més, no la panacea, però sí un recurs. Als nanos quan els entres per la lúdica són molt més receptius, i també entra la lògica i la estratègia, comptar punts. Tot ajuda.
Quan el joc es converteix en la teva feina s’acaba com a oci?
A veure, jo el que no faig ara és resoldre encreuats. Com a molt a l’estiu en faig alguns en castellà bàsicament algun Fortuny. M’agrada molt el seu estil i és el que menys em pot influir, com que ho fa en castellà no puc agafar vicis i contaminar-me del seu estil. Saber què fan els altres està bé, però tampoc els pots resoldre cada dia. Clar, fora de l’estiu tinc un empatx de crucigrama que no em permet gaudir resolent-los.
Fer un encreuat cada dia és la teva gimnàstica mental?
No, perquè no els faig cada dia. Jo no faig un encreuat cada dia, em dedico dos dies a la setmana a fer encreuats. Però raríssimament en fas un cada dia. Jo abans de posar-me a definir em dedicava a construir les graelles, vaig trigar en posar-me a definir. Ara amb els ordinadors és molt senzill, però abans era tota una tècnica. Anàvem a llapis i goma, i a polir-ho. En això l’Scrabble també ajuda molt, saber encabir les lletres on han d’estar. Ara ja els donem als diaris les pàgines fetes.
Et veus renunciant a la infermeria i tornant-te a bolcar de ple al joc verbal?
Jo ara fa poc temps que estic a la infermeria, i per tant m’hi veig durant una temporada. Pràcticament estic començant, i de moment em veig així durant una temporada llarga i ja no em plantejo més canvis perquè ja m’ha costat prou adaptar-me. Tot just ara començo a saber compaginar-me i adaptar-me les dues coses. Hi ha moments que el cos et demana canviar perquè t’estabilitzes massa, arriba la monotonia i t’apalanques, i creus que no pot ser bo. Però ara no, ara és al revés, de moment necessito estabilitat.
Per acabar, et demano que escullis una paraula.
Tendresa. Jo sóc molt fan del Llach, va treure una cançó que es deia així, i va explicar que tendresa era una paraula que a ell li evocava moltes coses, que estava en desús i que la trobava a faltar. I a mi és una paraula que m’agrada i m’inspira. Sona una mica cursi, però com que sóc una de les poques dones que heu entrevistat vaig pensar que donar un toc tendre i sensible estaria bé.
Text: Oriol Soler
Fotografies: Ferran Gonzalvez