Un diccionari d’anglès, un banyador, un ventall, un interrogant, una canya de pescar de joguina, un bolígraf vermell, una goma d’esborrar, un rellotge, una ràdio, un pot amb petits objectes de colors i un parell de llibres. 12 objectes encabits dins d’una petita caixa d’eines. L’Anna Manso (Barcelona, 1969) explica que totes aquestes andròmines li serveixen per explicar a què es dedica. Escriptora infantil i juvenil, guionista de sèries de televisió, articulista, bloguera, i moltes altres coses. Això sí, totes relacionades amb la llengua i la cultura. Atresora 40 llibres escrits, i diu que ja en té un altre en camí. I això, quan encara està assaborint el premi Gran Angular 2016 que ha rebut per Allò de l’avi. Sempre amb idees, i sempre positiva.

Vas guanyar el premi Gran Angular l’any 2008 i el tornes a guanyar l’any 2016. Per tant, podríem dir que has sobreviscut a la crisi. Com t’ho has fet?

Si miro vuit anys enrere, la veritat és que la meva vida laboral ha canviat com un mitjó. L’any 2008 jo treballava sobretot fent guions de ficció i per programes infantils. A més a més, també escrivia llibres. Ara, vuit anys després, em dedico molt més a la literatura i a totes les feines que se’n deriven, i de tant en tant faig guions. Per tant, s’ha invertit. La cultura ha estat una de les grans perjudicades d’aquesta crisi i això fa que només dels llibres no en pugui viure, sinó que ho he de fer dels llibres i de totes les activitats complementàries. La crisi ha estat duríssima amb nosaltres. Com he aconseguit sobreviure? Gràcies a moltes ajudes i perquè he tingut molta gent al voltant que m’ha animat.

El dia de la recollida del premi vas dir: ”He arribat a la conclusió que tots aquells que estimem els llibres i totes les persones que els fan possibles estem com un llum”. Per què esteu com un llum?

Tu també estàs com un llum si et dediques a fer entrevistes a persones de la cultura.

Cert. Per què estem com un llum?

Perquè remem en contra i estem en un ambient que no ens és favorable en el nostre país. Ni les lleis, ni la societat, ni l’opinió general. No és un ambient proteccionista cap als seus propis creadors. Tot el contrari, es valora poc, i hi ha molta gent que té els nassos de dir-te que no et pots queixar perquè tens la sort de publicar. Publicar, amb perdó, és només un primer pas. Per poder tenir literatura de proximitat, creació pròpia, i un imaginari propi català, cal que la gent llegeixi, que les institucions ens protegeixin, que els llibres es comprin, i que les llibreries funcionin. Si volem tenir literatura pròpia, l’hem de cuidar, i ara mateix això no s’està fent.

Deixa’m donar-li la volta. No creus que els que estan com un llum són els que no creuen en la cultura?

Si fóssim un país normal, sí. Però com que no som un país normal, els bojos som nosaltres. Deliciosament bojos eh! Però, som nosaltres.

És una bogeria positiva, doncs?

És una bogeria molt positiva. Jo estic contentíssima d’estar com un llum. Sóc molt feliç de dedicar-me al que em dedico, i malgrat tot el que explico no ho canviaria per res. Cada vegada que he aconseguit refer-me d’un sotrac i he aconseguit treure energies d’encara no sé on és una petita victòria. I aquesta no és una experiència heroica meva, ho és de tota la gent que treballa en la cultura: actors, actrius, escriptors, editors, la gent de la música, etc. Jo sóc feliç de poder-me dedicar al que m’agrada. La creació a mi em dona molta energia i molta vida. Per tant, els bojos ara som nosaltres, però benvinguda la bogeria. És una bogeria positiva i una reivindicació en positiu. No podem anar per la vida queixant-nos. Hem d’insistir amb la bogeria.

Creus que se li pot donar la volta?

Sí. Primer fent molt bé la nostra feina. Els escriptors tenim l’obligació d’escriure molt bé, amb molta exigència. Sobretot, si la gent no acaba de veure-hi la necessitat. Jo escric per a joves i per a nens, i sempre ho faig amb la màxima exigència. Vull que els meus llibres se’ls llegeixin nens a partir d’una edat, i que se’ls puguin llegir tota la vida. Que els seus pares, les seves mares, els seus germans, o qui sigui, se’ls puguin llegir i els agradin. Quan m’escriuen persones adultes i em diuen que els ha agradat molt un llibre infantil m’omple d’orgull perquè he aconseguit un doble objectiu: que arribi al públic infantil i juvenil, i que tingui prou qualitat per ser llegit per totes les edats.

Aquesta autoexigència que demanes pels escriptors no existeix en altres àmbits. És un desavantatge amb què heu de conviure?

Per Sant Jordi vaig dedicar el meu article setmanal al suplement Criatures del diari Ara a la JK Rowling, que és una escriptora a qui admiro moltíssim i per qui tinc una sana enveja. L’article era una carta en què li explicava que un dels meus fills es va enganxar a la lectura llegint Harry Potter. Li donava les gràcies per haver aconseguit aquest gran miracle que és enganxar un nano a la lectura. A més, li deia que li tenia enveja perquè ella comptava amb tota la potència del marcat anglosaxó i també del nostre, que acull totes les traduccions anglosaxones amb els braços oberts. Aquesta benvinguda, el bon posicionament en llibreries i en mitjans de comunicació, i la bona mirada del públic lector, nosaltres com a autors catalans no ho tenim, i és una anomalia. A mi, m’agradaria que a les llibreries sempre hi hagués una taula d’autors d’aquí, que els mestres llegissin literatura infantil i juvenil, que els agradés, que la coneguessin, l’estimessin, i que la fessin conèixer als nens.

Ja que me n’has parlat, deixa’m preguntar-te què significa la JK Rowling per la literatura infantil i juvenil.

Va significar moltes coses. Per exemple, la universalització de la literatura infantil i juvenil adreçada a tots els públics. Jo em vaig llegir Harry Potter d’adulta i me’l vaig llegir amb entusiasme. Sortia Harry Potter i aquella setmana jo me’l llegia i no dormia fins que no me l’acabava. Per tant, un llibre de literatura infantil i juvenil era llegit i acceptat pel públic general. Molt bé, la literatura infantil i juvenil és motiu de notícia. Ja ho tenim. A més, Harry Potter també va trencar el tabú que els nens de segons quines edats no poden llegir llibres massa complexos ni llargs. I finalment, el fet que es pot convertir en un Best Seller, en un fenomen literari. Et pots fer ric, pots vendre a tot arreu i pots ser motiu d’elogi.

 

Tu escrius coses molt diferents: literatura infantil i juvenil, guions per a sèries dramàtiques, etc. Costa molt canviar contínuament de registre?

Recordo una vegada que vaig haver d’enllaçar d’un dia per l’altre la feina de Ventdelplà amb la del MIC (Programa infantil del Club Super 3). Era passar de fer guions d’una sèrie d’adults a fer-ne per a un programa que va adreçat a nens molt petits i que per tant requereix un llenguatge molt senzill. Era totalment diferent, i vaig pensar: “Ostres, ara he d’adaptar el cervell, fer una mena de recuperació de sistema”. És una qüestió de disciplina, de feina i de posar-te al nivell de l’espectador, que no vol dir que perquè sigui més petit sigui més ximple. És una qüestió de registre i de llenguatge. I em diverteixo molt amb la diversitat. Crec que et dóna molt bona tècnica poder estar fent una història tan truculenta i sentimental com la de Ventdelplà i l’endemà estar pensant com explicar conceptes molt senzills a nens més petits. A mi, poder canviar m’agrada.

Consideres que jugues amb les paraules i amb el llenguatge quan fas aquests canvis de registre?

Sí, sí. Sempre jugo. A mi m’agrada el concepte de jugar amb el llenguatge. Quan em conviden a anar a alguna escola i explico quin és el meu ofici ho faig mitjançant una caixa d’eines plena d’objectes. Hi porto moltes coses, per exemple, un diccionari, que em serveix per explicar el concepte de les paraules i del vocabulari. Un llibre és la combinació d’una trama, una història i unes paraules determinades. I els dic: “Aquest diccionari és com una caixa de Lego. Amb aquesta caixa tu faries una cosa i jo una altra, perquè depèn de les paraules”. I llavors els faig buscar sinònims i fixar-se amb les paraules. Faig buscar les paraules que més els agraden, etc. Llavors descobreixen que en els llibres, a part de les històries, hi ha conceptes, paraules, sons, etc. Els faig llegir en veu alta perquè vegin que les paraules són música, que sonen. Un llibre, si està ben escrit, el pots llegir en veu alta i sonarà com una partitura. Sempre ha de sonar bé, si no és que està mal escrit.

Ho fas?

Sí, i tant que ho faig. Especialment en els llibres més curts, els llegeixo en veu alta perquè hi ha vegades que amb el paper o la lectura silenciosa no n’hi ha prou. L’has de llegir en veu alta per saber si està ben escrit, si s’entén, si hi ha alguna cosa que t’ha passat per alt, etc. Amb Allò de l’avi, per exemple, vam fer un viatge a Irlanda i jo estava en procés de correcció del llibre. Com que vam fer molts trams de cotxe els vaig anar llegint en veu alta a la meva família per saber el que estava bé, el que no s’entenia, etc. Em va anar molt bé. També, per saber que la història atrapava, perquè arribàvem als llocs i no volien que deixés de llegir.

Tornem al joc lingüístic que comentàvem abans. Fas servir sempre la mateixa tècnica i el mateix joc o cada registre en requereix una de particular?

Has de jugar molt amb el llenguatge. Quina és la diferència? Quan fem literatura no és una transposició exacta del llenguatge del carrer a les pàgines. Pot semblar-ho. Amb Allò de l’avi he intentat fer una veu molt autèntica d’un adolescent de 16 anys. Una veu molt autèntica literària, cosa que vol dir que no és un xaval de 16 anys parlant com un xaval de 16 anys, sinó que ho sembla. És versemblant. Però si jo fes la transcripció exacta de com parlen els xavals de 16 anys ens cauria el llibre de les mans. D’altra banda, en el guió et pots permetre més incorreccions perquè és una representació actuada amb persones, i ha de ser més real. Tot i que jo també penso que no ha de ser per força una transposició exacta de l’argot.

Per tant, el guió no et permet jugar tant perquè s’ha de cenyir més a la realitat?

Sí que m’ho permet. Perquè la realitat també és molt rica. La realitat és infinita. I no cal que estiguem lligats de mans i peus a la realitat. És a dir, si tu t’enfoques el guió i intentes fer parlar un nano de 16 anys exactament com parlen també t’equivoques. També pots crear el teu personatge que parli d’una manera que a tu et vagi bé. Mentre sigui versemblant no hi ha problema. Però en guió et pots permetre més incorreccions normatives del català.

La literatura et permet crear en un món paral·lel en què les regles del joc són les que tu vols i et permet jugar a la teva manera?

Està clar. En la literatura no hi ha limitacions de pressupost. Per exemple, Canelons freds, que és el llibre que va guanyar el premi Gran Angular l’any 2008, explica la història de dues adolescents en un institut i com la seva professora de català castiga a una d’elles a escriure una novel·la per capítols. Aquesta novel·la serà la que el lector anirà llegint, i faig que la protagonista, la Didi, jugui a crear les seves pròpies normes.  Va posant el que vol quan vol: “Ara hi poso un helicòpter perquè puc posar-lo”. Ningú li dirà que això és molt car o que no pot posar-ho. Ella descobreix les possibilitats de la literatura en aquest aspecte. Ara, també té normes. La versemblança té unes normes estrictes. Tu et crees el teu món, el que sigui, el més estrany, però a partir d’aquí has de respectar les normes d’aquest món. Cada llibre té les seves normes.

Quan escrius literatura infantil ho fas amb una responsabilitat superior o diferent que quan escrius literatura per a adults o guions de sèries? En el sentit que allò que expliques pugui ser emprat com a eina d’aprenentatge pels més petits.

No. Mana molt la història. Però no escric segons quines històries en què no m’hi sento còmoda. No és que sigui una literatura amb valors sinó que les bones històries sempre desprenen valors, els que siguin. No crec gaire en la literatura amb ambicions pedagògiques, sí amb la literatura que vol fer pensar, reflexionar i fer-se preguntes. No ho faig d’una forma voluntària o conscient sinó que actuo amb el meu sentit comú. Em surt inconscientment. És que els nens no són ximples i tu t’hi has d’adreçar així, amb una història autèntica que tinguis moltes ganes d’explicar. L’aprenentatge no és el teu objectiu, sinó que ho és la història, si aquella història és bona serà una història coherent amb el públic infantil. Si no, no és una bona història.

Abans d’acabar, deixa’m preguntar-te per la polèmica recent sobre la supressió de molts dels accents diacrítics. Què en penses?

Doncs... Que se’m llanci tothom al damunt, però, 150 accents diacrítics potser és excessiu i fer-ho una miqueta més fàcil tampoc no passa res. A mi m’agrada que el llenguatge evolucioni i no cal que ens lliguem de peus i mans a l’ortodòxia.

Creus que potser ha faltat tenir més en compte l’opinió de la gent que us dediqueu a escriure?

Pel que sé, hi ha hagut algun escriptor consultat. Sé que hi ha gent en el consell assessor, i, per tant, he d’entendre que l’Institut d’Estudis Catalans fa bé la seva feina, cosa que no vol dir que a vegades no s’equivoquin. Però, m’ha desconcertat una mica aquest rebombori, no l’he acabat d’entendre. Potser és que estic desconnectada del món, però no l’he acabat d’entendre. Jo en el seu moment em vaig aprendre els accents diacrítics a partir d’un text que incorporava aquelles paraules, però no hi eren totes, només hi eren les més importants, perquè realment aprendre-se-les totes era tot un repte. I si facilitem una mica la feina, també està bé.

Per acabar, et demano que escullis una paraula.

Espaterrant. Primer, perquè és positiva, exagerada i conté humor. I segon, perquè conté el so que més m’agrada de tot l’alfabet, el de la R forta. És un so que em fa riure, que m’agrada, que m’entusiasma, i sempre el poso en els meus llibres: Leandre, el nen horrible; La Rita Fredolica...

En Allò de l’avi no hi és...

Per dintre hi ha paraules amb la R forta. Sempre. És una petita broma que em permeto a mi mateixa.

Text: Pau Franch

Fotografies: Albert Gomis