Antoni Abad: "Desvio fons que estaven destinats a l'art en majúscules cap a l'àmbit social "

Antoni Abad (Lleida, 1956) representa a la perfecció la figura de l’artista que ha fet una reconversió cap a l’activisme social. Va destapar-se fa dècades com a escultor i autor que experimentava amb l’espai i les noves tecnologies. Això als 90, que ara ens semblen tan arcaics, consistia en la introducció del vídeo a les seves exposicions a les galeries d’art. Ara s’apropa a col·lectius en risc d’exclusió social, els dóna eines per comunicar-se, explicar el seu dia a dia i visibilitzar-los. Ha treballat a Brasil, Austràlia, Colòmbia i Mèxic amb alguns grans èxits, com aconseguir asseure a la mateixa taula dues guerrilles colombianes enfrontades. Quedem amb ell un dilluns gris i plujós a la Plaça Tetuan. L’Antoni explica els seus projectes amb una humilitat que l’honora i restant importància al seu paper, centrant el focus en els col·lectius que vol visibilitzar amb el seu parlar pausat i tranquil.

Has vingut fa pocs dies d’Austràlia. Explica’m què hi has anat a fer.

He anat a Sidney perquè era una fase d’un projecte que vaig desenvolupar a Roma el 2014 a l’Acadèmia d’Espanya. Vaig proposar fer el projecte Blind Wiki, una xarxa ciutadana per a persones cegues. El que passa és que aquesta xarxa ve derivada dels darrers 10 anys en els que he treballat amb diversos grups d’exclusió social, com els gitanos o els immigrants. És un repte, un pas endavant per a fer accessibles aquestes tecnologies a unes persones concretes perquè es puguin expressar, cosa que normalment no poden fer.

Donar veu a qui no la té?

Sí, és la idea. El que passa és que durant aquests 10 anys tot el que he fet no eren xarxes socials, eren xarxes ciutadanes, perquè realment no es tracta de connectar milions d’usuaris perquè parlin entre ells i es comuniquin, sinó que petits grups projectin les seves expectatives, el seu dia a dia, les seves alegries, les seves penes... L’any passat al MACBA vam fer una exposició de recull d’aquests 10 anys a aquest projecte, que es diu Megafone. Allà ensenyàvem com aquests petits grups mantenen reunions, una mena de consells editorials sense redacció on ells proposen, debaten i decideixen els temes que tractaran a partir de les seves transmissions amb el mòbil. Aleshores el grup decideix què vol explicar i a partir dels temes escollits (que seran tags a la web) expressen el que els sembli.

Aquí el teu paper quin és? Algutinador, dinamitzador..?

Hi ha una paraula de la química que encaixa molt bé... Cristal·litzador no és, ara no em surt [segurament es refereix a catalitzador], però bàsicament sóc un mediador o un aglutinador d’aquests grups. Aquests projectes comencen al món de l’art, i el que faig com artista (com que m’ofereixen fer projectes a centres artístics i galeries) és fer de pont entre l’art i els grups socials. Sovint dic que el que faig és desviar fons que estaven destinats a art en majúscules cap a l’àmbit social.

Això és activisme pur i dur.

Si li vols dir així... El període previ habitual dels centres d’art, que sol ser preparació, producció i exposició (i quan acaba l’exposició el museu se n’oblida) canvia. Sovint els grups s’han apropiat del projecte i se’l queden. Clar, això per a mi és el major èxit que pot tenir el projecte, que els agradi tant i s’hi trobin tan bé que se’l vulguin quedar.

Quin d’aquests projectes creus que ha estat més transgressor i ha aconseguit més el seu objectiu inicial? N’hi ha algun del que et sentis especialment orgullós?

És difícil dir que un sí i un no, però hi ha un cas particular. Va ser a Manizales, al centre de Colòmbia. Allà la proposta ja va ser diferent, normalment jo escollia el grup social per al projecte, o em deixava assessorar per la galeria d’art o la gent del museu. En el cas de Colòmbia, que era el Festival de la Imagen de la Universidad de Caldas, em van convidar a un simposi que van fer el 2008 (o 2009, no recordo bé) on vaig proposar treballar amb dos grups alhora. Aquests dos grups eren els següents: per una banda persones desplaçades que havien hagut d’abandonar les zones rurals per anar als suburbis de les ciutats a causa de la violència que martelleja el país des de fa anys, i per l’altra gent d’un dispositiu on s’ajudava a persones que volien abandonar les guerrilles, el que ells diuen Grupos Armados Ilegales. Gent de les FARC sobretot, que eren usuaris d’aquest programa que ajudava als exguerrillers a reinserir-se a la societat mitjançant diverses eines. En aquest cas jo vaig proposar treballar amb aquests dos grups.

Déu n’hi do.

Quan ho vaig proposar em van dir que estava boig, perquè no podia reunir al voltant d’una mateixa taula aquests dos grups, perquè es porten a matar, literalment, i perillaria la integritat dels participants. Em van proposar fer les reunions setmanals amb els grups per separat i no el mateix dia per evitar conflictes, la condició era que publiquessin al mateix canal de notícies tot i fer les reunions per separat. La idea era que hi hagués un diàleg per internet ja que no podien tenir-lo físicament.

Els dos grups van acceptar publicar junts?

Sí, mentre no s’haguessin de veure físicament no hi havia problema. El que va passar és que, al cap de tres setmanes de començar a publicar, vam constatar que els temes escollits, recollits en tags, eren pràcticament els mateixos. Conflicto armado, diálogo, reconciliación... Clar, vénen del mateix entorn! Els uns estan en un bàndol i els altres a l’altre, però molts cops per atzar o condicionants familiars o de l’entorn social. Els vam dir que parlaven del mateix i que expressaven els mateixos neguits, i els vam proposar reunir-se. Els dos grups ho van acceptar i va ser una cosa inesperada, perquè el projecte busca que aquesta gent es comuniqui, però en cap cas que tingui poder pacificador. Els exguerrillers tenien 16 o 17 anys, molts portaven des dels 10 anys amb un Kalashnikov a les mans. Tenien actituds d’adolescents, però el projecte va continuar, jo vaig fer aquests períodes presencials d’estar allà, però el projecte va seguir sense mi durant un any. A més a més la Universidad de Caldas ho va trobar atractiu i els va organitzar cursos de llenguatge digital, o va fer que els desplazados ensenyessin agricultura als altres. Clar, a causa d’haver estat fora de la normalitat molt temps no havien après aquestes coses que allà són bàsiques. Aquest cas va ser molt rellevant i sorprenent per a mi.

Que un projecte que comença amb voluntat artística acabi sent una eina pacificadora és el teu sostre? Arribar fins aquí és fruit d’una premeditació en el transcurs de la teva carrera artística o creus que t’hi has trobat de casualitat?

Jo crec que m’hi vaig trobar de sobte. Hi ha determinades coses que em fan anar per aquí. Haver decidit donar veu a determinats grups aprofitant les estructures que tenia a mà té dos punts de valoració. L’un és purament tècnic, ja que el 2003 apareix el primer telèfon amb càmera integrada i possibilitat de connexió a Internet. El problema és que no permetia publicar continguts interactius en línia, només deixava enviar arxius entre mòbils.

Allò que es deia MMS!

Sí! Encara existeix aquest protocol de missatgeria, encara que avui en dia no l’utilitza ningú. Al veure aquest instrument jo vaig pensar que el potencial d’aquesta eina podia escurçar enormement la distància entre una idea i la seva execució, i tenia sobretot un gran estalvi de mediadors, sense galeries ni res i de manera bastant barata. Se’m va acudir enviar mails amb vídeos i fotos adjunts i posar-los en línia des d’un servidor. El 2004 a México DF vam fer un projecte així amb taxistes. El segon motiu és la meva desil·lusió pel món de l’art. Ara ja no pateixo tant i hi convisc, però trobava que aquest privilegi dels artistes de ser-ho i ser intèrprets de l’entorn estava molt desaprofitat. A través de l’art es fan molts acudits i poques coses transcendents. Aquestes coses em van portar a tirar endavant per aquesta vessant artística.

El fet de veure moltes propostes artístiques que són poc transgressores i que es dirigeixen només a una elit o a una part concreta de la situació et molesta? Quan tu utilitzes l’art per fer activisme, la resta de propostes semblen poc compromeses?

Jo tenia una gran decepció per veure que ningú aprofitava el privilegi de tenir una veu, uns mitjans per transmetre coses. Em venia de gust llençar-ho tot a la brossa. Amb els anys m’he calmat, crec que totes les expressions poden conviure, i si algú es vol passar la vida en un entorn galerístic i estar absorbit pel mercat, que ho faci. A mi no m’interessa.

La innovació tecnològica sempre ha estat una constant a la teva carrera. Recordo que vas fer una gran innovació que va ser introduir vídeos a les teves exposicions, i que t’ajudessin a jugar amb l’espai. Ho fas per convicció o necessitat?

Jo sóc un minimalista tecnològic. Si pogués fer tots els projectes que t’he explicat amb un tam-tam, ho faria. Sempre aprofito la tecnologia sobre mínims, si puc dibuixar una idea amb un llapis no ho faré amb un programa interactiu. Utilitzo la tecnologia quan la necessito, i em genera una gran fascinació, però la utilitzo sobre mínims i sempre facilitant al màxim el seu funcionament.

Per què creus que tots els teus projectes s’han pogut internacionalitzar i han funcionat a continents diferents? Has trobat una mena de llenguatge universal?

Bàsicament hi ha molta gent que té ganes d’explicar-se i no pot. Molts grups maltractats pels mitjans de comunicació, que només difonen l’estigma que cau sobre aquests grups. Per a ells quan els hi faig l’oferta sempre és estrany, ells veuen que arribo jo, una mena d’alienígena estrany que els hi ofereix uns telèfons, unos celulares, i els demana que expliquin alguna cosa utilitzant-los. Fins ara mai han dit que no. Tot plegat és molt més senzill del que sembla dintre de les complicacions de la preparació i de trobar la gent, però la internacionalització és normal i natural. Tinc ofertes de diversos centres i les aprofito.

El joc té algun paper particular en aquests projectes i en la teva idea de creativitat artística? Al principi de la teva carrera parlaves molt de jugar i interactuar amb l’espai.

A veure, jo no sé gens de jugar a jocs competitius perquè sempre perdo, llavors directament ja no hi jugo. [riu] El joc entès com el món de les possibilitats infinites sempre m’ha interessat. Recordo unes escultures d’escuma que vaig fer fa anys, que anaven evolucionant amb el temps, o quan vaig fer una prova matemàtica de colors on pintava i m’havia d’inventar la teoria del color, quan construïa la paraula JO amb mosques... Aquest component sempre hi ha estat, però sempre ha estat una manera d’intentar entendre el món a partir de pensar què pot anar passant. Quants elements poden cabre en aquesta taula? Com es poden combinar? Entenent això com a joc està clar que sempre hi ha estat present, sempre ha existit. Però quan arribo al final, o al punt en el que estic ara, ja no sóc jo qui posa les cartes damunt la taula sinó que les posen els grups socials amb els que treballo. Aleshores es multipliquen les possibilitats de combinatòria.

Buscar les combinacions enlloc de veure les limitacions.

Tot això porta a una cosa que jo crec que encaixa amb la idea de Verbàlia. Tot això dels tags, per exemple, ho comencem a fer per agrupar les descripcions de les imatges, al principi era una taxonomia però hi havia un equip de dues persones que descrivien les imatges de la penya per a poder localitzar-les. A Lleida, quan vam treballar amb els gitanos, ens van dir que els donéssim nosaltres les imatges que ells mateixos havien publicat, i la Soraya, que era una participant molt activa i tenia una paradeta en un mercat ambulant, va publicar una foto amb una tovallola amb la cara de Camarón de la Isla. En veure aquesta imatge ella va dir: Camarón es dios. Això no encaixava a cap dels tags o etiquetes que havíem pensat nosaltres. Allà vam decidir que els participants fessin els seus tags, que ells mateixos classifiquessin el seu contingut. Arriba un moment on cadascú agrupa els temes com creu, més enllà dels col·lectius. Jo quan entro a veure què passa a un projecte no miro les imatges, miro els tags per veure quina activitat hi ha, són gairebé els titulars i la meta-poesia total del projecte. Vaja, que veus de què collons estan parlant.

Per acabar, et demano que escullis una paraula.

Esquitxar. A Lleida en diem escatxigar! Bàsicament la escullo perquè considero que l’art que m’interessa és el que aconsegueix esquitxar, el que aconsegueix implicar a la penya. Tot i que esquitxar té connotacions negatives, a mi m’agrada. Els colombians es van deixar esquitxar i van arribar a la resolució del seu conflicte. No ho sé, m’ha sortit aquest matí, suposo que perquè hi ha tolls al carrer i en un dia gris m’ha sortit això. Després m’he recordat d’aquell lema de l'Antoni Muntadas que diu “la percepció requereix la participació”, que crec que d’alguna manera lliga amb tot això.

 

Text: Oriol Soler

Fotografies: Adrià Calvo

Tornar