Antoni Bassas: "La gent té ganes de jugar, té ganes de posar-se a prova"

La veu d’Antoni Bassas (Barcelona, 1961) ha sonat durant hores i hores a les cases de Catalunya, i per això resulta estrany sentir-la de tan a prop, en directe, i no sortint d’un aparell de ràdio o un televisor. Amb aquesta veu va retransmetre durant 14 anys els partits del Barça al costat de Joaquim Maria Puyal, i també durant 14 anys va presentar i dirigir Els Matins de Catalunya Ràdio, abans d’una estada als Estats Units com a corresponsal de TV3 i l’actual càrrec d’editor al diari Ara. Mentre esmorza un suc de taronja i un entrepà de fuet contesta les preguntes meditant cada resposta i fent-ne sempre un relat estructurat, ple de detalls i matisos. Fins i tot quan la gravadora ja està apagada seguim parlant de periodisme, i d’anècdotes on surten personatges com Johan Cruyff o Woody Allen, que en algun moment també han estat cara a cara amb ell.

Tu vas ser la persona que va introduir l’Enigmàrius, un concurs de jocs de paraules, en un programa de ràdio de grans audiències. Com va començar tot plegat?

Surt de la necessitat de buscar la participació dels oients en el programa, concretament de vincular-los a través d’enviar un missatge SMS. I sorgeix també de la necessitat de jugar, de la voluntat d’oferir un espai que fos un repte divertit i breu, quotidià. Els programes de matí són trepidants, hi ha un ritme molt alt d’informació i tendeixen a explicar males notícies. En aquell context jo ja hi havia posat l’humor, a través de l’Alguna Pregunta Més. Hi havia altres espais, com el repàs de la premsa amb to humorístic, o el Ràdio Cafè, on sempre buscàvem algun punt de distensió. Aleshores vaig pensar en un punt de distensió que obligués a un cert esforç intel·lectual. Jo era bastant aficionat a fer crucigrames als avions i llocs semblants. Naturalment feia els crucigrames del Màrius Serra. Sabia que portar els crucigrames a la ràdio era complicat, no hi ha imatge. Aleshores li vaig comentar al Màrius i vam decidir donar una definició, el nombre de lletres de la paraula... Vam buscar el mecanisme.

Hauria d’haver-hi una normalització a l’hora d’introduir jocs al món de la comunicació?

Sí, perquè la gent té ganes de jugar, té ganes de posar-se a prova. I també té ganes de guanyar un premi. A la gent li agraden certs reptes i estímuls intel·lectuals. I a l’Enigmàrius competeixes tu contra tu mateix. O sigui que sí, sí.

Tot això va ser durant la teva etapa als matins de Catalunya Ràdio. Vist amb perspectiva, què van significar aquells 14 anys per la teva carrera periodística?

[encara pensatiu]. Perdona, abans, si em permets, una cosa més sobre l’Enigmàrius.

Sí, i tant! Digues.

Jo crec que l’Enigmàrius va tenir la virtut d’estrènyer els llaços amb un tipus de gent que ja era oient del programa, però amb una tipologia molt concreta: la de la gent que gaudeix amb la llengua, amb la precisió de la llengua, de les definicions, el nombre de lletres... T’ho resumiré amb una anècdota. Un dia el Quim Monzó em va dir que hi havia alguns matins que la seva dona era a la cuina i ell s’estava afaitant al lavabo, per exemple. Al matí la gent es lleva amb presses, no et diré que de mal humor, però no és el millor moment per tenir converses llargues. Em deia que fins aquell moment del matí no s’havien dit gran cosa, però que sentien l’Enigmàrius, treien el cap pel passadís i es deien la resposta! Molta gent competien entre ells a veure que l’endevinava més aviat i s’enviaven missatges. Però tornem a la teva pregunta d’abans.

 

cos-entrevista-1.jpg

 

Sí, t’havia preguntat sobre Els Matins.

Què van significar Els Matins... Jo he tingut la sort de fer moltes coses al món de la comunicació. I ara, a mesura que van passant els anys, m’he adonat que tinc un afecte enorme per totes elles. És com els fills, te’ls estimes diferent però no un més que l’altre. Però és evident que els 14 anys a Els Matins de Catalunya Ràdio els vaig fer al millor moment de la meva vida. Perquè era jove i tenia la força de dormir poques hores i treballar moltes hores, però no era tan jove i per tant ja tenia prou experiència com per equivocar-me cada vegada menys, entendre el que estava fent, el sentit que tenia. Quan el perquè és clar, tota la resta ve sol. I el perquè de Catalunya Ràdio era el programa que despertava un país, que ordenava l’actualitat i explicava el món als oients d’un país. Jo vaig tenir la sort de tenir això entre mans. I si a això li sumes que la ràdio és un mitjà que la gent s’estima...

Segurament el que crea més proximitat.

De la televisió sempre en diem penjaments, dels diaris ens en malfiem i ens els mirem amb respecte. El vincle que s’estableix entre el comunicador i el receptor a la ràdio crec que és dels més sòlids al món de la comunicació. En part perquè la ràdio és respectuosa amb el temps de la gent. Si llegeixes el diari o mires la televisió, has de deixar de fer el que estàs fent. En canvi, pots fer-ho tot amb la ràdio engegada. Tu deixes entrar la ràdio a casa teva al matí, a una hora que no deixaries entrar ningú. Estan els llits desfets, estàs despentinat, mal afaitat... I allà està la ràdio acompanyant-te, una veu. I això crea un vincle enorme. Si li sumes la força del mitjà, de l’hora de màxima audiència a la que es feia el programa i la meva passió per la ràdio... Tota aquesta llarga excursió conceptual és per explicar-te que probablement va ser el programa de la meva vida, la feina de la meva vida. No menysvaloro cap de les altres feines que he fet. El Matí de Catalunya Ràdio em va arribar en un moment oportú, i realment era una obra magna. Era un tren en marxa, el Cuní va inventar el programa, però després de 14 anys liderant el matí crec que jo i el meu equip vam tenir-hi molt a veure.

 

"El vincle que s’estableix entre el comunicador i el receptor a la ràdio crec que és dels més sòlids del món de la comunicació"

 

Una cosa interessant de la teva carrera és el pas del periodisme esportiu al generalista. No és estrany, ho ha fet molta gent en molts àmbits. Tu, o el Basté, o el Gay Talese, que va començar escrivint d’esports...

M’honoren molt les comparacions que acabes de fer! [riu]

Com s’articula aquest canvi?

Crec que s’articula a través de dues vies. Una: que tinguis passió per la teva feina i per comunicar. Aleshores és indiferent que sigui un partit de futbol o una entrevista al President de la Generalitat. I dues: que et diguis a tu mateix que no tens límits. [s’atura un moment]. Això m’ha quedat una mica ianqui. Bé, que et diguis a tu mateix que ho provaràs tot, que no hi ha portes tancades per decret, que ningú ha decidit que allò no serà mai per a tu. Que ho pots provar. I jo poc o molt m’havia preparat sempre per això. A mi m’agrada el futbol i l’esport, però jo tenia altres interessos. Quan llegia els diaris generalistes no anava només a les pàgines d’esports. M’agradava veure com escrivien els columnistes, intentava veure per què uns m’agradaven i altres no.

Concebies l’esport com un pas intermedi cap a una altra banda?

No, no. A casa els meus pares o la meva germana em preguntaven si no volia fer alguna altra cosa diferent, i aquestes preguntes t’ajuden a entendre que hi pot haver més coses. Si tu, encara que sigui de manera inconscient, t’has preparat per alguna cosa, les coses acaben passant. I el dia que arriba la oportunitat estàs preparat. Em va passar de manera semblant amb la corresponsalia als Estats Units. Era un vell desig meu de tota la vida, però vaig anar treballant, em vaig casar, vaig tenir fills, em vaig comprar un pis... Tenia la sensació que no em mouria d’aquí. No de que ja estava tot fet però sí de que ja no em mouria d’aquí. Però hi havia alguna cosa que em deia: Estats Units, Estats Units! I sense saber-ho, dos o tres anys abans d’anar cap allà vaig començar a fer classes d’anglès, ja que si no dominava l’idioma començava a ser un analfabet funcional pel periodisme, ja que s’anava fent habitual haver de llegir textos en anglès pels Matins. Vaig anar a Amèrica el 2009, i cap al 2005 o 2006 vaig començar a fer converses setmanals d’anglès. És això: estar preparat, no pensar mai que una cosa no és per a tu. Per què no?

En l’estona que portem ens has fet ja un parell de referències a l’univers ianqui, al món dels Estats Units, es nota que t’has impregnat de la societat americana.

He estat allà d’immersió...

Poca gent prova només una corresponsalia, els corresponsals solen ser una raça que va passant de país en país. No et queden ganes d’apropar-te a una altra realitat?

Jo no tinc vocació de corresponsal. Existeixen aquestes persones, jo els he vist. Gent amb uns currículums impressionants: Roma, Pequín, Londres, Washington... És un tipus de vida, i l’entenc. Et permet una gran autonomia, t’obliga molt a tu mateix, t’has d’exigir. Ho passes molt malament algunes estones, però tens enormes compensacions de la gent que coneixes, els paisatges que trepitges, el molt que t’enriqueixes. Però és per aun tipus de persona que potser no té fills, o que la parella el segueix... Jo ara acabo de tornar, i tornar no és fàcil, en cap sentit. Ni mentalment ni burocràticament. Tornar costa una mica, marxar tampoc és fàcil, però tens la il·lusió del començament. La readaptació no és fàcil pel que estic veient, per tant no estic per fer més mudances. Ara el que sí que sento és una viva necessitat de trepitjar terreny de tant en tant. Ara he anat a l’Ebre a fer reportatges sobre els terratrèmols i he retrobat sensacions de quan anava a parlar amb, què sé jo, els damnificats d’un terratrèmol o unes inundacions a Amèrica.

Aquesta readaptació de la que parlaves com ha sigut, per què dius que no ha estat fàcil?

Perquè les persones no som ordinadors que puguem desendollar a Wahington i endollar a Barcelona i que el programa segueixi funcionant sense cap problema. Quan vius a un altre país desenvolupes noves relacions, nous ritmes de feina, adquireixes altres perspectives de la vida. Tot el que era quotidià quedava molt lluny, i quan tornes torna a aparèixer, i tot de cop! Els amics, les obligacions, la família. Els horaris catalans, per exemple, són nefastos comparats amb els americans.

 

cos-entrevista-2.jpg

 

A l’Ara és el primer cop on, a la part escrita (obviant la part de l’Ara TV), no tens la teva veu com a eina comunicativa. Com ho has viscut?

Doncs com un enriquiment, un pas endavant a la meva carrera, fer alguna cosa que no havia fet mai. Com un estímul, un repte. Al final de la meva etapa a Els Matins, El Periódico em va demanar que fes dues columnes setmanals, una a opinió i una a esports. Allà vaig trencar amb la por al paper en blanc, però em vaig adonar de la dificultat de ser entès, de tenir alguna cosa de la que parlar. Vaig adonar-me que si no em continuava mirant la vida amb curiositat mai seria capaç d’explicar res interessant a la gent. En termes estrictament professionals, l’Ara és el descobriment d’una nova frontera a la qual mai havia arribat. En termes de projecte vital, l’Ara, on vaig formar part del grup fundador, és la il·lusió d’haver posat al carrer un diari en el seu moment, al moment oportú.

Just quan molts diaris tanquen.

Bé, en un moment de canvi en el mitjà de paper, en el gremi periodístic, en un moment de crisi econòmica i un moment de canvi polític a Catalunya. Les èpoques de canvi es corresponen amb canvis als mitjans. Que tinguin una nova legitimitat, un nou perquè. De fet som un cas únic a Europa, som l’únic diari que creix. Poc a poc, però creix.

A la teva entrevista de presentació com a editor de l’Ara, que et va fer la Mònica Terribas, vas dir que els periodistes eren actors de cinema mut que han de passar al cinema sonor, en relació al canvi que han imposat les noves tecnologies. Quin seria el llenguatge ideal per aquest canvi?

En certa manera, les noves plataformes tecnològiques amb les que treballem i treballarem no sempre tenen un disseny periodístic. Twitter, o Internet, no es va pensar per periodistes, i ho fem servir. Igual hauríem de fusionar les carreres d’informàtica i periodisme per trobar els mitjans pensats pel periodisme. Però tampoc el paper es va pensar pel periodisme així que... Bah, és igual. Jo crec que en aquests moments la gent demana veritats, responsabilitats. Més que el canvi tecnològic o el ritme de producció, la gent demana de nosaltres una actitud. Que quan obri un diari vegi la realitat, i n’expliqui les causes. En aquests moments, al món, amb les paraules no n’hi ha prou, la gent vol fets. John Sobrino deia que al món hi ha un dèficit de veritats, i cada vegada més la gent n’és conscient. Els indignats, el procés sobiranista en són exemples. La gent vol actituds dels governants, dels empresaris, dels funcionaris. Dels periodistes.

Aleshores tampoc estem parlant d’un llenguatge nou, parlem de tornar a l’essència teòrica de la professió.

D’una regeneració ètica, d’una certa regeneració professional. És possible, sí.

M’agradaria tornar al joc, concretament a l’època del Tres Pics i Repicó. Per què el boom dels concursos, de fer públic un joc a través dels mitjans?

Perquè té audiència, perquè a la gent li agrada jugar. Algú va descobrir que si ensenyes un joc i el fas de manera que la gent a casa pugui participar, la gent ho vol veure. Per tant es pot patrocinar, la tele guanya diners i té audiència.

 

"És un esforç molt gran anar a un lloc i exposar-se públicament a guanyar o perdre davant de les càmeres"

 

Aleshores només parlem de negoci?

Parlem de negoci, i parlem també, en el cas del Tres Pics, de negoci adaptat a les necessitats d’una empresa pública que vol fer un servei públic. Les empreses, si no guanyen diners, no són viables. Per tant parlar de negoci em sembla perfecte, el pitjor que podem fer és fer veure que el negoci no existeix. El negoci és una raó molt important perquè existeixin les coses. L’única raó? No. Ara m’esplaiaré. El Tres Pics va ser un programa ideat pel Puyal que jo vaig presentar. Em va donar una oportunitat, i jo era una mica com el Guardiola, que la gent deia: però si només ha entrenat a tercera! Doncs jo igual, amb la diferència que Guardiola sabia molt més de futbol que jo de televisió.

També vas empatar i perdre els dos primers partits?

Jo vaig empatar i perdre els primers dos o tres mesos! La gent deia: aquest noi no acaba d’arrencar. No era fàcil, hi havia 150 persones de públic, m’havia d’aprendre un guió... Al que anava: el gran valor del Tres Pics és que va aconseguir molta audiència entre un públic castellanoparlant que normalment no veia TV3. Fèiem audiències enormes, com les del futbol, però sobretot entre el públic que normalment no veia TV3, i això tenia un valor extraordinari. En aquella època, que feia les transmissions amb el Puyal, se m’acostava gent com Stoichkov a dir-me que veia el Tres Pics i Repicó! I deia: ‘¡qué buena que está la azafata!’ i coses així. La intel·lectualitat era la que no reconeixia que veia el programa. I això que hi havia gent com el Jordi Dauder, el Jaume Fuster, el Jaume Cabré... Era un concurs clarament cultural però amb un biaix molt familiar. Era el típic programa que tothom veia però que molta gent negava veure. Si vas a buscar les audiències, són històriques.

 

cos-entrevista-3.jpg

 

Quan les persones juguen solen mostrar factors que no surten a relluir, mostrades pel fet de jugar. Algun cop vas veure situacions així?

Sí, moltes vegades. Hi ha gent amb molt talent que no ho sap, o que ho sap i decideix que això no és per a ell. Venia molta gent a concursar com un repte personal de posar-se davant d’una càmera. És un esforç molt gran anar a un lloc i exposar-se públicament a guanyar o perdre, a saber o no saber davant de les càmeres, a decebre companys de joc. Un concursant és una persona que arrisca molt la seva imatge i la seva autoestima. En general la gent que venia era coratjosa, forta.

Tu ets jugador? Abans has comentat que feies crucigrames als avions.

Feia els de La Vanguardia, i després em vaig comprar llibres. Ho feia per distracció activa i per millorar el meu vocabulari, com a eina d’exercici intel·lectual. Una vegada, en Samaranch em va dir que feia mots encreuats als avions com a mètode per mantenir el cervell en funcionament. Cruyff en feia molts també.

En català o castellà no crec, no?

No, en holandès, suposo! Recordo que a la vigília de la final d’Atenes (al cel sigui) el Puyal estava fent el programa Un Tomb per la vida. Jo ja era a Atenes i vam fer una connexió en directe amb el Cruyff. I per acabar li vaig dir: ‘Johan, sé que t’agraden els crucigrames. Te’n faig un: equip campió d’Europa, de 5 lletres’. Ell es va quedar parat. Jo me’l vaig quedar mirant i li vaig dir: Barça! I ell em va dir: es que Milan també té 5 lletres!

Un visionari... Per acabar, et demanem que triïs una paraula qualsevol, la que tu escullis per qualsevol motiu. No et vull posar exemples que sinó et condicionaré i és el que no vull.

Et diré la primera que em ve al cap amb un cert significat. Aquests anys he estat molt en contacte amb l’anglès, i hi ha algunes paraules que es poden traduir de manera literal al català. I n’hi ha una que m’agrada molt i que la fan servir molt els periodistes: és la paraula capturar. La fan servir molt als Estats Units: ‘la frase que va pronunciar el president captura l’impacte de...’ o ‘aquesta fotografia captura l’emoció del moment’. Crec que és una paraula que explica molt què és la feina periodística. L’altre dia vaig dir que el periodisme era observar, capturar i mostrar. Aquesta idea del periodista com a capturador em va seduir, i per això trio la paraula capturar.

 

cos-entrevista-4.jpg

Text: Oriol Soler

Fotografies: Adrià Calvo

Tornar