Benedetta Tagliabue: "Els arquitectes podem influir en la manera de viure d'una societat "

Entrar a l’estudi de Benedetta Tagliabue (Milano, 1963) és una experiència per als sentits. L’arquitecta italiana va decidir acomodar el seu lloc de feina a un edifici majestuós i ple de contrastos a prop de les Drassanes de Barcelona. Allà també s’hi ubica la Fundació Enric Miralles, que porta el nom d’un dels arquitectes catalans més importants del segle XX que va ser durant anys marit de la Benedetta fins que va morir l’any 2000. La Benedetta parla amb un català perfecte esquitxat d’un accent milanès i és una entrevistada agraïda: fa sentir còmode els visitants i ens ensenya amb ganes l’exèrcit de 40 persones – “alguns són més joves que vosaltres” – que treballen al seu estudi. Seiem a una sala de reunions decorada amb un enorme collage a la paret principal i frescos al sostre. Damunt la taula hi ha un munt de maquetes de fusta treballades artesanalment que podrien ser en sí mateixes petites obres d’art,  i amb l’embranzida de la primera pregunta l’entrevistador dóna un cop a una palmera esculpida a la perfecció i gairebé se la carrega.

Perdona!

Tranquil, no passa res. Ha resistit! És un parc infantil. És simpàtic, oi?

Aquestes maquetes són projectes o ja s’ha construït?

Aquesta ja està feta. És a Hamburg, i ja està tot això ple de nens jugant i passant-ho bé.

És una gran sensació pensar que el que comença per una idea acaba per ser realitat?

És al·lucinant, la millor sensació de totes.

Bé, volia començar per la Fundació Enric Miralles. Quina és la gran raó de ser de la fundació?

La gran raó de ser de la fundació és recordar una persona que era meravellosa en l’àmbit de l’arquitectura catalana. Una persona meravellosa perquè era molt inventiva, li agradava experimentar, no s’aturava mai davant de res... I jo crec que aquest és un esperit molt bo perquè gent molt jove, d’una altra generació, pugui donar continuïtat a aquest esperit.

Deies fa poc en una entrevista a El País que arriba un punt a la vida on la memòria és tan important com viure. En el teu cas, la memòria és una càrrega o un alliberament?

Mira, no ho sé. La memòria podria ser una càrrega, i quan pesa massa t’impedeix actuar. Jo vinc d’Itàlia i això passa de vegades. Però la memòria com a inspiració per a fer mes coses és vital, o per dir: “ai mira, aquesta persona va fer tal cosa, o tal altra...” Crec que el que cal és agafar l’esperit, i això sí que és positiu.

Quins són els elements amb els que ha d’interactuar l’arquitectura?

L’arquitectura és una disciplina molt humanística, perquè cada disciplina que puguis dir entrarà fins de l’arquitectura. L’art, evidentment, la matemàtica, l’estructura, el càlcul, el confort, l’estudi de la societat... gairebé tot! Aquí rau la dificultat de l’arquitectura, que hem de ser bons dirigint l’orquestra de totes aquestes disciplines, i de vegades no som prou bons per dirigir i tota la resta de disciplines se t’emporten.

Quines disciplines creus que controles més i en quines no t’hi sents tan còmoda?

Una de les millors disciplines que cal tenir quan fas arquitectura és tenir sentit comú. És curiós, eh! És simple però és la més maca i la més important. És una de les més maques i principals. També nosaltres tenim molt en compte la bellesa, el bon gust i saber adaptar les coses al lloc on estem. Però n’hi ha moltíssimes més: la tècnica, el compliment dels timings i els objectius... És una de les coses en les que ens esforcem.

En el teu cas hi ha un vincle clar entre la teva professió i la teva infància?

No particularment. Jo, com tots els nens, tenia les meves joguines de construcció i m’agradava construir diferents coses. Però més que res, era una fantasia, una fantasia sobretot social que tenia al cap. A mi m’agradava pintar i dibuixar però encara m’agradava més imaginar mons perfectes, construir cases especials... Eren coses que jo m’imaginava molt de petita, però crec que això li passa a tothom, és una cosa que li passa a qualsevol ésser humà, no només als arquitectes.

Com t’has anat construint la teva identitat com arquitecta?

Es va fent amb els anys de formació, a llocs com l’Escola de Venècia. Venècia, la ciutat en sí, ja t’ensenya més que la universitat. Conèixer moltes persones, veure com són els palaus venecians, veure com es viu a Venècia... I després he viatjat molt, vaig anar a Estats Units a fer els últims dos anys d’universitat i la tesi, vaig tornar aquí a Barcelona... I he conegut moltes persones influents, entre elles l’Enric. Ell ha estat influent perquè em vaig enamorar d’ell i vaig ser la seva dona, però tenint-lo al costat, des del punt de vista de la seva saviesa, sempre va ser un mestre.

He llegit que alguna vegada has dit que l’arquitectura actual és femenina. Quines són les característiques d’aquesta arquitectura? Hi ha també arquitectura masculina?

Ja no sé què dic a les entrevistes... [riu]. Justament fa poc va sortir un número d’Arquitectura Viva, que és una bona revista d’Espanya que parlava de l’arquitectura tèxtil. Això no és nou del tot, durant el segle passat un arquitecte que es deia Semper ja estava mirant el tema de l’exterior dels edificis, de la pell dels edificis. És una cosa molt present avui en dia, i tu ja em diràs qui feia el tèxtil a la societat: les dones! Aleshores és una cosa que es pot identificar com femenina. Però el tema de pactar i adaptar-se sempre he cregut que és molt femení, històricament les dones s’havien de casar per conveniència i anaven a parar a famílies molt diferents a les seves, s’hi havia d’adaptar... I l’arquitectura d’ara va pactant, es va apropant als seus límits, per això diria que és femenina. La masculinitat és el contrari, és una arquitectura que desfà tot el que es troba, rebenta un terreny i patapaf! Planta un edifici allà.

Fins a quin punt l’arquitectura pot influir en la manera de viure d’una societat?

Jo crec que molt, molt. Els arquitectes tenim molta possibilitat d’influir, si fas una bona arquitectura tens més possibilitats de tenir reaccions positives. Ara nosaltres estem treballant en una línia del Metro de Nàpols, on ja s’han fet algunes de les estacions i l’aposta és posar art dins el metro. Aleshores, allà hi ha obres d’artistes i arquitectes que poden ser tocades per tothom. Nàpols és una ciutat coneguda pel seu vandalisme, però les estacions estan intactes i ningú les ha tocat, embrutat ni trencat. Clar, quan tu veus una cosa ben feta tu reacciones millor, ho respectes més. Això ajuda a veure quin paper important tenim i quina responsabilitat.

Es podria canviar aleshores l’aspecte de barris com Scampia, que són especialment conflictius.

Clar, és un bon camí. Sempre cal pensar idees així per donar simpatia als entorns més conflictius. A Albània, l’alcalde de Tirana, la capital, era pintor i va instar a pintar totes les façanes dels edificis. La ciutat és tremenda, no molt maca, però posant-hi color ja fas alguna cosa i sorprens la gent. Cal fer coses amb carinyo i atenció per rebre una bona resposta social.

En els temes d’urbanisme com el parc de Diagonal Mar intenteu anticipar els comportaments de la gent per adaptar millor l’espai?

Estem molt atents al comportament social. Sempre treballem amb un sociòleg, fem fotos prèvies, ens agrada anar a veure com es comporta la gent als llocs... Al Diagonal Mar hi ha un punt lúdic, de joc simpàtic. Allò de fer arbres enormes amb uns gerros on creix vegetació, uns bancs ondulats, tobogans enormes... Això es part de la comunicació que l’arquitecte pot tenir amb la gent.

El joc ha d’estar present en l’arquitectura?

Totalment, la relació amb el joc és importantíssima. L’altre dia a la fundació vam tenir una conferència amb un teòric que es diu Josep Quetglas i precisament va fer un discurs sobre el joc de l’arquitectura, que realment es un joc, però un joc molt seriós. Clar, si surt malament és molt gros, però un joc al cap i a la fi.

Abans deies que has conegut a persones influents. Algun cop has dit que els arquitectes han estat instruments per als capritxos dels poderosos. Com ha estat el teu vincle amb el poder?

És complicat. La relació amb el poder sempre és complicada, sempre cal intentar mantenir una relació el més directe possible amb qui vol l’arquitectura. I clar, és complicat perquè a grans empreses com Gas Natural o a institucions públiques hi ha molts caps pensants pel mig. No és fàcil entendre el que volen. Però el que és horrible és quan et posen un mediador pel mig i no pots arribar a la relació directa.

Passa sovint?

Sí, cada cop més. Promotors que porten arquitectes, els fan veure el client una vegada i ja està. Això passa a la Xina, a Orient... El client potser ho té clar però amb algú pel mig sempre es va diluint. A mi m’agrada molt viatjar, veure llocs, impregnar-me de diferents maneres de pensar. I cal que hi hagi bona predisposició, perquè si vaig a algun lloc pensant que els xinesos són un rotllo, ja em predisposo a que el projecte surti malament.

Barcelona és la ciutat amb més estímuls arquitectònics?

No sé si la que té més estímuls, però la més familiar, relaxada i la que té més bona relació entre espai i societat sí. Els espais tenen gratitud, són generosos, i jo ho trobo meravellós. Part de la seva fascinació és que és una ciutat que no pot créixer per límits naturals. És una ciutat homogènia però amb petits detalls que sobresurten. Realment hi ha moltes coses maques a Barcelona. De vegades em fixo en la Torre de Collserola i em sembla molt maca i original, molt adaptada a la seva funció i de gran precisió tècnica. Però el que despunta a Barcelona és l’urbanisme, com s’ha aconseguit tenir harmonia entre moviments de fluxes, de cotxes, vianants, motos, transport públic... També és una ciutat molt femenina. És dolça, integrada, pots barrejar coses amb facilitat.

Per acabar, et demano que escullis una paraula.

Collage. En tenim un aquí que sempre ens serveix per començar projectes, és la millor manera de recordar tot el que trobes, les formes, els colors i tot el que t’ha agradat. Després ho ajuntes i ja tenim el projecte fet! [riu] Ens relaxem i anem a prendre copes. T’imagines que fos així? M’encantaria.

Text: Oriol Soler

Fotografies: Albert Gomis

Tornar