Benvinguts al país dels verbívors

Benvinguts al país dels verbívors, una terra jocunda sense llei d’estrangeria. És verbívor tothom qui beu verbs i els fa ballar. L’única condició és no tenir por de jugar ni de jugar-se-la. Aquest portal ha passat per diverses fases des de la seva creació l’any 1999. L’última, de 2014 a 2017, ha estat un espai obert a professionals de tots els àmbits, setmanalment entrevistats amb el joc de rerefons. Podreu trobar totes les entrevistes aquí sota.

Abans, havia estat un fòrum interactiu amb propostes de jocs en català, castellà i italià, fins que les xarxes socials van aportar una via més directa per acollir la comunitat verbívora, que ara rep un estímul diari des de la pàgina www.facebook.com/verbaliajocs Com més hi intervingueu, més possibilitats de guanyar premis tindreu. El nostre principal interès és il•lustrar amb exemples que el fet de jugar és una experiència cultural de primera magnitud.

El país de Verbàlia l’impulsa Màrius Serra, autor dels llibres Verbàlia (2000), verbalia.com (2002) i Verbàlia 2.0 (2010) i coautor amb Oriol Comas dels jocs Verbàlia (Devir, 2010), El joc de l’enigmàrius (Devir, 2013) i els 4 jocs portàtils de la D.O. Verbàlia (2015). Des de març de 2018, Oriol Comas i Coma és, també, un personatge literari de novel•la negra, l’expert en jocs homònim que resol una trama criminal a La novel•la de Sant Jordi, de Màrius Serra (Amsterdam, 2018)


Carles Porta: "Les presons són un fracàs de la societat"

En Carles Porta (Vila-Sana, 1963) té son. Cul inquiet de mena – reporter de TV3 a Bòsnia, Ruanda o Kósovo, reporter al 30 Minuts, ideòleg de programes com Efecte Mirall, director de l’adaptació cinematogràfica del Mecanoscrit del Segon Origen de Pedrolo – a ple migdia sembla cansat. Ens diu que ha dormit poc, que porta un matí intens de “vendre el peix” i que ara li ha arribat el baixón. Ens rep a la seva productora, Antàrtida, i parlem del seu últim llibre: Li deien pare. És una història escabrosa sobre un home que va abusar sexualment de desenes de nens durant disset anys a la seva pròpia casa d’acollida. En Carles va abordar la història des d’una perspectiva humana, intentant no jutjar, escoltant molt, sobreposant-se als propis instints de rebuig. Ja ho havia fet abans amb els crims de Tor i l’assassinat de l’alcalde de Fago.

En quin moment veus que pots i vols explicar aquesta història de Li deien pare, amb totes les complicacions i problemes que se’n deriven? Perquè n’hi ha moltes: el fet que els nens assetjats eren menors en aquell moment, la manera d’afrontar un tema com la pederàstia i tots els tabús que comporta, el com t’afecta a tu personalment...

La veritat és que, encara que sembli estrany, quan prenc la decisió penso poc en tot això, menys del que la gent es pot imaginar. Quan camines és quan hi penses més, perquè et vas trobant les pedres i les històries que et compliquen la vida. El juny de 2013, quan es va destapar, jo vaig veure que era una història magnífica, i vaig tenir temps per fer-ho el febrer de 2015. La manera de fer-ho va ser el que em va generar més dubte, la idea de fer-ho amb quatre testimonis amb un relat independent enlloc de fer una sola trama entrellaçada.

El tema, a més a més, és molt delicat.

El primer que vaig veure és que els mitjans de comunicació, els polítics i la gent tenia dues reaccions: fàstic i passar pàgina. Ningú va aprofundir res, tothom es va quedar amb protocols, culpables... Jo vull saber per què coi ha passat això durant disset anys. Jo tenia una finestra privilegiada que era el Mosso d’Esquadra que ho va investigar, que és amic meu, que m’explicava les sensacions que tenia. Era un tema més complicat que un simple cas de pederàstia amb abusos. El 2015, quan vaig parlar amb els testimonis, jo no volia res d’aspectes tècnics, volia la versió humana. Què pensaven, com ho vivien. La nostra reacció, que era rebuig, fàstic i passar pàgina vaig creure que no era encertada. Quan vaig recollir els testimonis em costava molt agafar un punt de vista.

No et senties còmode narrant tu la història?

No sabia quin punt de vista agafar, em costava molt narrar a mi. A mi sempre m’ha obsessionat la realitat, i m’agrada que flueixi per si mateixa amb la menor intervenció possible per part meva. Fins que vaig veure que cada relat per sí mateix funcionava, però a més es complementaven  i donaven una visió molt completa de la història. Una asèpsia per part meva que jo vaig creure que multiplicava el resultat de la història. Són moltes hores, i mira que el format és senzill.

Has dit moltes coses i m’agradaria disseccionar-ho una mica. La sensació que hi ha és que, per a tots els actors socials, el més còmode és associar un pederasta a un monstre, repudiar-lo i tancar-lo com més temps millor. Ningú es planteja el procés paternal o afectiu que té el David Donet amb els nens, encara que sigui molt mal entès i que se’n derivin accions terribles. Com has fet el procés d’abordar amb perspectiva humana unes accions tan repugnants?

El propi pederasta, quan entra a la presó, diu que és conscient que ha comès el pitjor crim del món. Suposo que la infantesa, i els nens i nenes, els veiem com una cosa tan fràgil que ens desperta proteccionisme. Els nens representen la innocència màxima, i barrejar innocència amb sexe ho veiem sacríleg, un gran fàstic, i ho és. Els alemanys i els americans, que tenen una apertura de mires més gran que la nostra en segons quines coses – de fet, et diria que nosaltres estem en plena regressió mental i social, a tot Europa – tenen especialistes en pedofília. Ells no discerneixen entre pedòfil i pederasta. Nosaltres distingim: un pedòfil té desig sexual cap als nens, un pederasta ha comès actes sexuals amb nens. Els anglesos no tenen aquesta paraula que distingeixi, ho engloben tot sota un mateix nom. Aquestos experts consideren que tenir desig sexual pels menors és una malaltia, i que hauria de ser tractada.

Això aquí es planteja de la mateixa manera?

No, per res del món. És una cosa a analitzar, i el fet que els alemanys i els anglesos intentin que algú amb tendències pedòfiles pugui explicar-ho sense ser criminalitzat segurament evita que molta gent passi a actuar perquè no pot reprimir aquests impulsos. És un tema complicat: els grecs i els romans tenien una relació molt diferent amb els nens que la que tenim nosaltres. Molts nens amb 12 o 13 anys que eren introduïts al món adult amb un tutor que els instruïa en cultura, armes, lluita i sexe. Això avui dia és impensable, perquè hem evolucionat. El que vull dir és que el món de la pederàstia sempre ha estat un gran tabú. Ara, amb el cas dels Maristes i Spotlight torna a estar sobre la taula. Però sempre se n’ha parlat amb por, amb fàstic, amb molt tabú. Ens hem quedat amb que és un gran crim (que ho és) i amb que el pederasta ha de ser castrat i tancat a la presó eternament. La nostra societat ara debat si han de prescriure o no els delictes de la pederàstia.

Amb la idea d’allargar el càstig com més millor.

Sí, però som rucs, perquè fer que no prescriguin los delictes de pederàstia no ajuda a que desaparegui la pederàstia. És una manera de pensar ridícula. Ningú parla de la prevenció de la pederàstia, dels orígens de la pederàstia, de per què una persona arriba a aquest punt amb nens de 7, 8 o 9 anys. Només parlar-ne ja sembla un crim. Però si tu envies a experts algú que ha manifestat comportaments pedòfils potser evites que es converteixi en pederasta. Cal reconduir aquests instints. No sé si ha de ser així, però en tot aquest procés he vist que s’ha d’invertir més en prevenció i educació i menys en presons i policia. Això no ho entenem! Som una societat estúpida en aquests termes. Quan veiem los violadors o los pederastes a la presó mos pensem que fem ben fet, i és un error. Cada persona que entra a la presó és un fracàs. Les presons són un fracàs de la societat, cal invertir més en el principi de la cadena. Escoles, educació, prevenir la pobresa. Cal empoderar els nens, que puguin dir que no. T’estic fotent un rotllo...

Dels quatre testimonis principals (el Mosso que va investigar el cas, el nen que és la principal víctima, el pederasta i la presidenta de l’entitat que enviava nens a la casa d’acollida), quin t’ha resultat més complicat?

El Santi, de llarg. És la víctima. T’explico per què. El Mosso és un policia, explica la investigació i el seu dolor durant el descobriment, es nota que ell ho passa fatal i a més té fills petits, de manera que li toca de manera molt propera. És un relat humà però més aviat tècnic. El pederasta parla amb mi, i abans no li havia explicat tot a ningú. Ell no explica res a l’advocada, al jutge, als nens ni als companys de cel·la.

Per què t’ho va explicar a tu?

Vaig passar pel lloc oportú. A la gent no li va dir res perquè no hi hagués una condemna més gran. A les presons no es parla massa dels delictes que ha comès cadascú, i menys si has violat nens reiteradament durant 17 anys. Jo vaig anar i li vaig dir: jo t’escolto. Ell tenia necessitat de treure-ho, d’intentar justificar-se. Jo li vaig dir que ni el jutjaria ni el justificaria, però que no em mentís, i crec que ho va complir. Ell no sentia dolor explicant el seu relat. La Jubanteny, que feia el seguiment de la casa d’acollida, al principi es va tancar en banda perquè tothom la tenia per culpable, i ella més tard m’ho va explicar tot. Tots tenim necessitat de que ens escoltin. El que no volia explicar-se i el que vaig haver de furgar més va ser el Santi. Aquest xiquet està en una situació molt complexa. Ens encasellem en veritats absolutes i inamovibles i no entenem que el món és ple de matisos.

Quins són els matisos del Santi?

Aquest xaval, tot i que havia estat abusat pel seu pare d’acollida des dels 11 anys, quan detenen al David en fa 14 que viu amb ell. Ell ha normalitzat les relacions sexuals amb el David. No hi havia violència, el Donet els convencia, era com un joc. No els pegava, ni els lligava, ni els feia plorar. El Santi es troba amb un doble problema: foten a la presó al teu pare. Pare d’acollida, però el teu pare. Ell, quan l’emmanillen, el vol defensar. Segona cosa: aquelles relacions sexuals que per ell eren normals i que no li provocaven malsons ni maldecaps, ara són un crim a ulls de tota la societat. Mossos, jutges, periodistes, psicòlegs, el poble. El condemnen a 51 anys. Això és un xoc molt bèstia. I aquest xaval verbalitza el problema.

Com creus que va viure el moment en què t’explicava la seva història?

Quan ho explica, veu que ha viscut enganyat tota la vida, ho descobreix a poc a poc. Mentre m’ho anava explicant, anava patint. El Santi mai havia dit res a la seva psicòloga dels abusos. La millor pregunta és el silenci. Necessitem escoltar, i que ens escoltin. Això és el que vaig voler fer. I amb lo nen és amb qui em va costar més. Ell ho treia per dolor, no per necessitat. La meva presència li provocava patiment, tot i que crec que també li va anar bé.  Em va fer patir molt, a mi.

Tu expliques la seva vida prèvia al David. Es veu la manca afectiva descomunal d’aquest noi i s’entén millor com se sotmet durant 17 anys al seu agressor.

Sense context no s’entén mai res. ningú és criminal o víctima perquè sí. Sempre passen per algun motiu, aquestes coses. Aquest xiquet, amb deu anys, és ingressat a un orfenat, amb una família biològica amb un quadre bèstia: un pare alcohòlic que el pega a ell i a la seva mare i amb una pare prostituta i drogoaddicta. Amb el temps he entès que els nens necessiten referents i carinyo, bàsicament. Gent que els posi límits, perquè els límits també són una referència. I el carinyo, el Santi, el troba en el David Donet. El David li feia fel·lacions, el penetrava, i aquell nen, pobre, com havia de dir que no! No volia tornar a casa seva, ell deia: demà se m’oblida i s’ha acabat. El David feia passar el mal i l’horror per un joc amorós i d’afecte. Per això es va allargar tant en el temps.

Totes aquestes històries escabroses que has explicat (Tor, Fago, Casdelldans), com t’arriben? Les trobes o les vas a buscar?

Totes m’han vingut. És la vida, jo sóc periodista per explicar històries i arriba un punt a la vida on et venen i t’atrapen aquestes històries. La història de Tor parteix d’un reportatge del TN de TV3 que passa al 30 Minuts i que acaba en llibre. Fago ve a partir de Tor, un periodista de Madrid m’encarrega anar a Fago, a explicar la història del crim de l’alcalde. Jo vaig dormir a casa de la persona detinguda per l’assassinat. I en el cas del pederasta, me’n vaig a córrer amb el Mosso que ho investiga, i a més a més passa a Lleida i ho tinc tot accessible. Vaig parlar amb 27 persones per aquest llibre, la conversa més curta de 3 o 4 hores, i amb el Santi dec haver parlat 14 o 15 vegades en sessions de tres i quatre hores.

Quines premisses us poseu per explicar una història aquí a Antàrtida, la productora que dirigeixes?

Mira, nosaltres ens hem especialitzat en continguts culturals entretinguts, en fer de la cultura i la pedagogia una cosa divertida. En tots els productes que tenim hi ha un segell. Després, per filosofia pròpia, si no podem aportar algun element que millori una mica la societat, per què ho hem de fer? Després hem de guanyar diners, hem de cobrar nòmines, ens hem d’espavilar en trobar productes que ens aportin repercussió econòmica. Però el punt de partida és fer riure a la gent, fer pensar la gent. I te’n vas a dormir i estàs satisfet. Quan arriben projectes te n’alegres, veus que crees un petit ambient positiu que millora la societat, no fem les coses per facturar i prou. Ens agrada facturar, necessitem facturar, però volem millorar un pelet la societat.

Has patit fent aquest paper de funambulista entre facturar i millorar la societat?

Què és la vida sinó equilibri? Jo sóc equilibrista, aquest equilibri és la vida. No envejo la vida d’un funcionari que farà el mateix cada dia de la seva vida. Puc envejar la seva tranquil·litat, però em dura poc. M’agraden els reptes, i tot és un repte a la meva feina. Repte per treure projectes endavant, per pagar nòmines, per escriure un llibre. I tot té conseqüències! Encara em truquen per coses de Tor, i això que va ser el 2005. Hi ha molts moments fotuts, de sentir que caus per l’abisme sense xarxa, però a l’últim moment t’enganxes a una branca que t’estalvia la hòstia. Fins la propera caiguda! Això és la vida. Almenys, això és la meva vida.

Per acabar, et demano que escullis una paraula.

Passió. Sense passió res té importància.

 

Text: Oriol Soler

Fotografies: Adrià Calvo

 

Tornar