Carlos Latre: "Imitant reafirmo la meva pròpia personalitat"

Caminar pel carrer amb Carlos Latre (Castelló, 1979) implica sentir-se constantment observat i envoltat de xiuxiuejos. L’home de les mil imitacions està ara immers en l’estrena del seu espectacle 15 años no es nada. Parlem amb ell de tots aquests anys dedicats a l’entreteniment, de la seva dèria pel joc i per la seva insatisfacció constant que sempre s’acaba convertint en un nou espectacle o una nova col·laboració. Pel camí surt el discurs que hi ha darrere de totes les bromes d’aquest nen prodigi que va enlluernar a tota Espanya amb les seves imitacions ara ja fa una dècada al Crónicas Marcianas. Ve d’una entrevista a BTV i tenim por de que estigui cansat de respondre.

Et passa sovint això d’empalmar entrevistes?

He empalmat fins a deu o dotze entrevistes seguides! No m’avorreixo perquè cada una és diferent. A determinats llocs em fan les mateixes preguntes, que són les que surten a tot arreu. Però és normal.

Quines són? Així ja no te les faig.

Algú s’ha enfadat? Quin és el teu personatge preferit? Com vas començar?

Vinga, doncs endavant. Com ha anat l’estrena del teu nou espectacle, el 15 años no es nada?

Molt bé! Estem encantats de la vida, la veritat és que va molt bé i teníem moltes ganes de començar. Fins que no comences no acabes de saber com anirà. El públic ha tornat a venir al teatre, s’ho està passant molt bé i funciona, la gent riu, que és el més important, i s’ho passa molt bé.

Has dit algun cop que el teatre és el lloc on t’agrada més actuar.

Sí, l’energia que es transmet en un teatre no es transmet igual enlloc, ni a la televisió, ni a la ràdio ni a cap altre mitjà. L’energia que es crea dins un teatre és al·lucinant, el que fas i el que reps. És el mitjà més bèstia de tots. A més a més, és un examen diari, cada dia el públic és nou i ha pagat uns diners per veure’t, no és com a la tele. Un examen cada dia.

Quan acaba la funció i tot s’acaba, com et sents?

Una tranquil·litat molt gratificant. Quan ha anat tot bé i la gent ha rigut és molt maco. A mi després em costa molt dormir, tinc tota l’adrenalina, i em quedo a casa sol, no a les fosques però en silenci, ho penso tot i és molt maco. M’agrada aquesta sensació.

Parlem de les imitacions. L’Òscar Andreu ens va dir que ell mai volia perdre la seva pròpia personalitat després d’anys treballant posant-se màscares. Tu et sents igual?

El que sí que m’ha passat és que imitant em reafirmo en la meva pròpia personalitat. Quan et vas posant a pells diferents i meditant com pensaria una altra persona, a poc a poc et vas coneixent millor a tu mateix, saps millor què vols i com ho vols. Clar, el més important és pensar com pensaria la persona que imites. Es tracta d’imitar fonèticament, de ser creïble dient coses que el personatge original podria dir, i a més a més fer riure! Clar, són moltes coses, és guió, mentalitat, tenir-ho tot controlat.

No tens por escènica a col·lapsar-te amb massa personatges?

En aquest nou espectacle en faig 150. Però la veritat és que no m’ha passat, jo aquest repte de veu, veu, veu, personatge, personatge, personatge l’accepto bé. Has d’estar molt bé de cos i de ment, estar molt descansat i concentrat. No em puc permetre badar, en cap moment.

El que va començar com un joc, la imitació, s’ha convertit en la teva feina. Encara és un joc?

És molt divertit i sempre ho ha de ser. Si jo haig de fer riure, és important que gaudeixi del que faig. I quan deixi de gaudir no valdrà la pena. Cal trobar felicitat en cada una de les coses que fem. Jo me’n recordo d’un professor de català que tenia, que es deia Toda, que ja l’imitava, però em va ensenyar molt català. No sabia dir les erres però era un gran professor de català, i encara recordo moltes frases que deia. Deia: Latre, com segueixis així sortiràs per la finestra! Va ser un dels primers imitats, i ell ho acceptava molt bé i amb molt fair-play. Em tenia bona estima.

Et passes la vida jugant.

La vida és un joc, és entreteniment. Jo tinc una empresa de tecnologia i entreteniment, i vaig optar per aquest món perquè crec que les grans empreses i les grans marques des d’una manera molt freda, i que tot a la vida té a veure amb sentir, amb emocions, amb el joc i l’entreteniment. La gent ha de sentir quan treballa. I si fas les empreses més humanes, tot anirà millor. El futbolín de Google! Volem partir d’aquí.

Deies que la vida és un joc, es pot guanyar i perdre?

Sempre. Però pots tornar a començar la partida moltes vegades, és un Jumanji real. El tema és no voler deixar de jugar, s’ha de perdre moltes vegades. No s’ha de tenir por a perdre, a canviar i evolucionar.

Jugues sovint?

Sí! M’agrada molt el Party, és de fer proves en família rotllo Juegos Reunidos Geyper. I molts altres jocs, a casa tinc moltíssims jocs. El Monopoly, el Party, el Senet... M’agrada molt jugar amb la meva dona i la meva filla. I amb amics també! Juguem al karaoke, a la Wii, al que sigui! I és divertit, sempre s’acaba convertint en un espectacle. Sempre que podem juguem una bona estona.

Tornant del joc a la feina, com has après a combinar la diversió i la professionalitat?

És una de les coses que més orgullós estic: haver trobat el camí del treball. Tu pots tenir virtuts i facilitats a la vida, però el més important és currar. Jo crec que la virtut és només un 20% del resultat final. Currar, currar i currar. Tot és treball, il·lusió i dèria, dèria positiva. No hi ha més. Jo acumulo ja 6.000 hores de maquillatge. I imitant veu són 10.000 o 12.000 hores imitant. Això en aviació és un doctorat, un pilot de confiança! I el secret és això: hores, confiança, passió...

També has trobat un equilibri on agrades a Catalunya i a la resta d’Espanya. Com és això?

El fet de tenir recursos i veus em permet jugar amb molts personatges. Els personatges que triomfen a Catalunya no són els mateixos que triomfen a Bilbao, i els de Bilbao no són els que funcionen a Andalusia. Aquí triomfa molt el Rubianes, el Mas, el Junqueras... En canvi a Madrid o Andalusia triomfa més la Duquesa de Alba. I la sort de tenir un ventall ampli em permet adaptar-me a qualsevol humor.

Sempre tens ganes de fer humor, mai se’t fa pesat haver de divertir a la resta?

És més complicat ser borde que ser simpàtic. A mi hi ha una paraula en català que m’agrada molt, que és tarannà. És una paraula que no té traducció i m’encanta. I el meu tarannà és aquest, jo sóc així i m’agrada, no puc fingir ser d’una altra manera. Però no ho sóc, no em surt. A més a més, quan la gent se t’apropa amb carinyo, és ser mal educat. Es pot dir que no amb educació. He après a dir que no, molt, i es pot fer de manera educada. He hagut de dir que no moltes vegades, i estic més orgullós dels ‘no’ que dels ‘sí’.

El teu tarannà seria el mateix si no t’haguessis dedicat al que t’has dedicat?

Sí, segur! Però segur que hauria estat lligat a aquest món. Aniria lligat al món de la comunicació, artístic. D’expressar coses. Sóc molt explosiu, ho necessito, quan acabo de començar un show ja n’estic pensant un altre, analitzant les meves mancances per millorar el que he fet fins aleshores.

Vius en insatisfacció constant?

Absolutament. Gaudeixo del que faig, dels èxits i els fracassos, però els temps són diferents. Hi ha gent que gaudeix quan ho ha aconseguit, jo gaudeixo quan veig que ho aconseguiré. Quan ho aconsegueixo sento la calma de la satisfacció.

És una roda infinita o hi ha un final?

La mort! [riu] No, no ho sé. Jo m’imagino que deu ser la maduresa. El concepte de maduresa és important, perquè et fa tenir més por i et fa més conformista. Jo no sóc conformista encara, ni vull ser-ho. No em vull acomodar, sóc un cul inquiet i tinc ambició positiva. Crec en l’ambició positiva.

Parlant de maduresa, com era el Latre que va començar al Crónicas Marcianas?

Era igual d’impulsiu però no tenia aquest punt reflexiu. Era tot impuls i res de reflexió. Ara sóc més madur, m’he fet més a mi mateix i sé el que vull. Quan ets jove ets inconscient i penses que ho podràs fer tot, i no es pot fer tot a la vida. Mira, hi ha una paraula anglesa que m’agrada molt, que és realise. Vol dir ser conscient, adonar-te’n. Doncs la diferència és aquesta, ser una mica conscient del que ets i el que representes, de quin és el teu camí i el teu futur. Ara estic en sensació de parada a boxes, de fer un repàs d’aquests 15 anys i, mirant el passat, veure què volem fer al futur.

I ja saps què vols fer?

Sí.

Algunes línies bàsiques?

Show, teatre, espectacle, crear, innovació. Anar cap als teus objectius, ser feliç, fer feliç als que em rodegen... Moltes coses.

Et sents igual fent un show teu que col·laborant als programes de televisió?

És diferent. Hi ha una diferència molt important: a aquestes alçades del partit, el Latre ja està comprat. Què vol dir això? Que no és el mateix el Latre de Yes We Spain o el de Crónicas Marcianas, que va ser un boom. La gent que ve ara al meu espectacle ja sap què trobarà, la marca Latre ja està comprada i tothom sap quina és. He trobat molt respecte, molt carinyo i alhora he vist que no puc defraudar ningú, que la gent espera que sigui potent i brillant.

Què t’aporten les col·laboracions televisives?

Molt! A Tu cara me suena, vaig oferir una versió meva que la gent no coneixia. La gent no entenia què hi feia jo al jurat. Després van entendre que jo jutgés les imitacions, i ara ja està assimilat que jo sigui allà. El temps fa que tothom s’acomodi a aquesta nova imatge, primer era el de Crónicas, després el Latre i ara també sóc el Latre però també presentador, empresari, productor, jurat o humorista. Mai he deixat de ser humorista, tot i que no em considero com a tal. Crec que sóc un showman, faig moltes coses. No sé si les faig massa bé, però en faig moltes. Un one-man show, que diuen a Amèrica.

Defenses el model d’entreteniment que hi ha a la televisió?

Són modes. Per gustos els colors, però crec que falta paciència a la televisió. Està clar que el format canviarà, la manera de veure televisió. Ara la tecnologia és més madura, i tothom podrà escollir millor el que veu, serà molt més personalitzat. No tant mediatitzat en quan a empreses. Menys per empreses i més per gustos. Si t’agrada el Buenafuente, anar-lo a buscar.

Això és un canvi radical de model econòmic.

Jo crec que anirà tot cap aquí. Sempre hi haurà els grups mediàtics perquè intentaran captar aquest públic, però la maduresa tecnològica de la gent fa que tothom sigui més lliure i que esculli els continguts en funció dels seus gustos. Podrem anar a tots els mercats, i anirem a un lloc on els artistes valdran depenent de la gent que els segueixi.

Per acabar, et demano que escullis una paraula.

Tarannà, ja t’ho he dit abans. Sona molt bé, és molt melòdica, i és una paraula que defineix molt bé allò que vol dir. I vol dir moltes coses. 

 

Text: Oriol Soler

Fotografies: Marc Saludes

 

Tornar