Catalina Gayà: "La nostra responsabilitat es visibilitzar històries per explicar com vivim"

La Catalina Gayà (Sant Joan, Mallorca, 1975) és periodista. Acaba de publicar El Mar es tu Espejo a Libros del KO, una història sobre com tripulacions de vaixells queden abandonades a diferents ports del Mediterrani, reportatge fruit d’una investigació que va començar l’any 2009. És un llibre que parla del capitalisme salvatge i del buit, que crea imatges descarnadament reals amb utilitzant les al·legories del llenguatge marítim, però sobretot és un relat periodístic que explica un conflicte invisibilitzat. Per resumir-lo, moltes tripulacions queden estancades a un port sense recursos ni opcions a bord de vaixells envellits que no poden fer el camí de tornada per diversos motius. Els treballadors no poden tornar als seus països, i només ho fan aquells que tenen diners suficients i poden pagar-se el transport. Empreses i institucions abandonen per complet aquestes tripulacions, i el 2009 n’hi havia com a mínim 500 al Mediterrani.  La Catalina va treballar durant anys fent crònica urbana a El Periódico, ha col·laborat a mitjans de periodisme literari llatinoamericans, va ser alumna de García Márquez, és professora a la UAB i forma part del col·lectiu d'acció periodística SomAtents. Viu a Mallorca, però quedem al seu pis del Raval,  on ara hi viuen dos ex alumnes seus des que ella va tornar a Sant Joan fa poc més d’un any, quan va ser mare. Per fer-se un dibuix real de la conversa és necessari dir que la Catalina va ser professora de qui pregunta a tercer de carrera, a l’assignatura de periodisme cultural, on ens va obrir les portes de la subjectivitat, la mirada i el periodisme literari.

Com arribes a les històries de les tripulacions abandonades?

Crec que va ser un mes de juny. Vaig conèixer un mariner abandonat al Port de Barcelona, i per a mi aquest mariner és dues coses: per una banda és un senyor que jo ja me’l trobo a terra, ja que Stella Maris, el Ricardo Rodríguez Martos, ja l’ha convençut per sortir del vaixell, i que per tant ja havia passat el pitjor, que va ser l’abandonament durant nou mesos a sobre l’embarcació. Aquest home havia fet foc amb palets dins el vaixell, havia estat nou mesos sol sense electricitat ni menjar. Així que per una banda és una gran història. Però per l’altra és un clatellot.

Per què?                                                                                                    

En aquell moment jo faig crònica de la ciutat a un diari que no em posa cap trava, El Periódico, i jo, que m’autoanomeno cronista, veig que hi ha hagut una història a deu minuts de casa meva que no hetrobat. No una història, un drama! I un drama que em connecta molt amb l‘any 2009, que és on es comença a parlar del conflicte dels desnonats, un moment on comencem  – jo, almenys – a tenir perspectiva a l’entorn del capitalisme. La història d’aquest mariner és la història de com el capitalisme salvatge pot arribar a anul·lar una persona, com la marina mercant pot abandonar a una treballador a la deriva. Això a mi em sacseja molt. Jo feia crònica, i la nostra responsabilitat és visibilitzar històries per explicar com vivim. D’altra banda, era com el pròleg de la història que vindria després, la crisi més explícita: ERO’s, desnonaments, preferents... És un moment de bufetada forta, de veure les conseqüències que pot tenir no plantejar-se de quina manera vivim i per què. I jo ho tenia davant.

Això com arriba al mar? És a dir, quins són els mecanismes que permeten que passi una cosa així?

La globalització arriba al mar quan després de la Segona Guerra Mundial neixen les banderes de conveniència. Són una mena de paradisos fiscals. Espanya, per exemple, és tercer registre, que no és bandera de conveniència però que sí dona beneficis fiscals. Nosaltres mateixos i la nostra legislació permet aquesta explotació. Actualment les banderes de conveniència onegen en un 40% del tonelatge mundial, perquè els països guanyen diners en concepte d'impostos i a canvi els armadors tenen transport més barat i mesures de seguretat menys estrictes. Això deriva en condicions laborals ridícules per als mariners.

Hi ha un gran contrast entre la terra i el mar. Els que vivim al Mediterrani ens en fem una idea de lloc agradable, sempre el percebem des de les costes i té un punt de refugi i d’identitat. Però per altra banda, aquesta idea mística ens distancia de les realitats que existeixen. I ara ens n’adonem més que mai: el Mediterrani és un cementiri on moren milers de persones cada any, i també on passen històries com les que expliques al llibre.

El mar té unes lògiques diferents. Hi ha dues coses respecte el que has dit, la primera és que aquest cementiri no només és al Mediterrani, que quedi clar. Jo he treballat aquí perquè és el que em queda més a prop, però no és res exclusiu. I la segona: nosaltres només veiem el mar de color blau clar. Un mar on ens endinsem 4, 5 o 6 metres, però sempre amb la referència de la costa. En canvi, els mariners travessen el mar per portar el 92% de les coses que utilitzem a terra. I en unes condicions laborals indignes. I no només per les banderes de conveniència, sinó per com és el seu dia a dia. Recordo que quan treballava en aquest projecte va ser quan es van començar a popularitzar els creuers, el primer creuer que jo recordo va ser a Cuzumel, a Mèxic. Estava fent un reportatge sobre com els creuers destrossaven els esculls, perquè eren creuers més grans que l’illa! I també desbarataven el sistema de fems de l’illa, perquè era una població molt petita i amb l’arribada de creuers rebentava les lògiques. Les dones que es depilaven canviaven les lògiques d’aquella illa! Era una cosa molt bèstia. I els treballadors dels creuers estaven explotats. Però tota la vida ha estat així. La mar canvia quan els vaixells van deixar de ser propietat de les tripulacions.

Moltes de les persones que apareixen al teu llibre tenen també una idea del mar molt literària, de donar sortida a un esperit aventurer i indomable. De fet, alguns dels mariners abandonats tenen un codi al qual s’aferren en els pitjors moments, en recordo un que quan li toca ser capità (perquè el capità ja ha abandonat el vaixell i ell és el que té el rang més alt de la tripulació) sent una gran responsabilitat i es nega a abandonar l’embarcació passi el que passi.

Ells tenen relacions diferents amb el vaixell i amb el mar. Amb el vaixell tenen una relació orgànica, saben que tenen un contracte i que si l’abandonen no podran recuperar els salaris. Molts d’ells venen de low income countries – no vull dir països pobres ni països en vies de desenvolupament –, i si no tornen a casa seva amb un salari deixen la família endeutada. Nosaltres ho mirem tot amb òptica occidental, però ells han de tornar amb diners.

Aquesta és la relació amb el vaixell. La relació amb el mar?

La majoria de mariners que m’he trobat s’havien fet a la mar perquè estimaven la seva professió, estimaven el seu ofici. Gent que ha llegit, que vol veure món... Després hi ha una altra generació que també forma part de la radiografia capitalista: gent que treballa al mar perquè allà els sous són més alts que als seus països. I que treballen en condicions molt precàries. La mar copia les lògiques de la terra. A mi em diuen “has escrit un llibre sobre mariners abandonats”. Jo crec que he fet un retrat sobre mariners abandonats on intento reflexionar sobre les conseqüències de no tenir una perspectiva crítica sobre com vivim.

Com et posiciones tu per explicar aquesta història? Hi ha moments on et fas molt invisible i moments on no, on l’escena ets tu.

Hi ha moltes decisions. Aquesta és la història d’ells, però en aquells moments jo sentia que m’estava fent de mirall perquè el meu món també s’estava enfonsant. Les regles del món començaven a canviar en un món on jo em sentia molt còmoda treballant, és el màxim moment de l’espectacularització dels mitjans. Moments on ens encarregaven reportatges de cuiners i coses semblants. Jo l’havia de fer, perquè m’hi anava el sou, però no era ningú per escriure sobre cuiners Michelín, a més escrivia per a uns lectors que mai podrien anar a un d’aquests restaurants. És una mostra de com es va arraconar l’interès públic, i després ningú sap explicar el començament de la crisi perquè als mitjans tot eren focs artificials.

Com gestiones la primera persona al llibre?

No la gestiono bé, no... Ara, el resultat és prou digne, crec, però hi ha un moment donat on veig que treure’m del llibre no aporta res a la narració, i que la primera persona m’ajuda a crear un lligam entre tots els ports. M’assumeixo a mi mateixa com una persona més dins la història. Amb molts conflictes. Hi ha un moment on explico que estic asseguda en un vàter on em pregunto qui sóc. No és una cosa fàcil d’escriure, de fet és molt més fàcil no escriure-ho. És despullar-se i és un exercici d’honestedat, perquè les mitges tintes no em servien. No em sentia bé amagant les sensacions que vaig tenir resseguint aquesta història. Hi ha un moment que faig un quadre on em comparo amb els mariners i veig que estem a anys llum, i de la mateixa manera que em va servir a mi per explicar-me, també em serveix per explicar-los a ells.

Com has pogut escriure aquest llibre?

Perquè el Consell Nacional de la Cultura i les Arts funcionava. Funcionava, i admetia narratives diferents, admetia narratives crítiques. Em van donar una beca de molts diners per escriure aquestes històries. En canvi ara... Jo, la narrativa a l’entorn de la identitat catalana la respecto molt, però de veritat sempre hem de ser el centre? La narrativa a l’entorn del nacionalisme ha abandonat altres narratives que ens ajudaven a ser un país millor. Cal tenir institucions que donin suport als creadors.

Per què estem on estem ara?

Això ho hauria de pensar, però primer de tot no hi ha uns mitjans públics lliures i crítics. Mitjans on es plantegi la dissidència, però sobretot altres marcs de reflexió possibles més enllà dels hegemònics. Podem parlar de la independència, però una altra cosa és crear un marc de pensament unitari on qualsevol opinió contrària es censura i s’autocensura. Sé que hi ha gent que no m’entendrà. Són coses que passen quan ets mare i quan parles de la independència. Jo tinc dues filles adoptades, i jo tinc molt clar que m’agrada la meva feina i que vinc un cop a la setmana a Barcelona. Em considero una persona política, compromesa i sexual, però fora del discurs de “la mare”. I hi ha gent que em diu: fas aquest discurs perquè no les has parides. Doncs el discurs sobre la independència em recorda a aquest discurs de “la mare”. On tot passa per sentir-se català. A mi Catalunya m’ha acollit i m’ha donat identitat periodística, he format part dels canals de producció cultural que m’han permès treballar des dels marges però dins els canals. I no sóc anti-independentista, que quedi clar.

Curiosament, els dos discursos, tant el de la mare com el de la independència – en els casos dels què tu parles – són molt simples i esquemàtics, de fet són binaris. En quin moment el periodisme ha perdut la capacitat per explicar les complexitats i crear pensament?

Cal una mirada crítica. Jo veig missatges que m’arriben al mòbil dels grups de WhatsApp, coses que comenten periodistes amics que treballen a mitjans públics, que expliquen com narrem l’actualitat, els fets o la corrupció... Em preocupa. Hi ha esperit de gravadora, de cobrir les coses i no de descobrir-les. De no fer preguntes. Compte, hi ha gent que treballa molt bé i molt dignament. Però hem passat de tenir uns bons mitjans públics a tenir uns mitjans poc referents.

Quines alternatives tenim a això?

Jo estic a SomAtents, un col·lectiu d’acció periodística. És meravellós perquè entén l’acció periodística com el que hauria de ser: una activitat intel·lectual de gent implicada que creu en la transformació social. I el més important: suma diferents generacions. Suma. No imposa, ni resta, ni treu. Aleshores, en un món com la comunicació, que ha donat una gran volta els darrers deu anys, aquestes dues mirades són necessàries. A la meva generació que rondem els 40 anys, podem explicar la mirada periodística, el camp periodístic i l’ètica periodística. I a generació que té vint-i-pocs anys ajuda a mirar d’altres maneres i arribar a la gent d’altres maneres. Parlo de camp periodístic i no de camp mediàtic, perquè el camp periodístic té unes normes determinades. Però no cal oblidar que escrivim perquè ens llegeixin, jo si puc arribar a vuit milions de persones, millor que a set, per tant no podem abandonar els canals per arribar a la gent. SomAtents està fent coses molt interessants a Barcelona, i la ciutat no s’està adonant de la potència del col·lectiu, és un col·lectiu que a qualsevol altra ciutat tindria més impacte. Barcelona sempre es mira el melic, és una ciutat que creu que ja està tot fet.

Els canvis a les institucions no han alterat les regles del joc?

A veure, sí que han canviat moltes coses. Tenim un sindicat de manters! Alerta, que devem ser l’única ciutat d’Espanya que ho té, quina mena de ciutat permetria tenir un sindicat de manters? Persones amb una persecució policial i amb una llei a sobre que s’organitza. També et dic que no crec que el periodisme estigui a l’alçada dels moviments socials que hi ha ara a Barcelona. Els periodistes hem d’explicar per què som importants i alhora hem de baixar del pedestal. Molts de vosaltres [periodistes d'entre 20 i 30 anys] heu treballat a gabinets de premsa, en publicitat... Cal recordar per què som importants. I no per l’ego! Importants per la societat.

I com es paga un lloguer o una compra al supermercat? Ningú treballa a gabinets de premsa ni de community manager per gust.

Hi ha exemples. Mira 5W. Mira Panenka. Són gent que es mou per tots els canals, converteixen els autors en firmes i aconsegueixen socis. La ciutadania sempre ens ha donat lliçons, ha estat així tota la vida. Els periodistes han deixat de fer la seva feina, fan informació espectacularitzada i no expliquen com vivim, i per això els ciutadans es van voler convertir en periodistes. Allò del periodisme ciutadà! És gent que no se sent explicada: com que vosaltres no feu la vostra feina, la farem nosaltres, perquè el periodisme és necessari. Però vaja: aquesta setmana presentem la recuperació de la memòria històrica de la Presó de Reina Amàlia, el llibre que he escrit és fruit de la manera d’entendre el periodisme que tenim a SomAtents, no parem de fer cursos a diferents llocs i estem publicant al nostre magazín un monogràfic sobre addiccions. És el nostre camí.

Per acabar, et demano que escullis una paraula.

Cambuix. Està acceptat per l’IEC! És el malnom de la meva família, jo visc a Sant Joan i el cambuix és la part dels cabells que mai s’acaben de pentinar. Es diu a la meva família que durant uns anys, fa unes generacions, els nets morien perquè tenien un problema d’equilibri al cap. Alguns dels meus avantpassats van morir, i d’aquí ve el malnom de la meva família: cambuix. És una paraula que tinc apadrinada.

Text: Oriol Soler

Fotografies: Albert Gomis

Tornar