El Cesc Casanovas (Barcelona, 1974) ens rep a les portes del Bar Adonis en samarreta de màniga curta. És desembre, i és de nit. Ve del gimnàs i d’aquí tres hores estrena la seva obra Tot bé, gràcies, un projecte personal que fa temps que prepara i que avui mostrarà per primer cop de manera oficial després de diverses representacions de prova. Fa deu anys que és una de les cares visibles del Polònia imitant gent com Junqueras, Ferran Adrià, Zaplana, David Fernàndez i un llarg etcètera. Avui ha dinat carn d’olla i ha fet ruta promocional tot el matí, de manera que costa imaginar què li passa pel cap ara mateix després de respondre moltes preguntes, i sembla difícil seure amb ell per rascar-li algunes coses interessants. Quan s’asseu parla i parla, entrellaça els seus propis discursos i sembla oblidar-se del pilot automàtic, tot i que la obra que estrenarà en qüestió d’hores sembla que floti per la conversa en tot moment, igual que les ampolles de ginebra Hendricks que hi ha a l’estanteria del seu darrere .

Quines expectatives i sensacions tens tres hores abans de l’estrena i amb una carn d’olla a l’estómac?

Jo espero que la gent ho sàpiga, la difusió és important. Els meus companys i jo confiem en la feina que hem fet. A veure, és un tipus d’espectacle en el que no bevem de sortir a la televisió ni d’imitar, que encara que pot servir com a ganxo i que avui haguem fet mil entrevistes, en part, gràcies a això. En el fons, tots tres venim del teatre i és el que ens agrada. És un espectacle purament de creació, vam començar escrivint cadascú un monòleg i vam part d’aquí els vam començar a barrejar, i vam veure que es seguia perfectament. I no només això, mentre un explicava la resta començava a improvisar sobre el que feia. I el vam anar creant així, i va arribar un director que ens va donar una mirada externa que és molt necessària quan tres persones porten molt temps enganxades a un text. Primer va començar el Xavier Bertran, després ens vam quedar una mica orfes, però ens hem recuperat. Jo espero que avui nosaltres puguem anar concentrats i relaxats, tranquils en el sentit que no farem cap falta garrafal, quan ens equivoquem també juguem amb això.

És important no tenir por.

Clar, esperem que la gent rigui i ja està. Tampoc vénen gaires crítics a les estrenes de comèdia teatral, ja t’ho dic ara... Esperem que la gent més perepunyetes tampoc es decebi, però en el fons m’ho prenc com un bolo d’amics, vindrà gent que en sap molt de teatre, però com que nosaltres ens ho hem passat bé fent-ho, esperem contagiar-ho. Les prèvies que hem fet han anat molt bé, així que ens ho prenem amb certa tranquil·litat. Sobretot esperem que l’èxit sigui pel boca-orella, que no destrossem el text i que no se’ns en vagi l’olla. Jo crec que avui anirà collonut.

Des del punt de vista d’algú que mai ha pujat a un escenari, què passa pel cap moments abans de posar-ho tot en marxa?

És estrany. No ho sé, de vegades jo quan estudiava a l’Institut del Teatre també m’omplia el cap de moltes coses que poden ser molt útils (coses de veu, corporals, d’interpretació, de personatges...) però que de vegades les fem massa grans. T’obsessiones molt, i amb els anys aprens que de vegades ens mengem l’olla amb el personatge quan hi ha un moment en que no hi ha més, tu li vols donar una doble o triple profunditat, però de vegades és el que és. I quan ja has fet el procés i t’hi has barallat i discutit, al final aprens que tot el que has de fer o arreglar ha de ser l’escenari. Si et quedes en blanc ho hauràs de resoldre a l’escenari, fer una respiració i buscar-te la vida. Al final, ha de ser un dia normal. El més important per a una persona que puja a un escenari és anar descansat per tenir capacitat de concentració en el moment que toca. Els actors tenen fama de farreros i de tenir vida bohèmia, però la majoria són gent molt disciplinada. De vegades anar a fer promos a la ràdio et xucla més energia que fotre un clau. Que és una cosa que sí que va bé! [riu] Encara que tot el que sigui perdre energia és una mica contraproduent.

Una de les coses que m’ha cridat l’atenció és que l’obra es defineix com un joc de mims, un joc de veus i un joc de personatges. Per què aquesta definició a través del joc?

Als tres ens agrada l’humor, els tres venim del teatre, els tres som amants de la música... Hi ha una sèrie de recursos unipersonals que tots traiem, fer allò de canviar de personatge un mateix, i parlar amb tu però ser dos personatges. I després hi ha coses de cantar, que un dia fotent el pallasso em vaig fotre a cantar un blues enmig d’una escena que és un enterrament i vam veure que colava. Jo com a cantant sóc un petardo, però puc parodiar un cantant. I funciona! La clau és copiar els tics dels cantants que t’agraden. Al final és un espectacle amb poca escenografia, juguem amb una cadira, una butaca i una caixa, i donem significats diferents a l’objecte depenent del moment. Tirem molt dels recursos que tenim com a intèrprets, i ens llancem sense xarxa. Hi ha un punt d’inconsciència, perquè jo em poso allà amb dos collons a cantar i vés a saber com surt... Diguem que com que ens ho passem bé, ho cobrim. És un espectacle amb molts canvis. L’Edu Pericas que ens va ajudar els últims dos mesos a dirigir i ordenar coses quan ja no vèiem res al nostre propi text.

Tota la gent del teatre que ha passat per Verbàlia (Galceran, Belbel) ens han dit que el joc és importantíssim al teatre. Tu ho has viscut això?

Sí, sí! Aquest espectacle és un clar exemple de joc. Quan vam començar teníem les nostres crisis, vam començar a improvisar entre gent que no ens coneixíem, hi ha moments que no funcionen... El fet que ens ho preguéssim com un joc va permetre tirar endavant, i mira que va començar com un compromís amb nosaltres mateixos, però el fet que a l’assajar cada dia fèiem el boig i jugàvem... Un dia vam començar a jugar a bàsquet amb una bola imaginària, com nens petits, i ens vam creure que érem Jordan. Doncs aquest joc és la introducció de la obra. Són coses molt idiotes, com aquella fulla petita petita que sembla una merda però que enmig d’un desert és la vida, i cal cuidar-la per sobre de totes les coses! És el que ens ha passat amb el joc en aquesta obra. Al final t’entens i ve algú a ajudar-te per posar les coses a lloc, jo el procés de creació l’he viscut com un amor-odi bastant intens, no sé els meus companys, però jo... El fet de jugar era com regar un embrió en el que jo creia, regar la llavor. I és el joc, 100%. Joc 100%.

T’has definit com una persona de teatre però portes anys a la tele. On et sents més a gust i per què?

Jo crec que si fas coses amb les que t’ho passes bé i gaudeixes... La tele, bàsicament es distingeix del teatre pel ritme. La tele és molt cabrona, es fa molt ràpid i hi ha moltes presses. El director d’actors pot posar pauses, però de vegades t’has de defensar tu sol. Fins i tot al gag mateix! Vas accelerat, la tele demana ritme però de vegades amb les presses ens confonem. És el problema més gran, volem donar ritme però per donar ritme calen pauses, si et vols sorprendre has d’accelerar i reduir. En teatre això és natural, si no tens això quedes més en fals que a la tele, si hi ha precipitació no et creus res. Jo intento que a la tele hi hagi màxima veritat encara que sigui amb un comentari fet per un personatge molt exagerat. El registre és molt exagerat, el Polònia té un punt teatral en aquest sentit, però si ho fas creïble ja ho tens. El gran repte del teatre és fer un gran gest i que no sembli postís. I a la tele, fer coses esperpèntiques creïbles és molt complicat. Depèn molt del producte o obra que facis. Tothom diu: el teatre és on jo estic millor, el teatre és mi casa... [sorneguer] A veure, jo també ho penso i és on millor em sento, però la tele i el cine també són teatres. I també ho pots passar fatal fent teatre, estar fins als collons d’anar-hi cada dia, tenir ansietat, no estar d’acord amb el director, penedir-te de tot plegat...

I al revés, molta gent frivolitza la tele.

Hi ha gent que es queixa de la telebasura... El Polònia per mi és un producte de collons, estic satisfet de formar-ne part i crec que hi ha uns guionistes collonuts que segueixen al peu del canó, i estic orgullós de formar-ne part deu anys després. Aleshores hi ha una sèrie de tòpics que de vegades dius... plas plas [fa el gest de donar dues bufetades].

Segurament ets el gran absent a Polònia, El Musical, que s’ha estrenat fa unes setmanes.

Sí, jo ja m’havia compromès. La meva relació amb la gent del Polònia és molt estreta, ells volien fer el musical però nosaltres feia la vida que estàvem embolicats amb el Tot bé, gràcies, acabàvem de trobar productora. Vam veure que les dates eren les mateixes, a mi em venia molt de gust estar a un escenari amb els meus col·legues de Polònia de tota la vida, però clar... No és el mateix fer això que fer un espectacle amb dos tios on un terç de la obra és teu.

Com et van fitxar pel Minoria Absoluta?

Què t’han dit a tu?

No vull fer-me un auto-spoiler...

Jo vaig començar a fer sàtira política a un cabaret que es deia El Burladero. Jo feia el Maragall, fèiem coses molt xules, duia un ninot de ventríloc espectacular. Això ho va parir el Jaume Collell, era un ex Joglars, periodista que feia la secció El Burladero a La Vanguardia. El van retallar quan el PP va treure majoria absoluta, es va rebotar i va fer un cabaret de sàtira. Al final, un amic meu del món del teatre em va dir que hi havia un càsting i que hi anés, perquè volien gent que imités a l’Aznar i el Maragall. I així vaig començar jo al món de la sàtira, a mi la política me la portava bastant fluixa, no entrava als entresijos de la política. De fet cada cop és més avorrit, sort que no ha de fer els guions i que em menjo una part de la política que està mastegadeta i fa rissa, perquè si no... Vaig començar amb el Minoria Absoluta a la ràdio, el Toni, el Queco i el Manel ho feien tot. Però no recordo molt bé com va anar...

M’han dit que vas imitar al doblador al castellà del James Stewart i els vas deixar flipats.

Ah, sí? Pot ser, deuria ser l’època del 7 de Nit, que era format noticiari i flipaves perquè el Queco, que feia notícies a TVE estava alà fent el pallasso. Però sí, jo vaig fer el oye muchacho i van flipar, no van entendre per què imitava a un doblador d’un actor vell, van pensar: què fot aquest tio imitant al James Stewart? De fet, al seu doblador! I pot ser que fos el definitiu per fitxar-me, és possible.

Ja fa gairebé 15 anys d’això, en què creus que l’heu encertat per seguir en peu i anar evolucionant any rere any?

Buf! No sé, hi ha un esperit de continuar, tot és difícil de fer, però de moment sembla incorruptible (encara que res ho és del tot) l’esperit mossegador. Per sort tenim al Toni, que és un director molt boig que està viu i actiu, és el pare de tot això que segueix mimant el Polònia. I després està el Jaume Buixó, que ens arregla la vida, com la Gemma també, que aconsegueix que les hores quadrin... I segueixen rient! El Jaume és un festival, se li acudeixen coses, riu sol, t’ho encomana. Tothom que està allà sap que fa coses que valen la pena, encara que cobris poc o que facis les coses pitjor del que podrien fer-ho. Tothom treballa molt ràpid, els d’atrezzo, els guionistes... És feina que no es veu però que s’ha de valorar. La llavor d’això, dels tres que van començar a fer la gran broma de riure dels polítics, era això: riure dels polítics. Estaven farts de xupar-se rodes de premsa on no es deia res, rajaven dels polítics... Havien mamat això 10 o 15 anys i van dir: saps què? Botifarra de pagès! I a més amb talent. Jo recordo que al principi de Minoria Absoluta em feien improvisar fora de guió i jo em cagava. El Toni deia: escolti senyor Saura, vostè que tal... I jo, que era un pringat que venia del teatre i amb prou feines sabia qui era el Joan Saura! I feia he, he heee... Clar, ells la clavaven, recordo que el Queco sempre feia diana, les clavava de tres en tres, el cabrón. Improvisaven de meravella. Aquesta llavor és la potent.

Va costar, per això.

Sí, va haver-hi una processó... CityTv, el programa de la Júlia Otero, Antena 3 a les Espanyes que no volien emprenyar a ningú... I finalment tornar a TV3 amb les coses rodades i lligades, un equip de maquillatge indispensable... Al final t’adones que tot el que acaba calant té un procés d’anys de creixement fins que arriba a un format. Programes de fa 7 anys al Polònia semblen molt estranys. Jo ara em foto les mans al cap amb un gag del 2004! No l’associes amb el Polònia actual. Espero que duri, però dius: hòstia nen, ja portem deu anys!

Et quedes amb algun personatge que hagis portat a un estadi superior, suposo.

A nivell de diversió... Amb el Ferran Adrià m’ho he passat molt bé, m’ha arribat a dir que se’l troben a l’aeroport i li diuen: Ferran Adrià, com el del Polònia! Els imitats són agraïts, els que no són polítics (perquè els hi fots canya) t’agafen carinyo. I riuen molt amb tu, hem fet entrevistes junts els dos partint-nos la caixa. I els personatges que toca fer cada setmana fan més mandra, com el Mas-Colell, o el David Fernàndez... Mola més fer personatges que fa temps que no fas, com el mateix Ferran Adrià. M’ho he passat molt bé fent de Zaplana i de José Bono. És fantàstic. I el Zaplana... Sense avisar al realitzador, amb el Bruno Oro fent d’Acebes i jo fent de Zaplana ens descollonàvem, i oye macho, vamos de putas! Ens fotia molta gràcia aquesta parella. El que està més luny de la teva manera de pensar és amb qui gaudeixes més. I és gent de la que esperes hostilitat, però després et trobes el Bono i té la seva part catxonda i el seu fair-play. I dius, olé!

Per acabar, et demano que escullis una paraula.

Podrimener. A mi les esses se m’escapen molt, i al teatre és nota. Escalfo molt fonèticament, i passo un text de Shakespeare, i hi ha un moment en que el cavaller temerari critica a no sé qui... I apareix la paraula podrimener! I ja que faig sàtira política, crec que serveix per explicar com està la política actualment, que és un podrimener. 

Text: Oriol Soler

Fotografies: Adrià Calvo