Daniel Ruiz-Trillo: "Tot el que forma part del llenguatge és útil"

El Daniel Ruiz-Trillo (Barcelona, 1973) és poeta, escriptor i professor de secundària. Combina les tres tasques fent equilibris de tota mena, però sobretot aprofita el que li sobra en alguna per integrar-la en l’altra. Fa molts anys que va crear versos.cat, un portal on poetes joves catalans publiquen els seus escrits i comparteixen paraules i experiències. Fa pocs mesos va publicar Vint-i-cua, vint-i-dos contes cap-i-cua, un exercici d’estil on els palíndroms tenen un paper principal. Quedem per xerrar amb ell a un bar de Gal·la Placídia, en un migdia xafogós típic d’estiu barceloní.

Volia començar sabent per què. Per què aquests Vint-i-dos contes cap-i-cua?

Jo sóc un gran amant de les paraules, del llenguatge i dels jocs de paraules. Verbívor, ludolingüista... Com el Màrius Serra però en petit, en definitiva, un gran seguidor de totes aquestes coses. A la universitat em van parlar de l’OULIPO i de tota aquesta gent que feia coses extraordinàries, ja fa molts anys que estic en aquests cercles. Fa temps que estic deixant la poesia i escric contes, i tenia moltes ganes de fer contes amb jocs de paraules. Sobretot amb palíndroms, perquè és el joc que dóna més joc – valgui la redundància – amb paraules que poden servir per titular o pel mateix conte. Aquesta és la idea.

Com entres dins el món dels malalts dels palíndroms?

El meu camí ha estat el de segur mestres. El Joan Lluís-Lluís amb Xocolata desfeta, per exemple. Jo sóc mestre, i al món de l’ensenyament utilitzo molt aquests jocs, i evidentment els palíndroms serveixen molt. També recordo participar en diferents històries de gent que escrivia a premsa, et parlo de quan no hi havia mail i enviaves cartes per correu ordinari. Clar, ara tot és molt fàcil amb l’email, el WhatsApp o el Facebook, abans requeria més esforç. Els cap-i-cues sempre m’han atret molt, noms que veus escrits pel carrer: Radar, SOS, AXA... Empreses, institucions, noms de productes. I t’agafa una dèria per llegir-ho tot al revés, és una obsessió. Passes per un lloc: Bar Àrab. I no pares de trobar coses, és una obsessió sana, que no perjudica, està clar que no és com l’alcohol. Això ajuda a que la llengua sigui més interessant per a la gent, jo ho faig servir per als meus alumnes, però crec que incentiva l’interès general.

Quin valor afegit donen els palíndroms al teu llibre? És a dir, podria existir el llibre sense palíndroms?

Seria com el Barça sense La Masia, o sense el Johan Cruyff. Vint-i-cua existeix gràcies als palíndroms, i s’ha creat així i s’ha construït així. Hi ha molts més jocs, eh! Anagrames, cacofonies, ambigüitats, paronomàsies... Molts jocs, molts. Però els palíndroms són el pal de paller.

El Jesús Lladó, que és l’editor de la revista Semagames, ens va dir que el que més li fascinava dels palíndroms era la seva inutilitat. Què en penses?

[riu] Jo potser no en diria inutilitat, perquè per a mi tot el que forma part de la llengua i el llenguatge és útil. Ni que sigui només perquè pensem, creem, generem idees, conceptes... I relacions, per què no! Conec molta gent que s’ha conegut gràcies als palíndroms i els anagrames. Gent que a través del Facebook es posa cara i es coneix. M’agrada la idea del Jesús, però no és inútil del tot, a partir d’aquí es poden crear històries i mil coses. I que els palíndroms, si parlem d’una paraula són inútils, si parlem d’una frase ja és bèstia, però hi ha gent que ha fet textos! Això em sembla increïble.

Tens algun palíndrom del que et sentis particularment orgullós?

A mi el que més m’agrada... A veure, tots creiem que és collita pròpia i segur que hi ha mil persones que ho han pensat abans. Bé, potser només 50, però ja ho ha pensat gent. Truc curt. El meu primer llibre, que era de poemes i es titulava així, era del segle XX, del 1999, del mil·lenni passat. M’agrada molt perquè té moltes lectures possibles: una trucada, un truc de màgia, un truc de la porta... Moltes lectures alhora. Al un conte del vint-i-cua que és només amb monosíl·labs, l’utilitzo molt. Hi ha un turc que es diu Kurt, que fa un truc a un dels altres personatges.

Com apliques els palíndroms a la docència?

Jo ensenyo a nens de primer i segon d’ESO, d’entre 13 i 15 anys. A mi m’agrada molt citar els grans mestres, perquè sí que hi ha part de collita pròpia però està molt bé partir dels més brillants. I a partir d’allà generar coses. El Xocolata Desfeta del Joan Lluís-Lluís és perfecte per treballar a classe, és brillant. Hi ha moltes utilitats: fes un menú monovocàlic. O un menú pentavocàlic, o un conte. A mi la Julia Roberts m’encanta, i vaig quedar meravellat quan vaig veure que era pentavocàlica. O ouaire, una gran professió, també ho és. I algú va descobrir una mena d’aperitiu sense alcohol: un aperitou. I aperitiu és pentavocàlic i a més té a-e-i-o-u en ordre. És impressionant! I clar, a classe pots fer mil coses així. Al meu llibre tinc un poema, que és l’Aracne Encara on, si només llegeixes les lletres majúscules i en negreta, et resumeixo el conte. Te’l pots llegir en quatre o cinc segons. Les paraules són útils verticalment i horitzontalment. Als nens els encanta jugar. Els acudits de Lepe són ambigüitats! Figures retòriques, la gent no sap que allò són figures retòriques però les utilitzen.

Si a les aules s’apliqués més el joc, alguns coneixements entrarien més fàcilment?

Tot el que sigui jugar fomenta molt l’educació i l’aprenentatge. I la docència. Però tampoc és fàcil.

Els plans educatius.

Clar... I s’han de complir. No és fàcil perquè els nens d’avui en dia, a la que dius que han de fer parelles o grups... Mira, jo per exemple he creat un Gran Dictat a nivell d’ESO, he fet 300 targetes per endevinar paraules. I a la que dius que és un concurs, no s’ho prenen com una cosa per aprendre. Creuen que és un viva la Pepa!

Però aprenen de manera indirecta igualment.

Sí, clar! Igual que quan els poso vídeos de dialectes. S’hi fixen moltíssim, si no; no s’hi fixarien. Els hi dic que escoltin a una professora valenciana i aleshores els hi entra tot més ràpid.

Quin ha estat el paper d’Internet a l’hora de divulgar poesia? Com vas crear el versos.cat?

Jo sóc un gran amant del llibre, però crec que cada vegada es compren menys, o que per culpa de la crisi la gent abandona el llibre en paper i va més al llibre digital. I a Internet, els blogs han ajudat la gent que fa poesia a relacionar-se. Gent de l’Empordà, la Franja i Barcelona poden estar connectats, han compartit experiències i poesies. I jo, quan vaig veure aquesta potencialitat vaig creure que fer un blog seria una gran idea. Poetes catalans actuals, que siguin veus fresques i noves, igual no necessàriament joves, però sí coses que sonin noves. Tinguin 30, 40 o 50 i 60. També he penjat versos clàssics, per què no? I funciona. És més difícil quan portes gairebé 10 anys que els dos o tres primers anys, però va molt bé. És una gran eina i una gran iniciativa, no perquè sigui meva. A mi m’agradaria rebre més ajudes de les institucions, per què no. Molts cops s’omplen la boca amb el català i Catalunya, però ajuden poc.

Quina és la gran diferència entre els poetes catalans diguem-se establishment i els que sou més outsiders? És una diferència generacional? Té a veure amb el reconeixement públic?

No, a veure... A mi m’agraden molt el Casasses i el Margarit, són els famosos, els llegits i els guardonats. Però a versos.cat hi ha el David Madueño, que és boníssim i no té aquests canals ni aquests micròfons. O el Ramon Ginsora, que per a mi és el millor poeta català de l’actualitat. Són gent que no ha tingut la sort d’estar al lloc on tocava ni de conèixer a qui haurien hagut de conèixer. Però recomano molt que la gent llegeixi la Marina Antúnez per exemple. Són gent que escriu coses molt boniques.

Mai t’has plantejat deixar la docència?

Jo visc la docència com una cosa molt vocacional, i per sort m’encanta. Si no faria més coses, tindria més temps i aniria fent històries diferents. Organitzaria recitals, traduiria coses, fomentaria la llengua, la literatura, la poesia... Em dedicaria a altres coses que contemplen els meus estudis, com la interpretació. El món de les Relacions Públiques també m’agrada molt, conèixer gent a partir de les llengües. Però potser són coses que no omplen tant com l’ensenyament. Que l’ensenyament, per altra banda, també buida molt.

Per què el canvi de la poesia als contes?

És un canvi de forma. Ha vingut així, hi ha una època de la vida on la poesia tira molt, i potser en una altra etapa et tiren altres coses i et dediques més a treballar i construir altres coses. M’agradaria intentar la novel·la, però em sembla molt difícil. Potser hauria de publicar abans 4 o 5 llibres de contes per pensar en una novel·la. El Vint-i-un contes és un exercici d’estil, absolutament. Com l’última novel·la del Màrius Serra, jo la veig un gran exercici d’estil.

Quan dius exercici d’estil a què et refereixes exactament?

És el que has vist a Aracne Encara, utilitzar la llengua i fer-la apta per a tothom. Jo escric un conte pensat per als nens, on un dels dos només parla amb palíndroms. En l’original havia escrit ‘cardar’, i després vaig canviar-ho per ‘jeure’. Pensava en els nens i els menors que potser llegiran el llibre. Perquè la gent, de vegades, busca tres peus al gat. Que una persona parli només en palíndroms és un exercici d’estil. Fer-ho a una novel·la és molt difícil i molt perillós. L’OULIPO ho feia molt això, el George Perec. Aquest home va escriure una novel·la sense la lletra ‘e’, en francès! Que és com renunciar a la ‘a’ en català! Això és un exercici d’estil increïble, però és complicat per al gran públic.

Per acabar, et demano que escullis una paraula.

Sempre parlo de radar. M’encanta aquesta paraula. Quan vaig al cotxe sempre hi penso, sempre. També m’agrada molt granera, que vol dir escombra en valencià, mallorquí... M’encanta, perquè quan tu vas a pagès al terra hi ha grans, i allò és el que s’escombra. No hi ha escombraries, hi ha grans. I granera a mi, com a paraula, m’encanta.

Text: Oriol Soler

Fotografies: Adrià Calvo

Tornar