Enric Gomà: "La llengua ha de servir per fer ironies, jocs, per enviar a la gent a la merda"

Hi ha entrevistats que tenen tants prismes per enfocar una conversa que el gran dilema és decidir els temes que es volen abordar. És el cas d’Enric Gomà (Barcelona, 1963). Ha estat guionista de múltiples sèries catalanes i espanyoles - Amar en tiempos revueltos, Poblenou, Temps de Silenci, Vendelplà – i també és membre del Consell Directiu de la SGAE des de fa tres anys. Acaba d’editar i publicar un llibre sobre divulgació lingüística titulat Canvi d’agulles, que reuneix propostes i opinions de deu autors catalans que publiquen i parlen amb assiduïtat als mitjans de comunicació. La seva vida ha canviat radicalment des de fa poques setmanes: va decidir adoptar un nen vietnamita i ser pare solter. Viu a un pis molt a prop de Plaça Catalunya amb els sostres alts i conversem a una habitació plena de llibres vells (és bibliòfil declarat) i diferents rampoines i objectes que poden despistar i abduir fàcilment a qualsevol visitant. L’entrevista s’interromp fins a tres vegades i el pis es converteix en un anar i venir de persones diferents que reclamen l’Enric per telèfon, des de la porta de l’habitació o picant al timbre. 

Comencem per Canvi d’agulles. Com surt la idea de fer un llibre així?

La idea de Canvi d’agulles és meva. Jo feia molts anys que pensava que som una bona colla de gent que fem divulgació lingüística, que divulguem aspectes de la llengua en premsa, ràdio, televisió... Ens coneixem bastant entre tots, cadascú té el seu estil i el seu punt de vista, i vaig pensar que podríem fer un llibre d’articles on cadascú expliqués aspectes del català. Vaig creure que podria tenir interès, perquè la gent té tribunes, però una tribuna unitària de tots 10 explicant com fer un català més senzill, més àgil, més expressiu i més ric té interès per als lectors. Als anys 80’ i 90’ La Magrana tenia una mena de línia editorial sobre llengua i funcionava molt bé, hi ha molta gent a Catalunya que està interessada per la llengua, i això s’ha perdut una mica. Recordo que els llibres de Joan Solà eren un èxit segur, som un país molt especial, de La gramàtica catalana del Joan Solà, que són dos o tres volums, que era un llibre car, complex i difícil de pair se’n van vendre 10.000 exemplars. És moltíssim, una bogeria. El tema interessa.

Que el tema interessi és que hi ha un conflicte per resoldre?

Per descomptat. El conflicte s’arrossega des de fa segles, i ha tingut moments molt violents i altres moments més suaus. Al segle XIX comença el redreçament, comença la recuperació de terreny contra la diglòssia, la gent es va aprendre les normes ortogràfiques, es va redactar el diccionari normatiu... Sí, sí, està clar que tot parteix d’un problema. Però també en països amb llengües sense problemes hi ha un sector de gent que està molt interessada per la llengua. Hi ha una revista holandesa només sobre llengua que és divulgativa, només divulgativa. A mi m’agradaria molt fer-la a Catalunya. Holanda és un país sense conflicte lingüístic, té un Estat que protegeix la llengua i uns 20 milions de parlants (sumant-hi també Indonèsia i Surinam). Aquesta revista ven uns 25.000 exemplars, interessa a 25.000 individus holandesos. I a França hi ha una revista en aquest mateix to, es diu Le Ortograph.  La llengua interessa a les societats, i cada llengua té una gent que la vol enriquir.

Hi ha tesis molt diferents sobre el català. El Pau Vidal defensa que el bilingüisme és la mort de la llengua catalana, quines tesis tens sobre el tema després de veure l’opinió de divulgadors de diferents generacions i idees?

Conec molt bé les posicions del Pau Vidal perquè he llegit amb molta atenció El bilingüisme mata que acaba de treure Pòrtic. En part comparteixo els seus punts de vista, però alhora crec que som al ball i hem de ballar. El bilingüisme ofega una llengua, la redueix i la rata (més que mata), perquè ens anem convertint en un calc del castellà. Però això es pot combatre, i en canvi el bilingüisme no l’eradicarem. Som una societat intrínsecament bilingüe, el 55 o 60% de la població és d’origen castellanoparlant, i no només d’origen, sinó que amb les seves parelles, amics, familiars i companys de feina parlen en castellà. Això, t’hi posis com t’hi posis, és així, i millor assumir solucions des d’aquesta òptica i aquesta societat.

Ser conscients del context en el que es juga la partida.

A mi m’agradaria que fos la Catalunya dels anys 30’, on només hi havia un 25% de castellanoparlants, i l’any 1900 eren només un 5%. I en aquells anys el bilingüisme no matava, perquè era un problema de diglòssia: els diaris eren en castellà, l’educació també, els rètols també, però el català era la llengua dels ciutadans. Ara no és així. Aleshores, que m’expliquin quina solució social hi ha per combatre el bilingüisme; jo no la veig. Cal tenir molta proximitat, afecte i simpatia per una llengua que és entranyable per a molts conciutadans nostres. Els castellanoparlants ja aprenen el català, però cal respectar la seva procedència, que facin calcs és molt normal, i que aquests calcs envaeixin la llengua també és molt normal. I molta gent diu que això ho solucionarà la independència, però què vols que et digui, si la independència ha de venir dient que el castellà no tindrà un paper rellevant al país em sembla equivocat. El castellà en una Catalunya independent ha de ser una llengua important, de pes, entranyable, que ens sentim com a nostra i part de Catalunya. Sé que aquest discurs no agrada, però em sembla equivocat fer volar coloms. Mira, t’ho puc explicar amb un exemple?

I tant.

Cada Nadal ens trobem uns quants amics en una casa particular per fer un dinar. Després de dinar, cantem unes quantres nadales. Per descomptat, allà hi ha gent d’origen catalanoparlant i gent d’origen castellanoparlant. I cantem nadales en català i castellà! I no passa res: los peces en el río, ande, ande, ande la Mariomorena... Però això forma part de la vida, dels sentiments de la gent, i posar-s’hi en contra em sembla una equivocació.

Un altre gran debat sobre la llengua és l’equilibri entre l’academicisme i el carrer. Josep Maria de Sagarra deia que la llengua era com un cavall amb dues regnes: l’acadèmia i el carrer, i que si només n’estiraves una el cavall dóna voltes sobre si mateix, i si en canvi es tira de les dues es pot anar avançant. Comparteixes aquesta idea?

Els que fem servir la llengua a les nostres feines i ens expressem de manera literària i comunicacional hem de tenir una sensibilitat especial. I això que dius d’en Sagarra, doncs té tota la raó. Però la norma podria ser més amable, menys espinosa, una mica menys envitricollada (que l’adjectiu ja explica bé el sentit). Hi ha casos que dius... És per o per a? Doncs fem barra lliure i que la gent tiri pel dret, la norma ha de ser més amable, i Canvi d’agulles fa propostes per aconseguir-ho. Això de la llengua del carrer també és relatiu, un cop algú em va preguntar: la llengua del carrer, sí, però de quin carrer? A cada carrer i cada casa la llengua és diferent. De vegades la majoria dels parlants tiren per una banda i la llengua escrita i formal és una mica encarcarada, i caldria donar-li més via lliure i carta d’identitat. Al diccionari normatiu de l’IEC hi ha una part del català que no està recollida. I molta gent diu: a veure, enterro no hi ésal diccionari? Doncs malament, enterro no està bé! I és una paraula que està molt bé, que es feia servir el segle XIX, que en Coromines reivindicava...

Deu haver-hi molts exemples semblants.

Sí, una altra paraula que per mi és entranyable és trajo. A mi, quan em van dir que traje en castellà venia del verb traer em vaig quedar parat, no hi havia pensat mai. Clar, trajo en castellà també se’ls ha perdut pel camí, diuen traje. Per mi, trajo és una adaptació catalana popular d’un barbarisme que crec que té prous credencials com perquè l’acceptem i no haguem de dir vestit. Perquè quan dius “El senyor Coromines anava amb un vestit blau” no saps si anava transvestit.

Pobre Coromines.

Sí, tens raó, canvia Coromines per un altre senyor., el senyor Cardona per exemple.

Com a divulgador de la llengua, creus que el joc verbal serveix per apropar el llenguatge i eixamplar els seus límits?

Quina pregunta... A Verbàlia us centreu molt en aquest tema. Jo m’he llegit el Verbàlia del Màrius Serra i em va interessar molt, i vaig creure que tenia gràcia i interès, crea un compendi de jocs lingüístics que hi ha hagut al llarg de la història. Té un component de joc que fa que la llengua sigui divertida, amable, entretinguda, curiosa i pintoresca, i això m’està bé. Que després tingui molt sentit o poc sentit, això ja em costa més de veure. Però aquest sentit d’entreteniment i diversió crec que és boníssim per a la llengua.

De vegades sembla que cal apropar-se a la llengua amb certa veneració, amb molt respecte.

Això sí, que la llengua serveixi només per fer conferències i discursos ensopits és una porqueria. La llengua ha de servir per fer ironia, jocs, per enviar la gent a la merda. La llengua catalana ha passat per un període molt dur durant el règim franquista on va agafar una solemnitat espantosa, allò que va dir Espriu de “hem viscut per salvar-vos els mots”. Gràcies, eh?, però també quina mandra, quina gravetat. De vegades el català té poc sentit de l’humor quan abans de la guerra hi havia un món satíric i humorístic molt fort i de gran qualitat. Jo quan veig el Polònia crec que és fantàstic tenir un programa satíric i divertit on el català és natural. Sé que de vegades hi ha castellanismes i coses mal dites, però i què? Tot serveix per expressar, per fer ironia i humor. Trobo collonut tot allò que és espontani, viu, lligat a l’humor i la sorpresa i a expressar les coses de manera senzilla. Perquè la llengua solemne, rígida, culta i encarcarada té com a  problema que sempre et volen vendre la moto. Et volen enganyar. Quan algú diu: “sí, de bell antuvi...” malament rai! T’està aixecant la camisa segur. Quan algú s’encarcara i es refugia en els clixés i la llengua més solemne, en el fons està fent servir crosses que t’indiquen que o bé no sap molt bé què diu i ho disfressa per guarnir-ho o bé et vol vendre alguna cosa.

És curiós perquè és un fet habitual a llocs com el món acadèmic.

Molt! El món acadèmic és espantós en aquest sentit, els intel·lectuals obren paràgrafs i més paràgrafs amb buidors i clixés, amb paraules sense cap mena de respiració natural i alegre. Tot és ensopit, gris, mesurat i estereotipat. Jo tampoc estic a favor de l’estirabot sistemàtic, això de cap manera, però podríem parlar com si estiguéssim comprant a una parada del mercat, de manera natural i senzilla. Quan tu llegeixes un article escrit d’una determinada manera o bé és un problema d’incapacitat o bé és un problema d’engany. A mi hi ha estils que em cansen molt, però tot el que no és explicat de manera que intentes arribar al lector...

Et volia preguntar per la SGAE, de la qual ets membre electe del consell directiu. Tu que hi ets dins, per què és una entitat amb tan mala imatge? Quins són els seus errors?

Ui, però això és una altra entrevista, eh! Això dóna per molt.

Fem un anàlisi a grans trets, doncs.

La mala premsa de la SGAE està potenciada pels mitjans de comunicació, perquè tots pertanyen a grans grups que no volen pagar drets d’autor. I parlo de grups que tenen mitjans de premsa, ràdio i televisió. El seu somni seria no pagar drets d’autor, i per això als mitjans es potencia la mala imatge de la SGAE. I també hi ha la idea que la SGAE fagocita uns diners determinats d’unes entrades d’auditoris, sales o teatres, com si s’ho quedés ella. La taxa administrativa és del 15 o 17%, la resta va pels autors. Som els autors els que vivim gràcies a la SGAE. La SGAE som els autors, hi treballen 450 persones, però ens en beneficiem 21.000 persones, autors que cobrem per viure de la nostra obra: músics, autors de teatre, guionistes, coreògrafs... Aquí se’ns ha colat per davant la idea de la gratuïtat de la cultura, això devalua la cultura. La cultura val esforços i talents, la gent ha de veure recompensats els seus èxits. Si no, no sé a què juguem. Si no pagues els dentistes, qui voldrà ser dentista? Si ningú paga els dentistes, quan tinguis mal de queixal t’hauràs de fotre. I els autors hem de rebre diners per les nostres obres, em sembla molt evident. Hi ha matisos amb el tema de la xarxa, les plataformes i la gratuïtat. Pensa que d’una entrada de cine un 2% va als autors. Uns 20 cèntims de l’entrada. Quin problema hi ha? Clar, els exhibidors s’ho voldrien quedar, però els autors creiem que és nostre.

Et feia la pregunta perquè quan estàveu presentant la candidatura per entrar a la junta directiva el 2012 comparaves l’estructura de la SGAE amb la de la KGB. Això ja ha canviat?

No, a veure, jo t’ho explico. Abans que la Guàrdia Civil entrés a la SGAE a buscar els papers de l’època de Teddy Bautista era una societat molt opaca. Costava molt saber com es repartien els diners, per quines mans passaven i com estava estructurada l’entitat. En aquests moments (jo fa tres anys que hi sóc) et puc assegurar que no és una entitat opaca, puc donar fe de totes les decisions que hem pres, les hem comunicat bé als socis. Músics, gent de l’audiovisual i gent del teatre convivim pacíficament, cosa que tampoc passava abans.

Et volia preguntar pel Fuong, el teu fill. Des de fa molt poc ets pare solter, una figura que és poc habitual i a la qual no estem acostumats. Per què és tan inusual i com vas prendre la decisió d’adoptar sent solter?

Mira, sobre els pares solters... No puc parlar pels altres, però d’entrada hi ha pocs homes solters. La majoria són divorciats, i que a més a més arrosseguen fills dels seus matrimonis anteriors, i ja tenen prou feina per pagar la manutenció d’aquests nens. A més a més, normalment es tornen a casar i tenen fills amb una altra dona, amb la qual cosa adoptar ja és impensable. Jo vaig calcular als 30 o 40 anys que tindria fills amb una parella, però no s’ha donat el cas. No he tingut una parella estable i no he pogut tenir fills amb una senyora. Jo dels 23 als 42 anys he viscut ofegat per la feina, vivint per treballar. Als 42 anys vaig canviar de vida, vaig renunciar a feines i, amb estalvis després de treballar molts anys tots els dies de la setmana, vaig decidir que volia adoptar. I aquesta és la meva història, no té més. Ara fa tres setmanes que ell corre per aquí.

El nen encara està aprenent la llengua, tu no saps vietnamita i ell no sap català ni castellà. Com vius aquesta experiència lingüística aquí a casa?

L’aprenentatge del català que està fent el meu fill m’està resultant molt interessant, i me n’adono de com repeteix el que dic, de com fa servir les paraules... És apassionant. És probable que un fill biològic, quan comença a parlar als dos anys, sigui també una experiència per als seus pares. Ell fa grans discursos en vietnamita, canta en vietnamita... De vegades l’entenc una mica, però de vegades no l’entenc gens.

Tu estàs aprenent vietnamita per comunicar-te amb ell?

Jo tinc unes llistes de paraules i les vaig consultant, intento entendre’l. Però és un nen molt transparent, se l’entén sense necessitat de recórrer a l’idioma perquè és molt expressiu, de seguida el pesques, saps per on va. I del tema de ser pare solter, penso que és una figura en augment, d’aquí poc n’hi haurà més perquè la paternitat és un món apassionant. Molts homes sols s’ho podrien plantejar, conec dones soles que han anat a un hospital per quedar-se embarassades, cosa que nosaltres, de moment, no podem fer. Ho tenim cru en aquest sentit.

Per acabar, et demano que escullis una paraula.

Casa. És la primera que va aprendre el meu fill. Bé, potser la segona perquè la primera va ser hotel... Però en qualsevol cas és una paraula que diu molt, explica molt i té moltes connotacions. Els psicòlegs diuen que la casa ets tu, perquè la casa és el que et protegeix, t’identifica, és on tu vius... Casa teva, la teva intimitat, la casa ets tu mateix. Quan un nen dibuixa una casa està dibuixant el seu món, el seu món protegit. I a més a més em sembla una paraula planera, senzilla i amable. Fa anys, a un programa de tele que dirigia el Ramon Solsona ens feien escollir una paraula, i tots triàvem una paraula rebuscada, complexa i difícil. I l’Espinàs va escollir carro, i em va semblar un gran encert, és una paraula entenedora, útil i senzilla, em va agradar molt. Per això ara et trio casa, crec que té les mateixes virtuts com a paraula.

Text: Oriol Soler

Fotografies: Ricard Aparicio

*Si vols veure més fotografies, clica aquí.

Tornar