Ernest Benach: "El joc tradicional té un component de socialització importantíssim"

Costa reconèixer Ernest Benach (Reus, 1959) amb el cabell curt i vestint un jersei. El que va ser President del Parlament de Catalunya durant 8 anys contesta de tu a les preguntes malgrat ostentar la condició Molt Honorable tot el que li queda de vida. Parlem primer de l’educació en el lleure, i després de com acabar amb el desencís social amb la política i els seus protagonistes, paper que ell ha jugat durant molts anys. Fa autocrítica però molt matisada, i el seu discurs segueix sent de bèstia política, on cal estar atent en tot moment perquè si no, com a bon aficionat al futbol, et dribla i segueix corrent mentre tu t’has quedat assegut a terra.

Com és el teu dia a dia actual, a què es dedica un ex President del Parlament?

És que no hi ha un dia tipus, hi ha diversos dies. Bàsicament, quan plego decideixo reciclar-me, i per tant el primer que faig es posar-me a estudiar una altra vegada. També em reciclo en la vida econòmica i en la civil. Des del punt de vista econòmic he engegat dos projectes empresarials, i després m’he reintegrat a la vida cívica fent coses pels altres, per a la societat. Participo en mogudes diverses, presideixo la fundació Josep Carol... La clau és un paper actiu. La vida torna a estar plena de coses, però també a un ritme diferent, i amb més feina o menys depenent del dia. Però bàsicament és això: estudi, projecte emprenedor i vida cívica.

Quina perspectiva tens ara que han passat uns anys del desgast que suposa estar a primera línia política?

Suposa un desgast molt important, i més en els temps que corren. Possiblement la mateixa feina feta en un altre període hagués suposat un desgast diferent, ni millor ni pitjor, però diferent. En aquests moments en que la política està molt qüestionada en tots els seus àmbits encara en pagues una mica les conseqüències. Es nota la pressió, i es nota molt.

benach1.jpg

Sempre has estat molt implicat en l’escoltisme. Em pots explicar quin impacte pot tenir a la vida d’una persona rebre aquesta educació en el lleure, en el joc?

És evident que l’escoltisme imprimeix caràcter. I ho fa a partir d’uns elements que potser són discutibles des del punt de vista pedagògic, però que tenen un valor claríssim. Defensa de la natura. Per exemple, jo l’any 77 al cau ja reciclava, ara està implementat a totes les cases i es fan moltes campanyes. Un altre element important és el país i la defensa del país. I també l’escoltisme ajuda a fer persistir els valors que es perden.

Com quins?

La disciplina. Moltes vegades entenem la disciplina com un valor militar, i jo diria que és més un valor per a un mateix. Un altre exemple: el factor risc. Tenim tendència a sobreprotegir els fills, els alumnes... La canalla d’avui dia està sobreprotegida, i no crec que sigui bo, perquè porta a una certa deixadesa que no és bona. L’escoltisme treballa aquestes coses, amb coses com el raid (consistent a estar dos dies de supervivència sense caps o monitors), o dormir fent bivac. Ja no només és risc físic, és una cosa generalitzada. Globalment, l’escoltisme és qui més respostes dóna sobre tot això al món de l’educació en el lleure. També hi juguen un paper el joc i la música.

El joc i la música?

El joc com a element educatiu també s’ha anat perdent amb el temps. Avui els mòbils han anat petant el joc tradicional, i és una llàstima, perquè té un component de socialització importantíssim. Quan jo era cap i anàvem de campaments, pensar els jocs als que jugaríem era un dels moments més importants. És una llàstima que no s’aprofiti més, crec que té a veure amb el confort i no entrar a les situacions de risc que comentàvem abans. El joc en l’educació és molt, molt important. La música és un element aglutinador, es canta poc, i cantar provoca cohesió, és una cosa elemental.

Tots aquests valors que has enumerat (cooperació, cohesió, companyerisme) s’apliquen a la primera línia política?

S’haurien d’aplicar més. És evident que la política hauria de ser capaç d’aprendre moltes de les coses que l’escoltisme ensenya. Sacrifici, pensar en l’altre, ser generós... Està clar que a la política tot això depèn de les decisions prèvies, estaria bé que la política begués d’aquests valors de l’escoltisme. Malgrat que des de l’establishment, i aquí incloc els mitjans de comunicació, sempre s’ha menystingut l’escoltisme, que si els boy scouts, que si els cumbaiàs... S’ha ridiculitzat i no s’ha fet gens d’èmfasi en el treball bestial d’educació que s’hi fa.

benach2.jpg

Hi ha dos elements que són bàsics al joc: l’atzar i la competitivitat. També són elements decisius per tenir una bona carrera política?

L’atzar, la sort, també depèn molt de l’actitud que tens i si t’ho treballes. Si només confies en la sort no faràs mai res a la vida. El component d’atzar va directament condicionat amb l’esforç personal. I la competitivitat... Forma part de la societat, qualsevol element a la vida està plantejat des de la competitivitat, i per tant has d’estar preparat. Cal saber que la competició pot provocar decisions no desitjables. Per estar en primera línia política és evident que l’atzar i la competitivitat influeixen, però la teva capacitat i la teva preparació són bàsics.

Per què existeix aquest desencís generalitzat amb la classe política?

És una crisi de model. No pretenc exculpar-me ni treure’m les puces de sobre, però si només ho analitzem des de la mal anomenada classe política, ens equivoquem. No és l’únic problema, el problema és de model, estructural. Els culpables de la crisi en primera instància no són els polítics.

Qui són?

D’entrada, a qui s’ha de rescatar és la banca. Per tant hi ha un procés en tot el sistema financer espanyol on els polítics tenen responsabilitats, però també la tenen altres persones d’aquests àmbits. Cal redefinir el paper de la banca, de la política, dels mitjans de comunicació. Tot plegant acaba sent un trencaclosques muntat que no funciona. Si només treus una peça no passarà res, cal canviar-ho tot. La justícia per exemple. I que consti que no estic obviant l’autocrítica política, és evident que molta gent se n’ha aprofitat, però molta gent ha dedicat hores a que les coses funcionessin amb tota la bona intenció, i això no es valora. En fi, que a tot arreu cal una revolució.

Però hi ha unes elits que formen part de les finances, la política, els mitjans, la justícia que tenen molts vasos comunicants entre ells, que no són sectors independents entre ells. La política podria posar fronteres als poder financers, la justícia podria posar barreres a la política, però hi ha la sensació que això està diluït.

Sí! Però això és i ha sigut, però no té per què ser en un futur. Justament jo crec que hi ha un canvi de manera de fer i pensar que fa que tot això comenci a canviar. Per exemple, el procés que estem vivint a Catalunya. És possible gràcies a la gent! Gràcies a la gent que és capaç d’organitzar-se, sortir al carrer, actuar amb naturalitat i convicció democràtica. Si fos per les elits això s’hauria acabat fa temps.

Però el procés es multiplica quan les elits li donen bola al procés i multipliquen el discurs.

Estic d’acord. A més a més, està clar qui és el principal adversari. L’aliança dels que no ho volen interns i els que no ho volen externs passa per aquí. Hem de ser capaços de construir un nou model de relació. Dit això, el que tu planteges és una revolució total, i sense els conceptes bàsics de la revolució, perquè serà sense violència, i serà protagonitzada per la classe mitjana. Aleshores tenim una oportunitat d’or per fer un país nou, no només per ser un estat. Clar que hi ha d’haver una nova manera de fer política, el Parlament ha de ser diferent, la relació dels polítics amb els ciutadans també. Però dels sistemes financers també! I els periodistes també! I la justícia també!

Sí, sí, això està clar.

I vivim en una societat tan hipòcrita que fem el gran escarafall amb la política i ens queixem de la política però en canvi tolerem que es paguin 100 milions d’euros per un futbolista.

O més, perquè Neymar encara no sabem quan ha costat exactament...

O més! I no passa res. A mi m’agrada molt el futbol, gaudeixo com un camell i m’encanta el Barça, però crec que hauríem de fer una revisió i de plantejament. No sé com, perquè és un mal mundial.

També forma part dels vasos fluctuants que dèiem abans, algú dóna aquest crèdit per pagar el fitxatge.

Sí, i això és l’anècdota del lleure, al final. I encara podríem entrar en més elements de reflexió moral com l’Església, etcètera. Però el cas és que estem en un moment decisiu de la història de canvi social important, i no en som conscients perquè en som protagonistes. I és un canvi que no sabem on anirà. Però en el cas de Catalunya podem fer un nou estat adaptat als paràmetres del s XXI, és la gran oportunitat. Això vol dir que a l’hora de fer política cal tenir en compte elements com Internet, totes les possibilitats que dóna. Un estat clàssic del s XX prioritzaria la defensa i les estructures. En canvi un estat del s XXI ha de prioritzar la recerca i l’educació. I hauríem d’analitzar i coordinar la relació entre les institucions i la societat.

benach3.jpg

Tots aquests canvis només s’han de fer si es crea un nou estat, és un tema de banderes?

La creació d’un nou estat és la oportunitat ideal per fer-ho. Si segueixes sent una comunitat autònoma espanyola no podràs fer-ho. No tens els recursos econòmics, ni la capacitat legislativa. Per exemple, aquests dies es feia aquest monogràfic sobre la pobresa. Hòstia, on són els diners? Hi són? Sí, però no podem decidir on van.

Però no són decisions exclusives de l’estat espanyol, malgrat el dèficit el govern ha escollit de manera clara cap on vol redistribuir els seus diners.

Sí, sí, el que passa és que en aquests moments els recursos han minvat tant que ja no hi ha capacitat de decisió. Dit això, és evident que en una situació de normalitat aquí caldria prendre altres mesures i plantejar-ho d’una altra manera.

T’hauria agradat viure el procés sobiranista en primera línia política?

Sí, m’ha sabut greu, clar, evidentment. Tota la vida he fet política, i l’he feta reivindicant la necessitat d’un estat propi i una societat diferent. En el moment en que això és possible no hi sóc. Però a la vida consumeixes etapes, i la meva etapa política es va acabar i ja està. Es va acabar perquè no ho vam fer prou bé perquè ens renovessin la confiança. Aleshores admets que no ho has fet prou bé i te’n vas cap a casa. Però també reivindico que si no haguéssim fet tot el que vam fer, avui no seríem aquí. Qüestions socials, elements de participació, i des del punt de vista nacional va ser molt important, sobretot el fet de trencar esquemes de cara a plantejar les coses entre Catalunya i Espanya. En part som aquí pel que es va fer en aquell moment, i això compensa el fet de no ser-hi ara en aquest moment. Cal ser conscient del paper que et toca jugar en cada moment. Sap greu perquè és un moment apassionant, però des del punt de vista de la història i del paper que et toca jugar, ara ja cal jugar-lo d’una altra manera.

Per acabar, et demano que escullis una paraula.

Enraonar. És una paraula molt catalana i molt de ser d’aquí. Parlar amb raó. Tres coses fonamentals de la paraula: primer el concepte parlar. És fonamental per la democràcia i la societat. Segon: raó, que és un element bàsic. I tercer: enraonar vol dir que n’hi ha dos que juguen. Si tu i jo enraonem no només parlo jo, sinó que enraonem els dos. Aquest concepte de multidireccionalitat és fantàstic.

benach4.jpg

Text: Oriol Soler

Fotografies: Adrià Calvo

Tornar