Fernando Trias de Bes: "La gent ja no entén la relació entre l'economia i l'ésser humà

Quan ens rep al seu estudi de Sarrià, Fernando Trias de Bes (Barcelona, 1967) no sembla que respongui al prototip esperat de qui té el cognom d’una de les famílies de senyors de Barcelona, amb una història familiar vinculada amb el món universitari i el dret. Un piano de cua presideix una àmplia habitació amb molts llibres i diaris i decorada per algú amb bon gust per l’interiorisme. La conversa conflueix entre economia, jocs i humanisme, un còctel de mescla inusual però que representa l’abecé de la trajectòria laboral d’en Fernando, que ha col·laborat a mitjans com El País Semanal, La Vanguardia o el Diari Ara (on recentment va publicar un controvertit article titulat Jo perdono Pujol). 

He vist que fa molt poc parlaves a l’Ara sobre la teoria de jocs. Explica’m què és.

La teoria de jocs és... [En Fernando s’aixeca i comença a remenar a la prestatgeria que té darrere el seu escriptori] és molt complexa. És com si demanessis a algú que t’expliqués la macroeconomia en cinc minuts. 

Provem-ho.

La teoria de jocs el que fa és intentar reproduir situacions que es poden donar entre dues empreses, dos competidors o diverses marques. Situacions empresarials o econòmiques. I intentar, mitjançant explicacions de jocs, fer una analogia amb un joc per tal de poder resoldre el joc i també resoldre la situació. Per exemple: una marca que vol assolir el monopoli i diverses marques que el volen impedir. Doncs busques un joc on hi ha un participant gran contra un participant petit. A partir d’aquí, intentar resoldre la situació. El més clàssic és el dilema del presoner, que s’utilitza molt en l’empresa. Dius: si prenc aquesta decisió surto perjudicat, si prenc l’altra encara més, però com que mai saps que fa l’altre, mai saps si prens la bona decisió. Clar, si els dos presoners poguessin parlar no s’acusarien mútuament. El dilema del presoner es fa servir en situacions de competitivitat. També els escacs són un bon exemple per la teoria de jocs: el desplegament d’un tauler amb diferents estratègia on el que fa l’altre et condiciona moltíssim.

Són recursos que es fan servir realment a les empreses?

Poc. Es fan servir més aviat llibres d’estratègia militar abans que jocs. 

O sigui que la competitivitat entre empreses està més a prop d’una guerra que d’un joc. 

Sí! [riu]. Però la teoria dels jocs és molt interessant. Hi ha els jocs de suma zero aplicats a les guerres de televisió, l’avantatge competitiu, l’equilibri, els jocs de suma constant, el pòquer d’una carta... Molts cops quan jugues al mentider o el pòquer et planteges si anar-hi o no anar-hi, doncs això pot ser una analogia útil quan ets al capdavant d’una empresa. Però és molt complex, també tenen gran importància els temes matemàtics. S’assembla molt a jocs tipus Monopoly o Risk, té molt a veure amb les estratègies.

Mirant la teva biografia bàsica he vist que ets expert en mercadotècnia i innovació. Què és això?

La mercadotècnia és la tècnica de mercats, el màrqueting. Coneixement del consumidor, dels seus processos de compra, promoció de productes, publicitat, de la seva manera de decidir, de com apropar-se als mercats...

Quina relació hi ha entre l’economia i la literatura, les teves dues vessants professionals?

Això m’ho pregunten molt a les entrevistes. Però és que ho hem fet tan malament els economistes que la gent ja no entén la relació entre l’economia i l’ésser humà. És a dir, la literatura és coneixement de la persona, dels seus desitjos, del funcionament de la societat... I l’economia és l’administració de la llar, de les coses de casa, és una paraula que ve del grec. Jo quan vaig estudiar economia vaig estudiar assignatures com filosofia social, psicologia, història del pensament econòmic, història en general... Són assignatures humanístiques, relacionades amb l’economia però també amb l’ésser humà: què el mou, què el motiva, què l’espanta... Jo no puc concebre l’economia deslligada de l’individu i de la societat. Clar que també l’economia és numèrica, el PIB, la Borsa, l’endeutament... Però això és una part de l’economia. Si no entens a l’ésser humà no pots entendre l’economia. Per això els economistes no són bons fent prediccions, perquè no es poden fer prediccions del comportament humà, que sempre té un punt irracional. Per això l’economia no es pot entendre només amb números, cal entendre les persones. Per això està estretament relacionada amb la literatura.

Aleshores, on hi ha la ruptura? La secció d’economia sembla el més allunyat possible de l’ésser humà, són gràfics, percentatges i sigles. Per què aquest distanciament?

És una bona pregunta. Suposo que s’ha volgut envoltar l’economia d’un aire molt científic. A l’economia se la va denominar com la ciència lúgubre, una ciència que no ho era del tot. I per això suposo que s’ha volgut impregnar d’un cert aire científic, que tot es pugui computar i quantificar. En Xavier Sala-i-Martín, bon amic i gran economista, diu que mai vol saber res d’alguna cosa que no es pugui quantificar. És una escola molt matemàtica, ho mesuren tot, que també és alguna cosa necessària. Però hi ha una altra escola que és molt més qualitativa i psicològica, com Keynes, que parla de l’animal spirit, de la part de l’ésser humà que és impossible de preveure. 

Ser escriptor i economista suposa estar exposat a crítiques a les dues bandes?

No, criticat no. Potser al principi sí que em miraven amb certa distància. El meu primer llibre era de narrativa empresarial, un gènere menor, no era alta literatura. Ara ja porto 4 o 5 novel·les i relats, traduïdes i ben valorades, així que ja estic estabilitzat. Tinc una base literària important.

Va ser una sorpresa el boom de La buena suerte? 

No m’esperava tant. Sabia que al món empresarial agradaria molt, però no m’esperava la traducció a tants idiomes ni tantes còpies.

Un altre tema. He vist entrevistes on et demanaven consells de cara a l’emprenedoria. L’emprenedoria és una necessitat actual perquè l’estat ja no dóna recursos als ciutadans, és l’única alternativa?

Jo crec que l’emprenedoria no és la solució per la manca d’ajuts de l’estat. Jo crec que l’estat hauria de deixar el camí buit, fer-ho fàcil. L’estat ha d’ajudar a les persones que estan a l’atur, però no s’ha de ficar a fer d’emprenedors, la gent sap on estan les oportunitats i sap crear empreses. L’estat ha de deixar de crear problemes. Clar que l’estat ha d’ajudar als desvalguts, però no ha de tenir res a veure amb l’emprenedoria. 

Una generació com la meva, que va entrar a edat laboral el 2008 amb la caiguda de Lehman Brothers, només pot emprendre? Sense recursos no es pot. 

Depèn. Jo vaig muntar la meva primera empresa amb 600 euros, i vaig arribar a tenir 50 empleats. Mai vaig demanar cap crèdit ni vaig tenir cap subvenció. Sí que per muntar certes empreses cal molt capital, però hi ha fons d’inversió, o societats disposades a invertir en capital jove. Hi ha opcions, moltes opcions. Els recursos no són una restricció. Parlant en termes de joc, jo sempre dic que la restricció o la manca de crèdit per la crisi no ha de ser res pejoratiu, és una part de l’equació, del joc. Sóc jo, tinc aquesta edat, vull fer això i no hi ha diners. 

La falta de diners com a punt de partida.

Sí, exacte. No nego la realitat, la realitat és complicada, però hi ha solucions.

També parles sovint dels mites de la creativitat. Ens impedeixen crear?

Sí, molt! Els mites, els inhibidors... És el darrer llibre que he publicat. Com el sistema educatiu i els adults inhibeixen la creativitat personal. En vaig identificar 10 o 12 i n’hi ha un munt. Tenen a veure amb l’entorn social i amb la pròpia autorestricció. Per exemple, creure que creativitat=genialitat. I com que ningú es considera un geni, ningú crea. També tenim por al error, un excessiu pes de la racionalitat, absència educativa...

Per què les empreses no volen fer un canvi en tot això per potenciar la creativitat?

Sí que volen, van fent. Les empreses volen innovar, hi ha el factor risc, la por al canvi... Vinc de fer un curset a 20 persones de diferents empreses sobre aquest aspecte. La cultura empresarial és la que és, jo puc ser creatiu aquí solet fent un llibre, però per una empresa amb molts treballadors és més difícil.

Tu ets fanàtic de la ludolingüística.

Uf! Em torna ximple. M’encanta. Des de petit vaig fer un joc amb lletres divertidíssim, de crear paraules. M’encanten els anagrames, els palíndroms... Jo tinc una mentalitat molt de joc, d’experimentar. Les matemàtiques, per exemple, sempre me les he pres com un joc. el càlcul matricial era un joc divertidíssim. 

Tens el costum de jugar amb més gent?

Sí, sobretot abans! A la podrida, el mentider, al pòquer... També jugava a l’stop, al de dir diferents categories de paraules que comencen per la primera lletra. Després hi ha el diccionari, que és un joc molt divertit i molt bo per aprendre paraules amb els nens. T’explico com es juga: primer busques una paraula estranya al diccionari, que ningú sàpiga massa bé què vol dir. Aleshores, cadascú escriu una definició que creu que pot colar als altres, per poder-los enganyar. Clar, si redactes bé la definició, pot colar. I el que té el diccionari posa la definició autèntica. I després, la resta ha de votar la definició que creu que és la correcta. Si tu votes la bona, t’emportes punts, però si voten la teva definició falsa també t’emportes punts!

Ten alguna paraula en concret que hagis colat?

Ostres, si ho arribes a dir porto les partides que tinc amb els meus fills que són espectaculars. De vegades, faig jugar als amics dels meus fills i també als seus pares. Faig votar als pares, i si voten alguna de les definicions que ha fet la canalla (que tenen 7 o 8 anys), els dono premi. Molts nens han colat definicions als adults, és espectacular. Aquest joc me’l van ensenyar el meu pare i la meva tia. Clar, amb això els nens aprenen molt a redactar i imaginar, i també lèxic. Jugar amb nens és molt divertit. I no cal res, un diccionari, bolígraf i paper. I et petes de riure, perquè hi ha vegades que si la paraula té una fonètica semblant a una paraula corrent, com txerro o quejerro (semblant a gerro, ara m’invento paraules) i dius que és una ceràmica mesopotàmica que va fer furor a l’edat antiga. Al final enganxes l’estil de la persona definint. 

Per acabar, et demano que escullis una paraula. 

[S’ho pensa una bona estona]. Clar, és que es pot escollir entre fonètica, significat... I hi ha molt on escollir. Et diré univers. Perquè fixa’t que és una paraula que vol dir tot alhora. Uni-vers. Un sol vers. I alhora ho és tot.

Text: Oriol Soler

Fotografies: Adrià Calvo

*Si vols veure més fotografies, clica aquí

Tornar