La Gemma Sardà (Barcelona, 1967) ha desenvolupat la major part de la seva vida professional treballant amb textos escrits pels altres. Ara però, s’ha atrevit a fer un pas endavant i ha decidit escriure’ls ella mateixa. L’any 2015 va quedar finalista del premi de novel·la curta Just Manuel Casero amb l’obra La veu del Cyrano (Empúries). Distinció que ha repetit aquest 2016 amb la seva segona novel·la: Mudances. El dia a dia de la Gemma Sardà, però, continua enfocat als textos aliens. És lingüista, correctora i traductora de la versió catalana del diari La Vanguardia, on a partir del pròxim 1 de gener haurà de fer front a la versió actualitzada de l’ortografia de la llengua catalana i a la seva nova gramàtica.

Per què creus que els canvis que l’IEC ha proposat en la nova gramàtica i ortografia han generat tanta polèmica?

No ho sé. En aquest país sembla que tothom porti un filòleg dins, i tothom té opinió. Em sap greu dir-ho, però gent que potser no sap posar una lletra al costat d’una altra, que no saben escriure bé o que no coneixen la gramàtica, opinen de tot. Per una part no és dolent perquè crea interès i que la gent es preocupi per la seva llengua. Ara, una cosa és preocupar-se per la llengua i estimar-la, però després els que l’han de cuidar i parlar-ne seriosament són els que hi entenen. I aquí potser s’ha desmarxat una mica la polèmica. Hi ha gent que fins i tot deia: “És que al final trauran els pronoms febles”. L’ortografia no afecta en res a la llengua perquè és una convenció a l’atzar i ens serveix per posar-nos d’acord per escriure d’una manera.

Creus que aquesta polèmica s’ha generat en gran mesura per l’ambient polític que hi ha a Catalunya?

Potser sí. Per exemple el que s’ha dit amb el tema de les hores, que ens volen castellanitzar la llengua. L’IEC no ens vol castellanitzar. Hi ha uns dialectes que diuen les hores amb les mitges i només s’ha reconegut. El català central continuarà dient els quarts i no tenim per què canviar.

Per tant, els canvis que ha proposat l’IEC s’allunyen molt de l’espanyolització que alguns hi volen veure?

Castellanització no ho crec. Són una simplificació. Sobretot en el cas dels diacrítics, que n’eren 150 i s’han reduït. Per tant, és una facilitació pels estudiants i per la gent en general. Facilita l’aprenentatge de la gent. Altres novetats de la gramàtica, com poder posar al davant d’infinitius, és una cosa que ja s’està fent, i ara només s’ha beneït. Només s’està facilitant. Amb aquesta gramàtica pots continuar fent tot el que feies l’únic que ara hi ha algunes coses més que estan permeses.

Per què creus que hi ha gent que s’hi mostra reticent?

No ho sé. Són persones molt integristes. Però jo crec que s’ha d’anar endavant. És que no malmetem la llengua per fer això. La llengua és viva, evoluciona i no li estem fent cap mal.

És evident, per tant, que tu et mostres favorable als canvis proposats.

Sí. Hi estic a favor. A La Vanguardia ho hem parlat i potser indultarem algun diacrític. És probable que en necessitem algun més. Un ja l’hem dit que és el d’os i ós, perquè ja ens hem trobat en casos en què hi ha ambigüitat, i potser en el dia a dia quan apliquem les normes en trobarem algun més i també l’indultarem. Tant en català com en castellà sempre hem seguit les normes que marquen la RAE i l’IEC, però sempre amb algunes hi hem estat en contra i hem seguit el nostre criteri.

Com teniu plantejat incorporar les noves normes a La Vanguardia?

Des dels mitjans de comunicació hem acordat que les posarem en marxa a partir de l’1 de gener. Serà feina de tots. A més, a La Vanguardia, en tenir dues versions, els periodistes i els col·laboradors són lliures d’escriure tant en català com en castellà. Aleshores, els que escriguin en castellà i tradueixin amb la traductora automàtica, la màquina, ja posarà o no els diacrítics que li toquin o els canvis que es necessitin. Ja s’ho trobaran fet. Després passarem els correctors, que som els que acabem de polir el text i deixar-lo perfecte. Els que escriguin en català hauran d’aplicar-ho ells mateixos. I si veiem que hi ha complicacions, a través de missatges o personalment els anirem informant. Caldrà un procés d’adequació perquè estem acostumats a escriure d’una manera concreta que ja no serà així.

Quin grau d’importància creus que tenen els mitjans de comunicació a l’hora d’implementar les noves normes a la societat?

Si ho fem tots a l’hora i uniformement no hi haurà confusions. I de mica en mica anirà calant. A més, són uns canvis molt imperceptibles els que han fet. L’altre dia vam fer l’entrevista de la contraportada a la Teresa Cabré, de l’IEC, i vam decidir fer-la amb els canvis, com un regal. Hi havia tres canvis només. Així que és mínim. I un era eradicar, que ara passarà a dur dues erres, que estic convençuda que la majoria dels catalans ja ho diuen amb dues erres. És a dir, que serà molt poc perceptible. Ningú dirà: “Ostres ens han canviat el català”.

L’any 2011 es va decidir posar en marxa la versió en català de La Vanguardia. Quina importància té que La Vanguardia tingui una versió en català?

És necessari pel país. Jo crec que els lectors la demanaven. Quan es va fer una gira de promoció per tot el país el Sergi Pàmies em va dir: “Ja era hora”. Perquè a cada poble on anàvem a presentar la nova versió en català la gent deia: “Ja era hora”. Hi havia una demanda popular.

La feina del traductor és assegurar que el contingut sigui el mateix en els dos idiomes i mantingui la mateixa qualitat lingüística?

Sí. Nosaltres agafem els textos en català i en castellà i els hem de deixar perfectes. Polits. Vinguin d’on vinguin. Per exemple, amb autors que escriuen de fora, o columnistes, ells ens envien les dues versions i nosaltres no sabem quina és l’original i quina és la traduïda.

Ho noteu?

En alguns casos sí. Com més bé ho fan menys es nota. I té molta gràcia perquè penses: “Ostres en aquest no li sé veure”. Hi ha petites coses que et poden donar pistes. Per exemple, l’adjectivació, que en castellà va davant i en català darrere. Petites coses que no són matemàtiques perquè en català també pots posar l’adjectiu davant, però la tendència és aquesta. Pots percebre-ho. Jo, també conec molt la màquina traductora i sé moltes opcions que dóna. Si a vegades veus alguna paraula una mica estranya o poc habitual amb una llengua dius: “Això li ha fet la màquina”.

És fiable la traductora?

La fiabilitat de la màquina és alta, però sempre quatre ulls, els del periodista i els nostres fan falta. Perquè la maquina no coneix el món, no pensa, i hi ha moltes trampes. I després la mà humana fa que el text flueixi d’una altra manera. Si el text és purament informatiu, tipus teletip, surt perfecte, perquè no hi ha metàfores, no hi ha literatura, etc. Però quan hi ha jocs de paraules, frases fetes o literatura li costa. Li anem incorporant expressions i frases fetes. Metàfores no perquè és molt perillós perquè sempre podria traduir el sentit recte de la frase.

Parlem de la teva nova faceta, la d’escriptora. Com ha sigut el procés en què has passat de corregir i traduir textos a escriure’ls?

Jo em veia capacitada perquè tenia l’eina. Pensava: “Jo sé escriure. Fins i tot amb una mica de gràcia i tot”. Però veia que em faltava imaginació, que no tenia una història. Jo llegia els altres, els corregia, etc. Però no tenia una història, fins que un dia em va venir una idea i a partir d’aquí ja no pararé. Entrar en el procés creatiu és un plaer.

Has sigut dues vegades finalista del premi de novel·la curta Just Manuel Casero. T’ha sorprès?

La primera vegada em va sorprendre molt perquè era la primera novel·la, el primer premi al qual em presentava i va significar entrar per la porta gran. Em va fer molta il·lusió. Quedar finalista no implicava la publicació del llibre, però l’editorial del premi (Empúries) li va agradar i de seguida es va posar en contacte amb mi per publicar-la. I la segona vegada, potser no va ser tanta sorpresa perquè ja tenia l’experiència de l’any anterior i m’hi vaig presentar per guanyar, però bé, vaig tornar a ser finalista i em va posar molt contenta també.

És la confirmació que pots dedicar-t’hi?

Sí, a mi m’anima molt perquè veig que he fet dues novel·les i les dues han estat valorades, i per un jurat que a mi em mereix molt respecte i té un gran prestigi. Per mi és un premi tot aquest reconeixement.

En la teva primera novel·la, La veu del Cyrano, la veu n’és la protagonista?

Sí que ho és. És l’embrió de la novel·la i n’és la protagonista. I ho és en moltes facetes perquè parla de la veu que roman un cop morta d’un doblador i això ho expressen dues veus que són la de la seva dona i la de la seva filla adreçades a un públic imaginari. Per tant, hi ha la veu omnipresent d’aquest actor i les veus d’elles dues que viuen aquesta pèrdua i la van explicant segons la senten.

És un homenatge al teatre des de la novel·la?

Totalment. A mi m’agrada moltíssim el teatre. Només veure’l. Tots aquests anys de teatre m’han servit per anar-hi evocant algunes anècdotes que he pogut anar veient o llegint.

En aquest sentit, el llibre funciona molt bé sent llegit en veu alta. S’hi amaga al darrere la il·lusió de ser teatralitzat?

No, mentre la feia no. Però sí que és veritat que l’escriptura està a un pas de l’escriptura teatral pel fet que la novel·la està feta a partir de monòlegs. Per tant, sí, podria representar-se perfectament com una obra de teatre. Molta gent que l’ha llegida m’ho ha dit. I la veig, per què no? Podria ben bé ser. Es poden fer moltes coses en el teatre.

És curiós, que tu, que t’has dedicat tota la vida a la llengua escrita, ara hagis escrit una novel·la, per tant, llengua escrita, on la llengua oral n’és la protagonista...

El que he intentat és reflectir una llengua natural que això és un oxímoron en si mateix perquè és un artifici. Perquè si féssim una escriptura en què volguéssim reflectir la llengua oral seria illegible perquè serien frases a mitges, repeticions, coses sobreenteses, etc. En canvi a la novel·la he intentat fer aquesta llengua natural, que el que la llegeix sembla que li estigui explicant. Parla com la gent del carrer.

La llengua oral és menys estricta que l’escrita. T’ha costat trobar l’equilibri entre tots dos registres?

Sí. Això ho tenia clar. No volia destrossar la llengua ni malmetre-la en cap cas. Ha sigut complicat reflectir la llengua oral que tenim avui en dia, i que està plena de castellanismes, sobretot en el jovent, sense deixar-me arrossegar. He volgut fer un català viu i ric i que no quedés carrincló. És complicat, però crec que me n’he sortit.

Has sigut molt autoexigent a l’hora d’emprar un català sense fissures?

La veritat és que no tenia cap prejudici a sobre. Jo vaig escriure per una necessitat d’expressió i de creació, i ho he intentat fer el millor que he pogut. Però no he tingut cap pressió per fer-ho molt, molt bé. Quan comences tampoc saps on arribaràs, no saps ni que et presentaràs a cap premi. No saps tot això. No sabia on aniria a parar. Hi vaig fer-ho de la millor manera que vaig poder. I ara mira, ja n’he fet una altra.

I a partir d’ara?

Doncs ara estic pensant en una tercera. Estic pensant amb els personatges, l’estructura, i tot això.

Per acabar, et demano que escullis una paraula.

Galtaplè. Perquè m’agraden molt aquests adjectius compostos que defineixen persones. Com camacurt, culgròs, etc. Un galtaplè és una persona que té les galtes sortides, que les pots agafar, que té unes bones galtes.

Text: Pau Franch

Fotografies: Albert Gomis