Giovanna Valls: "El joc de la infància va ser un punt de partida per sortir del pou"

Una trobada amb Giovanna Valls Galfetti (Barcelona, 1963) és una assegurança d’intensitat, superació i ganes de viure. Fa uns mesos va decidir publicar Aferrada a la vida, la història del seu renaixement després de caure al pou de l’heroïna als anys 80’ i tocar fons, amb estades a la presó i malalties incloses. Les cartes que enviava als seus amics i familiars durant la seva recuperació són el fil conductor de la narració, que culmina amb l’absència de la droga i la seva trobada amb l’equilibri. Els seus cognoms tenen una especial rellevància: és filla del pintor Xavier Valls,  Premi Nacional d’Arts Plàstiques de la Generalitat de Catalunya, i germana de Manuel Valls, actual Primer Ministre de França. No obstant, la figura que sempre ha estat al seu costat ha estat la seva mare Luisa Galfetti, una mestra d’escola d’origen suïs i italià amb una ferma convicció en les capacitats de la seva filla per sortir de la droga. La Giovanna va passar per múltiples escenaris durant la seva recuperació, des de clíniques fins masies rurals, passant per la selva amazònica, on va seguir el camí de l’ayahuasca. L’entrevista es fa a Horta, a la casa d’estiueig de la família Valls. La torre està decorada amb obres del pintor Valls, i ens acompanya la Pepa Alemany, guia indispensable de la Giovanna en el convuls món editorial. Dins la casa reina un silenci sepulcral reforçat per la foscor del capvespre de tardor, un silenci que ressalta les paraules de la Giovanna i dóna una dimensió especialment intensa al seu relat.

M’agradaria saber per què vas decidir recollir les teves cartes en un llibre i fer pública la teva historia.

Jo em comunicava molt a través de cartes. El 2004, quan vaig decidir sortir del pou, tot just començava l’era Internet. Les cartes eren la manera de comunicar-me amb els meus pares quan estava a la clínica, encara que també enviava correus per Internet. Era la meva manera de plasmar el que m’estava passant, el que jo sentia, i de dialogar i comunicar-me amb el meu entorn, amb els meus. La idea de plasmar-ho tot en un llibre (sense saber quan acabaria tot) va venir quan em van proposar des de la meva clínica de rehabilitació fer el viatge a Brasil, a Prato Raso. Allà decideixo plasmar-ho tot. Sempre m’ha agradat escriure, des de petita ja escrivia poemes. La meva generació no tenia ni tauletes, ni mòbils ni res d’això, a París teníem telèfon fix i gràcies! Quan jo vaig deixar París el 1985 m’escrivia tres cops al dia amb la meva mare. I clar, el fet d’anar a Brasil sense mòbil ni internet va fer que la millor manera de comunicar-me amb els meus i rebre una resposta fos a través de cartes i retalls de diari.

Que la història deixés de ser teva per ser de qualsevol que la llegís et va fer dubtar?

No, perquè jo quan vaig començar tot aquest procés tenia clar que volia escriure un llibre de tot el que estava veient i tot el que m’estava passant. M’ha costat molts anys acabar el llibre i fer el procés sencer i ben explicat, però per a mi no és una manera de despullar-se i ensenyar coses que no es poden ensenyar. Per a mi és una manera de plasmar un testimoni importantíssim d’una persona que forma part d’una realitat i una vida, que ha tingut un pare pintor, una mare mestra i que ha viscut en un món que sempre l’ha enriquit. Jo si l’he acabat publicant és pel testimoni i el missatge que entrego a través de la meva vida i la meva experiència. No és un striptease ni despullo les intimitats, sinó que entrego la intimitat del mal i del pou de la droga. I del dolor i el sofriment que causa.

El llibre es centra en el procés de recuperació, el renaixement. La part fosca ha estat la més complicada d’explicar?

Potser sí. Molta gent té tendència a dir que el llibre és molt dur, però el pròleg és dur, el llibre no. El pròleg el vaig afegir després perquè l’havia de posar, però el que hi ha dins aquest relat és la sortida d’un pou i la reconstrucció d’una vida plena de llum i plena d’esperança. Quan em van demanar escriure un pròleg dens per endinsar-me en mi mateixa i explicar els moments complicats em va costar. També em passa quan rellegeixo el llibre: em torno a emocionar, perquè el passat és passat però està present sempre en el dia a dia de la meva vida.

El rellegeixes sovint?

No! [riu] L’haig d’anar rellegint per temes de traducció. Ara el mes de gener sortirà en italià i hauré de fer una lectura de repàs. També el vaig haver de rellegir en castellà per retocar quatre coses i corregir una mica. Llegir-me en altres idiomes també em retorna al passat i em fa reviure. No em passo el dia llegint el meu llibre, seria tenir l’ego molt alt, però de vegades sí que recordo algunes coses. La tornada al passat sempre és enriquidora si penses en el present, en com estàs i com te n’has sortit. Això és molt important.

Dónes molta importància als escenaris. El carrer Petritxol representa els pitjors anys de l’addicció, Prato Raso escenifica el renaixement. Per què un cop trobat l’equilibri i fora de la droga vas decidir instal·lar-te a Horta, la casa d’estiueig de la teva família?

És una mica complicat i llarg d’explicar. Quan jo torno de Brasil aterro a Barcelona de nou, però necessito una estructura de suport després de 7 mesos a la clínica i 8 mesos a Brasil. Aterro a Barcelona i me’n vaig a la masia de Canyamars que porta el Josep Maria Fàbregas. Allà vaig fer de monitora, perquè tots els exaddictes que tornem d’un procés necessitem estar un temps protegits. Allà era monitora, expacient i pacient fins que vaig decidir sortir de la protecció que m’envoltava. Ja tocava viure una vida normal, treballar, viure a una casa, o a un pis... Per què vaig venir aquí a la torre d’Horta? Perquè aquí va morir el meu pare, perquè la torre quedava tancada com tots els hiverns (perquè aquí passàvem els estius) i perquè se’m van posar uns okupes aquí al costat. Entre ma mare i jo vam decidir tornar a obrir aquesta casa, fer-me-la meva, posar-hi calefacció, tornar-li la calidesa. Jo dins aquesta casa, en el fons, jo no tinc cap mal record, cap ni un. Al revés. I el barri és el barri de la meva infantesa, jo venia aquí a passar els estius quan vivia a París. És el barri del meu pare, dels meus amics, de la meva gent i de la meva infantesa. Horta és a Barcelona, però jo segueixo dient que baixo a Barcelona i pujo a Horta. És un món a part, quan érem petits molts carrers d’Horta ni tan sols estaven asfaltats. I a l’època del meu pare encara havia sigut més poble. I el barri era el barri. La plaça Eivissa, el Quimet... Totes aquestes coses. I quan torno a viure aquí començo la meva vida de dona adulta, madura, desenganxada i sana. I mira que he tingut problemes de salut, fa dos anys em van eradicar una hepatitis C i la quimioteràpia la vaig passar aquí. Però és una casa envoltada de les coses del meu pare i de la seva presència. M’hi trobo molt bé i estic molt agraïda de poder viure aquí.

La presència del teu pare es nota constantment al relat. Poc després de la seva mort, envies una carta on dius que ell “era, sense que jo ho sabés, el refugi que sempre havia buscat”.

El meu pare sempre va ser una persona molt important a les nostres vides. Era un gran pintor figuratiu, un home que treballava a casa amb el cavallet (el tinc aquí, al meu estudi) i una persona que ens va marcar molt per la seva personalitat, la seva pintura i la seva sensibilitat. Quan va morir era gran, jove per mi però gran, tenia 82 anys. Va viure la meva baixada als inferns i va tenir temps per veure la meva sortida. Quan va morir, gràcies a déu, jo era aquí per acompanyar-lo fins l’últim moment. És evident que la figura del meu pare està present permanentment, per la seva pintura i sobretot per la seva gran personalitat, era un senyor de Barcelona i un gran home de París. Tenia una elegància i una manera de ser diferents, el meu germà i jo vam tenir una infantesa i una adolescència bastant diferent a la que van tenir els nois de la nostra edat i en gran part va ser gràcies a ell.

Cada persona del teu nucli familiar (mare, pare, germà) ha viscut el teu procés d’una manera diferent. Sembla que la teva mare és la que ha estat més en persona i que el teu pare ha estat més una idea, un refugi.

Jo sempre he dit i sempre diré que els meus pares, el meu germà, la meva família més directa i els meus amics més immediats sempre van estar a prop meu. Qui més va lluitar i més va donar per mi va ser la meva mare, això és veritat. Però com totes les mares. El meu pare era un home que ja tenia 80 anys, i va venir a la presó a dedicar-me les seves memòries que va escriure a un llibre titulat La meva capsa de Pandora, quan jo estava reclusa. Això diu molt d’ell, d’un pare de 80 anys que té una filla que s’està destrossant la vida a cops de xeringa i que s’ha contagiat de SIDA. I ell lluitava perquè la seva filla no es morís. Potser moltes cartes no quedaven contestades, potser és veritat. No és qüestió de defensar-los, és una realitat, vaig tenir molta sort dels meus pares. I no va ser fàcil, ells mai em van tancar les portes però en algun moment, per veure si reaccionava, van fer veure que no volien saber res de mi. Però sempre han estat al meu costat i sempre m’han ajudat.

A l’única carta del llibre adreçada al teu germà Manuel li dius que “no sé si mai ens hem sabut acompanyar l’un a l’altre ni si mai hem tingut temps d’obrir-nos”. Sembla la persona de la família que sents més lluny. És així?

No hem d’oblidar que jo deixo París el 1985, que me’n vaig d’allà amb 21 anys i que ell es queda allà i es fa francès. Ell em segueix i ens veiem cada any, ell està totalment al corrent del que em passa. El que passa és que hi ha una distància, una distància de quilòmetres, física, i uns anys on jo em vaig tancar molt i no volia veure ningú, ho vaig fer per protegir als altres. Al meu germà li escric poques cartes perquè ell també es va haver de protegir. Però no per res! Perquè es va casar, va tenir, fills, va ser alcalde durant molts anys i va seguir la seva carrera. Quan hi ha un membre de la família enganxat a les drogues durant molts anys, i sense una predisposició a deixar-se ajudar, també és normal que un germà de la mateixa edat es vulgui protegir i faci el que sigui per ajudar-te des de lluny. En cap moment el meu germà em va donar l’esquena. En cap moment.

Com has viscut el seu ascens a l’alta política com a Ministre d’Interior i Primer Ministre?

Primer de tot, he seguit tota la seva carrera política per molt ionqui que hagi estat durant molts anys. Sempre he estat al corrent de tot, fa dos anys quan el van fer ministre em vaig alegrar molt. Ho he viscut bé perquè jo he estat bé, i me n’he pogut alegrar perquè he estat en bones gradacions i harmonia. Tot ha anat molt de pressa. Ho he viscut com he pogut, perquè un dia aquí a Horta a peu de carrer em vaig despertar sabent que era la germana del Primer Ministre Francès amb 70 periodistes aquí a la porta. I això no és fàcil. Però tots tenim la nostra manera de fer i de protegir la nostra intimitat. Jo estic molt orgullosa de que el meu germà hagi arribat tan lluny.

Passats els anys i havent trobat el teu equilibri, ha canviat la teva relació amb el Manuel? Us veieu més sovint?

La meva relació amb tothom ha canviat, m’he obert molt més amb tothom des que estic en equilibri. Tot i la distància, jo veig el meu germà quan ell es pot escapar, venir aquí és un problema per temes de seguretat i de premsa, però quan vaig a París a Nadal o per festes evidentment ens veiem i ens retrobem. I parlem de les nostres coses, que és el que toca entre germans.

Voldria parlar del joc. Va tenir algun paper important en la teva història, va ser útil?

Sí! Va ser importantíssim. Mira, per exemple quan vaig arribar a Brasil i vaig provar per primer cop l’ayahuasca, el primer que em va ensenyar aquesta planta meravellosa i poderosa va ser una imatge de quan era nena. Era jo balancejant-me en un gronxador. Sempre m’ha agradat la velocitat, les muntanyes russes, i com més velocitat millor. I molta gent em va dir que se m’havia quedat un somriure de nena petita que feia molts anys que no trobava. I per tant, el veure la llum i poder-la sentir, sentir-la dins meu, i veure les coses tal com són va ser molt important. Jo mai havia perdut el meu somriure de nena, simplement aquest somriure s’havia quedat estancat per culpa de la droga durant molts anys. Però sí, el joc, el joc de la infància i recordar com jugàvem en aquesta casa i en aquest barri al carrer, o al jardí o a casa els amics va ser un punt de partida per sortir del pou. El joc de nens, no el joc addicte que és frívol, em va ajudar a trobar el somriure d’una nena i l’esperança d’una nena feliç. De nena era feliç, fins als 20 anys que em vaig drogar era una nena molt feliç. I aleshores la selva, l’Amazones, l’ayahuasca, em van tornar a aquest cau de felicitat i infantesa. Em va regenerar per dins, em va recordar que vaig tenir una infantesa feliç, que jugava, que anava al cine. I això em va començar a nodrir de coses bones, de coses positives. De vida, d’esperança, de llum i de ganes de viure.

Parles molt de l’ayahuasca, és el que guia el procés de renaixement. Quins efectes fa aquesta planta sobre tu i per què és tan útil?

No parlo gens de l’ayahuasca científicament. L’ayahuasca és una liana que neix a la selva amazònica, i se’n fa un beuratge que es pren i té efectes sobre la consciència. T’obre la consciència i té efectes purificatius, també una mica al·lucinògens. Però és una substància no addictiva, i jo la vaig percebre des del primer moment que la vaig provar. Vaig creure en ella i vaig entendre per què tenia un efecte positiu sobre la gent amb problemes d’addicció. Com que t’obre la consciència en canal, et fa veure tot, absolutament tot el que hi ha dins teu. Per tant, a mi m’ha servit com una eina de creixement personal. No vull dir més que això perquè cada persona és un món i cadascú ha de saber què està fent. És una substància poderosa, no miraculosa però sí amb certs  factors curatius i benèfics. A mi em va fer pujar molt les defenses, per exemple. Hi ha el costat espiritual i el costat de la llum. Cal saber anar cap on et guia ella, que és el teu camí. I no el camí de l’espiritualitat, que allà t’hi pots quedar penjat. És una substància que li pot anar bé a tothom. Compte, no s’ha de barrejar amb altres substàncies, ni drogues ni medicaments que tinguin efectes contraproduents. A mi em va ajudar, amb 40 anys em va obrir a mi mateixa, em va permetre perdonar. I sobretot, perdonar-me a mi mateixa. No és addictiva i no la necessito ni cada dia ni cada mes, però segueixo fent sessions i sempre en trec alguna cosa que em permet aferrar-me al dia a dia de la meva vida.

O sigui que la clau és que facilita la introspecció per veure què corromp i ens fa sentir malament.

Exactament. Aquesta és la definició perfecta.

Hem parlat molt del teu passat però no del teu futur. Com és ara la teva vida?

Jo he estat fins fa dos anys treballant especialitzada en tenir cura de la gent gran, em vaig especialitzar en aquest sector. Quan em van curar l’hepatitis C vaig fer una pausa. Enmig de la quimioteràpia i l’interferó va ser quan vaig començar a recuperar-me i vaig poder acabar el projecte del llibre. Conèixer una gran persona que és la Pepa Alemany [la Pepa, present a l’habitació i escoltant la conversa, li respon amb un somriure ple de complicitat], que m’ha ajudat a tirar-ho endavant i a poder complir aquest objectiu. Estem contents, anem per la cinquena edició del llibre, estem fent promoció, s’ha traduït al castellà i sortirà en italià. I encara he de parlar amb els francesos. Estem recollint els fruits de tots aquests anys d’esforç i de dedicació.

Per acabar, et demano que escullis una paraula.

Amor. Perquè jo crec que sense amor no funcionaríem. En el meu cas, el fet d’haver estat estimada i haver tingut el pare, la mare, el germà i els amics que he tingut han estat importantíssims. Sense estar enamorats de la vida i de nosaltres mateixos veig la vida molt complicada. Quan dic amor em refereixo a estimar. Estimar és molt important, perquè si tu superes l’addicció (que també vol dir superar l’autoestima, que vol dir estimar-te de debò) pots estimar. I sense amor no pot haver-hi estima, igual que sense estima no hi ha amor.

Text: Oriol Soler

Fotografies: Adrià Calvo

*Si vols veure més fotografies, clica aquí

Tornar