Guillem Terribas: "Hi haurà lectors el dia que la gent llegeixi llibres i després els llenci"

Ser entranyable és una condició que només es guanya amb els anys. És el cas de Guillem Terribas (Salt, 1951), que ha estat durant 36 anys al capdavant de la Llibreria 22, far per als consumidors de literatura a la ciutat de Girona. Es podria definir a en Guillem com a dinamitzador cultural: la seva botiga sempre ha estat un punt d’ebullició cultural i social, i per la seva persiana hi han desfilat grans noms de la literatura catalana i espanyola dels últims anys. El seu carisma es construeix a partir del tracte proper amb les persones, ja siguin compradors, editors o escriptors, però també hi ajuden les seves ulleres, que porta penjades del coll amb un fil a l’estil dels savis. La conversa es fa dins de casa seva, a la 22, entre llibres, poques setmanes després de la seva jubilació.

Com és jubilar-se per algú que s’ha dedicat tants anys en cos i ànima a una llibreria?

Jo tota la meva vida he anat sentint la jubilació, i era com una cosa molt llunyana, i sempre es deia: “ui, quan t’arribi la jubilació ja no hi haurà diners per pagar-te la pensió!” Sempre hi ha el tabú de la jubilació, que mai hi arribaràs ni podràs cobrar. Per tant, una de les sorpreses de la jubilació és que hi he arribat, que el tràmit ha estat molt ràpid i ja està tot dat i beneït. A més a més,  jo m’he prejubilat, tinc 63 anys. Woody Allen deia que entenia que la gent es jubilés quan feia una feina que no li agradava, però no que es jubilés quan li encanta la seva feina. Si t’agrada la feina, per què t’has de jubilar? Jo ho he fet per algunes coses concretes, temes estratègics meus i algunes reformes que calia fer a la llibreria.

Quines reformes?

Això ho sabeu millor vosaltres que jo: diaris, fàbriques, papereries, fàbriques, pastisseries... Tot s’ha hagut de revaloritzar perquè no es factura com fa 7 anys. Aquí també havíem de fer aquesta regularització, i la meva jubilació serveix per apartar-me de primera línia, reduir despeses de la llibreria. A veure, visc a 50 metres de la llibreria i sóc el president del consell d’administració i represento la llibreria allà on calgui. He deixat d’estar tan present en el dia a dia, però és un bon moment per tenir un relleu i que un equip més jove segueixi amb la ideologia de la 22, la idea segueix tirant i a més a més d’aquí mig any hi haurà coses noves que jo possiblement no hauria planejat. Per tant, és una jubilació en la que vaig més de cul que una altra cosa. Però m’he adonat que el temps és més relatiu.

Relatiu en quin sentit?

Quan tens un treball fix tens una obligació, uns terminis, cal fer algunes feines perquè et paguen, altres perquè t’agraden... Ara imagina’t que aquesta entrevista la fas perquè et va bé, doncs hauries arribat una hora més tard, la transcriuries demà passat i no demà. Aquesta és la gran diferència. Avui he vingut a les quatre de la tarda amb tota la calma del món.

Parlem del paper del llibreter, que sembla una figura que cada cop està menys posada en valor. Com l’has viscut durant tots aquests anys i com creus que hauria de ser?

Jo no estic del tot d’acord amb què no es valori el llibreter. De fet, darrerament se’l sobrevalora, i m’explicaré. Nosaltres som senyors que treballem, botiguers que venem un producte. És un producte cultural, que està molt bé, però una farmàcia també és un bé social, i ningú li dóna tanta importància. Als diaris no s’entrevista a carnissers o sabaters, als diaris ningú s’escandalitza quan tanquen una farmàcia, però sí quan tanquen una llibreria. Jo crec que tot puja i baixa, algunes llibreries han tingut grans moments i altres han hagut de tancar, no passa res. Jo penso que es parla molt de nosaltres, i de vegades molesta el to aquest “ai pobrets”. No ho sé, el Manel Fuentes (sé que no li deu anar malament i no em fa cap pena) fa dos anys era el rei del mambo a Catalunya Ràdio i ara ha desaparegut. I no passa res!

I com és la feina de llibreter?

La feina de llibreter té un avantatge, i és que tu pots fer de llibreter sense cap títol, igual que per fer de carnisser o de sabater.

Però entenc que cal haver llegit molt i entendre els criteris i els gustos de la gent.

Per més que tu hagis llegit o recomanat, el món de la llibreria és totalment imprevisible, un món on et veus obligat a aprendre cada dia. Aquí a la 22 fem presentacions cada dia, o gairebé cada dia. Jo no em puc llegir un llibre cada dia i després, a part, controlar els temes de la botiga com els títols, les factures o com estan els treballadors. Les presentacions em serveixen per saber com és el llibre, però no hi vaig amb els llibres llegits. Arriba un moment en el que llegeixes el que t’interessa, jo no sóc un lector voraç, sóc un lector normalet, i l’experiència dels anys et fa saber què has de llegir a partir del coneixement dels escriptors i les editorials. Una de les coses més importants és que una llibreria no és una botiga normal i corrent, una sabateria no pot fer venir als sabaters per veure com ho fan, nosaltres tenim unes possibilitats acollonants des de l’àmbit cultural. A la ciutat hi ha cinemes, biblioteques, teatres, associacions de veïns...

Així que la clau és ser un centre d’ebullició cultural.

Clar, tu has de formar part d’aquest món. Això vol dir que si l’associació de veïns fa un debat sobre el futur del barri has de tenir els llibres que els poden ajudar a l’aparador, igual que si hi ha una setmana gastronòmica cal tenir els llibres de gastronomia. La clau és estar amatent al que passa. No es pot perdre la idea de base i de la llibreria que vols ser, però el to de la nostra llibreria és, en part, haver estat en totes bandes. I haver estat amb els autors des dels primers llibres, i no només la presentació sinó conèixer als autors, tenir-hi una bona relació, anar a sopar amb ells... És una dedicació de 24 hores al dia. Cada dia arriben uns 50 títols nous, i cada dia cal fer un reciclatge constant, i és clar, ara jo per exemple no sabia que el Ferran Torrent havia tret un llibre, me’n vaig assabentar ahir per l’editor. Doncs cal tenir-ho a novetats, cal estar molt atents a l’aparador de novetats, si algú sent a parlar de la nova novel·la de Ferran Torrent i la veu a una llibreria, hi entrarà. I per acabar, una de les coses més importants és fer bé de llibreter, clar. Tenir els llibres que cal tenir, perquè si o hi ha bons llibres ja podem anar fent presentacions que no servirà de res.

M’agradaria saber com veus el futur del consum literari amb els nous suports digitals i el gegant d’Amazon, que precisament trenquen amb aquesta idea del comerç de proximitat i de relacions locals.

No cal perdre de vista que vivim en un entorn de vida, i que cal tenir vida amb aquesta gent. Jo no puc anar contra el llibre digital, ni posar-nos ara a vendre llibres digitals. Tu pots baixar-te un llibre, però passejar per aquí i trobar-te algú... És una cosa molt important, que la gent senti que venir a aquesta llibreria no només és comprar un llibre sinó que és un acte de trobada. Mira, t’ho posaré amb un exemple molt clar: al Media Market tenen una botiga enorme, amb bons preus i el que sigui, però jo vaig a la botiga d’electrodomèstics del barri, i allà em diuen què hi ha, em donen recomanacions, m’instal·len els programes, em deixen un altre aparell mentre m’arreglen l’altre... I això al Media Market no ho fan. A mi m’agrada el tracte, odio els bancs perquè estan mecanitzats, no pots preguntar dubtes ni res. La llibreria té el gran avantatge de la comunicació humana, que és necessària i mai es perdrà. La comunicació és imprescindible, si tu veus un bar buit i un de ple, aniràs al ple, segur. Per tant, el que és important és que la gent tingui ganes de llegir.

Com s’aconsegueix això?

S’aconsegueix de la mateixa manera que s’ha aconseguit que la gent es bolqui en les sèries de televisió. Per exemple, quan tu vas estudiar suposo que et van fer llegir unes lectures obligatòries.

Sí.

Per tant, no podies escollir el que llegies, t’imposaven unes lectures i allò era una putada. I tu trobaràs el goig a les lectures que no t’imposen, com el còmic o Harry Potter. I això mai ho recomanaran a cap escola, perquè té 900 pàgines i el professor se les hauria de llegir. Sempre recomanen els mateixos llibres perquè són els que els professors ja s’han llegit. El que cal és estimular, saber què té Harry Potter perquè agradi a la gent. Es deia que els joves no llegien o que volien llegir llibres curts, i pam! 900 pàgines. No es pot titllar de burro algú pel que llegeix. Es pot viure sense llegir, però t’ho passaràs millor si llegeixes perquè coneixeràs personatges, mons, maneres de veure la vida... I aprendràs a comunicar-te amb la gent. A la gent de les carreres de ciències li costa més parlar en públic o explicar anècdotes en un sopar, en canvi la gent de les carreres de lletres sol tenir una gran facilitat. I no vaig en contra de les matemàtiques ni res semblant, crec que són imprescindibles, però crec que llegir et fa adquirir uns coneixements que són molt importants. I després hi ha un altre tema: la butxaca.

Els llibres de butxaca?

Sí. Aquí no funcionen tan bé com a França, Alemanya o Anglaterra. Aquí llegir encara és un luxe, ens agraden els llibres de tapa dura, el llibre de butxaca no ens agrada. L’important no és com està fet! El dia que la gent llegeixi llibres de butxaca i després els llenci, aleshores hi haurà lectors, mentre tu compris un llibre i te’l guardis a casa com si fos un tresor, no hi haurà lectors. Un llibre el llegeixes i el deixes, ja està, igual sí que vols conservar-ne alguns, però no tots. De vegades jo agafo llibres de la llibreria, els llegeixo i els torno a deixar a l’estanteria. Si m’interessa molt el compro, però si no res.

Però a casa tens una biblioteca suposo.

Sí, però és més de llibres signats que de llibres en si. Però el dia que no sigui considerat un tresor hi haurà lectors. Els llibres de butxaca seran els que marcaran la diferència en aquest aspecte. I són més barats, no cal esperar a rebaixes. La gent diu que la lectura és cara, però és car allò que no ens agrada. Per mi l’entrada del futbol és cara, però un llibre no. Per mi anar a veure Bruce Springsteen, que val 90 euros, no és car, gens. Si una cosa t’agrada no és cara. El cinema val 7 o 8 euros, igual que un gintònic. Doncs aquí està el tema de que les coses que t’agraden et semblen barates, i les que t’agraden menys són més cares. Ara la gent es descarrega coses d’Internet amb l’excusa que tot és molt car, però així et carregues el sistema i els autors. Ara passa una cosa molt divertida: els autors i els editors són els que més s’emprenyen per les descàrregues il·legals. Tu has sentit a parlar algun cop de que es roben llibres a les llibreries?

Com a qualsevol botiga, no?

Sí, però bé, fa unes generacions era normal que la gent robés a les llibreries durant la seva època universitària si no tenia peles. Si robes un llibre a una llibreria, el que surt perjudicat és el llibreter. Si fas la descàrrega digital jo deixo de vendre un llibre, però almenys no me’l foten! Quan robaven a la llibreria els autors i els editors cobraven igualment, però amb les descàrregues digitals ells perden diners. Per això estan tan preocupats! Els llibres que es robaven fa anys a les llibreries deuen tenir el mateix valor que els que es descarreguen avui dia per Internet, no hi ha diferència dels diners totals que es roben sinó de a qui afecta.

Després de tants anys aquí, vull que m’expliquis alguna batalleta o alguna anècdota.

D’entrada: les coses grosses no te les puc explicar, perquè vénen després de la presentació. La presentació és un acte formal, un home diu: aquest senyor ha escrit un llibre que està molt bé, l’autor li dóna les gràcies per dir que el llibre està molt bé i algú del públic aixeca la mà per parlar i dir que el llibre està molt bé. Després, al sopar ve el festival: que si aquest fill de puta tal, o qual... Clar, és que si t’ho explico em tanquen la paradeta [riu]. Mira, recordo una presentació sense l’autor. Va venir el Màrius Serra a presentar el llibre d’un altre autor, i l’autor va aparèixer quan ja havia acabat la presentació, i va aparèixer amb una trompa extraordinària.

[L’Adrià, el fotògraf,  després de riure una bona estona, posa cullerada] Suposo que es diu el pecat però no el pecador, no...?

No, no... [riu]. És secret professional. Però no està malament, presentar un llibre amb el presentador i no amb l’autor. També hi ha una altra que sempre explico, que és la de José Oneto, el periodista de Cambio 16. Eren els anys 80’ i va fer un llibre que es deia Dónde vas Felipe. I jo el vaig convidar a que vingués, però resulta que feia uns dies al Cambio 16 havia sortit alguna cosa en contra de Catalunya. Abans de que Pedro J. Ramírez convertís la revista en un diari era una revista progressista i d’esquerres, però són aquelles coses que de vegades fan a Madrid. I als diaris d’aquí van dir que el José Oneto era persona non grata pel que havia escrit sobre Catalunya. Jo no em vaig tirar enrere, em preguntaven per què l’havia convidat i jo els vaig dir que vinguessin i li diguessin a la cara, a mi què m’expliquen... Va venir un inspector de  policia dos dies abans i em va dir que potser hi havia sarau, i em va oferir posar una dotació davant de la porta. Jo li vaig dir que no s’atabalés, i el tio va venir a la presentació. Deu ser l’única a la que va anar a la seva vida! El José Oneto va fer-ho fantàstic, la llibreria es va omplir a tope i a fora hi havia gent que estripava la targeta de la 22 i em deia fatxa. Quan van obrir el torn de preguntes, va venir l’Àngel Colom a llegir un manifest, li va dir de tot. L’altre va dir que molt bé i es va acabar la presentació. No vaig vendre ni un llibre, però mai havia vist la llibreria tan plena!

Per acabar, et demano que escullis una paraula.

Supercalifragilisticoespialidoso. És una paraula?  És de la pel·lícula de la Mary Poppins, la versió castellana la va fer el Salvador Escamilla. Tinc una història amb aquesta paraula: aprendre aquesta lletra era acollonant, i jo m’ho vaig posar al cap. I recordo que al batxillerat el professor d’història ens va dir que poséssim un pseudònim a l’examen, i jo vaig posar supercalifragilisticoespialidoso. Jo anava bé d’història, se’m donava bé. I el professor va dir: hay dos nombres repetidos, el de supercalifragilisticoespialidoso. Havíem posat el mateix! Un examen tenia un 4 i l’altre un 9. Els dos vam posar de pseudònim supercalifragilisticoespialidoso. Jo estava convençut que el meu examen era el del 9 i no, quan vam mirar la lletra va resultar que era el del 4!

Text: Oriol Soler

Fotografies: Adrià Calvo

*Si vols veure més fotografies, clica aquí.

Tornar