Sempre fa por apropar-se a qualsevol persona vinculada al món editorial a menys d’una setmana de Sant Jordi. La tensió i les hores de feina acumulades es noten al Grup Enciclopèdia Catalana, que agrupa els segells La Galera, Bridge, i des de fa molt poc, Catedral i Rata (que sortirà a la tardor). La responsable de crear aquests dos nous segells és la Iolanda Batallé (Barcelona, 1971), que sembla la més atrafegada de totes: arriba uns minuts tard, atenent una trucada i amb el llenguatge corporal de qui porta molts dies sense treva. No obstant, quan ens tanquem al seu despatx, una sala ampla amb objectes previsibles (ordinador, llibres, currículums a la taula esperant a ser llegits, fotos de la família) i imprevisibles (una nina de dimensions desproporcionades que fa una mica de por, un calefactor com els que hi ha als lavabos a l’hivern, una butaca amb reposapeus), concedeix molt més de la mitja hora que havíem emparaulat, gairebé el doble. La Iolanda gestualitza moltíssim, dóna cops sobre la taula, pica de mans; de vegades parla tan fort que imagino que la deuen estar sentint a la sala del costat, i de vegades em fa por que la gravadora no enregistri el seu xiuxiueig gairebé imperceptible.

Volia començar pels dos segells editorials que has fet néixer aquest 2016. Has dit diverses vegades que un segell editorial és un discurs. Quin és el discurs de Catedral i de Rata?

A mi em fan un encàrrec, ja fa més d’un any, i després de set anys de dirigir La Galera i d’haver creat Bridge. La meva pregunta constant quan em fan l’encàrrec, portant ja 20 anys al món editorial i 25 treballant és: ara una editorial adulta per què? Per comunicar què? Tot està ple d’editorials, n’hi ha massa, tots publiquem massa. És un encàrrec que m’agrada, un repte necessari, però per què. La primera resposta que em sortia era per dir prou, prou d’encàrrecs, prou de productes. Respectant-los molt, perquè a Bridge fem encàrrecs i productes que els adoro molt, com La puta Iaia, o a La Galera jo vaig encarregar La porta dels tres panys. El discurs no parteix de dir que els encàrrecs i els productes són fatals, crec que són necessaris i que cada editor i cada editorial són necessaris. Crec que és fàcil que el petit editor critiqui l’editor que treballa en un gran grup, sobretot quan el petit editor viu d’herències i no té problemes de diners. I l’editor del gran grup pot pringar estant al gran grup amb una família i una hipoteca, aguantant la merda (o no) que s’aguanta en un gran grup.

Tu vas estar 10 anys treballant a Random House.

Per a mi és la meva escola, hi ha persones de Random com el Constantino Bértolo o la Núria Cabutí de qui jo he après moltíssim. I ells estan als antípodes entre ells de com entendre una gran editorial, una és un exemple de com dirigir una gran multinacional i l’altre és el gran exemple de l’editor independent que es caga en el sistema i que defensa la lectura. Jo com a lectora, editora i escriptora em sento molt més propera al Bértolo. Ara s’ha publicat un recull d’articles del Baixauli on diu algunes coses molt interessants en aquest aspecte.

[s’aixeca i va a buscar l’article fora del despatx]

Aquest cap de setmana el llegia i crec que podria ser el manifest de Rata. “Deteste les audiències, compraré els llibres que em done la gana, no els que em refreguin per la cara els anuncis o les llistes de més venuts. [...] Lectors del món, uniu-vos. Un fantasma recorre el món: la banalitat. Capgireu aquest ordre aparentment inamovible. No ho oblideu, el poder és vostre. [...] Consell als editors: publiqueu menys, feu servir un rigorós filtre. Consell als llibreters: depureu el que entra a la vostra botiga. Consell als escriptors: escriviu només el que necessiteu escriure. Exigiu-vos el màxim, respecteu-vos i respecteu els lectors. Lectors del món, uniu-vos”.

Quan deies que publiqueu massa et referies exactament a això? A que no hi ha prou filtre?

D’aquesta màquina que no para, del que representa el Sant Jordi aquest dissabte, en som corresponsables tots. Tots. El problema és que hi ha algunes persones que creuen que estan per sobre del bé i del mal, que ells ho fan tot de puta mare. Si els lectors del món ens uníssim i no ens ho empasséssim tot i no compréssim algunes merdes que publiquen algunes editorials, si sortíssim tots a comprar Si això és un home del Primo Levi, els editors haurien de fer una altra cosa. Però la gent no surt al carrer buscant comprar Primo Levi, a la gent li treuen el tenista de torn, l’escaladora o el pastisser (amb tot el respecte pels tenistes, els escaladors, i els pastissers), i vinga a comprar, a llegir les seves vides. Està molt bé, però això no és literatura ni és el que per a mi hauria de ser una editorial. Dit això, totes les persones que hi ha aquí fora [assenyala a les oficines de fora el despatx] i jo mateixa hem de cobrar un sou a final de mes. I com que la gent no surt a crits a comprar Primo Levi ni la Svetlana Aleksiévitx, una editorial que no viu d’herències ha de trobar un equilibri.

Tu defenses aquest equilibri?

Jo defenso aquest equilibri, cada vegada més. És a dir, a La Galera, a Bridge i fins i tot a Catedral (i compte, els tres llibres que surten de Catedral són absolutament dignes) és cert que ens sumem al best-seller. Que no és el gènere que a mi m’agrada, és cert. Però el llibre del Jonas Jonasson l’hem editat amb molta cura, amb molts extres, dedicant-hi moltes hores. I el que fa aquest senyor ho fa molt bé! Respecte absolut. Jo com editora crec que la qualitat és allò que no enganya. Jonasson no és Primo Levi ni la Svetlana, però tampoc pretén ser-ho.  Treus La puta conquesta de Catalunya i també saps el que hi ha. Els llibres que tenim pensats editar a Rata no seran un èxit descomunal de vendes, però a mi, que publico el Jonasson i que publico la Paula Bonet i que publico una sèrie de Gol a La Galera, el meu retorn com a persona que creu en la literatura  - jo no em dedico a això per fer-me rica, si em volgués fer rica faria una altra cosa. Jo vaig estudiar periodisme, filologia i després vaig fer un màster d’ESADE. La meva millor amiga és una broker i està forrada – és publicar el que m’agrada.

Què t’agrada del que hi ha al mercat?

A la Iolanda lectora li agrada Minúscula, Libros del Asteroide, Periscopi, Males Herbes... Ells treballen de puta mare, però moltes vegades no arriben. Però no és que no arribin a la senyora del supermercat, és que no arriben a la gent com tu i com jo! Si llegeixo Adrià Pujol Cruells, surto aquí a la oficina i no saben ni qui és. Doncs a Rata jo penso que vull fer una editorial amb un discurs, sense concessions, amb textos escrits des de l’ansietat i la ràbia, des d’un diàleg amb els clàssics. Ben escrit! Que sembla una obvietat però no ho és. Amb una veu, una força, un risc, que els hi vagi la vida en el que fan. L’editorial del que m’agradaria llegir. Per això m’interessa tant el periodisme literari, perquè sovint està molt més a prop de tot això que moltes de les novel·les que publiquem. Per això Rata naixerà a la tardor, perquè va a foc lent, sense presses. Això és el que jo crec que cal en aquests moments. Em diuen: fantàstic, però segueix portant Galera i Bridge, perquè això ingressa diners. I crec que Rata pot ingressar diners, Anagrama i Quaderns Crema se n’han sortit treballant a foc lent i publicant llibres de qualitat.

T’ha comportat molt patiment trobar aquest equilibri? Per com ho expliques sembla que ho has fet a costa d’assumir moltes contradiccions i que no ha estat un procés d’un dia per l’altre.

I tant. I el que em comportarà! Arribar fins aquí són gairebé 30 anys dedicats a això. I penso que és una oportunitat bestial. Què passa en aquest procés? Que al Grup Enciclopèdia Catalana tenim Galera (infantil i juvenil), Bridge (cool, crossover, hipster, la Paula Bonet, el Conrad Roset), Rata (que és el que t’acabo d’explicar) i hi ha un grup d’escriptors i escriptores molt dignes i amb gran talent que estan al mig, que escriuen més artesanalment, que no tenen el pathos aquell de que els hi va la vida en el que fan. I per això creem Catedral, que és un segell més a l’ús, que s’assembla menys a les editorials independents on s’emmiralla Rata, i més en coses que fa Lumen, Proa, La Campana o Salamandra. I fer això ben fet en català i castellà.

L’etern problema, com fer que autors catalans venguin a Espanya i a Llatinoamèrica.

Clar, si només publico en català, quan vaig a la Fira de Frankfurt per vendre’ls, el 90% d’editors del món no me’ls valoren! Ja els hi costa llegir en castellà, però si només estan en català els menyspreen, creuen que no són prou importants. Jo vull editar-los amb cura en les dues llengües, trobar un bon programa d’entrevistes aquí i allà, reconeixement... I a Catedral sortim amb la Flavia Company, el Jair Dominguez i el Jonas Jonasson. La filosofia amb Catedral és fer màxim 10 llibres l’any, i amb Rata 8 a l’any.

La constricció de la que parlava el text del Baixauli, posar filtres.

Clar. Vull que a tots els llibres que publiquem ens hi vagi la vida. Ens arriben molts manuscrits, ara surten tres títols a Catedral però he llegit uns 90 manuscrits. I després el meu equip i els lectors n’han llegit molts més. Alguns d’autors coneguts, altres d’autors menys coneguts, però he llegit textos molts respectables als que he dit que no. Perquè no, penso que s’ha de poder fer un camí amb llibres que siguin més o menys comercials però que siguin dignes, que darrere hi hagi un artesà de la paraula. Aquests tres llibres els puc defensar a mort. I a Rata vull gent que escrigui des de les entranyes, però no elitista. No ho sóc, no vull gent que escrigui coses del rotllo “sóm tan guais que no ens entén ni la nostra mare”. Això està molt bé i ja hi ha gent fent-ho, em sembla respectable. Però per a mi té interès la Svetlana, el Serés, el Baixauli, i molta altra gent. Però llegir una cosa 25 vegades sense entendre res, tot i veure un vocabulari d’un nivell descomunal, no m’interessa. No sé si això et respon una mica.

De fet, portem molta estona amb la primera pregunta, però tampoc no la podies respondre amb dues frases. Et volia parlar de la figura de l’editora. Segurament és la que tenim més en un pedestal o més mitificada. Com es crea la veu d’una editora?

Amb molta feina de molts anys. Jo crec que el meu discurs ara és molt diferent del de fa 20 anys. Tenia una idea molt més romàntica de l’escriptura i la literatura, i quan veus les entranyes d’un gran grup editorial ho desmitifiques tot. Com escriptora també he viscut l’altra banda, i sé com funciona. I com a escriptora ho puc saber dels editors. La veu de l’editora, que jo normalment anomeno discurs, crec que es crea creixent al costat de persones que són bons mestres. Aprendre dels catàlegs, perquè un editor és un catàleg del que publica. El mercat existeix, està molt bé el “lectors del món revolteu-vos” però han de sortir els números, perquè si no surten ja pots anar fent projectes que serveix de poc. Crec que el llibre ha de ser una cadena d’entusiasme, i totes les baules de la cadena han d’estar impregnades d’aquest entusiasme. És un procés molt llarg! Llarguíssim! És una professió on t’ha d’agradar el risc. I és la bomba, perquè empreses molt humils poden muntar un pollastre editorial descomunal.

El petit li pot passar la mà per la cara al gran.

Sí, i és una cosa que no pot passar a gaires àmbits. I pot passar amb molt pocs diners, amb rigor i entusiasme. I amb una mica de sort, clar. La clau és fer les coses amb ànima, tota la resta s’aprèn. Compte, sóc una pencaire de collons i em passo la vida treballant, tenir ànima asseguda a una cadira no serveix de res. Professionalment és molt important ser agraïda, viure les coses amb intensitat, en tots els aspectes, amb els que treballen amb tu i amb els que et vénen a entrevistar, amb tothom. I quan aquestes coses em siguin igual, me n’aniré i fotré un hort, o el que sigui.

Com autora, vas escriure Faré el que tu vulguis, la història d’una dona que es rebel·la contra el paradigma en el que viu de submissió i autocensura a tots els nivells. Sent la literatura un món molt masculinitzat, creus que el teu paper com editora té també un punt de rebel·lió?

La literatura està molt masculinitzada. Als grans grups és evident que conforme vas pujant de responsabilitat, les butaques són homes. La Núria Cabutí és la primera directora general d’una multinacional editorial, la segona més gran d’Espanya. Chapeau. Només ella sap el que viu eh, també t’ho dic. És un món masculinitzat com també ho són els mitjans de comunicació. Ser dona ja és un tema. Que et vagi més o menys bé ja és un altre tema. Que no sucumbeixis a segons quines propostes que fan homes que consideren que són més poderosos que tu, és un altre tema (que no et perdonen mai). Ara, també et dic que hi ha homes i dones fantàstics dins el món literari que t’ajuden molt. També n’hi ha de terribles i que no t’ajuden gens. La meva filosofia és treballar amb persones que vulguin treballar amb mi. Al final el món es resumeix entre els que ajuden i els que no, després ja tot són matisos. Jo intento ser de les que ajuden i rodejar-me de les que ajuden. És molt important que hi hagi dones en llocs de responsabilitat, però sobretot dones que comparteixin i ensenyin una manera de gestionar i editar que no sigui la de “seré com un home”. I t’ho dic jo que visc rodejada d’homes, i que tinc característiques molt masculines. Però intento gestionar, dirigir i ensenyar sent una dona. Sense intentar tenir un rol masculí. M’atrau la gent que fuig de l’estereotip però que assumeix la seva realitat i el seu gènere.

Per acabar, et demano que escullis una paraula.

Rata.

Text: Oriol Soler

Fotografies: Noemí Elias Bascuñana