Isabel Sucunza i Abel Cutillas: "Cal satisfer a qui se li desperta l'interès per la lectura "

Obrir una llibreria sembla una temeritat avui en dia. La Isabel Sucunza (Pamplona, 1973) i l’Abel Cutillas (Vinaixa, 1976) van llançar-s’hi fa poc més d’un any i sembla que els hi va bé: han adaptat una antiga fàbrica de botons per convertir-la en llibreria però també en un espai de coworking i una cafeteria de les de càpsules de Nespresso a la barra. L’espai està decorat amb molt bon gust i els cànons estètics que marquen certa modernitat: ampolles de vi decorant la paret, un piano sobre la petita tarima que serveix de cafeteria i obres d’art vistoses sobre les parets de pedra. El dia de l’entrevista inauguren la setmana de la literatura txeca amb Eduardo Mendoza – sona estrany però té la seva lògica, ja que l’escriptor acaba de rebre el premi Kafka – i estan nerviosos, almenys així ho confirma la Isabel. La conversa dura poc i no acaba de carburar, i redactor i fotògraf tenim la sensació que volen acabar com abans millor. La Isabel amb ganes però sense floritures, i l’Abel com si estigués de tornada de tot el que parlem.

Fa una setmana vam estar amb el Paco Camarasa de Negra i Criminal, que ha de tancar per falta de vendes. Vosaltres vau obrir fa poc més d’un any. Què ha de fer una llibreria per a sobreviure en el context actual?

Isabel Sucunza: Per la poca experiència que tenim, jo crec que l’èxit de vendes són a partir d’activitats: presentacions, taules rodones... Molta gent se n’ha adonat i a Barcelona hi ha una oferta bestial de presentacions, i nosaltres intentem inventar-nos coses, ajuntar-nos amb gent molt diferent per parlar de llibres i anar més enllà de les propostes de les editorials. També creiem que és important moure el fons, no sempre anem a les novetats. El que sí que tenim és certa exigència i oferta, i som eficients. Però suposo que això és bàsic per a qualsevol botiga... Ser exigents, vaja, que la gent no ho és, sobretot amb les activitats.

No hi ha prou amb tenir llibres per vendre, cal anar més enllà?

Abel Cutillas: Has de ser actiu i tenir la capacitat d’atreure la gent, no només esperar a que vinguin. Un dels motius pot ser la selecció de llibres, però l’altre són les activitats i la gent que portes. És la idea bàsica.

Suposo que també és el que més us omple.

Abel: És el més interessant, perquè forma part de la nostra vocació activa, no només de la passiva.

Isabel: La majoria de cops planegem coses que ens agradin. Ja que haurem d’estar aquí i empassar-nos-ho tot, almenys gaudir-ho. I hi ha una contrapartida satisfactòria, que és ajuntar gent que no es coneixia entre ells. Vam ajuntar el Josep Pedrals amb l’Unai Velasco, i han acabat treballant junts, per exemple.

Abel: I aprendre coses, i fer coses interessants per descobrir nous llibres i nous autors. Activitats culturals, fomentar la cultura. Ser un agent cultural més de la ciutat, que és la feina d’una llibreria.

El Paco deia que la tendència és que els lectors deixen de ser ciutadans i passen a ser consumidors, que compren llibres com qui compra a qualsevol supermercat. Subscriviu aquesta idea?

Abel: Jo no sé quina opinió té ell, però cada tipus de públic va a un tipus de llibreria. Nosaltres tenim un públic bàsicament interessat en los llibres, el lector clàssic de llibreria, que es passeja i busca llibres, amb interès real per la lectura. Jo mai faria aquesta lectura nihilista, en cap cas.

Isabel: Sí. A més a més, trobes de tot. A un súper ningú vol que l’aconsellin, encara hi ha gent que ho fa a les llibreries, però no ho sé...

Abel: Jo no tinc gens aquesta idea, per res del món ho pensaria. No és veritat que hagi desaparegut el públic interessat pels llibres.

Isabel: De fet s’ha mantingut!

Abel: L’altre dia parlàvem amb l’il·lustrador Juanjo Sáez i ens deia que va anar a l’FNAC i no va trobar gairebé cap llibre. Ja no es venen llibres a llocs com l’FNAC. I ell venia sobretot allà! Les llibreries clàssiques segueixen tenint el mateix públic des de fa 10 anys, i s’ha mantingut, és el públic real i autèntic. S’ha perdut un boom de públic que va estar al món del llibre sense tenir interès real pel llibre.

Heu dit sovint que l’emplaçament de la llibreria és bàsic per implicar escriptors del barri i estar a un barri popular com Sants...

Abel: Sant Antoni!

Isabel: Sí, a més aquesta part és molt Sant Antoni.

Abel: Aquí hi ha gran tradició d’escriptors. Portem lo nom d’un escriptor del barri, Pere Calders, i també hi ha molts escriptors vius que habiten aquí. També està la tradició del mercat de segona mà de Sant Antoni, i nosaltres volem formar part de tot això.

Isabel: I no hi havia cap llibreria. Bé, sí que n’hi havia alguna petita, de barri... Però no cap llibreria amb gran oferta. A Sants ara n’hi ha una, però a Poblesec no n’hi havia cap.

Abel: No hi havia cap llibreria important.

Com vau decidir deixar el que estàveu fent per començar aquest projecte?

Abel: Jo no estava fent res.

Isabel: Jo el que estava fent ho vaig deixar fa només dues setmanes...

Abel: Jo no estava fent res, havia treballat en llibreria i era una idea que m’agradava, i havia tingut la idea de tenir un negoci propi.

Isabel: Jo he descobert ara la vocació pels llibres, porto 15 anys treballant al món del llibre i ara me n’he adonat!

Abel: Simplement vam veure que apareixia la possibilitat.

Esteu tranquils? Les coses us funcionen?

Abel: No, gens tranquils. Però en fem un balanç positiu.

Isabel: Mai estarem tranquils, l’economia d’una llibreria és complicada, però ja hi comptàvem.

Abel: No vam obrir això per estar tranquils.

Isabel: No estar tranquil és el que et dóna la positivitat del balanç, si vinguéssim aquí a seure i veure com passa el dia acabaríem odiant el que fem, i això sí que no pot ser.

A les activitats extraliteràries feu alguna cosa que tingui a veure amb el joc? Les oportunitats de capgirar la llengua i donar-i voltes a partir de l’enginy tenen protagonisme?

Isabel: La llengua, evidentment, té protagonisme. Treballem amb editors, i escriptors. El joc... No ho sé.

Abel: No

Isabel: No fem concursos d’anagrames ni res que s’hi assembli.

Abel: Suposo que som seriosos i avorrits.

Avui estava amb un amic de cercle no lector i no proper als llibres que em deia que la lectura la sentia lluny, que tots els estímuls que venien dels mitjans el feien sentir estúpid, com si no pogués formar part d’això perquè parlaven amb uns referents i un llenguatge que no sentia com a propis. Creieu que hi ha una fòrmula per apropar la lectura al públic que hi està menys habituat?

Isabel: Però... Per exemple, jo no tinc ni idea de futbol. Quan algú en parla no entenc res, o entenc coses bàsiques. Però no demano que m’hi apropin, no tinc aquesta necessitat. Si no t’atrau la lectura... No ho facis. No cal. A més a mes, tal i com han canviat les coses, igual que et deia que el nostre client és l’amant dels llibres, si tens això està bé, i si no ho tens...

Abel: Pitjor per a tu.

Isabel: No passa res. Jo no sento l’emoció del Barça guanyant. La lectura és bàsica, com són bàsiques les matemàtiques, i arriba un moment en que et quedes en un nivell que suposo que ja et sembla bé. Però ja està, clar que cal, però també calen campanyes d’educació vial. Només en com s’enriqueixen les converses amb la gent que llegeix, ja val la pena. Fins i tot en la manera de parlar i veure el món! Però es pot viure tranquil sense qüestionar-te coses que van més enllà. No farem campanya. Amb això vaig tenir un gran mestre, l’Emili Manzano, que deia “que llegeixi que vulgui, a mi que em deixin en pau”.

Abel: El proselitisme cultural no és una estratègia.

Doneu per fet que hi ha gent que mai arribarà a la lectura.

Isabel: No, no!

Abel: No, és clar que no. Hi ha etapes de la vida de la gent, hi ha etapes on llegeixes més o menys. O t’obsessiones amb certs temes. És com el proselitisme científic, jo no llegeixo llibres de ciència ni m’interessen. Forçar l’interès és equivocat, cadascú fa el que vol.

Entenc que creieu que llegir o no ha de ser una decisió individual aleshores? Ningú hauria d’incitar a la lectura a tota aquella gent que no hi arriba per inèrcia familiar?

Abel: És una qüestió de relacions personals, formació escolar, entorn familiar... Tot són casos particulars.

Isabel: Qui s’apunta a la universitat per estudiar literatura comparada o temes de filologia? Molt poca gent, menys que a les carreres de ciències. Qui vol hi va directe, i qui no arriba a un nivell de lectura i coneixement de manera intuïtiva.

Abel: [mentre badalla] És un tema personal. Cal respondre a qui se li desperta l’interès per la lectura, això sí que és una responsabilitat. I això és compartit: l’escriptor, l’editor, el llibreter, el crític cultural... I satisfer l’interès de qui té l’interès pels llibres. O el tens o no el tens, i ja està. És la missió de la gent del món del llibre, abans que crear l’interès del no-res. El proselitisme és una enganyifa, un autoengany cultural.

Per acabar, que veig que teniu feina, us demano que escolliu una paraula.

Abel: [dirigint-se a la Isabel] Tria tu, perquè jo diré no... Jo escullo no, la meva paraula és no. Tu escull la teva, Isabel.

Isabel: Estàs fent política ara! [riu] Jo escullo... escollir. Escullo escollir. Vull estar sempre en posició de poder escollir. Veus Abel? Tu has fet política i jo filosofia.

Text: Oriol Soler

Fotografies: Adrià Calvo

Tornar