El Jan Garrido (Barcelona, 1982) i el Rikki Arjuna (Barcelona, 1978) són l’ànima de Xiula, un grup d’animació musical que porta anys seduint a càmera lenta a molts nens i nenes de Catalunya. Van començar a les escoles dels voltants del seu barri, entre El Clot i Camp de l’Arpa, però després del hit Verdura i Peix van arrasar a les xarxes, i van tocar sostre actuant a la Festa dels Súpers. Ara han tret un nou disc que és alhora un llibre il·lustrat i una obra de teatre. Fugen de ser carques i del folklore: les seves lletres passegen sobre bases de hip-hop, dubstep o trap però tenen empatia amb els infants i no renuncien a transmetre valors. Tant el Jan com el Rikki són educadors i vénen del món del lleure, un de cau i l’altre d’esplai. Conversem a un bar amb una cambrera molt simpàtica que diu ‘guapo’ i ‘guapa’ a tothom amb qui parla i després anem al seu estudi, un caos entranyable d’instruments, comandes de llibres i cables esfilagarsats que no se sap on comencen i on acaben.

Per qui no us coneix, què és Xiula?

Jan Garrido: Xiula és un grup d’animació musical. Aquí a Catalunya hi ha molta tradició d’animació infantil. El primer va ser el Xesco Boix, que va portar la cultura catalana a les escoles fent servir la cançó protesta per reivindicar drets i valors. A partir d’ell comença a haver-hi una sèrie de gent de l’àmbit del lleure i de l’àmbit de l’animació sociocultural que crea grups d’animació infantil. Això és molt propi de Catalunya, gairebé no passa enlloc més del món, almenys que nosaltres sapiguem. L’evolució de tot això han estat grups de música i animació que han fet diferents tipus de grups i espectacle. A Xiula bevem del món del teatre, l’esplai, el cau i tot això i agafem aquesta idea de cantar per la canalla i li donem la volta. Fem un espectacle més fresc i canyero, musicalment més ric. Ja no és el nen o la nena, també és l’adolescent, la seva família, l’escola on va, el barri on viu... De fons hi ha aquest treball de valors que el Xesco el posava en cançó protesta, i nosaltres ho fem amb temes d’actualitat. Hi ha festa, ball, joc amb el públic (a l’estil trobador o showman) i un contingut de valors a les cançons.

Tot alhora.

Jan: La gent, quan ens ve a veure ens diu que per fi troben un grup d’animació infantil que anima a més gent que els nens, que pot connectar. No és moure el dit i moure la mà i infantilitzar la música. Nosaltres fugim d’això, la música és música: a un nen li pots posar un dubstep, heavy metal o rap, i pot flipar-la amb aquests estils igual que un adult.

Aleshores, la paradoxa és que sent un grup d’animació infantil voleu transgredir i anar més enllà dels infants?

Rikki Arjuna: Sí, per això ara, si ens hem d’etiquetar, diem animació musical. No ens fa por l’etiqueta de música infantil, però ja ens autoanomenem així. De fet, nosaltres arribem a la infància i les cançons que estem fent ara volen posar-se a la pell de l’infant. Fent la cançó de “Verdura i Peix” vam veure que analitzant la problemàtica des de la pell dels nens tenim el primer pas per trobar solucions als seus problemes. I la primera solució és afrontar-ho amb alegria cantant i ballant.

Ara ja teniu un cert circuit d’escoles i gent que us ve a buscar i us contracta. Com heu aixecat aquesta estructura?

Jan: Per fer la prèvia a aquesta pregunta... El nostre ofici d’animador, de tota la vida, tot i ser molt popular a Catalunya, és molt residual. Més que el circ! Els millors animadors infantils de Catalunya, com La Tresca i la Verdesca, van als pobles i la gent no els coneix. Creem xarxa  i estructura, però no tenim una xarxa de màrqueting o de difusió als grans mitjans. Així que nosaltres tenim aquí una feinada de picar pedra des del primer moment, però ja n’érem conscients. La nostra estructura va néixer a partir de “Verdura i Peix” [un rap que explica el pas d’un infant des de l’odi a menjar aquests aliments fins a trobar-hi la gràcia], com a grup aquesta cançó ens marca un abans i un després de manera claríssima. Allà sintetitzem tot el que som com a grup de música: empatia amb el nen, un tema d’actualitat, un estil de música no infantil... Ho té tot.

Rikki: Això ho poden cantar els pares i mares, també els germans grans... I aprendre’s estructures de rap és un repte per a un nen, és difícil, no són les cançons senzilles de tota la vida. I a partir d’aquí aprofitar les xarxes, i vam aconseguir una mínima viralització, i això ens ha ajudat molt. Això ens ha obert portes.

Amb “Verdura i Peix” acabeu a la Festa dels Súpers. Us ho esperàveu?

Jan: No ens ho esperàvem gaire. La lletra és del Rikki, la tornada era meva i la base electrònica la portava el Marc Soto, el bateria. Aquesta combinació d’elements va ser important, ens vam posar un diumenge al matí a fer la cançó i al vespre ja va quedar tal qual, la vam gravar al nostre local. Nosaltres ens vam fer la cançó a sobre, sabíem que era un temazo. Però clar, d’aquí a fins on ha arribat... Va haver-hi molt de feedback.

Rikki: Nosaltres vam picar portes perquè arribés a TV3 i vam aconseguir que ens cedissin l’espai de cinc minuts a la Festa dels Súpers de fa dos o tres anys. Però vaja, que quedi clar que no és un tema que l’hagin agafat per una promoció o que ens hagin entrevistat, són estructures molt tancades. A les televisions i les ràdios costa molt arribar-hi, no hi ha suport. Després de tres o quatre anys ha sonat a ràdios, però més a partir de burxar el nostre entorn. La música dels animadors no té reconeixement dels mitjans, només el Club Super3.

Jan: La resta som residuals. Ara fa quatre anys encara rebem mails de gent que descobreix ara la cançó. Clar, el 80% de les escoles no la coneixen.

Rikki: Per sort, no ens cansem de cantar-la.

Els dos veniu del món del lleure. La música està infravalorada com a eina pedagògica? Ja no només com a recurs per introduir coneixements, sinó per transmetre valors, encara que aquesta paraula soni tan desgastada.

Jan: Jo tinc la sensació de que anem a més amb això. Els mestres es queixen de que augmentin les hores de música i expressió corporal. Hi ha escoles que fan servir molt la música i altres que no tant. Administrativament, als plans docents, tot el tema cultural i artístic hauria de tenir més presència.

Rikki: Després hi ha el tema de la música de masses, la que escolten els nens i que ells volen escoltar. Si ells poden triar la música que posen a l’escola, voldran el Pitbull o la Rihanna, que potser no saben ni què vol dir la lletra, i en cas que ho sabessin, no sabem si és adequada per treballar alguns valors concrets. Nosaltres aspirem a que els nens ens demanin aquestes cançons, que les puguin escoltar perquè els agrada. Treballem en això.

Clar, tots hem estat nens i hem viscut el típic moment que et ve un animador a cantar i que és cutre de collons. Suposo que, en part, lluiteu contra això.

Jan: Això, amb la cançó del Dentista que hem fet,  ja hem vist que els nens i nosaltres som de generacions molt diferents, i que cal connectar generacionalment. Els nens, avui dia, els hi poses trap o dubstep, sons agressius, i els hi encanta. I no als de 13 anys, als de quatre!

Rikki: Al final no deixa de ser música i et fa moure. I la lletra no és agressiva, al contrari, parla de la por que passen tots els nens i que passem tots quan anem al dentista.

Jan: Al segon disc hem volgut connectar molt amb les emocions. I de seguida veiem com els nens connecten ràpid amb les emocions, els que n’hem d’aprendre som els grans.

Les emocions són l’altra gran assignatura pendent del sistema educatiu?

Jan: Absolutament. Sense cap dubte. Als adults ens fa cert respecte connectar amb la tristesa si estem en un espectacle. Ara tenim un moment a una cançó on connectem molt amb la tristesa, amb la idea de trobar a faltar. I tenim una resposta increïble! Tots els nens estan allà connectant amb la tristesa, sense pensar si això està bé o malament. Els que patim més som els grans, que no ens permetem les emocions negatives.

Rikki: Són les típiques frases: “no et posis trist! No et posis nerviós!”. Molts cops ens dediquem a negar les emocions.

Jan: Ara als espectacles passem per tot. És el que deies: ja fa mandra que un tio hagi de venir a animar-te. I si no vull ballar, què passa? No tenim aquest neguit de que el públic faci coses.

Abans que parlàveu dels inicis i de picar pedra, imagino que al principi vau tenir bolos increïbles...

Jan: Hem fet bolos a la Índia... A Andorra un cop ens vam fer tres hores en cotxe i només hi havia tres nens de públic...

Rikki: A la Zona Franca ens van insultar molt una vegada. I ens van petar la bola del món que fem servir als bolos... Va ser durillo. També és veritat que ser educadors socials ens dóna una mica de cintura per afrontar algunes situacions i entendre què està passant al públic en certs moments.

Com connecteu la vostra feina d’educadors amb tot el que feu a Xiula? Entenc que són dues idees que es retroalimenten. En què es manifesta aquesta potencialitat mútua?

Rikki: Bàsicament en conèixer al nen i saber parlar amb ell, que és el més important. Saber mirar-lo, plantar-te davant seu. I això ho fem com a educadors i com a animadors. I et permet no semblar llunyà, i captar els problemes que tenen els nens, les seves inquietuds.

Jan: Ara pensava en un moment als espectacles on sempre passen coses, que és quan pugen nens a l’escenari. Si un nen està molt nerviós i plora no el fem baixar, sinó que deixem que plori tranquil, que tregui el que ha de treure i que visqui el que sent en aquell moment. No ens agrada tractar els nens com si fossin tontos, ens molesta molt aquesta infantilització.

Rikki: De fet tenim un cert èxit en CRAES, centres oberts... Sempre hi ha una claca que ve de l’entorn socioeducatiu, i ens fa molta il·lusió que la nostra música arribi allà.

Vosaltres dos ara esteu en un punt on ja teniu més de trenta anys, tu Rikki ets pare, i seguiu amb aquest model de vida d’estar implicats a mil coses alhora, no tenir feina per tota la vida... Creieu que viviu de manera molt diferent a com han viscut els vostres pares? És una canvi generacional?

Jan: Sí, totalment. I mira a això hi hem donat moltes voltes. La pregunta és: què és el que jo vull? Nosaltres tenim la sort de tenir una autopista amb dos carrils, i no la volem convertir en una autopista d’un sol carril. Som educadors, tenim Xiula, surten projectes socials, d’altres més terapèutics... De vegades Xiula dóna molt rendiment i de vegades no tant. De vegades hi ha quatre carrils, però com a mínim sempre n’hi ha dos.

Rikki: Està bé, perquè davant aquest dubte existencial-laboral un dia el Jan em va fer veure un vídeo d’un tio que es feia moltes preguntes sobre això: per què serveixo? Com puc fer coses per ajudar als altres? I jo quan m’ho plantejo, penso que la meva zona de creació màxima és escriure cançons. Xiula m’ho permet perfectament, i gaudeixo molt amb això i crec que pot ajudar a fer feliç altres persones.

És posar això per davant de l’estabilitat, les hipoteques... Canvi de mentalitat.

Rikki: Una cosa que inspira bastant en això que vius, és que nosaltres treballem amb famílies que viuen amb poc i menys. Amb això veus que tu et pots tirar a l’aventura. Quan amb la meva parella ens vam plantejar tenir fills ho vam parlar. Està clar que sobrats no anem, i sempre hi ha un horitzó inestable per davant, però amb ganes i certa austeritat ho pots tirar tot endavant.

Jan: Fent el que vols fer o el que t’agrada fer tard o d’hora tens èxit. Nosaltres hem arribat molt lluny sense res més que el boca-orella, estem en un bon moment, i és perquè fem el que ens agrada.

A partir de les cançons de Xiula ha sortit una obra de teatre i un llibre... Com heu anat ramificant les cançons cap a diferents disciplines artístiques?

Rikki: De cop vam tenir la idea de, venint com venim del lleure, buscar el nostre centre d’interès, o el nostre eix d’animació. I ens va sortir la idea del viatge, que la idea del viatge on passen aventures i que té un destí concret que és una muntanya, i que a cada aventura sortís una cançó relacionada amb una emoció. Vam creure que era un fil molt ric i que podia anar més enllà, i el vam il·lustrar. Vam contactar amb la Mariona Tolosa, que és molt amiga  del Jan, va agafar molt bé la idea i ha acabat sent un llibre. I com que les possibilitats no s’esgotaven, vam decidir fer-ne una obra de teatre. I així va anar, ara hem creat un espectacle teatral amb el mateix recorregut, on cantem les cançons.

Jan: Metafòricament és el viatge de viure, un viatge iniciàtic que tothom pot viure i on et van passant coses. Hi ha coses que se solucionen, coses que no... La metàfora de viure, en definitiva.  A nosaltres ens agrada viure els espectacles i fer cançons, i a partir d’aquí connectem amb el que passa fora i ens expliquen les escoles i les persones que ens trobem pel camí.

Rikki: Una mica parlar de coses que passen: polls, dentista, necessitat de queixar-me i reclamar els meus drets, dir que vull que canviï la meva escola.

Jan: També hi ha un imaginari col·lectiu que el llibre resol, perquè molts nens quan ens veuen arribar amb la furgo pensen que vivim junts, o pregunten qui és el capità... I al llibre nosaltres també som els narradors de la història.

Tu Rikki véns de l’espai, i tu Jan del cau. De fet, heu compartit locals durant molts anys a la Parròquia de Calassanç, a Camp de l’Arpa. Com d’important és aquest punt de partida?

Jan: Jo penso que venim molt de cantar plegats. Transmetem això, no importa si cantes bé o malament (en el nostre cas ho intentem fer bé) com cantar i passar-ho bé. Això és bàsic.

Rikki: L’experiència de veure ens nens i de saber com crea vincles tocar cançons és molt important en el nostre recorregut. Això ens ha fet animadors, jo crec que està claríssim.

Jan: Trenquem amb la barrera de que el cantant ho ha de fer especialment bé. Jo no canto molt bé. Som una amalgama de caràcters i de manera de fer. Quan estàs dalt de l’escenari i improvises, l’experiència del lleure et dóna moltes taules, t’ajuda a saber què és el més important.

Rikki: Saber organitzar un grup i dinamitzar-lo... Ens ha donat molts recursos, és d’on venim.

Per acabar, us demano que escolliu una paraula.

Rikki: Barbacoa a mi m’agrada bastant, però no sé si ens acaba de definir.

Jan: A mi m’agrada molt somiatruites. És un espectacle.

Rikki: De l’Albert Pla, oi?

Jan: Sí.

Rikki: Clar, ara estem molt amb la paraula viatge. Viatge és una bona paraula.

Jan: Trànsit, emoció...

Rikki: Trànsit! Trànsit m’agrada. Estem bastant en trànsit. A més a més, a la carretera ens en trobem sovint.

Jan: D’acord, sí, m’agrada! Trànsit està bé.

 

Text: Oriol Soler

Fotografies: Albert Gomis