Jaume Bach: "A Catalunya no hi ha hagut un renaixement de la sàtira"

Ja fa anys que en Jaume Bach (Olot, 1957) s’ha jubilat. Té una trajectòria de dibuixant, humorista i dissenyador gràfic que l’ha fet passar per publicacions com Por Favor (on va caricaturitzar les figures de la transició), El Jueves, La Vanguardia, El Periódico i un llarg etcètera que encara segueix avui dia amb Catalunya Plural. Quedem amb ell davant el Born Centre Cultural i anem al bar d’un amic seu, on ens sentim com a casa. Parla amb la tranquil·litat de qui sap que ho té tot fet però amb el punt d’irreverència transgressora que sempre té l’humor.

Per una persona que ha dedicat tota la vida a una professió molt vocacional, existeix realment una jubilació?

Hi ha diverses jubilacions. En principi ja hi ha coses de les que t’has jubilat abans, o que t’han jubilat els altres. En el tema del dibuix humorístic jo vaig estar col·laborant uns 10 anys a La Vanguardia al Burladero, amb el Jaume Collell. I després pel meu compte, vaig fer El Web Negre a El Periódico, amb en Ramon Miravitlles. Després ja me’n vaig jubilar, i d’això ja en fa 9 anys. Aquesta va ser la meva primera jubilació, i de disseny i comunicació encara faig coses però el volum de demanda baixa molt, i la capacitat de resposta també disminueix. Sobretot en el tema de disseny han canviat molt les regles del joc.

Per l’aspecte tecnològic?

Pels temes tecnològics i també per les necessitats de màrqueting de la gent i les empreses. Per molt que jo vulgui evolucionar mai atraparé a les noves generacions. En canvi, de caricatures n’he seguit fent, he evolucionat però no m’he jubilat, encara publico a Catalunya Plural. Ja veus que hi ha diferents jubilacions a part de la oficial, moltes jubilacions en una.  

Per remuntar-nos al principi: sempre has tingut clar que et dedicaries al dibuix i al disseny? Com ho decideixes?

Queda lluny... El nexe a totes les edats sempre ha estat la caricatura. Quan anava a l’escola i tenia 10 anys o 12 ja feia caricatures.

Dels professors?

Sí! Però de tothom. Hi ha una idea falsa de que la caricatura és cruel i jo penso que no ho és, jo feia caricatures dels meus companys i amics. En aquella època jo arribava on podia. De fet vaig estudiar peritatge tèxtil, el que ara es diu enginyeria tècnica tèxtil. És la meva carrera, no hi he treballat mai però vaig acabar-la. Als estius ja començava a col·laborar en una empresa, al departament de publicitat. A la mili vaig començar a fer coses per correspondència i després vaig estudiar publicitat. Mai he deixat de fer coses de dibuix i humor, i en un cert moment ja em vaig dedicar de ple a la caricatura, al Mundo Diario. També vaig estar a llocs com Mataratos, Por Favor... Sempre he tingut la sensació de no estar mai integrat 100% al col·lectiu, a la professió. Sempre m’he sentit marginal per qüestions tècniques, professionals i d’enfocament. He fet coses molt diverses i molt diferents. També he tingut la sort d’estar a projectes com El Burladero o el Web Negre, que ara el segueixen gent com el Jaume Capdevila, o el Néstor Macià... Però el que et deia, la caricatura sempre ha estat l’epicentre.

Abans et queixaves que es veu la caricatura com un gènere cruel. Si no ho és, per què sempre tenim la idea que la caricatura el que vol és matxucar l’altre?

L’estigma el té el receptor. Tenim molts prejudicis i podem pensar que hi ha un model canònic de tot, i tot el que s’escapa del cànon és un defecte. Portat a l’extrem, és com les senyores o les nenes que s’operen els llavis o s’estiren la pell. La caricatura està fora del cànon i per això es veu com una crueltat. Simplement, la caricatura posa en evidència tot el que hi ha al cànon. Jo crec que cadascú s’ha d‘acceptar com és, no és cap crueltat, molta gent diu que ho és i no hi estic d’acord. La caricatura ressalta el que ets, i t’ho fa palès, és una desconstrucció de les faccions del personatge que, un cop desconstruït, el munta d’una altra manera. Hi ha el personatge real, la fotografia, el retrat a l’oli i la caricatura. Sovint crec que em quedo massa a prop del retrat, i quan faig una caricatura que veig que s’hi allunya estic content, independentment de si després agrada o no. Quan faig una caricatura i em diuen “s’hi assembla molt” jo dic que no és aquesta la idea. Es tracta que sigui la persona. La caricatura no ha de semblar, ha de ser. És el contrapunt de la subjectivitat, ha de suggerir i representar.

És el mateix fer caricatures als 70’ al Por Favor que ara a Catalunya Plural?

No hi ha cap publicació equiparable al que era el Por Favor. Montalbán, Marsé, Perich... Les circumstàncies eren molt diferents, allò era una resposta al franquisme. No dic que ara no existeixi, eh? perquè el franquisme sociològic encara existeix i està molt present, només cal veure el que està fent el PP amb la Llei Mordassa. El franquisme en aquella època era més sagnant, i fixa’t que quan va morir Franco el Por Favor va deixar de tenir raó de ser. Va haver-hi molts intents de fer revistes amb el mateix to, recordo Las Barricadas a Madrid, per exemple. Ara l’única que aguanta l’estil és el Mongolia.

Que també fan una mica de periodisme al final, sense sàtira.

Sí, bàsicament contra el Público i el Roures, perquè tots han sofert el Roures allà. O als de PRISA. Hi ha una secció fixa que es diu “Fe de Roures”. En fi, crec que el Mongolia agafa una mica el relleu.

L’evolució de la sàtira i la caricatura també ha evolucionat molt amb el context? O és el mateix?

Igual als 70’ era més transgressor, tenia més sentit de transgressió perquè hi havia més por i submissió. Ara la sàtira pot ser més descarnada i evident, no té allò sigil·lós i especial. El que passa és que la sàtira sempre necessita que l’acudit sigui bo, és el que importa. Ara hi ha gent molta gent bona. Però al Chumy Chúmez no l’ha superat ningú. Mai. Hi ha coses que es fan ara que abans no es podien fer.

La tolerància del poders envers la sàtira ha millorat o ha empitjorat amb els anys?

Depèn del punt de vista que agafem. Tot el que ha passat a Charlie Hebdo és simptomàtic. Jo penso que el poder repressor sobre l’humorista ha canviat de mans. El tema de l’islam potser fa més por per les seves represàlies, perquè són molt directes i maten gent. En canvi, per l’altra banda, tu algun cop has vist un acudit sobre La Caixa?

...

Hi ha el temor al que mana, al que diu si això es pot fer o no, als poders econòmics i poder fàctics.

Hi ha molta autocensura?

No ho sé, depèn de l’autor. A El Jueves hi dibuixa l’Azagra, que és un tio molt anarco, molt viva la virgen. El que passa és que ara hi ha més camps lliures per fer coses. El Roto en el seu moment era molt bèstia, ara ja no fa pupa, segueix fent coses molt bones però és molt diferent.

En el context actual és més important que mai la sàtira? Quan hi ha conflicte social és necessària?

No ho sé, aquí a Catalunya no hi ha hagut un renaixement del gènere, ho he vist més fora. Al Mongolia mateix, com ja hem parlat. Aquí hi va haver una gran efervescència de revistes satíriques però no ho sé... El Jueves també ha aguantat, però no hi ha un volum bèstia de manifestacions satíriques com abans. Entre altres coses perquè ara tothom a les xarxes pot fer l’humor que vulgui. Tot és molt immediat, tot el que pots pensar en una reunió setmanal ja ho han publicat mil persones. A la xarxa hi ha molta merda, però també hi ha coses collonudes. Penso que no estem en un moment àlgid de l’humor satíric. Hi ha humor blanc, humor políticament correcte... Molts tipus d’humor, però no com el que jo sempre he fet o al que m’he dedicat tota la vida. No estem al millor moment.

M’agradaria parlar ara del punt de partida del dibuix, que és un joc d’infància. Per tu comença així?

El dibuix sí, sempre. De petit sempre anava amb un paper i un llapis, i a mi els reis em portaven els llapis de colors Alpino. Els meus pares tenien un cafè i jo sempre tenia gent al meu voltant, i mirava coses, em deien coses, passaven coses. Sempre estava envoltat de persones amb el paper i el llapis. Sempre a tot arreu he anat fent coses de conya, conya escrita i conya dibuixada.

Venint cap aquí em deies que el joc mai ha sigut una cosa que t’ha atret, però criant-te en un cafè suposo que sí que hi tenies contacte per força.

Sí, aquests sí! I he jugat a tots i els he gaudit: billar, cartes, dòmino, escacs, parxís... Sí que hi he jugat. Fins i tot al ping-pong! Però que suposo que ja compta com esport. Doncs sempre he jugat a aquests jocs i els tinc per la mà, com un moment de cafè i sociabilització però a casa. Perquè el cafè era casa, tot de forma molt natural i planera. Quan feia els deures al mig de la taula em venien els clients a ajudar-te...

Fa temps vas fer una protesta de com es banalitzava l’ús de la paraula esquizofrènia als mitjans. M’ho pots explicar?

Nosaltres tenim un fill que té esquizofrènia, i hem fet tot un procés amb teràpies, psicòlegs i grups d’ajuda mútua amb altres pares. Una de les facetes que tocàvem era el controlar el llenguatge dels mitjans, que és molt incorrecte. Un periodista escriu esquizofrènia quan vol definir algú que li és igual jugar amb tres defenses o amb quatre. O per dir que ahir no era independentista i avui sí que ho és. És una aplicació bastarda, que no toca. A més a més hi ha mil sinònims i adjectius per definir situacions com aquesta. L’esquizofrènia, que és un trastorn mental, aleshores és percebuda com una percepció de la realitat que no és correcta, però vaja, la realitat en sí mateixa és una percepció... Vaja, que se’l concep com que no té noció de la realitat. I això es pateix, i llevar-te amb un titular de “L’esquizofrènia de Convergència...” fa mal. Molt de mal.

Entenc que quan et toquen temes de manera tan propera es desperta una sensibilitat que si no ens costa tenir-la.

Sí, és cert, aquesta sensibilitat segur que no la tenia fa 20 anys i ara sí que la tinc. El que és cert és que moltes paraules les fem servir a la lleugera, jo quan vam fer rebombori amb aquest tema no volia passar pel típic col·lectiu que se sent ofès. Jo he estat a redaccions de diari i sé que hi ha mania, fòbia i menysteniment als col·lectius que sempre es queixen i tenen la pell massa fina. Quan he parlat amb periodistes sobre el tema et donen la raó, i fins i tot demanen perdó. Parlo del mateix Puyal, eh? És un tema de coneixement de la llengua, de professionalitat. Si fas servir una paraula que realment vol dir una altra cosa, estàs fent malament la teva feina.

Per acabar, et demano que escullis una paraula.

Remembrança. És una d’aquelles paraules musicals i que no fem servir mai. Té a veure amb rememorar, i m’agrada perquè la paraula en si ja et porta a recordar.

Text: Oriol Soler

Fotografies: Albert Gomis

Tornar