Benvinguts al país dels verbívors

Benvinguts al país dels verbívors, una terra jocunda sense llei d’estrangeria. És verbívor tothom qui beu verbs i els fa ballar. L’única condició és no tenir por de jugar ni de jugar-se-la. Aquest portal ha passat per diverses fases des de la seva creació l’any 1999. L’última, de 2014 a 2017, ha estat un espai obert a professionals de tots els àmbits, setmanalment entrevistats amb el joc de rerefons. Podreu trobar totes les entrevistes aquí sota.

Abans, havia estat un fòrum interactiu amb propostes de jocs en català, castellà i italià, fins que les xarxes socials van aportar una via més directa per acollir la comunitat verbívora, que ara rep un estímul diari des de la pàgina www.facebook.com/verbaliajocs Com més hi intervingueu, més possibilitats de guanyar premis tindreu. El nostre principal interès és il•lustrar amb exemples que el fet de jugar és una experiència cultural de primera magnitud.

El país de Verbàlia l’impulsa Màrius Serra, autor dels llibres Verbàlia (2000), verbalia.com (2002) i Verbàlia 2.0 (2010) i coautor amb Oriol Comas dels jocs Verbàlia (Devir, 2010), El joc de l’enigmàrius (Devir, 2013) i els 4 jocs portàtils de la D.O. Verbàlia (2015). Des de març de 2018, Oriol Comas i Coma és, també, un personatge literari de novel•la negra, l’expert en jocs homònim que resol una trama criminal a La novel•la de Sant Jordi, de Màrius Serra (Amsterdam, 2018)


Jaume Subirana: "Ens agrada la poesia per als moments importants de la nostra vida"

La casa de Jaume Subirana (Barcelona, 1963) està en obres. Seiem al seu estudi acompanyats de les seves dues filles que fan feina als seus respectius ordinadors, i quedem envoltats de llibres, carpetes amb papers i fitxers diversos. En Jaume és filòleg, professor universitari i té una llarga trajectòria com autor i aglutinador (antòleg és la paraula precisa) de poesia. Fa anys que recopila poemes per temàtiques a Ara Llibres, l’últim és 50 poemes de revolta, amb pròleg del diputat de la CUP David Fernàndez. La poesia en totes les seves expressions i prismes protagonitza una conversa esquitxada de joc, lletres i essències de conceptes i disciplines diferents.

Comencem per aquests 50 poemes per a la revolta. Com surt la idea de fer antologies poètiques per tema?

Això és una col·lecció de la gent d’Ara Llibres, que nosaltres anomenem poesia temàtica. A mi em fa il·lusió perquè no és una editorial exclusiva de llibres de poesia sinó que fa de tot, i que tinguin una col·lecció de poesia respon molt a la idea de poesia per gent que no és lectora habitual però que creu que amb els versos es pot dir de tot. Jo estic molt content de que ho facin.

Com es pacten els temes?

L’origen de tot plegat és això [treu un exemplar de Poemes de Nadal] que vaig fer per a Proa. Ells van fer una col·lecció de llibres de butxaca fa anys que no va acabar de funcionar, però l’editor d’aleshores, l’Oriol Izquierdo, em va demanar que fes aquesta antologia. Jo em dedico a la poesia, compro molts llibres i llegeixo molt, i quan sortia a fora a França o Anglaterra em feia molta enveja l’apartat d’antologies, veia poesies sobre la guerra, els gossos, sobre riure... Sobre tot! I sempre pensava que seria genial fer-ho en català. El llibre va funcionar però la col·lecció va acabar. La nostra intenció era fer com un Bodas, Bautizos y Comuniones, tot partint d’una experiència pròpia. Jo tinc una carpeta amb poemes de casaments i semblants, perquè la gent em demanava poemes per a moments així. “Escolta, s’ha mort tal persona, em pots dir quin és el poema de Maragall que...”. Aleshores jo ja tenia una mica de recopilació, i vaig pensar que es podien ajuntar i fer un llibre.

Poesia per a moments quotidians però alhora especials.

Sí, i vam veure la oportunitat per fer tota la cronologia temporal, del naixement a la mort. Contra el que diu el tòpic, la poesia està molt més a prop nostre del que pensem, i la gent, en moments importants de la seva vida (enamorament, naixement, casament, mort), tot i no ser lectors de poesia quan volen dir coses importants amb paraules ben dites hi recorren.  I crec que és la millor manera de reivindicar el gènere, ressaltar aquesta idea de que ens agrada la poesia per als moments importants de les nostres vides. És una manera de fer córrer aquests poemes (n’hi ha de millors i de pitjors, com a tot arreu), buscar els millors i ajuntar-los. Els d’Ara Llibres em van acceptar el llibre de casaments i el de funerals, i mentre parlàvem de la col·lecció ells van suggerir-me ampliar temes i fer-ho també de poemes de Nadal. I és el nostre best-seller. La idea és molt bona i el títol va ser Poemes per llegir a dalt de la cadira, que és una cosa d’aquelles que fem de tota la vida. I ja se n’han fet quatre edicions.

Sembla que això del verset sembla una mica carrincló però és evident que la tradició segueix.

No crec que sigui carrincló, en el cas del Nadal hi ha dues tradicions: els poemes de Nadal i les cançons de nadal (que moltes són poemes) i per l’altra això que ara ve reforçat de les escoles que són els versos dels nens petits. Alguns són típics i ja ens els sabem, però és bona poesia, els autors són gent com Tomàs Garcés. Són moments d’apropament de la gent a la paraula en forma de joc amb la llengua, i a mi sempre m’ha fet molta gràcia. I són moments que permeten obrir el ventall del públic tradicional.

El tema dels poemes de revolta és especialment interessant. No solem associar la poesia a les revolucions socials, quin vincle hi té i quin paper han jugat els poemes a les grans revoltes?

Jo crec que la poesia es pot associar amb tot a la vida, en general. Algunes molt sofisticades i altres menys, però si pensem en revolució o llibertat, la gent junta diu coses, crida eslògans i canta cançons. Això són paraules, no sempre poesies però sí paraules. Juguem amb l’actualitat amb sentit molt ampli, i ara és un bon moment per parlar de revoltes. Aquí hi hem posat la Internacional, la Marsellesa, els Segadors... Ja havíem fet un llibre de Poemes de la pàtria, però volíem plasmar l’explicació en paraules de la lluita. Moltes expressions periodístiques, per exemple, vénen de la literatura. O les imatges dels poemes visuals de Joan Brossa que plasmaven que la literatura és una arma. Jo no sé fer pel·lícules ni fotre trets, però crec que amb les paraules es pot arribar molt lluny. Arriba a més gent, dura més temps i es difon i multiplica de forma més eficaç que una llei o una garrotada.

A nivell de metodologia, com t’ho fas? Cal llegir molta poesia suposo.

Això és la cuina interna. Fa molts anys que llegeixo i escric poesia, i tinc una bona col·lecció de llibres. Alguns temes són fàcils i evidents i altres no tant. En el cas de les Nadales tot consisteix en anar traient llibres i buscar poemes de Nadal. També podríem buscar-ho al Google, cadascú té el seu mètode. També cerco per autor, per exemple sé que Salvat-Papasseit va escriure sobre la revolta, i ja hi vaig anar expressament. Una altra cosa que em resulta molt útil són les antologies temàtiques, gent que ha fet el mateix però en altres llengües. Hem alternat poesia traduïda i poesia exclusivament catalana.

La tasca divulgativa suposo que té gran rellevància. Hi ha la perspectiva d’acceptar que la poesia és un producte de minories i la de que cal treballar per fer-la un producte de masses i baixar-la del pedestal. Quina opinió en tens?

Depèn de què entenguem per masses. Si entenem per masses el Barça o el McDonald’s, està clar que no. Crec que tothom ha de poder gaudir de la poesia, i que no pot ser cosa d’una minoria marginada que sembla una secta. Per a mi la poesia és molt important, i en moments determinats de la meva vida m’ha ajudat a posar paraules a les coses per entendre-les. Jo crec que una de les gràcies de l’art és que això ho fa compartible. Crec que deu haver-hi moltes més persones amb les que compartir algunes sensacions. La poesia és com la ceràmica, el jazz o el vi, demana un cert entrenament, no és una cosa evident ni immediata. Guanya i és millor quan ja has tastat el gènere. Igual que amb el vi o el cinema, com més experimentes més t’hi endinses i millor entens. I en català hi ha una tradició poètica extraordinària, la poesia catalana del segle XX és una mena de miracle, i jo sento que venc una cosa que està bé. No la venc bé perquè sigui la nostra, sinó que realment té un nivell altíssim.

Com autor com vius escriure versos? Hi ha poetes que ho viuen com un turment, altres com un ofici més. Quin és el teu cas?

Suposo que les dues coses són certes i pot haver-hi diferents actituds. He fet moltes coses relacionades amb la poesia durant la meva vida, però com a molt escric 10 o 15 poemes a l’any, i per a cada un estic una hora i mitja o dues hores. No ocupa molt temps a la meva vida, per a mi és una pràctica agradable que no forço gens, si visqués d’això seria més angoixant suposo, però jo escric quan em ve de gust. Pateixes en la mesura que pateixes quan vols que alguna cosa et surti bé però et costa. Tots tenim poemes no publicats, i els que publiquem arriben on arriben i ja està, a mesura que et fas gran ho vas acceptant. La meva experiència poètica és poc dramàtica, més aviat agradable.

Has escrit llibres sobre Catalunya i Barcelona. Són temes globals amb molts matisos, com es fa per captar l’essència de dos conceptes tan grans?

No sé com es fa en abstracte, sé com vaig intentar fer-ho jo. De vegades faig coses literàries i de vegades coses acadèmiques, i de vegades he fet coses que estan a la frontera, que és una cosa que m’agrada molt. És el cas d’aquests dos llibres. En el cas del llibre de Catalunya neix d’una conversa amb l’Ernest Folch, que aleshores estava a La Magrana, i vam dir de fer un diccionari de Catalunya. Volíem fer les 100 entrades que resumeixen què és Catalunya. Hi ha coses evidents, com el Barça, Montserrat o el pa amb tomàquet. Altres no són tan clares, per exemple a la E vam posar Espanya i vam deixar la pàgina en blanc. Cadascú s’ho va prendre d’una manera diferent, el cas és que hi ha un punt d’autor. Vaig intentar explicar Catalunya a partir de 100 idees o conceptes. Buscava els intangible, que són els que normalment ens ajuden a entendre i acostar-nos a un país o una cultura.

Hi ha algun moment que hagi estat especialment important?

Quan hi va haver el 2007 la Fira de Frankfurt on es va convidar la cultura catalana, una editorial alemanya em va demanar una antologia de textos literaris per explicar la cultura catalana. Vaig fer una selecció de prosa: em vaig inventar cinc o set idees i vaig revestir-les amb textos de Pla, Sagarra, Ferrater... Jo vinc de filologia catalana i m’he anat apropant a una mirada àmplia sobre la cultura catalana i el paper que hi juga Barcelona. La idea de modernitat, de capital, de representació del territori...

Barcelona també és escenari de literatura.

Sí, però hi ha el tòpic de dir que falten novel·les sobre Barcelona. No és la ciutat que ha estat escenari de més llibres, n’hi ha algunes que són context d’una història moltes més vegades.

Anant al joc, quina rellevància té el joc dins la concepció que tens tu de la poesia?

No m’atreviria a dir que la poesia és joc, però crec que hi ha uns elements que són similars als del joc dins la poesia. Hi ha unes regles, un material amb el que jugues i un univers limitat, una reducció del món on montes i desmuntes amb més o menys habilitat. El joc afegeix altres elements. D’entrada, els altres jugadors, cosa que a la literatura no passa perquè és un acte individual, quan llegeixes i quan escrius. Però sí que hi ha aquest element que diu: anem a posar-nos tots d’acord amb una sèrie de coses. El Pedrals, que escriu sonets, està jugant i acceptant una sèrie de regles que han acceptat moltíssimes persones els darrers 600 anys. Això portat a l’extrem és l’OULIPO, però per a mi és massa, no sóc tan boig per auto imposar-me tantes regles. Ho trobo curiós, però a la literatura que m’interessa la part de la forma és important, però no ho és tot.

A part del joc amb les paraules, també has jugat a altra mena de jocs?

Amb el joc no tot és literatura, jo he estat molt jugador d’Scrabble, i allà no hi vaig com escriptor. Clar que hi ha la part de les paraules, i les paraules són un tresor per als escriptors, a mi els diccionaris m’encanten, és la nostra eina de treball. I una paraula que no saps què és vols saber com es diu, existeix aquesta preocupació etimològica. Ara, hi ha grans jugadors d’Scrabble que són matemàtics! Però vaja, a mi m’agrada molt jugar a l’Eleusis també, i aquesta mena de jocs m’encanten.

Per acabar, et demano que escullis una paraula.

N’hi ha una que lliga amb bona part del que hem dit, que és vers. En català té la gràcia que vol dir moltes coses diferents, amb una sola paraula obres molt el ventall. El vers és un tros d’un poema, una part molt humil. Per a mi la unitat és el poema i no el vers, però tots recordem versos concrets, perquè alguns tenen una contundència excepcional. El vers és el totxo de la poesia que sustenta la casa. A més a més hi ha aquesta ambivalència, vol dir “anar cap a”, i és una paraula que quan la sents no saps molt bé a què es refereix el teu interlocutor. És una paraula que porta molt sentit.

Text: Oriol Soler

Fotografies: Albert Gomis

Tornar