Si algú sap què és conviure amb l’etiqueta eterna de nena prodigi, és Jenn Díaz (Barcelona, 1988). Amb 22 anys va publicar la seva primera novel·la i des d’aleshores no baixa del llibre per any, sempre elogiada per la crítica. Per bandera té Ana María Matute en castellà i Mercè Rodoreda en català, i les seves obres giren al voltant de les intimitats quotidianes, la maternitat i els conflictes interns; temes que seran presents en tot moment de manera directa o indirecta durant l’entrevista. Feminista convençuda i propagadora del seu discurs, col·labora en mitjans clàssics com El Periódico i en d’alternatius ja consolidats com Jot Down. Llegint les entrevistes que concedeix pot semblar dura o seca, però a la distància curta i jugant a casa, asseguda a la terrassa de la seva casa a Sant Andreu de la Barca, crea un ambient agradable (amb l’ajuda del Dani, el seu company, que ens serveix cafè i ens tracta com si fóssim a casa) i no defuig cap tema. No només no els defuig, sinó que s’hi capbussa sense complexos, encara que impliqui per desglossar la relació amb els seus pares o el que ella considera dèficits de la seva infantesa. Tampoc sorprèn tenint en compte que està acostumada a fer-ho a les seves novel·les.

Preparant-me l’entrevista he anat llegint coses que m’han intimidat una mica: alumna aventajada de Ana María Matute, la gran promesa de la literatura catalana contemporània, todo el mundo habla de Jenn Díaz en los corrillos literarios ibéricos... Vas publicar la teva primera novel·la amb 22 anys, com es viu ser una nena prodigi?

Quan vaig començar tenia 22 anys i podia ser la nena prodigi però ara en tinc 27... És una cosa que m’ha anat acompanyant independentment del llibre, de l’edat, de si era millor o pitjor, del moment... Tot era igual perquè ja tinc aquesta etiqueta. El primer llibre que vaig publicar va sortir al març i jo tenia 22 anys, i feia els 23 a l’abril, però durant tot aquell any vaig tenir 22 anys. Era igual la meva edat real, perquè queda molt bé als titulars tenir només 22 anys. És una cosa que em van dient des de petita, el rotllo aquest de que si sóc molt madura, que si he crescut ràpid... Que passin de dir-ho de mi com una nena de 15 anys a que m’ho diguin a mi com a autora tampoc és tan estrany. La pressió de la nena prodigi sé que és una cosa que els periodistes necessiten fer. Per alabar el llibre d’un altre l’has de posar a un nivell brutal, tothom intenta captar lectors. Però si comences molt alt, segurament aconseguiràs que la gent t’escolti. No li dono més importància que el que és: feina de periodistes que necessiten captar la gent.

I no et cansa aquesta etiqueta? Quan s’arrossega un encasellament des de la infància i s’ha de respondre sempre a les expectatives suposo que pot arribar a ser molt pesat tot plegat.

Saps què passa? L’escriptor, durant 4 mesos de la seva vida rep molts senyals i estímuls, tothom parla de tu, tothom et llegeix i tothom et posa etiquetes. Però arriba un moment en que caus en el silenci. Jo ara he estat un any i mig sense llibre i ningú parla de tu. Quan ets genial per tothom durant uns mesos doncs mira, copet a l’esquena i endavant. Però no, com que t’ho prens amb distància no et canses d’això. Jo estic a casa meva i des de que em llevo fins que me’n vaig a dormir tinc una vida molt normal. Al final això no es tradueix en vendes, ni en modus vivendi ni en diners, així que el fet que et diguin de tot dos cops a l’any és igual. Quan tornes a voler crear un llibre i t’hi poses tot això queda molt lluny.

L’últim llibre que vas publicar va ser el primer en català després d’haver escrit sempre en castellà. Per algú que és bilingüe per naturalesa, escollir una llengua o una altra és un procés intuïtiu i involuntari o és premeditat i fruit d’una racionalització?

En aquest cas, com que era la primera, sí que hi ha un punt de premeditació. Un cop he traspassat aquesta barrera (jo he publicat novel·les en castellà perquè a casa meva es parla castellà, i en català perquè a l’escola parlava en català), tot flueix de manera més natural. Tot bé una mica de conèixer al Dani [la seva parella], que parla en català i totes les coses quotidianes que sempre he expressat en castellà com els sentiments o les baralles, van passar a ser en català. A partir d’aquell moment vaig fer una transformació que no necessàriament parteix de tenir molt bon coneixement de les dues llengües, sinó que és una manera de relacionar-me en les coses del dia a dia. Hi ha una part intuïtiva, que és que he començat a viure en català, i una altra premeditada, que és que si he començat a viure en català, puc escriure en català. A partir d’aquí, la meva propera novel·la està ambientada al Camino de Santiago i serà en castellà, però en tinc una altra pensada que em va sortir a un poble que es diu La Cirera, i serà en català. Tot depèn dels referents personals i dels escenaris de la història.

He llegit en una entrevista a Esquire que deies que abans la gent podia escriure sobre el que vivia, ja que la generació dels nostres avis van viure guerra, postguerra, fam etc, i la dels nostres pares es va criar en una dictadura. Comentaves que ara la gent entén viure com viatjar, tenir aventures i conèixer gent, i que a tu no et sembla res excepcional. Si la pròpia vida no pot ser material literari, què pot ser-ho?

En el meu cas, ni he viscut guerres ni sóc orfe ni tinc grans drames. Tampoc he viatjat, perquè escriure vol dir tirar endavant amb pocs diners. Aleshores, no he viscut res que sembli molt apassionant per ser novel·lat, ni de la xunga d’abans ni de la bona d’ara. Però a mi m’interessa la quotidianitat, els conflictes familiars i el dia a dia. En situacions dramàtiques això s’accentua, però el simple fet de veure créixer un nen ja em sembla molt interessant. I per això no cal viatjar ni viure guerres. A mi m’interessa la psicologia dels personatges, i per això només cal estar atent. És igual el context perquè la ment humana és tan complexa que no cal afegir-hi gaire coses més.

Quan els temes són la quotidianitat, els moments íntims i els conflictes interns és inevitable que et despullis a les teves novel·les? T’acabes auto retratant molt?

Jo crec que encara que no parlis d’aquests temes sempre t’acabes retratant. L’escriptor, per molts estímuls que tingui, beu de tot el que ha viscut, i això passa per davant de la resta d’inputs que pugui tenir. Quan llegeixes les biografies dels grans escriptors comences a veure connexions més o menys evidents, però veus clar que hi ha una part de tot allò que està als seus llibres. Si a més a més parles de sentiments els has de fer servir, i és bastant impossible no caure en parlar de tu mateix, però hi ha una barreja i no tota l’estona ets tu.

Un dels temes més recurrents als teus llibres és la maternitat. La relació entre mares i filles, pares i fills (entesos com a figura) és la relació més complexa que tenim com a persones al llarg de les nostres vides? Més que les de parella, amistat, feina...

Jo crec que sí. Durant molts anys els pares són com Déu, ho decideixen tot: el nom, la casa, la roba que portes, si els agraden els teus amics o no, si dediques el teu temps lliure a fer esport, o a mirar la tele, o a formar-te musicalment... Ho decideixen tot sobre tu, i aquesta responsabilitat i aquesta dependència del fill fa que sigui molt complexa. És una relació més incondicional que la resta. Les relacions de parella generen més problemes que no es resolen incondicionalment, per molt que hagis conviscut amb una persona sempre ets a temps de deixar-la.

Els pares no s’escullen.

En el cas dels fills, crec que encara que et barallis molt o no t’hi parlis sempre hi ha la possibilitat de perdonar. Tot i que hi hagi sang i lligams, no deixen de ser dues persones que estan obligades a conviure i que no tenen per què portar-se bé. Sempre ens diuen que ens hem d’estimar els nostres pares, és un consens social, però jo crec que no ha de ser així necessàriament. Et pots portar malament, pot haver-hi incompatibilitat i baralles, i com a mínim estaràs 18 anys convivint forçat amb aquelles persones que no tens per què voler a la teva vida. També crec que porten moltes coses positives, com l’amor incondicional, i crec que el moment en que els pares recullen tots els esforços que han fet pels seus fills és un moment molt gran. Hi ha molta càrrega emocional.

En una entrevista a dos a Jot Down amb la Milena Busquets  parlaves del moment en què ets adult i pots rendir comptes de la teva infantesa amb els teus pares. En el teu cas em va semblar que tenies un cert ressentiment o contrarietat a una sèrie de coses que tu deies que no hauries fet igual com a mare. És així?

És una cosa que t’ha marcat de per vida. Tot allò que vius a la teva infantesa et construeix la personalitat i els criteris, decidir què està bé i què està malament. Et fa tenir unes bases a la vida que, quan arribes a l’edat adulta, pots continuar-les o trencar i revoltar-te contra elles. En el meu cas sempre he volgut trencar amb tot el que havia viscut a casa meva. Un cop creixes i veus la casa dels altres te n’adones que tot allò que tu consideraves normal no té per què ser-ho. Pot ser-ho a moltes famílies, però n’hi ha algunes que no.

És un gran moment de click mental.

Sí, totalment. Llavors veus la fortalesa que tens o no a l’hora d’encarar certes coses, i veus que podries ser molt diferent si els teus pares haguessin actuat diferent. Que tu siguis una sèrie de coses gràcies o per culpa dels teus pares, i n’hi ha algunes que no t’agraden, aleshores es crea una situació tibant amb ells. Jo ara visc amb el Dani i la seva filla, i quan hi ha algú més petit a casa teva que espera de manera indirecta que l’orientis i que et té com a referent en les coses que li ensenyes, prohibeixes o remarques, veus que tens una gran responsabilitat. Amb la filla del Dani, el meu feminisme em fa tenir responsabilitat per ajudar a que hi hagi dones fortes i valentes, ja no és només que sigui feliç, sinó que sigui justa, lluitadora i que es rebel·li contra aquesta societat pensada per homes i per als homes. Quan tu fas aquest paper, penses en si amb tu van fer el mateix, i si tu podries haver sigut millor. Quan veus que no t’han preparat per ser tan valenta i empoderada, i veus que sent adulta tens molta feina per fer perquè has d’esborrar el que portes de casa, tot això et crea molta inestabilitat.

D’aquest discurs feminista del que em parlaves ara: quant camí creus que queda per recórrer en el tema del gènere? Està clar que les escriptores heu partit i partiu d’un punt de desavantatge, però en quin punt creus que estem ara?

És molt curiós, perquè quan parles d’això la primera reacció és que em diguin que jo ja no estic vivint la desigualtat. A l’entrevista amb la Milena ella deia això, que no percebia aquest desequilibri de gènere. Això a mi em fa sentir una mica tonta a l’estar tot el dia pendent d’això, fins que arriba el dia en que l’editor d’Adyso Chus Visor diu que la poesia de dones és inferior a la d’homes. I te n’alegres de que algú ho digui directament, perquè la gent ho vegi i no cregui que som unes gilipolles i veiem fantasmes on no n’hi ha. Va bé que la gent digui coses bèsties, perquè normalment és molt subtil. Ara hi ha dones amb premis importants, guanyen el Nobel, hi ha escriptores joves com jo que han tirat endavant... Sembla que tot estigui bé.

I no ho està.

Jo no he tingut problemes per arribar on sóc ara, però si hagués sigut un home encara n’hagués tingut menys. Que jo no hagi patit no vol dir que ningú ho pateixi, jo ho he tingut fàcil perquè vaig caure a mans d’un editor molt aviat, però les dones segueixen lluitant, els jurats dels premis són tots homes, tots els premis són per homes... Que dues dones guanyin el Nobel no vol dir que hi hagi igualtat. Cal conscienciar homes i dones en tot això. Perquè hi hagi dones d’èxit com la Terribas, la Marta Rovira o la Sònia Gelmà no vol dir que en política, periodisme o l’esport hi hagi aquesta igualtat. És molt graciós perquè al dia a dia d’escriptora treballes amb moltes dones: correctores, maquetadores, editores de taula... Però quan vas a una festa de Sant Jordi de La Vanguardia tot són corbates. El dia a dia és femení, però els alts càrrecs no, i aquest discurs oficial de que les dones ho tenim tot fet no és veritat.

Tu has dit moltes vegades que has crescut a una casa poc intel·lectualitzada, sense llibres. Als anys 50’ i 60’ arribava a la universitat menys d’un 10% de la població, i la gent amb recursos econòmics era la que podia formar-se intel·lectualment. De la mateixa manera que tens un discurs de gènere molt elaborat, també tens interioritzat un discurs de classe sobre els teus orígens?

No, perquè és una cosa que no em solen preguntar. Donen per fet que si ets escriptor deus tenir algun contacte amb la lectura. Fa poc, l’Eva Piquer em va preguntar d’on venia i a què es dedicaven els meus pares, però mai ningú abans m’ho havia preguntat, només volien saber si era molt lectora de petita. La meva mare era cuinera i abans havia netejat coses, i el meu pare és paleta. Tinc la sensació que la majoria d’escriptors han tingut infàncies plenes de llibres.

Per això et deia, que la culturització acaba sent un tema de classe social.

No, perquè sobre feminisme i dones sempre em pregunten, però mai em pregunten pel tema de classe social. A casa meva mai parlem de llibres, parlem de si surto a la tele, la ràdio o el diari, però no valoren els meus llibres com a tal. Jo ho visc de manera molt natural, però no tinc un discurs sobre això. Ahir vaig rellegir sobre la vida de la Sylvia Plath i deia que els seus pares no tenien molts diners però que ella tenia una mena de paga cultural, que havia de dedicar a cinema, llibres, música... Hi havia aquesta intenció, a casa meva no. El més important per a mi van ser els llibres de l’escola i la biblioteca, i després vaig començar a ser una gran lectora. Jo volia ser professora d’educació física perquè era nedadora, després volia ser psicòloga... Però com que a la selectivitat em va anar molt bé el català vaig tirar per filologia. A la gent li va estranyar bastant, però clar, ara a tothom li sembla un camí natural. Llavors no tinc discurs sobre això, perquè és un cas molt estrany i crec que sóc l’excepció.

Partint de la desigualtat també.

És un punt de partida de desigualtat, i hi ha molts clàssics que jo he llegit tard. Quan vaig llegir Mujercitas tothom havia llegit el llibre amb 14 anys, i aleshores era la hòstia. Jo el vaig llegir amb 26 i em va desesperar aquest llibre, però en el seu moment va ser un llibre revolucionari! Hi havia moltes dones que volien ser la Jo, que de totes era la més revolucionària, però jo no volia ser cap! Hi ha coses que es gaudeixen de petit, i sento que algunes d’aquestes coses les he perdut una mica.

Les col·laboracions als mitjans (Jot Down, El Periódico) són exercici mental per escriure o ho fas perquè et surtin els números?

Bàsicament perquè em surtin els números. Hi ha moments que ho faig perquè m’agrada, i moments que penso que sort que em paguen. Escriure a Jot Down és un plaer perquè és amb l’extensió que jo vulgui i el tema que jo vulgui, a més sense tenir res a veure amb l’actualitat. Després, fer columnes és molt divertit, pots opinar i tens espai reduït. Si pogués col·laborar amb tres Jot Downs i fer una columna a la setmana, ho faria. M’agradaria que m’ho proposessin. De Jot Down i El Periódico no puc viure, i ara faig classes d’escriptura creativa a la Laie. Són dues hores a la setmana però em quedo amb un percentatge ridícul, tinc 15 alumnes i pocs diners. Crec que no arribo als 400 euros, i és una feinada, potser de poques hores però només m’emporto un 38%,  jo hi vaig, m’invento els exercicis, corregeixo... Però vaja, a la literatura igual, em quedo un 10%. Que dius: “ei, hola, sense mi no existeixen els llibres!”. Però passa amb totes les matèries primes, amb la fruita igual, el que més penca és el que menys pasta rasca.

Així que res d’exercici d’escriptura.

No, res d’això. Sóc una escriptora compulsiva, no necessito dates d’entrega ni obligacions. Sense obligació també escriuria. Però clar, és collonut quan et paguen. I si et paguen bé ja és l’hòstia.

Per acabar, et demano que escullis una paraula.

Buguenvíl·lia. És una planta. La portada de Mare i filla. És aquesta flor enfiladissa, jo vull que les que tinc aquí al pati em floreixin i trepin per la paret. La vaig demanar pel meu aniversari quan vaig començar a viure aquí i la vaig posar al llibre. Vaig veure com s’escrivia gràcies al Gran Dictat de l’Òscar Dalmau! És molt difícil d’escriure, vaig flipar i em vaig preguntar si algun cop seria capaç d’escriure-la bé a la primera.

 

Text: Oriol Soler

Fotografies: Albert Gomis