Benvinguts al país dels verbívors

Benvinguts al país dels verbívors, una terra jocunda sense llei d’estrangeria. És verbívor tothom qui beu verbs i els fa ballar. L’única condició és no tenir por de jugar ni de jugar-se-la. Aquest portal ha passat per diverses fases des de la seva creació l’any 1999. L’última, de 2014 a 2017, ha estat un espai obert a professionals de tots els àmbits, setmanalment entrevistats amb el joc de rerefons. Podreu trobar totes les entrevistes aquí sota.

Abans, havia estat un fòrum interactiu amb propostes de jocs en català, castellà i italià, fins que les xarxes socials van aportar una via més directa per acollir la comunitat verbívora, que ara rep un estímul diari des de la pàgina www.facebook.com/verbaliajocs Com més hi intervingueu, més possibilitats de guanyar premis tindreu. El nostre principal interès és il•lustrar amb exemples que el fet de jugar és una experiència cultural de primera magnitud.

El país de Verbàlia l’impulsa Màrius Serra, autor dels llibres Verbàlia (2000), verbalia.com (2002) i Verbàlia 2.0 (2010) i coautor amb Oriol Comas dels jocs Verbàlia (Devir, 2010), El joc de l’enigmàrius (Devir, 2013) i els 4 jocs portàtils de la D.O. Verbàlia (2015). Des de març de 2018, Oriol Comas i Coma és, també, un personatge literari de novel•la negra, l’expert en jocs homònim que resol una trama criminal a La novel•la de Sant Jordi, de Màrius Serra (Amsterdam, 2018)


Jesús Lladó: "Em fascina la inutilitat dels palíndroms"

Català a l’atac. Dábale arroz a la zorra el abad. Són palíndroms, unitats de la llengua que es poden llegir de dreta a esquerra i d’esquerra a dreta, i que ocupen un espai important a la vida de Jesús Lladó (Barcelona, 1955). És professor de violí i director d’orquestra, però la seva gran passió són els palíndroms, les frases i paraules capicues que combinen el llenguatge i la simetria. El Jesús edita des del 2003 la revista Semagames, una publicació trimestral dedicada exclusivament als palíndroms, i és el copresident (amb Pere Ruiz) del Club Palindròmista Internacional, que agrupa unes 50 persones de tots els continents. El Jesús barreja passió i academicisme quan parla dels palíndroms, n’ha creat uns  9.000, és conscient que és una afició d’una minoria i li està bé que sigui així. La il·lusió que desprèn quan parla d’aquest univers desconegut per a la majoria no és victimista ni renega de les masses, sinó que defensa amb convicció la inutilitat dels palíndroms, de la qual es declara fascinat.

Comencem posant-nos en la ment d’un públic no iniciat en palíndroms. Quan fa que existeix el fenomen palindromista?

Pel que se sap, ve de l’època dels grecs, els primers exemplars provenen de la Grècia Clàssica. Els primers palíndroms s’atribueixen a un tal Sotades de Maronea, que era un poeta dels temps del rei Ptolemeu II Filadelf, i ens situem aproximadament al segle III aC. La llegenda diu que Sotades feia servir els versos i els palíndroms per fer crítica vers el rei. El rei, quan se’n va assabentar, el va fer empresonar i el va liquidar, suposadament el va posar dins un cofre de plom i el va tirar al mar Egeu. Aquesta va ser la mort del primer palindromista que es coneix. No obstant hi ha veus discordants, jo conec un especialista en clàssiques que considera que el que feia Sotades eren anagrames i no palíndroms, i suggereix que l’origen dels palíndroms com a tal és llatí. Existeixen discordances.

El palíndrom neix de fer crítica a partir de l’enigma? És la gran raó de ser dels palíndroms?

Sembla ser que sí, s’usava molt per missatge ocult i crític, tot i que era un recurs retòric més. Després al llarg de la història la majoria de palíndroms estan relacionats amb el món de la religió. No és ben bé fins al segle XX que els palíndroms exploten. Al llarg de la història hi ha exemplars, però mai tant com del segle XX en endavant.

Quins són els grans referents del palíndrom?

És un tema que donaria per molt, però va ser Julio Cortázar qui en un dels seus contes de Bestiario va introduir alguns palíndroms. Això surt a la llum i es converteix en clàssic. Després va haver-hi un escriptor molt especial, de culte, que es deia Juan Filloy i va néixer a final del segle XIX, va viure tot el XX i va morir a principis del segle XXI, se’l coneix com l’escriptor dels tres segles. Era un escriptor molt al marge de la literatura més convencional, es dedicava a la judicatura i era un gran aficionat als palíndroms. Va escriure un tractat de palíndroms que es diu Karcino, que amb el temps ha esdevingut un llibre de culte, tot i que inicialment va tenir una tirada molt petita que es va editar a Río Cuarto, a la seva ciutat natal. Filloy és considerat un pioner de la palindromia en castellà.

I aquí a Catalunya?

Aquí el fenomen explota l’any 1987 amb Josep Maria Albaigès, un intel·lectual i enginyer molt aficionat a la ludolingüística. Ell va crear un club d’aficionat als palíndroms, coneixia gent d’arreu del món i va crear el CPI, el Club Palindrómico Internacional. Va començar sent un grup de deu persones, però de seguida es va apuntar al carro en Ramon Giné, que fins el 2003 va editar la revista Semagames.

Com vas començar tu?

Em vaig iniciar amb un article del Màrius Serra a l’Avui, l’any 1988. Allà conec el món dels palíndroms, que m’era absolutament desconegut. A mi l’article em va despertar quelcom que devia tenir latent a dintre. De petit m’agradaven els jocs de mots, però no d’aquesta manera. Vaig escriure una carta al Màrius (jo no el coneixia de res) i ell em va contestar molt amablement, i em va fer conèixer el CPI, i em va posar en contacte amb ells. Tot per carta, aleshores no hi havia mòbils, ni Internet ni res! Vaig començar a buscar tractats, enciclopèdies i a crear els meus primers palíndroms.

Entenc que els palíndroms són recopilació i creació. Un palíndrom es crea per inspiració o per treball?

Per treball. A veure, és un tema polèmic dins el món dels palíndroms: es fan o es descobreixen? Es descobreixen de la mateixa manera que un poeta descobreix les paraules per fer un poema, o que un narrador troba les paraules per construir un escenari. De fet la llengua ja existeix, tot es troba. Però molta gent defensa que un palíndrom no es crea, sinó que es troba. Al CPI de tant en tant fem debats sobre temes com aquests, i es va arribar a la conclusió que a partir de tres o quatre paraules un palíndrom és una creació, perquè requereix una elaboració. Així que es considera una creació, jo sóc més proper a aquest corrent. Penso que definitivament es pot dir que un palíndrom es crea, i no es troba.

Recordes el primer palíndrom que vas crear?

En absolut. Seria fantàstic, però no ho sé. Et puc dir algun dels primers, que és “Cita-la a l’àtic”. Però és un palíndrom habitual per a tots els palindromistes catalans. Hi ha temes bastant recurrents. Les paraules bifronts són claus: el palíndrom és aquella unitat (paraula o frase) que es pot llegir en els dos sentits de la lectura i significa el mateix, i una paraula bifront té dos fronts, llegida d’esquerra a dreta vol dir una cosa i de dreta a esquerra una altra. Roma-amor, cita-àtic, boda-adob. Això és el naixement de moltes frases, els bifronts tenen molta relació amb els palíndroms.

Hi ha llengües que per la seva pròpia naturalesa donin més facilitats per fer palíndroms?

No. Potser visualment el català pot ser més complicat, perquè té guionets, apòstrofs i demés, però finalment no. Hi ha qui diu que totes les llengües són proclius a la palindromia, em costa pronunciar-me en aquest sentit. També hi ha qui diu que els monosíl·labs del català afavoreixen la palindromia, els pronoms febles igual i defensen que això esdevé un avantatge, però crec que és força relatiu aquest tema.

Tu et defenses bé en català i castellà?

En el meu cas és majoritàriament en català. Jo tinc prop de 9.000 frases palindròmiques que he anat creant al llarg dels anys. No és cap meta que m’hagi proposat, vaig fent i un dia comptes i dius: ostres! Però vaja, principalment em dedico a fer palíndroms en català, és la meva llengua habitual i ho ha sigut sempre.

Parlem de la palindromia musical. Existeix la palindromia al món de la música, va més enllà del llenguatge?

I tant! El palíndrom no és res més que el fenomen de la simetria. La simetria com a tal forma part de la natura. Un físic et podria explicar els fenòmens físics en relació a la simetria, com l’Albaigès, que tenia tesis sobre la relació de la simetria amb la naturalesa. Sembla ser que l’ésser humà té fascinació per la simetria, les estructures de la naturalesa i les construccions de l’home estan impregnades de simetria, per la sensació d’equilibri que creen. Les estructures simètriques són fortes, i per l’home tenen un valor d’equilibri i tranquil·litat, i tot allò asimètric crea sensació d’inestabilitat. Partint d’aquesta idea, és normal que a tots els àmbits hi hagi gent impressionada per la simetria.

Quins és aquesta gent en l’àmbit musical?

El primer exemple que es coneix és un compositor francès de l’edat mitjana, Guillaume de Machaut, que va escriure un rondó reversible. Si en paraules podem llegir d’esquerra a dreta, un palíndrom musical es pot llegir de dalt a baix i de baix a dalt, perquè l’escriptura musical és vertical. Jo, pel fet de ser músic, m’hi vaig trobar i els he anat recopilant. Hi ha grans noms: Mozart, Schönberg, Stravinsky. Al segle XX s’utilitza molt la retrogradació, fragments musicals reversibles. La retrogradació és un mecanisme que s’utilitza molt a partir de la creació del dodecatonisme, de trencar amb la tonalitat. Neix a principis del segle XX a l’Escola de Viena, i és un sistema musical revolucionari. El sistema permet escriure fragments musicals reversibles. Total, que jo vaig anar recopilant exemplars d’aquests fins que un dia vaig creure que es podia publicar en un llibre. Jo coneixia un editor mexicà, Carlos López, que forma part de l’única editorial (Editorial Praxis) del món que té una secció de palíndroms. Ens va publicar el Sé verla al revés, i jo li vaig oferir publicar un llibre de palíndroms musicals i ho va acceptar. L’edició no va ser molt reeixida i em vaig proposar reeditar-lo en català. Pensava que no trobaria editor però el vaig trobar i podrem publicar aquest llibre en català.

Un editor d’aquest tipus de llibre ha d’estar molt especialitzat en la matèria.

Sí, és una editorial especialitzada en música. Jo vaig ser company d’estudis de l’editora fa molts anys. Va ser divertit, perquè ella em va dir: això està molt bé, però qui s’ho llegirà?

Això t’anava a preguntar jo.

En aquest cas li vaig dir molt sincerament que gairebé ningú. Però és un llibre únic, al món no hi ha cap llibre editat exclusivament per reunir palíndroms musicals. A més a més, tenim una guia d’audició, i el lector que hi estigui interessat els podrà escoltar, és un valor afegit.

La resta de llibres sobre palíndroms, i la revista Semagames, a quin públic s’adrecen?

És molt minoritari, és una cosa que queda entre nosaltres. El Sé verla al revés, d’una tirada de 1.000 llibres se’n van vendre uns 200. És molt minoritari, però la gent que li agrada s’hi apassiona. No és un tema molt divulgat ni molt popular.

Això és una frustració per a tu?

No! No ens frustra, sí que ho intentem divulgar però tampoc pretenem que sigui una cosa de masses, és una afició per a lletraferits. Per a algunes persones és un entreteniment, però per a alguns de nosaltres és una autèntica afició. Per a mi no és com fer un crucigrama per matar el tedi, és una passió fins al punt que edito la revista, estic en contacte amb palidromistes d’arreu del món, faig seguiment de tot el que es publica, porto dos blogs sobre palíndroms... Clar, això va més enllà de l’entreteniment, forma part de la meva vida. Més enllà de la família i la meva professió, aquesta és una tercera pota que ocupa molt d’espai dins la meva vida. Al llarg dels anys he anat acumulant llibres, Internet m’ha facilitat la vida i ara tinc una biblioteca sobre llibres de palíndroms.

Has dit algun cop que et declares fascinat per la inutilitat dels palíndroms. Com és que una cosa que consideres inútil ocupa un espai tan important a la teva vida?

És contradictori en relació a la vida actual, on representa que tots hem de ser molt productius i aportar coses a la societat. Els palíndroms trenquen amb això totalment, no tenen utilitat més enllà del propi plaer que es pot viure exercitant això. Aquesta inutilitat em fascina. Dins el segle XX l’Albaigès, que era un apassionat dels mots, estava encuriosit pel món de la patafísica, un moviment francès molt proper als surrealistes. L’Albaigès va crear la Facultat de Ciències Inútils.

Facultat de Ciències Inútils?

Ell era membre de Mensa, una associació internacional de persones amb un alt nivell intel·lectual que s’associa per ajudar-se i aportar coses. Dins aquest àmbit van crear la Facultat de Ciències inútils, com per exemple la ciència de la corbatologia, dedicada al món de les corbates. O altres coses absolutament inútils, com els rellotges lunars. Hi ha gent que gaudeix inventant-se teories sobre temes així. O estudis sobre els culs. No recordo el nom exacte, era un nom científic provinent del grec. També va treballar la vessant de la literatura que no té voluntat narrativa, sinó que és especulativa. I aquí dins hi havia la palindromologia. Quan vaig conèixer això em va apassionar molt, i a mi sempre m’ha fascinat això. Hi ha qui es decanta molt per la part artística del palíndrom i s’apropa a la poesia, a mi m’agrada més l’aspecte narratiu, els aforismes, les frases, les sentències. M’agrada, i em sembla trencador, que el palíndrom sigui inútil, anem a fer coses inútils! Ens estan matxacant amb que hem de ser útils i productius a la vida, doncs no.

Tornem al missatge protesta dels primers palíndroms del segle II aC.

Exacte. Jo no vaig contra res, però agafo aquest aspecte que m’ofereixen els mots, el desenvolupo i m’hi identifico. Al Club som uns 50 socis, som gent de la Península, Europa i Llatinoamèrica. Cada any fem una trobada internacional a un país diferent. Hem fet encontres a París (2012), aquí a Barcelona, al País Basc...

De què es parla en aquestes reunions?

Es fan ponències i recitals, el que ha escrit alguna cosa l’exposa aquell dia. Hi ha un recital on qui vol llegeix la seva última producció, es projecta en pantalla... Hi ha qui fa muntatges visuals, hi ha qui fa muntatges teatrals escenificats en palíndroms... Són encontres que estan molt bé. Quan vam estar a París ens van cedir un espai de la Universitat de Sorbonne, on hi havia un filòleg que era d’origen català. Allò va ser molt sonat, el rector de la universitat va fer la recepció i el discurs inaugural.

En aquest microunivers que es crea a partir dels palíndroms, existeixen grans palíndroms?

Sí, jo he portat apunts i tot perquè la meva memòria no és massa bona. [En Jesús treu una carpeta amb folis que m’acabarà donant al final de l’entrevista, on porta apuntats palíndroms en català, castellà, llatí i un resum històric.] Cada llengua té els seus clàssics. En català és: “Senen té sis nens i set nenes”. Després, el famós “català a l’atac”. Es va començar a divulgar amb algun article del Màrius Serra, i han sortit moltes variants. “A l’atac amo idioma català”. “Costum català: obert et rebo, a l’atac mut sóc”. O també un altre: “ataca l’estat o, votat, se l’acata. A l’atac!”. El castellà també existeixen clàssics, com el “Dábale Arroz a la zorra el abad”. Cada llengua té els seus clàssic i emblemàtics que surten a les enciclopèdies.

En tens alguns teus dels que et sentis especialment orgullós?

N’hi a alguns que sí, com el “cerco naps? Ospa, no crec!”. N’hi ha de molts temes, com el “Arriba la San Miguel. O voleu gimnàs? A la birra”. Són palíndroms en català però que incorporen paraules que formen part del llenguatge col·loquial. Després hi ha molts tipus de palíndroms, hi ha els lletra a lletra i els sil·làbics, que són reversibles per síl·laba. Els sil·làbics són macos també, per exemple “Vital és. Més guany, més estalvi”. O “La pela és la pela”. O “Jo? Bar és gran esbarjo”. Ens podríem estar aquí tota la tarda, és un tema que dóna molt de si.

Per acabar, et demano que escullis una paraula.

Seré molt obvi... Palíndrom. Hi ha moltes paraules que m’agraden fonèticament, però tampoc em vull posar cursi... Fonèticament és curiosa, perquè sona com melindro, i fa gràcia, molta gent quan sent la paraula per primer cop es pensa que em dedico a fer melindros a la pastisseria. És una paraula que ve del grec, de palin i dromos, que vol dir tornar a la cursa. Tornar a córrer, o córrer enrere. El sufix dromos està a velòdrom, canòdrom, aeròdrom... I és d’origen grec. 

Text: Oriol Soler

Fotografies: Alexandra Fernàndez

Tornar