Llibres que parlen sobre llibres i literatura que escriu sobre literatura. És gran part de la vida de Jesús Marchamalo (Madrid, 1960), periodista cultural de dilatada trajectòria a TVE i RNE. Ha escrit llibres desgranant petits paratges de les biografies dels grans autors de la literatura universal, però també sobre la naturalesa del llenguatge o sobre biblioteques. Parlem amb ell just abans de la presentació a Barcelona del seu darrer llibre Kafka con sombrero a la llibreria Taifa del barri de Gràcia, en un ambient immillorable per als amants dels llibres. Les seves paraules estan plenes de transcendència, tant que de vegades sembla que formin part d’un món aliè que no es pot tocar.
Què pot trobar de nou al teu llibre algú que ja conegui la vida de Kafka?
Seria massa pretensiós per part meva creure que a un llibre 36 pàgines algú que conegui a fons la vida de Kafka pugui trobar coses noves. Sí que trobarà una manera diferent d’apropar-se a l’escriptor que m’ha sorprès a mi mateix. Mostra un Kafka que no ens imaginem, no sé per què però tots tenim la idea d’un Kafka alt, decimonònic, sempre vestit de negre i caminant pels carrers de Praga amb un bastó. Malgrat aquesta imatge, Kafka era un home modern, contemporani, un senyor que feia gimnàstica, que era vegetarià, feia esport, conduïa una moto... Vull dir que hi ha una estranya modernitat inesperada en aquest personatge, que és el que a mi m’ha cridat més l’atenció llegint-ho i m’ha servit per escriure aquest llibre.
Has retratat diversos autors de la literatura universal. Què has après d’ells, què t’ha mogut a fer-ho?
L’altre dia em van preguntar el perquè, que segurament és el més complicat de tot. La veritat és que mai no m’ho havia plantejat, i em sembla que primer de tot hi ha part d’argumentari solidari. Gran part de les vides dels escriptors que ens han enlluernat està teixida per la tragèdia, moltes d’aquestes vides són absolutament tràgiques. La de Kafka, per exemple, t’atrau solidàriament. D’altra banda, si et sóc sincer, crec que aquesta obsessió amb els escriptors té a veure amb la recerca d’aquest tret essencial que els converteix en genis i veure si jo el tinc també. El que persegueixes és buscar què tenen aquests escriptors que et commouen i que són fonamentals a la teva vida, aquesta característica que es repeteix, aquesta cosa que jo segurament no tinc però que vull descobrir igualment.
Veure què els fa diferents a la resta del món.
Exactament. I veure si, d’alguna manera remota, jo també ho tinc.
I ja has trobat aquesta característica?
Vaig descobrint coses, que és fonamental. És curiós, de vegades trobes gent molt mediocre amb obres enlluernadores i també gent enlluernadora amb obres enlluernadores. Penses en Tolstoi i dius: com pot ser què d’un tio així surti Ana Karenina? Jo crec que aquesta és la pregunta que intentem respondre apropant-nos a les biografies dels escriptors. On està el gen? Què tenen aquest senyors per explicar-nos? Amb qui comuniquen per ser capaços d’escriure obres absolutament immortals que ens ensenyen gran part del món que ens envolta?
Apropar-te a aquests escriptors t’ha fet mitificar-los o fer-los baixar a la Terra?
La veritat és que són molt mitòman i no em costa gaire crear-me mites, però és que hi ha part de mitologia en aquests escriptors, tant si els retrato jo com si no. Són gent especial, gent capaç d’ensenyar-nos a veure el món, que és molt complicat. Crec que hi ha coses que he llegit que han estat tan intenses per a mi com la pròpia vida, i ho dic molt seriosament. Jo m’he emocionat, he après i he plorat amb els llibres. Que algú sigui capaç de crear una ficció que pot alterar la pròpia vida em sembla realment notable.
Als teus retrats els detalls tenen gran importància. Com es calibra el valor o la insignificança d’un detall? De vegades es corre el risc de magnificar gestos o anècdotes que construeixen un relat idoni però fictici.
El detall és important, la clau sempre està als detalls. Jo me’n recordo sempre, d’aquella frase de Vittorio de Sica que segur que coneixeràs: quan estaven rodant una de les seves pel·lícules va dir que posessin roba interior a les còmodes. Li van dir: però per què, si ningú no obre mai les còmodes! I ell va dir: d’alguna manera es notarà. Els detalls són els que construeixen les històries, el que dóna credibilitat al que expliques i també el que dóna profunditat als retrats. Jo crec que la clau està als detalls. I sempre veus intuïtivament la importància dels detalls, coses que no poden ser casuals com una manera d’escriure o de sortir al carrer. És una cosa que m’agrada, posar atenció a les maneres de treballar d’escriure, de viure, saber les seves manies... Jo crec que allà està la clau, una altra cosa és que aconsegueixis desxifrar-los o no, però allà hi ha el centelleig que ajuda a explicar el personatge.
Al final què té més misteri, el personatge o la obra que escriu?
Hi ha mols escriptors, i tots molt diferents entre ells. Alguns són una projecció de la seva pròpia obra, com Ramón Gómez de la Serna, que és un home absolutament esbojarrat amb una obra absolutament esbojarrada, que va aconseguir crear una obra d’ell mateix. La manera de viure que tenia, en una casa on enganxava retalls de diaris, plena d’animals dissecats i pipes... Em sembla que tot això formava part de la seva obra, hi ha molts escriptors que no se sap on acaba la seva vida i con comença la seva obra. Penso en Proust, que era un home amb una vida extraordinàriament coherent amb la seva obra. Tenia un món propi d’elements minúsculs, elegant, amb les finestres tancades, sempre de nit... És molt difícil distingir el final de l’obra i el començament del personatge. Hi ha personatges amb vides que enriqueixen la seva obra, i personatges amb una biografia que fa ombrívola la seva obra. Per dir-ho d’una altra manera: hi ha escriptors més petits que la seva obra i escriptors més grans que la seva obra.
És difícil de digerir.
Sí, però crec que és així. Kafka, per exemple, crec que és un personatge amb una obra que està per sobre de la seva pròpia vida. Potser Truman Capote també va tenir una vida menys interessant que la seva obra. Però per exemple em costa molt posar el límit amb Scott Fitzgerald. No crec que es pugui explicar la seva obra sense saber com vivia.
I algun exemple en el que el personatge sigui millor que la seva obra?
M’ho hauria de pensar. Hi ha molts tios amb una vida interessant. La trilogia de Nova York de Paul Auster té molta part autobiogràfica, i t’adones que la seva pròpia vida és tan interessant com tot el que explica.
M’interessa el teu apropament a les biblioteques. D’on surt el culte a l’objecte?
Jo no sóc bibliòfil. Quan parlo de bibliòfils penso en algú que no té res a veure amb mi, penso en un senyor amb americana i corbata que tracta els llibres amb molta cura. Jo cada vegada cuido més els llibres, però m’agrada treure’ls de casa, doblegar les pàgines i portar-los a sobre. Sempre m’ha agradat el món del llibre, i vaig arribar-hi a partir de la lectura. M’agrada tota aquesta part inexplicable del llibre: enquadernacions, tipografies, paper... M’agrada veure com una prestatgeria de casa teva reflecteix un moment de la teva vida, una sèrie de gustos, autors i textos importants. Crec que, com diu Marguerite Yourcenar, la millor manera de conèixer algú és veient els llibres que llegeix. Jo sóc molt xafarder, des de fa anys m’apropo als llibres de les cases i crec que són el mapa del tresor. Crec que l’amenaça de la tecnologia ens ha fet prendre consciència del valor del llibre, d’aquestes qualitats en les que no ens havíem fixat. A mi m’interessa el llibre com a objecte i m’encanta trobar llibres ben editats.
Comentaves que la tecnologia pot ser una amenaça per al llibre, ho és també per a la literatura?
Jo no sóc gens talibà de la tecnologia ni dels llibres, de fet porto una càmera, un telèfon mòbil, una tauleta... tinc blog, estic a Twitter i a Facebook. Tot és compaginable, aquestes etiquetes que ens exigeixen... Pregunten: ets un modern o un antic? Doncs no ho sé, depèn de per què. Crec que la tecnologia pot conviure perfectament amb el llibre, però sí que és veritat que ens volen vendre que la tecnologia amenaça al llibre tal i com diuen alguns gurus del paper. La tecnologia és una eina, tot depèn de per què la vulguem utilitzar. Jo sé escriure amb estilogràfica i tinc un ordinador a casa. Fa temps Patricio Pron em va dir una cosa molt interessant: que la New York Times havia fet molt mal a la literatura. Es veu que tenia una teoria sobre com ajuden els processadors de text a l’escriptor i li faciliten una manera determinada d’escriure. No sé si és veritat que la tecnologia obliga a un tipus de literatura, però en Pron em va deixar molt inquiet amb aquesta teoria. [riu]
Tornant al llibre-objecte, fa uns dies el llibreter Guillem Terribas ens deia que a Espanya llegir és un luxe, i que per aquest motiu el llibre de butxaca no té tant èxit com a la resta d’Europa. De fet, va dir que hi haurà lectors el dia que la gent llegís els llibres i després els llencés. Què n’opines?
Hi ha una anècdota preciosa de Julio Cortázar que a mi sempre m’han retret explicar-la. Cortázar és un personatge enlluernador amb una vida tan suggestiva com la seva pròpia obra (tornant a la pregunta d’abans). Durant un temps ell va viatjar per Itàlia en tren. Explicava que comprava llibres als quioscos de les estacions, i per no carregar amb aquest pes addicional utilitzava el següent sistema: llegia una pàgina, l’arrancava i li donava a la seva dona Aurora. Ella llegia el text un minut i mig després que ell i quan acabava llançava les pàgines per la finestreta del tren. I em sembla una imatge prodigiosa, la del llibre desfullat que permet seguir el viatge en tren dels Cortázar per Itàlia. Un cop vaig coincidir amb l’Aurora, li vaig preguntar si era veritat i em va somriure còmplice abans de dir-me que sí.
Doncs ja està, si ho fa Cortázar...
No sé si per ser lector s’han de maltractar els llibres, però sí que s’ha d’establir una relació personal amb l’objecte. Hi ha gent que ratlla amb retolador alguns paràgrafs però després no vol doblegar la tapa. Hi ha moltes maneres capritxoses i arbitràries d’apropar-se a un llibre.
M’agradaria parlar sobre el teu llibre Tienda de palabras. Tu has furgat dins les bambalines de la llengua. D’on surt l’interès per la naturalesa del llenguatge?
Són coses que t’interessen, el llenguatge és una manera preciosa de descriure el món. Hi ha una frase molt maca de Víctor García de la Concha que diu que igual que tots els animals parlen entre ells (els dofins, les abelles), la paraula és un privilegi exclusiu del gènere humà. Tot allò al que podem aspirar està construït amb paraules. Tot són paraules, aquesta llibreria està feta de paraules, així que posseir les paraules ens permet matisar el món que ens envolta. Durant anys vaig col·leccionar jocs de paraules, trucs, entrebancs i jocs. Els nens aprenen a parlat ensopegant amb les paraules.
Aquesta manera d’apropar-te al llenguatge deriva d’una actitud juganera?
Sí, per exemple el món dels palíndroms és un dels més fascinants que he descobert mai. La primera vegada que descobreixes un palíndrom veus que hi ha un món paral·lel. Ostres! La veritat és que em va fer molta gràcia ficar-me dins aquest merder amb gent que feia una revista de palíndroms trimestral i que tenia l’amabilitat d’enviar-me-la. Hi ha una manera molt venerativa d’apropar-se a la llengua, i crec que sempre és bo saltar-se les normes, jugar, divertir-se. Desdramatitzar i fer humor és una finestra extraordinària per abocar-se al món, i per descomptat les paraules també ho són.
Què recordes de l’aventura del programa ¡Al habla! ?
Va ser un experiment meravellós, cada matí ens aixecàvem pensant que algú ens fotria fora. Mai m’he divertit tant treballant, era un programa molt divertit, l’equip era encantador, va ser una delícia. Vam durar 9 anys, i que una televisió pública mantingués durant tant de temps un programa sobre paraules va ser un gran mèrit. Crec que és molt important que hi hagi programes sobre llengua, la gent es va adonar que és important parlar bé i escriure bé- crec que és necessari un programa sobre llenguatge a la televisió. Igual que n’hi ha de futbol, doncs un de llengua.
Per acabar, et demano que escullis una paraula.
T’explicaré una petita història. L’altre dia se’m va acudir una idea per fer un conte infantil. Una nena petita es trobava una paraula mentre caminava pel carrer. Li portava al porter, que no sabia de qui era, però li deia que anés a la merceria. La senyora de la merceria li deia que no, que tampoc era seva, però li ensenyava les paraules que sí que tenia: hilatura, fil tiré, hilván [filatura, fil tirat, embasta]... Però li deia que anés a la costurera a veure si era seva. La nena recorria totes les botigues del barri i aprenia el seu llenguatge: el taller de cotxes, els ferreters... I es guardava la paraula fins que arriba el poeta i li diu que la paraula és seva, i li demana que li torni perquè és la paraula que li falta al seu poema. I efectivament, encaixa. Quan em preguntava quina paraula podria ser, em va sortir andarivel. És una paraula preciosa. El significat no tant, però tampoc cal que sapiguem el que és.
Text: Oriol Soler
Fotografies: Marc Saludes