El Joan Aldavert (Barcelona, 1998) ja havia publicat dos llibres amb 18 anys. Des dels 16 anys ha participat als cursos d’escriptura de l’Ateneu Barcelonès i des de sempre ha volgut ser escriptor. Quedem amb ell a la Plaça Eivissa d’Horta, i finalment seiem a una terrassa de la Plaça Bacardí. Parla com un adult, vesteix una camisa d’adult i exposa la seva feina com ho faria un adult. Ara té 19 anys. Ha publicat Hereus del demà, un llibre que parteix del seu Treball de Recerca de Batxillerat i que recull històries de la guerra civil a partir d’entrevistes a l’última generació que va viure el conflicte. La versió en català l’ha editat a Alda Narrativa, l’editorial que ha creat amb el seu pare i el seu germà. “Som una família emprenedora”, diu rient.

En quin moment veus que el que estàs fent va més enllà d’un Treball de Recerca i pot ser un llibre?

Suposo que a mig treball de recerca ja m’ho estava plantejant, potser de manera inconscient. La idea va anar prenent forma. Jo escric des de petit, ja havia publicat un llibre i porto escrivint molt de temps. Per a mi era una excusa per posar-me a escriure, per primer cop, històries verídiques. M’explicaven històries i jo ho portava a la ficció, i ho vaig veure com un repte. A més a més, m’agraden molt els relats curts, i a l’escola d’escriptura de l’Ateneu Barcelonès (on vaig des de fa tres anys) estàvem fent un curs de narrativa. Allà vam fer uns exercicis on calia aplicar diverses tècniques narratives, posar-les en pràctica. Jo vaig dir a principi de curs que faria relats de la guerra civil espanyola utilitzant aquestes tècniques.

Quines tècniques eren?

Moltes, hi ha la tira de recursos que jo, després d’acabar aquell curs, vaig seguir utilitzant. Aplicava aquestes tècniques que em cridaven l’atenció, com el narrador càmera. Al relat Sang i pols, per exemple, faig servir frases molt curtes, amb molts punts, com si fos una ràfega d’una metralleta. O la tècnica del pivot, consistent en, per exemple, centrar-me en el cafè que ens acaben de portar i fer servir aquest cafè per fer un salt en el temps i connectar les dues escenes. També hi ha el monòleg interior, el monòleg intern, on escrius pensaments del personatge. Aquest llibre és per experimentar, i m’ha fet créixer com escriptor perquè m’ha allunyat de la meva zona de confort, cosa que crec que està bé i és important.

Com has escollit els perfils de les persones que surten al llibre? T’hi has trobat de casualitat, les has buscat per algun motiu especial, eren familiars teus...?

Vaig començar amb gent coneguda, evidentment. El primer va ser el meu avi, que em va servir de conillet d’índies perquè jo mai havia entrevistat a ningú, no sóc periodista. Després vaig entrevistar familiars més llunyans que em van portar fins altres persones. Si vas estirant del fil veus que la gent coneix altra gent disposada a parlar sobre aquest tema, i gent que et rep amb els braços estesos. I a banda també hi ha el treball d’investigació d’anar a arxius i residències d’avis a buscar històries que no conec.

I tu expliques les històries de manera verídica o hi ha ficció?

Les històries són ficció, però les entrevistes que vaig estar fent són un punt de partida. Depèn molt de cada relat, jo volia que cada un tingués una singularitat, i l’originalitat no està en el tema, jo busco la originalitat en la forma. En el com. I hi ha ficció en tots els relats, en alguns més i en alguns menys. Hi ha històries que beuen més de la realitat i altres on jo necessitava plasmar més la meva imaginació, estirar el fil de la ficció.

Per què vas escollir la guerra civil? És un tema que et queda dues generacions enrere.

A mi m’agrada molt escriure sobre èpoques històriques que ja han passat, posar-me a la pell d’aquestes persones que ho van viure a través de personatges ficticis, tot i que en aquest cas eren personatges que tenien el seu origen en algú que coneixia. Al principi les històries havien de ser sobre la batalla de l’Ebre, on va lluitar el meu besavi. El meu Treball de Recerca havia de ser un regal per la meva àvia, un homenatge al seu pare, però desgraciadament ella va morir abans que podés fer-lo. Tot i això, el llibre està dedicat a ella. La meva idea era explicar anècdotes familiars que m’han arribat a mi de manera indirecta i també altra gent que va viure la guerra.

Qui edita aquest llibre i decideix que es publica?

El meu primer llibre em va agafar per sorpresa, perquè una editorial es va interessar pel que havia escrit. En aquell moment tenia 16 anys, i en el moment d’escriure aquest segon en tenia 18. I en aquest segon llibre... Mira, la meva família és molt emprenedora i vam pensar en muntar una editorial nosaltres. És aquesta: Alda Narrativa. Som el meu germà, el meu pare i jo. El meu germà escriu llibres tècnics per empreses, jo escric narrativa i la meva mare s’ha apuntat al carro i està escrivint una novel·la. És una empresa familiar però estem publicant altres autors. I ara, a part de ser autor, també sóc editor i això m’ajuda molt a contactar amb altres escriptors i és una cosa que m’ajuda molt i de la que aprenc.

Com gestioneu a casa tenir un negoci familiar els quatre?

El meu germà és un cas a part, escriu llibres tècnics i va per una altra banda. Jo amb el seu llibre he estat el traductor, jo l’he traduït. Amb la meva mare ens compaginem més perquè ella també fa narrativa, però és més principiant que jo. Sempre m’està demanant ajuda, i jo li demano ajuda a ella, que tingui criteri lector. Els dos estem fent el curs de novel·la a l’Ateneu Barcelonès, i ara els dos hem d’entregar la nostra novel·la als nostres professors.

Aleshores, quan acabeu el curs i hagueu de publicar la novel·la, tu editaràs el llibre de la teva mare i ella editarà el teu?

La meva mare no està dins de l’empresa! Ella és suport, però jo dins l’empresa sóc caçatalents – perquè conec molta gent que escriu i estic estudiant estudis literaris. Per tant, sóc un futur crític literari, m’agrada molt llegir i donar la meva opinió – i m’encarrego de corregir i traduir. Després, les parts tècniques de maquetació i tal se n’ocupa el meu germà. Però sí, el llibre de la meva mare l’editaré jo.

I com us va de moment?

Estem satisfets, millor del que esperàvem. És una empresa difícil, perquè les editorials costen, però nosaltres som una empresa petita sense grans ambicions i ens està anant molt bé, perquè ja hem publicat altres autors. Fins i tot ens han fet un booktriler, de manera gratuïta, una persona que es dedica a fer curtmetratges i ha guanyat molts premis amb el seu últim treball.

Som una generació que s’associa amb la immediatesa, les tecnologies, se’ns critica que no llegim, que només tenim l’ego de les xarxes... Què tens a dir a totes aquestes persones? Per què creus que a tu se’t desperta l’interès per la literatura?

Jo conec molta gent de la meva edat que també escriu. No ho fa professionalment, ho fa com a hobby, i no busca aquest objectiu ni aquesta aspiració a la vida. Però tot i així escriuen, i jo els conec pels cursos que hem fet a l’Ateneu. Però és veritat que se’ns veu desmotivats, tothom generalitza que com a joves ens interessen altres coses, com per exemple la immediatesa. Però molta gent escriu, no hi ha una incultura ni un desinterès, però molts manuscrits es guarden al calaix.

Per què es guarden al calaix? O per què tu no els has deixat guardats al calaix?

Jo els tenia guardats al calaix. El primer llibre eren relats anteriors que mai havien pensat en publicar, però m’ho van proposar i endavant. Des de petit he volgut ser escriptor, tothom volia ser astronauta o bomber, i jo deia escriptor. Va lligat a mi, a la meva personalitat.

La gent del teu entorn i la teva edat ho veu com una cosa marciana que un amic seu publiqui llibres, editi i tingui una empresa amb 19 anys? Suposo que la majoria estan estudiant i tenint les primeres feines.

Conec gent molt diversa. Em ve des de petit això, qui no em conegui es pot sorprendre, però qui em coneix ho troba molt normal, i té curiositat perquè veuen que faig presentacions, surto a la televisió, i ho valoren. Els meus amics de la infància ja saben que publico llibres i és un “ah, ja n’has tret un altre?”. Però vaja, jo també estic estudiant ara i vaig la universitat. Tothom m’ha respost bé, els més joves i els més grans. Tothom valora l’interès d’algú jove per escriure i més encara que valori el passat. Recullo els últims testimonis de la guerra, per això aquest últim projecte m’ha agradat tant. He entrevistat, he fet una tasca periodística que no havia fet abans. Conec molta gent que escriu, però estan ocupats amb la universitat i altres projectes. Hi ha molta gent de la meva edat que escriu, i tenim una relació molt bona entre nosaltres.

Amb aquest llibre publicat, quins temes són els que ara t’interessen i t’agradaria convertir en història?

Jo sempre tinc ganes d’explicar alguna cosa. Ara m’estic dedicant tan com puc – no al 100% perquè aquests dies amb les manifestacions és complicat – a una novel·la, la meva primera novel·la que vull fer bé i com toca. I és una altra vegada sobre la guerra civil. Vaig donar la idea fa anys i em van dir que era bona, que l’havia d’escriure. Els lectors no miren tant la història i la forma sinó que miren el context històric. I això està molt bé, però per mi el context històric és una excusa per poder crear. I m’agraden molt els relats curts amb ficció, però com que he de fer la novel·la vaig apartant això.

En cap moment se’t fa gran aquesta situació?

Jo la visc, crec, amb massa naturalitat. No hi penso gaire, de vegades puc estar mesos sense escriure i tancar-me una setmana i no parar. És més que una necessitat, és plasmar la meva creativitat en el paper. Si no es publica no passa res, jo escric per mi mateix i per aquells que em vulguin escoltar.

Amb tantes hores d’escriptura, et queda temps per llegir?

Sí clar, jo he de llegir per obligació per la carrera! A part, també hi ha llibres d’interès propi que vaig llegint per la meva banda.

Per acabar, et demano que escullis una paraula.

Motivació. És la que em surt primer. O perseverança. Escric des de ben petit, i sempre he treballat en això, en aquest ideal, perquè sigui realitat. Avui dia ja és real. No et puc dir quan fa que estic escrivint, però tinc records d’escriure quan encara no sabia escriure. No me n’havien ensenyat, però agafava una llibreta i un llapis i gargotejava ratlles al paper mentre deia en veu alta històries que m’inventava. Després ho intentava llegir i no ho entenia, i els hi portava als meus pares i tampoc no ho entenien. És aquesta frustració de l’escriptor, de voler que les teves idees no quedin en l’oblit, que puguin ser llegides per altra gent. La motivació i la perseverança per aconseguir més lectors i que es valori la teva feina.

 

Text: Oriol Soler

Fotografies: Albert Gomis