Joan Pera: "Si no puc fer una interpretació com un joc, no m'interessa tant"

És difícil saber si Joan Pera (Mataró, 1948) disfressa la seva personalitat despistada per dir algunes veritats que resten amagades a ulls de la majoria o si simplement és un home despistat. L’entrevistem una hora més tard del que havíem pactat perquè ha confós l’horari de la nostra entrevista amb la que tenia amb Ràdio Estel, ha intercanviat les hores i ha acabat arribant tard a totes dues. La primera cara de TV3, l’estranya parella de Paco Morán o el doblador d Woody Allen i Mr Bean ens parla del joc teatral, i ens explica com de rebuscada pot ser la interpretació. Abans de començar a gravar ja m’explica coses de crucigrames, que sempre resol en un escenari molt especial...

...els vaig deduint, poc a poc, a base de les paraules que vaig trobant.

O sigui que fas crucigrames cada dia?

Sí, sempre. Ja fa molts anys. [Assenyala la gravadora. ‘Ah, que ja va això? D’acord’] Fa 30 anys ja feia els d’en Tísner, l’antecessor del Màrius. Em fa molta gràcia. I els faig... al vàter. I la meva dona em crida: ‘que no vens?’. I clar, depèn del crucigrama. Si el trec ràpid, surto abans. No sé sortir si no l’he acabat, ho faig cada dia.

També tenies un crucigrama penjat al teu camerino, no?

Sí! Un amb el meu nom. Un cop li vaig dir al Màrius que resolia els crucigrames. Jo em dic Joan Pera Segura, els 14 horitzontals clavats. I va ser tan bona persona que em va fer sortir, no recordo la definició exacta, però és un honor que no té molta gent! Una definició que sí que recordo, és ‘la fruita més madura del teatre català, de quatre lletres’.

Aquesta és fàcil: Pera.

En canvi, no fa massa hi havia una definició que deia ‘senyoreja al teatre català i té nom de fruita, de sis lletres’. Clar, aquest no podia ser jo! I vaig començar a pensar en actors amb noms de fruita que senyoregin al teatre català... I al final em va sortir: impera. Im-Pera! Jo estic molt orgullós de sortir als mots encreuats.

Per què hi ets aficionat?

A mi em relaxa molt, i t’obliga a no pensar en altres coses. La gent que som molt activa (i jo ho he estat tota la vida i he treballat molt) tenim problemes, avui la crítica és bona, avui és dolenta, avui no t’han aplaudit... Hi ha un moment que relaxes la ment i penses només en aquelles paraules, i vas rumiant i rumiant. Relaxa molt, a mi em convé una estona al dia, els 10 o 15 minuts de fer els encreuats.

I els acabes?

Els acabo cada dia, no suporto no acabar-los! No ho suporto, em poso molt nerviós. De vegades el deixo una estona, i normalment si el deixes reposar una estona al final t’acaba sortint. I el Màrius posa coses molt difícils, el català té una riquesa extraordinària. Quan treballava amb el Paco Morán, si jo trobava una paraula complicada li deia en escena. Jo li deia: em treus de polleguera! I ell contestava: qué es esto de polleguera? Era molt divertit, incorporava les paraules del crucigrama a l’actuació.

joan-pera1.jpg

Perceps el teatre com un joc?

Jo el teatre sempre l’he tingut com un joc. Una cosa són les grans interpretacions i l’altre el joc de grans interpretacions. Jo, si no puc fer una gran interpretació com un joc, on el públic hi pugui entrar, no m’interessa. El més maco del teatre és el joc escènic, es crea una màgia que no té cap altra cosa. Per això la gent aficionada al teatre ho és molt, i a tots els nivells. A tots els pobles de Catalunya hi ha 2, 3 o 4 grups de teatre. El que ho ha provat sap que és com un verí. De vegades, quan has de fer aquest joc cada dia pots caure en una rutina, però si surts a l’escenari amb ganes de jugar amb el públic, com que el públic és diferent, l’actuació és diferent. Jo he fet 3.000 representacions de La extraña pareja i no recordo ni un dia d’haver-nos avorrit. Era un joc a tres bandes entre el Paco Morán, el públic i jo.

Així que l’element clau acaba sent el públic?

Sí. És més, mai saps la qualitat d’una obra de teatre fins que no la poses davant del públic. Podem assajar sis mesos una comèdia, però mai sabràs si és bona o no fins que la poses davant del públic. El teatre és un servei, no un problema de grans actuacions. És importantíssim que el públic entengui què vols dir, i que l’actor sàpiga què vol dir. Jo de vegades no he sabut què volia dir fins a l’actuació número 100. De vegades he fet obres amb èxit i al cap de 60 dies he pensat: no entenc aquesta funció! Però la gent riu igualment.

Però com pots representar una cosa que no entens?

Fas el joc! Però no acabes de saber ben bé què volen dir les paraules fins que no ho tens molt destriat. Si l’actor sap perfectament què vol dir... Jo quan estreno una comèdia després d’haver assajat penso en quin eslògan vull transmetre al públic. Perquè el públic es quedarà només amb un eslògan, eh! Només un després de dues hores de xerrar. Aleshores penso en l’eslògan: que sóc tonto, que sóc llest, que sóc punyetero... I si jo entenc perfectament què vull dir, el públic també ho entendrà. No és qüestió d’actuar millor o pitjor.

Has dit algun cop que no pots sortir del teu propi personatge, que t’interpretes a tu mateix. El Joan Pera genuí també s’interpreta a ell mateix?

No és això exactament. Jo començo a assajar una funció i em diuen com és el personatge, agafo el text, l’estudio, faig el que diu el director... Però quan jo entenc el personatge, gairebé sempre me n’adono que aquella frase jo la diria d’una altra manera, a la meva manera. De mica en mica vaig incorporant la meva manera d’entendre al text que tinc. I com més faig això, més surt el Pera, i al final sempre acaba sortint el Pera. Perquè és el personatge més sincer, el més autèntic.

Aleshores, el Pera i el Joan són la mateixa persona?

Sí, perquè és molt important que hi hagi sinceritat en un espectacle. Jo podria estudiar-me 50 acudits, sortir i fer un espectacle. Però només sóc un senyor explicant acudits, no hi ha sinceritat. Però si dic l’acudit com si em passés a mi, sí que hi ha una veritat. I diria:

-L’altre dia vaig anar al metge i em va dir que no trobava la causa del meu mal d’estómac, que deu ser cosa de la beguda. I li vaig dir: doncs ja tornaré quan estigui serè.

Si em passa a mi, hi ha una veritat, i jo la necessito. Però només la torbo en mi mateix. Si estic fent el Hamlet i penso que el Hamlet va néixer a Mataró i no a Dinamarca, he de fer-li entendre a la gent que el Hamlet és de Mataró, i hi haurà una part de veritat. És estrany, eh! [riu]

 

joan-pera2.jpg

Tothom t’encasella com a proper, despreocupat, despistat... Has anat jugant amb aquesta personalitat i l’has anat creant o realment ets així?

Sí, jo en principi sóc així. Tinc punts no tant favorables... Però de tota manera, aquesta sinceritat l’he anat creant amb el temps, però he intentar ser així realment, ser proper a la gent. No m’agrada que em vegin com una persona que fa teatre, sinó com una persona que fa al teatre tot el que li podria passar a qualsevol persona. Jo era el petit de 5 germans, i era el més proper, simpàtic, cordial, no m’agrada que ningú s’enfadi. Però els que som de caire més tranquil quan perdem els nervis ho fem fatal, no hi estem acostumats i la vessem per tots cantons! I si estic en una situació difícil em costa assumir-la, més aviat fugiria. Però si l’he d’afrontar és complicat. De vegades cal ordenar, renyar... Però prefereixo que ho faci la meva dona!

Has barrejat família i feina, el Blai et porta l’agenda i la comunicació, en Roger és actor... T’ha portat algun disgust?

No, és més aviat una sortida. A mi ja m’agradaria que tots fossin astronautes... Però és més aviat una dinàmica. Jo des de sempre he estat al teatre, la tele, la ràdio, els doblatges. Ells han viscut aquesta dinàmica i era lògic que quedessin enganxats a aquesta dinàmica, no em desagrada que facin això però tampoc ho hem buscat.

Jo em referia més aviat a com es porta la convivència amb la família dins la feina, i al revés...

Sempre és una mica complicat. Si fem alguna cosa amb el Roger i a ell li surt una altra història doncs l’ajudo. És incòmode a nivell de producció i indústria. És el que ens ha tocat i ho vivim de manera natural. A casa tot és molt normal o natural. També tinc un fill que és físic que no sé per què és físic, perquè és l’últim que et podies esperar que sortís de casa meva. N’hi ha un altre que és polític, i a la gent li costa entendre que tingui sentit de l’humor... A casa tenim un desdramatitzador de les coses, tot és molt relatiu i és millor una paraula cordial i un somriure que una estrebada.

Anem al doblatge. És una interpretació sobre una altra interpretació, sembla complicat. Com et poses en la pell de gent com en Woody Allen?

Cada actor de doblatge té la seva manera d’assumir. Té certes dificultats. Jo sóc un mal doblador. Ho faig més bé jo que el de dalt, i no quadra. Hauria de ser només un servidor, els grans dobladors són servidors. A mi se m’escapa: si la pel·lícula m’agrada i el personatge m’agrada, el faig com ho faria jo. I em renyen! Això m’ha passat amb en Woody Allen i el Mr Bean. El doblatge, en tot cas, hauria de ser una imitació absolutament fidedigna. Però si tu recordes els doblatges del Jack Nicholson, que els feia un home que ja és mort, el Rogelio Hernández, tenia un to de veu que no tenia res a veure amb l’actor. Però el to i la manera de dir agradaven, i el distribuïdor de cine deia: que posin aquesta veu! A mi amb el Woody Allen em passa igual: agrada tot i no ser fidedigne.

 

joan-pera3.jpg

Hauríem d’estar menys familiaritzats amb el doblatge?

Seria una bona eina cultural. Els portuguesos saben molt més anglès que nosaltres per aquest motiu, és una bona eina lingüística. Però això va servir durant una època. Actualment les pel·lícules que veiem són turques, japoneses, xineses, alemanyes. Quan només hi havia Hollywood si que seria perfecte, però ara... Jo acabo de doblar una pel·lícula japonesa. Haurem de saber també japonès, turc, àrab o xinès? El doblatge sempre hi serà. Per una altra banda, els occidentals hem tingut una civilització des de fa 600 anys basada en la traducció de llibres. Ningú ha llegit Goethe en alemany, ni les versions originals de Dante, Milton o Dostoievski. Si durant 600 anys hem tingut una civilització de traducció, ara hem de posar el crit al cel perquè traduïm pel·lícules? El dret romà estava escrit en llatí, i el vam traduir tot! Si saps llatí, collonut. Però si no, serveix molt que hi hagi traducció. Si saps anglès i vols veure el Woody Allen en versió original? Doncs millor, encara que el Woody Allen està més ben doblat per mi que l’original. [riu] Si no, ens hem de refiar de les traduccions.

Tornem al que en principi ens ocupa. Ets aficionat als jocs?

Gens! I no sé perquè, però he jugat molt poc a les cartes, o al dòmino... Només els crucigrames. Un cop vaig jugar a allò que es treuen i posen cases, el monopolio [Monopoly], la partida va durar fins les sis i vaig dir: mai més! M’agrada més llegir, però em fa donar-li al cap i no em relaxa, si un llibre m’agrada molt hi vaig pensant, i se m’acut una obra de teatre... Però això del Juegos Reunidos Geyper no ho he fet mai, mai recordo asseure’m amb els meus fills a jugar. I amb la meva dona mai! No ho hem fet mai a la vida.

Per acabar, et demano que escullis una paraula.

La paraula cordialitat a mi m’agrada molt. Crec que viure en cordialitat és molt millor que viure en incordialitat. Tot és capaç de ser cordial. Normalment les relacions amb les persones són molt complicades, amb la companya, els fills, els de la feina... Tenim tendència a topar. La manera de que cadascú sigui ell mateix sense renunciar a res és fer les coses amb cordialitat. Jo et puc dir fill de puta cordialment, i serà veritat, però també serà cordial. És molt important que puguem dir la veritat, no cal fer-ne sang si podem ser cordials. La cordialitat falta molt en aquests moments. La vida és un salt d’obstacles constant, cada dia has de saltar. Jo arribo al vespre, me’n vaig a dormir i penso: avui me n’he sortit d’aquesta, aquesta i l’altra... I demà he de fer això, allò... Uf, porta el crucigrama!

 

joan-pera4.jpg

Text: Oriol Soler

Fotografies: Adrià Calvo

Tornar