Jordi Casanovas: "El teatre ens ha d'ajudar a posar en dubte el que portem pensat de casa"

En Jordi Casanovas (Vilafranca del Penedès, 1978) ens espera escoltant música per uns auriculars i recolzat a una gran font de la Plaça d’Osca, a Sants. Malgrat la seva joventut, ha escrit i dirigit diverses obres de teatre que han tingut èxit a les platees, l’última IDIOTA, a la Sala Muntaner. Les seves obres tenen una forta càrrega de crítica social i política, i potser la més paradigmàtica és Ruz-Bárcenas, que s’ha representat amb èxit a Madrid i Barcelona i que parteix de la recreació de la declaració judicial de l’ex-tresorer del PP davant el magistrat. El seu discurs té la gran virtut d’afrontar la complexitat amb senzillesa, especialment quan es tracta de parlar de la lluita dels seus personatges contra ells mateixos i els sinuosos camins que prenen per arribar a l’auto coneixement. Fa sol al barri d’Hostafrancs, i a la terrassa del costat hi ha dos nois fent el vermut sense samarreta prenent al sol, una estampa de barri a la plaça on hi ha una placa commemorativa a la cantant Núria Feliu.

Vaig tenir la sensació que Idiota vol transmetre moltes coses i molt diferents. Quines són les més importants o les que t’agradaria que arribessin més?

En general intento no obligar-me a transmetre una cosa concreta, sinó que miro de fer una sèrie de preguntes. En aquest cas, hi havia diverses preguntes que em volia fer. La primera és saber per quin motiu som capaços de ser tan obedients i acceptar segons quines situacions. Per què ens dobleguem a certs poders quan podríem trencar aquesta relació. També em volia preguntar què pot provocar l’evolució en un ésser, ja no intel·lectualment sinó com a persona en el camí de l’auto coneixement. Idiota, com qualsevol altra obra de teatre, és meta-teatral, i el que em pregunto és quins són els processos pels quals un personatge acaba descobrint com és ell. En aquest cas el personatge està posat al límit per un agent extern que el fa descobrir la seva personalitat a marxes forçades.

A la obra el protagonista és constantment esclau de les seves paraules. El món seria terrible si les nostres malediccions es complissin i nosaltres en fóssim culpables, no?

Clar, aquesta situació té molt a veure amb el context de crisi, de com una sèrie de gent ha estat capaç de culpabilitzar a altres persones de coses de les que no eren responsables. Quan algú està al capdavant i liderant s’ha de fer responsable de les coses, el poder té això, quan responsabilitzes als de sota ets un mesquí repugnant. I els de sota ho haurien de veure, però molta gent ha assumit el discurs que hem viscut per sobre les nostres possibilitats. Això ara ja sembla una broma, però molta gent s’ho ha cregut, li han parat una trampa. La trampa que li fan al nostre personatge és similar, el culpabilitzen de tot el que passa a la seva vida i la seva familia i ell poc a poc va assumint aquesta culpabilitat. Crec que és equiparable amb el que ens passa a nosaltres, que ràpidament ens carreguem les culpes i el líder se les pot espolsar. Això és vergonyós i no es propi d’un lideratge ètic.

L’estructura és bàsica per al desenvolupament de l’obra. Com la planteges? La treballes de manera premeditada o t’hi vas trobant?

Sempre que escric intento anar descobrint coses dels personatges i les situacions a mesura que avanço. Tinc poques coses premeditades, però sí que reescric molt, i he de descobrir per que vaig escriure aquesta frase o aquella. El que era molt important a l’estructura d’Idiota, i el seu motor, són els enigmes que hi ha. El fet de posar a prova un personatge de manera constant amb enigmes i que vagin progressant amb dificultat és molt important. A més a més, el públic pot jugar a l’enigma, hi ha alguns que són molt fàcils i el públic troba difícils i a l’inrevés, alguns on el personatge s’encalla i el públic ha trobat la solució fàcilment. Aleshores vas alternant, i el públic es troba en situació de superioritat o de feblesa depenent del moment. Aquest joc sí que ha estat deliberat, i he anat tensant la corda. El públic és el tercer personatge i no deixo de ser jo, alguns d’aquests enigmes els he hagut de buscar i jo no els hauria sabut resoldre. Aquesta ha estat la part més pensada.

Els enigmes no requereixen coneixement ni context, són de pur enginy mental i més de concentrar-se i estar calmat.

Sí, el personatge es va trobant a poc a poc amb la situació i va discriminant les respostes més òbvia, hi ha una aparent evolució (no sé si es torna més llest o no, segurament no), i hi ha la teoria aquesta del rendiment elevat en situacions de gran pressió. La obra té molta base de ciència-ficció psicològica que no té base científica, però qui sap!

Com tens la idea de fer el joc de paraules final on el nom de la obra es converteix en sigles?

Això va sortir molt endavant. A la que havia començat l’obra i li veia clau d’enigma, vaig pensar que el propi títol podria tenir també aquest joc. El títol era molt condensat i deliberat, sense article, i jugavem molt amb el significat: l’idiota és el Ramon, l’Ana, l’autor o el públic?

O tots.

Clar, és un joc d’ambigüitat total. Qui és l’idiota? Vam voler donar-li la volta per trobar un altre significat, i així és com van sortir les sigles del projecte científic que hi ha al darrere de tota la trama.

Quin paper té el joc dins l’escriptura teatral?

El joc, teatralment parlant, és essencial. To play, els anglesos ja ho diuen. Tant a l’escriptura com a la direcció i la interpretació, hi ha una sèrie de regles. D’una escena, perquè surti, cal tenir clares les regles. Està clar que cal memoritzar el text i saber les emocions que volen sortir, però el més important és que tothom sàpiga a què estem jugant. Si hem de convencer en una escena perquè algú surti de l’habitació és igual quines paraules o quines emocions hi ha, el més important és que aquella persona surti de l’habitació. Aquí és on hi ha una sèrie de regles que fan que l’escena sigui viva. És la manera de donar eines a l’actor per tal que, finalment, pugui fer sortir aquella persona de l’habitació. Sempre intento donar pistes als actors, perquè actuar és molt complicat, em sembla una feina molt difícil que requereix un enorme talent.

Moltes de les teves obres tenen un rerefons clar de crítica social. En el cas d’Idiota és el de l’acomodament davant el poder. Tu et planteges les obres amb voluntat de fer denúncia o et surt?

Apareix. El que sempre miro és tenir plantejat un joc o una estratègia dramatúrgica que m’animi a seguir. Inevitablement som persones, parlem del que passa ara, i encara que tot comenci per una prova psicològica sempre s’acaba filtrant el qe viu la gent propera a tu en aquell moment. És normal que això es filtri a la obra. Aquest tipus d’escriptura jo el vaig teoritzar com dramatúrgia lateral.

Per què aquesta lateralitat?

La dramatúrgia vertical és aquella que sap perfectament on va i busca el camí per arribar-hi, la dramatúrgia lateral no sap on va però ho ha de descobrir quan arriba. Sempre es busquen els camins menys obvis. Hi ha escriptors que saben molt bé què volen dir al final, i fan tota una estratègia per ocultar-ho fins l’últim moment. Jo em faig una sèrie de preguntes i descobrir el perquè, o arribar a entendre els personatges, sempre sense tenir un judici fet, així que m’hi trobo.

Creador i espectador alhora?

Sí, jo gaudeixo el fet de ser espectador i sorprendre’m a mi mateix per com he pogut arribar a empatitzar amb uns personatges amb els quals a priori no hauria d’empatitzar. És el gran esforç que ha de fer el dramaturg, intentar a entendre tots aquests personatges que ell mateix defineix. Quan planteges una dramatúrgia on ja saps el final no descobreixes res, perquè ja ho saps, simplement dediques un temps a escriure una obra perquè l’altra gent arribi al teu discurs, però tu no fas el seu recorregut.

La política està molt present a les teves obres, com la de Ruz-Bárcenas o Pàtria. La política és un instrument per explicar històries humanes o ja té història per sí sola per tot el que comporta i tot el que l’envolta?

Penso que, en el cas del teatre, veiem persones i personatges i és molt complicat explicar una cosa que no sigui una història humana. Quan volem anar a un pla més teòric o discursiu l’obra sempre és més feixuga. Un bon exemple és L’enemic del poble, que és una obra on l’autor transmet el seu problema amb els crítics, és una obra que ens serveix per analitzar la societat i la política. Quan plantejava el Ruz-Bárcenas, que era la transcripció de la declaració, no vaig creure que hi havia obra fins que vaig trobar el fil humà amb Bárcenas. Fins que no vaig veure que el podia entendre, vaig pènsar que no tenia sentit fer l’obra, perquè seria dir obvietats.

Tu has sentit empatia cap a Bárcenas?

Sí. I molta part del públic, que deia “quina ràbia, en algun moment m’ha caigut bé!” Clar, el públic ja pensa que el que ha fet Bárcenas està malament, és important aquest punt de partida, el que és complicat és posar-se a la seva pell i entendre la seva correcció. Quan atravessem aquesta línia les nostres teories comencen a trontollar, no tot és blanc o negre i entrem a la gamma de grisos. I quan apareixen les preguntes és quan pots créixer com a persona i com a individu crític.

Les persones que tenen un judici previ fet per tothom i buscar les seves raons ens porta constantment a la contradicció?

És la gràcia del teatre, la seva essència. El teatre no ha de fer reflexionar, el teatre ens ha d’ajudar a posar en dubte el que portem pensat de casa. Està molt bé fer una obra de teatre sobre la fam al món, pensarem que tot va fatal i estarem tristos, i fins i tot ens sentirem bé per haver pagat l’entrada d’una obra que consciencia sobre això. I no, del teatre has de sortir-ne contrariat. La comèdia és una gran eina per buscar aquesta contrarietat, perquè dins la comèdia entra la traïció. Quan estàs rient d’una cosa lleugera, pam! T’agafa desprevingut i quedes totalment despullat.

Ara estàs treballant en algun projecte de futur?

En tinc un parell o tres, però sobretot Pujol President, una història èpica sobre Pujol. Hi ha moltes coses que no entenc, no entenc com ha enganyat a tanta gent durant tant temps, no sé com ha permès que els seus fills teixeixin aquesta xarxa de poder, no entenc per què predicava lleis morals que no complia... Per què apareixen personatges com aquest? Tots ens podem posar d’acord en la seva fusta de líder, però no entenem per què ha acabat així. Ara estic intentant investigar, llegint molt sobre ell.

Té molts elements narratius que aniran bé pel teatre, com Jordi Júnior, Marta Ferrusola, el seu pare Florenci... Potser expliquen millor Pujol ells que el propi Pujol.

És brutal, estem parlant d’un personatge mitològic: hi ha el mite de l’empresonament, del judici, de la revelació que té al Tagamanent als 10 anys de reconstruir Catalunya... I és un mite que acaba amb 7 fills traint-lo. Que no és així, perquè els fills se t’assemblen, sempre. El procés igual em servirà a mi per explicar-me què és això de la transició. L’altre dia mirava una entrevista que li feia Puyal el 1981 on la gent feia preguntes des de casa. I la gent que preguntava venia a dir que s’estava millor amb Franco que amb la democràcia. I en aquell moment vaig empatitzar amb Pujol. I aquí apareixen els clarobscurs, no és tan repugnant com sembla ni tampoc pot ser un mite. Hi havia una sèrie de coses que algú havia d’assumir, i potser va ser en aquell moment que va decidir que podia agafar diners del calaix. És molt interessant intentar entendre per què el poder corromp. És com qui diu que després de treballar tota la setmana s’ho pot gastar tot en alcohol i drogues. Doncs en aquest cas és que tot el treball a les institucions els legitima per fotre mà a la caixa.

Per acabar, et demano que escullis una paraula.

Dramàtic. És curiós com sempre té un valor connotatiu el drama, però quan el fem servir en sentit teatral, sempre és una oportunitat per a fer créixer un personatge i deixar de ser tan cec. És aquest gust que li acabes agafant a les situacions dramàtiques, que no tràgiques, perquè l’accident genera drama però en el sentit negatiu de la paraula. En el sentit positiu una situació dramàtica és la que permet a un personatge enfrontar-se a un mateix i créixer.

 

Text: Oriol Soler

Fotografies: Albert Gomis

Tornar