Jordi Fortuny: "Si em caigués una morterada de diners a sobre potser ho deixaria, però no m'ho plantejo"

Jordi Fortuny (Barcelona, 1954), viu entre reixes des de fa més de 30 anys. Porta més de 8.700 crucigrames publicats a La Vanguardia, portant de corcoll a tothom qui resol la seva reixa amb els seus enigmes i jocs de paraules. Aquesta temporada s’ha estrenat a RNE, al programa No es un día cualquiera de Pepa Fernández, on proposa un enigma en format auditiu. Aquesta estrena i la publicació del seu llibre Àcid Irònic han ajudat a que sigui el primer entrevistat repetit a Verbàlia. Casa seva està igual que el setembre de 2013, torna a oferir cafè, té el Maria Moliner obert darrere el seu escriptori, i segueix parlant amb un somriure ampli mentre fuma una cigarreta darrera l’altra.

Publiques Àcid Irònic. Què és aquest llibre i què hi podem trobar?

Si veus l'estructura del llibre, això és un joc que es tracta de trobar una paraula un cop t’han donat un anagrama i una definició. Llavors, les paraules que s'han de trobar estan per ordre alfabètic i d'alguna manera fan un diccionari, per això es diu Àcid Irònic. El títol és un anagrama de diccionari, i “per definició ha de ser útil”, és la definició de la paraula diccionari.

Ja des de el principi tot és un joc de paraules?

Exacte, hi ha un esquema de com funciona, tu tens una paraula que és un anagrama i a sota tens la definició per poder trobar l'altra paraula. Al ser un diccionari, les paraules que tu busques estan per ordre alfabètic, cosa que no és una pista menyspreable, ja que et dóna eines per saber quines són les primeres lletres. Si tu tens és ACORD i tens ACÀCIA, saps que les d'aquí també comencen per AC, i a més a més d'això, que en principi no hi era, em van dir que millor hi posés punts, per poder anar fent un rànquing.

Fer nivells de dificultat?

Sí, i llavors és pot jugar a aconseguir punts, estan classificades per grau de dificultat i llavors cada estrella és un punt de paraula encertada i pots sumar els punts de pàgina que has fet, els que tenies i els totals. Llavors aquí al final a les solucions tens el resultat final segons els punts que hagis tret.

El  llibre  tot en si és un joc contra tu mateix?

Sí, o contra un altre. Clar, si és tot el llibre sencer és per un. Però aquí pots donar lloc a jocs de "va hi ha aquesta de tres punts", és pot competir, i si no es vol competir doncs no fas cas a les estrelletes i vas fent.

Com va començar, com va sortir la idea de fer aquest llibre? És una cosa que feia molt que tenies en ment o t'ho van proposar?

El llibre fa temps que ja el vaig fer, per diferents motius no ha sortit fins ara. La idea, no ho sé ben bé... D'entrada, jo en català, de jocs, feia molt temps que no en feia i tenia ganes de fer alguna cosa. Després, la possibilitat de fer una antologia a les definicions, que jo sempre m'hi havia resistit perquè trobava que posar només la definició i res més era massa complicat. Només posava la definició a pèl, i semblava molt poca pista.  Llavors, se'm va acudir la idea aquesta de posar la definició per una banda i l'anagrama per l'altra. Clar, quan l'anagrama és curt, com "àbac",  és una obvietat.  Clar, en principi, com més llargues, els anagrames són més difícils perquè hi ha moltes més possibilitats.

Fins ara els teus llibres eren sempre reculls de mots encreuats.

Jo havia fet tres reculls i un que era original, però gairebé no se'n va parlar, de seguida es va descatalogar, però sí, eren llibres de crucigrames. Això és un híbrid, de fet hi ha gran part de jocs d'aquests, els crucigrames i tota aquesta família, és un joc de preguntes i respostes.

Tu portes més de trenta anys a La Vanguardia fent els mots encreuats en castellà. Per fer-ho ara en català t'has hagut de readaptar una mica a la llengua?

Home, hi ha una bona part d'ofici que està clar que un està acostumat, però en català també havia fet crucigrames a El País, gairebé un any. Poc o molt, coses esporàdiques he anat fent, i sí, no em costa gaire més, potser a l'hora de buscar definicions, el gran avantatge del castellà és que tens el Maria Moliner i en català no. Per a mi el Maria Moliner és la crossa més important amb la qual treballo, quan no saps què fer comences a llegir el Maria Moliner i pot ser que surti alguna cosa, no és segur però...

Aquest any has començat amb Ràdio Nacional a fer aquest format de crucigrama per ràdio, explica'm una mica què tal l'experiència. Com has viscut el fet de canviar una mica el format i de tenir molta interacció amb el públic?

D'entrada tens el número de participants. Jo ara començo, al cap d'un any, a no fer-ne cas, però hi ha alts i baixos, a vegades sorprenents. Si surten paraules poc conegudes... Per exemple, un dia hi havia la paraula onerosa, que pels que fem crucigrames és un paraula molt freqüent, i doncs hi havia molts comentaris al Facebook del programa de gent que no coneixia aquesta paraula. Clar, si la paraula que has de buscar no la coneixes és impossible de resoldre. Es fa una pregunta cada hora i s'ha d'enviar la solució abans de la una del migdia, per tant, tens temps per pensar, per mirar el Google, per mirar els diccionaris, per preguntar a la gent, i clar, acaben sortint bastant. L'altre dia hi havia 4.000 respostes que no són poques, 4.000 persones que van enviar la resposta. També hi ha una altre cosa que jo penso que és possible que tingui importància, el premi d'aquest diumenge últim era un viatge a Florència, clar, si és Florència jo penso que és més fàcil que hi hagi gent que no si és a Hamburg

Tu com estàs vivint l'experiència, és a dir, també t'estàs sentint a gust en aquest nou format?

Sí, és diferent en el sentit de que la dificultat no pot ser la mateixa que poso a La Vanguardia.

Ho has de fer més fàcil?

En general sí, llavors el repte està en fer-ho fàcil i divertit perquè fer-ho fàcil i "soso" no.

Creus que el format aquest de ràdio es podria consolidar igual que fa gairebé segles que està consolidat el crucigrama en paper? Aquesta idea del que fa el Màrius Serra a Catalunya Ràdio i que tu ara estàs fent aquí a Radio Nacional, creus que seria exportable?

No ho sé, això se sabrà amb el temps, però penso que sí, que hi ha molta afició, perquè jo crec que si hi ha 4.000 persones que escriuen la resposta has d'imaginar que hi ha com a mínim 4.000 més que juguen sense enviar-la però jo no ho sé.

Clar, a més el programa de la Pepa té moltíssim oients, en te un milió.

Això diuen sí, per tant, si això funciona o no, això només ho dirà el temps però les ganes de fer concursos i de jugar a endevinar, en un format o un altre hi són. Mira el Saber y Ganar, quants anys fa que el fan?

Tu portes des del 1985 a La Vanguardia fent el crucigrama en castellà. Et veus envellint fent-lo?

No ho sé, hi ha dies que dic: "hòstia, una altra vegada haig de tornar a fer això..." i d'entrada em fa mandra, però després quan m'hi poso ja hi estic bé. No jugo a la loteria, però si em caigués una morterada de molts diners a sobre potser plegaria, o si tingués unes altres ofertes d'altres feines que m'anessin bé. També depèn de la resposta dels altres, jo no m'ho plantejo, vaig fent, en vaig fent set a la setmana.

I el dia que compleixis 65 anys què passarà?

No ho sé, no ho sé perquè, ja me'n falten només tres, però per altra banda jo cotitzo com autònom, per tant, amb 65 anys jo no tindré pas una pensió per poder viure tranquil. Si seguiré fent crucigrames o altres feines relacionades no ho sé

Què creus que hauries fet si no t'haguessis dedicat a fer crucigrames?

No ho sé, jo vaig treballar de redactor de diccionaris per exemple, per tant, jo penso que faria alguna cosa de lexicografia, és una de les coses que m'imagino fent.

Vinculat amb les paraules segur.

Probablement sí, clar, ara fa tant temps que jo penso que si, feines de traducció o potser hagués acabat sent articulista... De fet jo vaig fer això perquè m'ho van demanar a La Vanguardia. Al principi de La Vanguardia va ser un canvi molt important, els crucigrames  en castellà que hi havia eren de definicions, llavors quan jo vaig començar a La Vanguardia va haver-hi moltíssimes queixes, de la gent que el feia cada dia amb les definicions típiques i a l'entrar amb aquest joc doncs no li agradava. En aquell moment hi havia el Josep María Soria que era un subdirector o no sé quin títol tenia, que és el que em va defensar molt i tenia la paciència de parlar amb els lectors i de dir: no es preocupi, agafi l'endemà, miri la solució i ja veurà com sí que es poden fer aquests crucigrames. I llavors algun diu que el va telefonar al cap de quinze dies: "sí sí, té raó té raó, ara ja em diverteixo". El Soria em va dir: no et preocupis ara es queixen de tu però quan d'aquí 10 anys te'n vagis, t'enyoraran; i jo li vaig dir: 10 anys, si home, com vols que aguanti jo 10 anys fent això!

 I ja en portes 30...

Doncs mira, ara ja en porto 30; per tant, desprès d'això jo ja no sé què dir.

Molta gent et cita com a referència. Tu que ets referent per a tots, en qui et fixes?

Referent.. el Tísner, no hi ha cap dubte. I el Tísner tampoc en va fer tants, perquè jo els tinc per aquí recollits, que els anava retallant, no va arribar ni als 2.000 a la Vanguardia. També tenia els del Serra d'Or...  De fet, els referents són el Tísner i els referents del Tísner; que són bàsicament els francesos. I als francesos sí que hi ha una mina inesgotable. Hi ha el Gerorges Perec d'entrada, hi ha el Favarelli, el Le Clos, el Roger David, n’hi ha un fotimer, hi ha webs de crucigrames francesos amb antologies de definicions que son meravelloses.

I hi ha gent més jove que tu en qui et fixis?

Tots els crucigramistes d'aquí tenim molt bona relació, però clar com que tinc una amistat especial amb el Jep Ferret, si he de citar a algú el citaré a ell, però vaja, penso que cadascú te el seu estil i no tinc res en contra, i més enllà d'això tampoc hi ha tanta gent, perquè hi ha la incorporació del Jordi Ventura però tots els altres fa temps que estem als diaris, quan dic temps és temps, vull dir molts anys.

Per acabar, te'n recordes que a tothom que entrevistem li fem escollir una paraula? A veure si m'esculls la mateixa que l'altre vegada o no, jo l'he mirat però no crec que te'n recordis, a veure si ets fidel a tu mateix...

Sí, la paraula és NO.

Ho segueixes tenint claríssim això.

Sí, sí, i com més va, amb la vida en general, dir no es complicat, i a vegades és molt convenient.   

Text: Oriol Soler

Fotografies: Albert Gomis

 

Tornar