Jordi Hurtado: “Diuen que és fastigós jugar amb mi al Trivial”

boto-joc-preferit-cat.png

 

Es fa estrany veure Jordi Hurtado (Sant Feliu de Llobregat, 1957) sense maquillar i sense un faristol al davant. L’home-concurs d’Espanya ens ha citat al bar El Foment de Molins de Rei, on després sabrem que s’hi han rodat escenes d’algunes pel·lícules d’Almodóvar. Som, doncs, en un lloc emblemàtic d’aquesta localitat del Baix Llobregat. És divendres, hi ha mercat al passeig i el poble respira un bullici de persones amunt i avall que encaixa a la perfecció amb el sol hivernal de migdia. Hurtado porta 17 anys al capdavant de Saber y Ganar, el programa que aconsegueix el miracle de situar La 2 sota el focus d’audiència almenys un cop al dia. La conversa és distesa però l’entrevistat està atent i precisa cada resposta. Les bromes sobre la seva joventut eterna les deixarem pel final de l’entrevista.

Com és un dia normal de feina a la vida de Jordi Hurtado?

Depèn si són els dies de concentració, lectura i preparació de guió o un dia de gravació. Si és del primer tipus ens passem tot un matí a al productora llegint les preguntes de les proves que hem de gravar la setmana vinent. Aleshores el director es comença a carregar coses, nosaltres mateixos també... De vegades tens un deja vu bestial, els temes els hem tocat per activa i per passiva, ja són 17 anys fent preguntes. Però és una feina que serveix per refrescar moltes coses i tenir-les en ment. I els dies de gravació és una altra dinàmica. Cap a dos quarts de nou estic a Sant Cugat, em maquillen, vaig cap al plató i apa, a enregistrar programes. Coneixes els concursants i és tota una jornada de matí i tarda parant només una horeta per dinar. Els dies d’enregistrar no em toca ni l’aire, ni el sol ni res, és horrorós. De vegades hem de fer cinc programes en un dia. Però és gratificant, fem deu per cent d’audiència, i de vegades un milió i mig d’espectadors. I a La 2! Que jo sempre dic el mateix: a La 2!

Per què aquesta audiència tan alta a La 2?

Quan acaba el Saber y Ganar baixa l’audiència, i nosaltres l’agafem molt baixa. De vegades arribem a 13 o 14% de share. I la mitjana de la cadena està entre un 2 i un 3%. Aquest programa ha assolit un model que agrada a la gent i que és diferent al de la resta de concursos. No és un format comprat, ni espectacular, ni cal invertir molts diners. Nosaltres sempre anem a favor del concursant, no el volem humiliar, el volem potenciar. I la manera d’explicar la cultura, la història, tot plegat. És decisiu. Hi ha una part didàctica, d’informació i el contingut és important. I el més bo és fer-ho amè, això fa que el programa tingui una fidelitat altíssima.

hurtado1.jpg

Creus en el joc com a manera d’apropar cultura i coneixement?

A mi la gent quan em saluda pel carrer em diu que aprèn molt amb el programa, però jo ho dubto, això. La gent aprèn estudiant, llegint un llibre o el que sigui, però no amb el programa. amb el programa et queda alguna cosa, però no utilitzes la tele per aprendre. Però clar, millor donar aquests continguts que no altres! Explicar que fa 100 anys que va néixer un escriptor o un actor és entretingut i interessant per a l’espectador. Jo crec que aquesta és una de les motivacions.

Has estat tants anys presentant el programa perquè hi creus, és una manera de canalitzar conviccions i no només un concurs?

Jo crec que sí. Va néixer com un joc on només hi havia preguntes, però poc a poc ha anat agafant aquest cos. No volíem ser un programa Trivial o un programa que fa conya dels concursants. Nosaltres creiem molt en el respecte. Juguem molt amb el lèxic de les paraules, amb tot, però mai ens riem de ningú. Anem dedicant diferents espais a recordar aniversaris de gent del món de la cultura. Ara fa poc va morir Hoffman, doncs li dedicarem un programa. Tot ha anat evolucionant, els continguts s’han anat elaborant més, li hem trobat el to al programa. Això sempre fent un joc. És el més important: el programa és un joc. Juguem amb paraules, juguem amb preguntes, sempre estem jugant, ens passem el dia jugant. Jo m’ho passo bé perquè em passo el dia jugant. La gent em pregunta si em canso de fer sempre el mateix, i jo dic que no, perquè em diverteixo jugant.

Com creus que hauria de ser l’entreteniment a la televisió?

L’entreteniment té dues vessants molt diferenciades: la televisió pública i la privada. Si els diners són públics ha de tenir un rigor i un respecte, i a mi em sembla bé que a la televisió pública no hi hagi programes de safareig. A la privada el joc té unes altres normes, es mou per uns altres paràmetres. És el joc dels accionistes de l’empresa que vol uns resultats econòmics, i si cal es carreguen els programes. En canvi a la pública, com per exemple La 2, es mantenen programes de contingut cultural que tenen baixa audiència, però són uns paràmetres de televisió pública que mai explicarà la privada, perquè allò no té un resultat econòmic immediat. I per tant no interessa, parlen de personatges del cor o de famoseig, i això té un rendiment immediat, que enganxa, i es dediquen a jugar amb el morbo.

La decadència econòmica dels mitjans com es viu des de dins de Televisió Espanyola?

Es viu amb patiment. És un joc on anaves amb uns paràmetres bons, i bons ingressos perquè hi havia publicitat. I de cop es va tallar. Clar, va ser una decisió radical que es podria haver estudiat més, podria haver estat més consensuada, més parlada amb tots els segments de l’audiència. Ara hi ha sectors als que no arriba aquest missatge. Això es va tallar de cop, i ha estat problemàtic. Moltes coses no s’han pogut fer i no es poden fer, i es funciona com es pot. Es van buscant alternatives de finançament, patrocinis culturals per mirar de solucionar el tema, però clar... La televisió és pressupost, i hi ha tota una indústria darrere, tant a TV3 com a TVE les retallades estan fent mal a molta gent. Hi ha tot un sector industrial que fa ficció, que té creativitat i enginy i ho està passant molt malament. Perquè necessita aquesta feina, i això s’està notant.

hurtado2.jpg

Canviem de tema. Ser presentador és una vocació o t’hi trobes?

Jo vaig començar per vocació a la ràdio, m’agradava aquesta manera de comunicar. Vaig començat el 1976, imagina’t si ha plogut, i era una època molt diferent a la d’ara. La manera de treballar actual, com es mou tot amb Internet, no té res a veure. Era l’època de la Transició, jo tenia 18 anys i començava a la ràdio. Començàvem a tenir llibertat... I jo tenia una gran vocació, m’agradava molt, i m’ho passava molt bé. I buscava ser un comunicador. No buscava estudiar periodisme a la facultat i després pensar què faria... No, no va ser el meu camí.

Com va ser, doncs?

Va ser entrar a Ràdio Joventut i treballar i treballar, dissabtes, diumenges, el que fos. Que et donessin un micro i uns discos era fantàstic, l’hòstia, increïble, una època meravellosa. Havia assumit la meva il·lusió. I després un dia va arribar la televisió, quan encara no hi havia privada. El 1985 va venir un boig, el Sergi Schaaff, que va posar a un nen que feia ràdio (i que li va dir que volia fer tele) a presentar el Si lo sé no vengo, que era un programa que s’emetia a La 1 per la nit que el veien 20 milions de persones. Allò era bestial, va ser una escola impressionant. Estic molt content d’haver pogut seguir aquest camí de poder presentar coses on t’ho passes bé i on gaudeixes de la professió. I quan arriba el Saber y Ganar , doncs te’l pots anar fent teu, et sents còmode i lliure, no hi ha cap encasellament, no tinc prompter ni pinganillo, arribo i vaig a mirar per on venen els cops. Diem el que ens rota, i com més bèstia la llet, millor t’ho passes.

Arribat a aquest punt, et veus fent alguna altra cosa, sortir d’aquest àmbit de comoditat?

Aquest és un plantejament que te’l fas com a professional moltes vegades. Però clar, el programa ha evolucionat de 5 dies a la setmana a 7. Això vol dir que gravem cada setmana, i que els dies de gravació són dues jornades seguides. I t’asseguro que després d’aquests dies de gravació et quedes fet caldo. I aleshores l’empresa tampoc et dóna més coses perquè sap que estàs col·lapsat de feina. I a part, tampoc hi ha tantes oportunitats en un gènere en el que et sentis còmode, sí que hi ha alguna coseta, però no tant. Però vaja, tal i com està el panorama, i amb la de gent que no té res, tenir un programa els set dies de la setmana és un luxe. Cada dia, fer-ho bé, amb bons resultats, que tot funcioni. Potser fent altres coses no podria donar el bon resultat que hi ha ara. I ara mateix només penso en continuar i seguir, anem al dia. No hi ha cap futur més enllà que el contracte que tens signat, que sol ser un període minso.

hurtado3.jpg

Portes anys veient concursants jugant en públic. Que has après del comportament dels concursants?

Veig que hi ha gent més tranquilla, que ho passa bé i gaudeix del programa, que és positiva. I veus gent que pateix molt. Que fan un sol programa i han de marxar perquè ho passen molt malament. Hi ha gent que s’autoimposa una pressió molt gran i ho passa fatal. I aquí tots hem de treballar, fer de psicòlegs i dir a tothom que és un joc, que no passa res, que no estem a un examen o unes oposicions.

[Mentre en Jordi respon, un home s’apropa a la nostra taula i talla la conversa. S’excusa i demana una foto, i explica que està treballant aquí fora al mercat i que és un gran fan del Saber y Ganar. En Jordi diu a l’home que estem treballant però finalment accedeix a la foto. Quan es torna a asseure ho resumeix: coses de l’ofici. Pregunta per on anàvem i seguim. ]

Hi ha gent que gaudeix i que quan torna ho passa molt bé i vol venir quan sigui. És addictiu, es crea bon rotllo entre ells. És una cosa molt positiva, veus com un programa senzill té una recompensa emotiva i d’amistat.

Com seria Jordi Hurtado a l’altra banda, sent concursant?

Tot depèn, si hi ha una càmera davant has de fer el personatge, has de jugar a ser la persona que la gent vol veure. La gent ja veu el personatge, i és així. Depèn del context del programa, doncs t’ho passes bé. Però a mi el que m’agrada és dominar, tenir les targetes de les preguntes i dominar el joc i les seves rutines, no trobar-me amb incerteses.

Com portes el mite que s’ha creat al teu voltant sobre que no envelleixes?

Això potser fa anys no existia. Ara Internet, els blogs i el seu anonimat han fet canviar la comunicació, i han fet crear el món dels rumors. Qualsevol cosa en un moment s’amplia i es retroalimenta. A les entrevistes sempre torna a sortir el mateix, està allà penjat a la web i la gent es mira aquella entrevista i torna a preguntar el mateix. Però més enllà d’això no hi ha cap molèstia. Fins i tot hi ha un punt de conya, jo ja me n’estic fotent, del propi personatge, m’ho passo bé. La gent em diu: hòstia, estàs igual! I jo dic: sí, igual que ahir! Però és una cosa que passa amb la gent que surt cada dia a la tele, com l’Ana Blanco, el Matías Prats... O el Pellicer, per posar un exemple més proper. Sembla que no envelleixis, que sempre estem igual. Però és perquè els veus cada dia, evidentment això no és així. Però està bé que la gent pensi que et conserves bé i agafar això amb humor i jugar-hi.

Durant l’entrevista has parlat i distingit molts cops entre la persona i el personatge. En el teu cas són molt diferents?

Sí, molt. Els presentadors solem ser grans tímids com a persones en l’àmbit privat. I quan et poses davant la càmera et transformes. T’agrada, ho passes bé, improvises, ho tens tot apamat. Jo m’ho passo pipa, m’encanta. Però és diferent, canvia igual que canvia un metge quan està al quiròfan o quan està al carrer. El que passa és que a nosaltres sí que ens demanen que seguim sent els mateixos. Si un dia fas mala cara pel carrer, per un mal dia o qualsevol cosa trista, la gent no ho entén. Però vaja, són coses que passen a la gent amb exposició pública, és una popularitat que dóna la feina, res a veure amb el famoseig del que parlàvem abans. Jo aquí a Molins faig vida de poble, vaig a comprar i no m’amago de res, i això és el millor.

Per acabar, et demano que escullis una paraula.

 

La portava pensada de casa! Diré aixopluc. Amb la que està caient és molt important donar aixopluc. I es pot interpretar com aixoplugar als del teu voltant, o aixoplugar a la societat com a individu. A la gent jove, als grans sense feina, canalitzar així aquests imputs i aquest patiment generalitzat. Ara diuen que anem a millor, doncs esperem que ara hi hagi un canvi. I la fonètica d’aixopluc m’encanta, el català té unes paraules meravelloses.

hurtado4.jpg 

Text: Oriol Soler

Fotografies: Adrià Calvo

Tornar