Jordi Ribó: "El fotògraf s'ha de despullar perquè l’altre se senti còmode"

És divertit passejar amb en Jordi Ribó (Granollers, 1965) per la seva ciutat. Saluda les cambreres del bar a tocar del seu estudi on prenem el cafè, els adolescents asseguts al banc de la plaça i cinc persones que es creua, tot en menys de cinc minuts. Fotògraf tot terreny, ha treballat per premsa i retrata casaments i tots els actes socials imaginables, però també ha fet exposicions on la fotografia conflueix amb la poesia, la memòria i l’art. La seva personalitat extravertida i volcànica és troncal per entendre’l com a autor i per treure l’entrellat de la seva mirada fotogràfica. El seu estudi està a peu de carrer, com els colmados de barri i de poble, i és un espai heterodox on tot de cares et miren somrient des dels retrats de les parets.

Com vas decidir que volies ser fotògraf?

Ho vaig decidir quan tenia 17 anys. El que estava estudiant no m’agradava massa, i un estiu vaig demanar feina a un estudi netejant focus i coses així, i vaig veure que era la meva passió. El setembre ja vaig començar a l’Institut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya, i a partir d’aquí vaig entrar a la premsa comarcal. Tot passa de cop i volta, en un moment determinat veus una cosa que t’interessa moltíssim, que t’estimula, i com que els estudis no m’estimulaven vaig anar a parar a la fotografia. Jo vaig tenir la sort de trobar la fotografia.

La fotografia és una disciplina que es relaciona amb molts mons: art, comunicació, mitjans... Amb què es relaciona la teva fotografia?

La meva gran sort va ser poder fer premsa comarcal. Ara es coneix molt El 9 Nou, però abans hi havia un setmanari que es deia Plaça Gran que em va permetre dels 17 als 20 anys conèixer totes les disciplines. Ho compaginava amb els estudis, i els caps de setmana anava a cobrir actes de teatre, música, futbol, handbol, bàsquet... Cobria tots els actes socials de la ciutat de Granollers, tenia una coneixença àmplia, i vaig descobrir que la meva part més bona i la que més m’agradava era la de retrat d’estudi. Amb les distàncies curtes amb la gent m’ho passava molt bé, i si per exemple actuava el Pep Bou en un teatre jo em sentia còmode després fent-li un retrat personal. I després de voltar durant 5 anys a la premsa comarcal i a El Periódico vaig veure que ja havia cremat una etapa i que em volia dedicar a la feina d’estudi.

Quants anys tenies aleshores?

En aquell moment tenia 22 anys. Era una època que ens ho passàvem de conya fent premsa, hi havia un ambient collonut periodísticament parlant, però no hi havia peles. Era un moment que jo vivia a casa els pares i tenia per anar tirant i ja està. Però avui dia i vist amb perspectiva, és com si hagués pagat un màster caríssim, però jo ni guanyava ni perdia diners. Quan vaig saber que volia dedicar-me a l’estudi me’l vaig muntar per guanyar-me uns diners. Aquests diners els vaig fer servir per voltar pel món i fer fotografia de viatges: Yemen, Patagònia, Vietnam, Sud-Àfrica...

Sobre el tema de la fotografia social i anar a llocs de conflicte o de gran precarietat, quins límits et posaves a tu mateix o amb quines premisses anaves a fotografiar segons quins països o escenaris?

Mira, l’últim que vaig fer va ser anar a l’Índia a ajudar els de la Vicente Ferrer a fer un documental. Sempre m’han agradat els països del tercer món, per tocar de peus a terra i valorar el que tenim. La meva professió no és res de primera necessitat, sempre estic entre festes i bon rotllo. Jo crec que el fotògraf ha de buscar la sensibilitat de la gent, no ofendre i parlar molt amb la gent, sobretot amb els nens. Guanyar-me la seva confiança, fer que la gent se senti còmode i retratar el costumisme, els hàbits diaris. Buscar l’essència, també sempre en funció de per què vulguis aquelles fotos. A Botswana vaig anar 15 dies sol a retratar els animals.

Suposo que aquí la mirada és important, perquè no és el mateix fer fotos d’un casament o una graduació que anar-se’n a Botswana o l’Índia. Canvies el xip?

Intento tenir un mateix criteri per a tot, sobretot tenir bona actitud. Jo sempre dic que sóc un arbre amb diverses branques. La principal és viure de la fotografia, perquè tinc fills i necessito que em surtin els números. He col·laborat amb molta gent: músics, actors, escriptors, polítics... Busco sempre una cosa que m’ompli de l’altre, quan jo faig un retrat d’estudi necessito canviar sempre, suposo que és el caràcter. Canvio d’esquema, me’n vaig a un casament, després a l’Índia i després me’n vaig a fer un treball de paisatge. Això alimenta les meves bateries, perquè si portes 27 anys al mateix estudi acabes fent sempre les mateixes fotos. I si canvies d’ambient no t’apoltrones, i aquestes disciplines m’ajuden a carburar la meva creativitat i la meva il·lusió.

Abans deies que el retrat és el gènere on et sents més a gust. Si portem cinc fotògrafs diferents a retratar una mateixa persona sortiran fotos molt diferents, quina és la importància de la mirada del fotògraf i quin vincle ha d’establir amb la persona que retrata?

El més important és conèixer mínimament la persona. Sempre parlo abans de la sessió amb la persona per conèixer el seu estil, saber quina roba li pots demanar que es posi, la il·luminació que posaràs, si és una persona atrevida, formal, inquieta... Cal fer feina de psicòleg, implicar-te molt. El fotògraf s'ha de despullar perquè l’altre se senti còmode. Jo sempre explico les coses que faig, les que m’agraden, i l’altre es va relaxant. Jo sempre apreto a la gent per no fer les fotos que podrien fer la majoria de fotògrafs. Cal seduir, conquerir el retratat a poc a poc i que quan la gent marxi pensi: “què cabrón! El que m’ha fet fer!”. És arriscat, però m’agrada el risc.

Parlem de les teves exposicions. Suposo que per a tu, que t’agrada explotar la teva vessant creativa, són un caramelet. Com les encares?

Mira, un bon cas és el de Mou-te pels Quiets. Són treballs llargs. A mi el treball m’equilibra, perquè m’agrada treballar. Jo em faig un sistema i un ritme de treball, en el cas del Mou-te era retratar personatges coneguts amb una cadira de rodes. Amb el Màrius Serra vam fer un llistat de gent i jo em vaig posar en contacte amb ells per seduir-los. Jo proposava un dia i una hora a l’entorn del retratat, a un lloc per fer la foto amb gràcia. Jo mateix vaig ser el primer, i enviava una foto meva amb una cadira de rodes, assumint que era el primer en arriscar-me. La teva actitud és important, no pots fallar ni fer perdre el temps. En aquestes sessions anava sol, érem només jo i la persona retratada.

Només vosaltres dos?

Sí. A la Nina la vaig portar a la platja de la Barceloneta, al Quimi Portet a Tavertet, al Bruno Oro a Cadaqués a la vora d’un precipici...  Recordo que només vaig disparar 7 vegades. Nomes 7! Els reptes m’agraden, i crear aquest vincle també m’agrada molt. Els d’El Tricicle, quan em van veure recordo que el Paco Mir va dir: hòstia, si camines! Perquè els havia enviat la foto de la cadira i es pensaven que jo no podia caminar tampoc.  Resumint, hi ha molta feina de producció, vaig estar dos mesos amb una cadira de rodes al cotxe! Amb en Natxo d’Els Gossos vam caminar un quilòmetre i mig amb la cadira per trobar el lloc adequat que ell em va recomanar. Són feines que donen una gran satisfacció i orgull quan veus el treball complet. Després aquestes fotos les van signar els protagonistes i les vam subhastar per aconseguir diners per Mou-te pels Quiets. Si treballes bé tot arriba més lluny.

Un altre treball impressionant va ser el de La memòria de l’infern, amb el David Bassa. Com vas afrontar un tema tan complicat?

El treball era sobre els 21 supervivents catalans que en aquell moment estaven vius i que havien passat per un camp d’extermini. Va ser qüestió d’anar descobrint i anar amb el cotxe als llocs on anàvem trobant a les persones, vam anar buscant i posant-hi hores sense saber què passaria. La sort de poder treballar els dos en altres temes, el que pot semblar una feina molt normaleta et permet dedicar-te a fer coses que persisteixen més. A més a més, els companys de viatge acaben sent amics. La memòria de l’infern va ser complicada, vaig acabar tocat perquè és un tema duríssim, i em vaig llegit set llibres sobre l’Holocaust, però quan t’ho expliquen en primera persona és indescriptible. Jo em vaig implicar molt en el tema, també participava a les entrevistes i ens ajudava molt ser dos, perquè arribava un on l’altre ja defallia. Per això va ser un regal anar a La Havana just després d’aquest projecte, anar amb el Pep Bou a un dels seus espectacles. Va ser un regal caigut del cel.

Quina importància té el joc a la teva fotografia i dins la teva filosofia d’arriscar?

Jo vaig fer teatre durant anys. De fet, a la mili em va tocar a alta muntanya i el poble més proper era Tremp, a 5 quilòmetres. Vaig decidir que necessitava fer alguna cosa per no amargar-me la vida, vaig muntar una  companyia de teatre i vam representar el Jesucrist Superstar. Vaig enredar el tinent coronel i el personal de l’acadèmia, va ser una revolució, tot per no tocar una arma. Durant 9 mesos vaig fer de Jesucrist, tinc les fotos i tot, i era fantàstic. Tothom que es volia escaquejar volia sortir a la obra: electricistes, gent com jo... Era una vàlvula d’escapament per no passar-nos el dia al bar.

Així que sempre has actuat una mica.

Sí, sempre m’ha agradat el teatre, tinc molt amics del món del teatre: Pep Planas, Òscar Molina, Pere-Eugeni Font... Crec que el retratista i el teatre van lligats. A tot arreu on vaig actuo, motivo la gent, penso poses diferents per les fotos de grup, provoco situacions gracioses a la gent... Actuo i jugo molt, fins i tot em preparo coses a casa. Abans d’un casament estic una hora sol, necessito estar tranquil, veure’m bé i sentir-me de conya. El que és cert és que jo sóc jo mateix, i treballant sempre he d’estar a dalt de tot, sempre he d’estar a totes. Recorda que al casament [pocs dies abans en Jordi va ser el fotògraf oficial del casament de la germana del redactor], des del primer moment fins l’últim vaig estar sense parar.

I amb actitud de prendre partit i condicionar l’entorn.

Sí, a més a més un fotògraf de casament ha de tenir un punt servicial, el que vol és mostrar emocions i sentiments, i per tant l’altre ha d’estar molt a gust, li has de donar el que vols. Però jo també necessito estar sol, de vegades necessito calma i pau, m’agrada molt la muntanya i desconnectar. Després torno ple d’energia a estar envoltat de gent i formar part de la bogeria. Perquè no es pot estar sempre a dalt de tot.

Per acabar, et demano que escullis una paraula.

Simpatia. De vegades els flaixos disparen per simpatia, és una expressió de l’argot fotogràfic. Quan el flaix es dispara sol, es dispara per simpatia.

 

Texto: Oriol Soler

Fotografies: Albert Gomis

Tornar