Jordi Robirosa: "La paraula apostoflant s'hauria d'afegir al diccionari "

Combinar talent i excentricitats és la gran especialitat de Jordi Robirosa (Barcelona, 1958). Excentricitats com col·leccionar edicions del Quixot i inventar-se paraules com el ja mític apostoflant, i talent per retransmetre el bàsquet a Televisió de Catalunya durant més de 30 anys consecutius i haver parlat amb totes les estrelles de l’NBA dels anys 80 en endavant. Curós amb el llenguatge com pocs periodistes esportius, ha creat un estil propi, reforçat pel el seu inseparable analista Natxo Solozábal. Parlem amb ell un dilluns al matí a un Starbucks de la part alta de la Diagonal que defineix com el seu refugi. Quan l’anem a trobar, està assegut amb la tassa de cafè buida i llegint un llibre de National Geographic titulat America Before Columbus. L’entrevista, com el bon bàsquet, és trepidant i evolutiva, amb molts matisos, i esdevé un joc de precisió.

M’agradaria començar parlant del llenguatge que fas servir a les transmissions, paraules poc habituals en l’àmbit col·loquial. És una decisió premeditada?

Aquesta és una qüestió profunda, perquè m’interessa moltíssim. A mi el llenguatge, l’idioma, m’interessa molt. És una qüestió volguda. Jo tinc en compte una cosa: que m’escolta moltíssima gent, i de la moltíssima gent que m’escolta, molta és jove. I m’interessa utilitzar un llenguatge molt ampli. No anacrònic, mai utilitzo paraules anacròniques, sempre faig servir expressions que estan vives, tot i que, com molt bé deies, fora de l’àmbit col·loquial. Però jo m’estimo el català, és una de les meves causes de viure, primer va la meva família i després va el català. I jo em prenc com una missió el fet de fer transmissions divertides d’un esport que mira molta gent jove, com és el basquetbol. Jo vull que mitjançant aquestes transmissions s’ampliï el registre del vocabulari català. A vegades utilitzo alguna boutade, alguna expressió una mica estranya, però això ja és un joc.

T’ho treballes d’alguna manera?

Bé, m’ho treballo al dia a dia. Jo enraono bé el català i des de sempre ho he fet amb un vocabulari ampli. M’ho treballo llegint. M’interessen molt les qüestions idiomàtiques, llegeixo molt sobre l’idioma. Llegeixo molt en català i procuro estar al dia de tot, m’interessa molt la gramàtica i hi aprofundeixo.

Ets fan declarat del Quixot.

Totalment! A mi m’agraden els idiomes, parlo diversos idiomes i el castellà m’agrada molt. Jo sóc un amant del Quixot total i absolut. I sí, sóc col·leccionista, tinc ànima de col·leccionista i tinc unes 400 edicions diferents del Quixot en més de 30 llengües. Sempre que vaig a llocs diversos (jo viatjo molt per la meva feina) vaig a les llibreries, miro si trobo Quixots i coses diverses... I les compro.

Quin és el més estrany que tens?

Bé, en tinc de molt estranys. En tinc de modestos i de valuosos. En tinc un en bretó, un en ucraïnès que vaig comprar abans que esclatés tot això... La senyora que me’l va vendre em va dir que només tenien una versió infantil en ucraïnès. I vaig dir: el vull! I quan el vaig tenir a la mà li vaig dir: estàs segura que això és ucraïnès i no és rus? I ella em va dir: i tant que és ucraïnès! Aleshores li vaig demanar disculpes.

Anem a parlar de transmissions. De quins referents vas beure als teus inicis?

Cap. El periodisme esportiu, malauradament, està mal vist. Tenim mala sort, arriba a moltíssima gent però està mal vist. A això hi han col·laborat activament molts periodistes esportius, que han convertit el periodisme esportiu en un circ absurd. Aleshores, jo dels meus veterans he après poc. He agafat com a referència els americans, el tipus d’entonació que empro (que és una miqueta impostada) s’assembla molt a la dels americans. Jo faig allò que ells diuen play by play. Utilitzo una frase curta, perquè després entri el Solozábal, però amb una entonació potent. El llenguatge televisiu ha de ser curt, concret i intens. I jo procuro seguir aquestes tres bases.

Tu i el Natxo Solozábal sou la parella més consolidada del panorama espanyol?

Sens dubte. Jo porto 30 anys fent transmissions de bàsquet, que és un cas únic a Europa. Jo coneixia a tots els locutors esportius d’Europa i no hi ha cap parella que porti 18 anys consecutius com jo i el Natxo. Pensa que jo, per la seva respiració, ja sé quan vol entrar. I als partits d’Eurolliga estem a molts quilòmetres de distància, i hi ha un delay de 3 segons! I potser jo sóc a Atenes i ell a Sant Joan Despí. Jo ja sé com ho hem de fer, no hi ha cap altra parella tan consolidada com nosaltres. A part d’això, som amics. Ens coneixem des de fa molts anys i tenim un compromís ferm.

Què li falta al bàsquet per atraure l’audiència tant com el futbol?

És complicat. El bàsquet va viure un moment molt dolç a finals dels 80’ que no es va saber aprofitar. És un problema de dirigents esportius. No pot ser que la lliga no comenci fins l’octubre. La lliga de futbol ja portarà en doina sis o set setmanes. Clar, no es pot competir contra això! I els mundials de bàsquet són un rotllo, ho fan endarrerir tot, i comencem tard i amb desavantatge. A mi el futbol m’agrada molt, però el bàsquet és un joc molt més divertit. I la millor lliga del món està als Estats Units, els millors jugadors se’n van cap allà i això és un handicap.

Sovint poses l’NBA com exemple de bon model esportiu. Però com es contraposa la seva cultura comercial de franquícies contra la cultura de club europea?

Em posiciono perfectament bé. Els seus clubs són les universitats i el bàsquet és exclusivament professional. Nosaltres no tenim un teixit universitari esportiu fort, de fet, no tenim teixit universitari. Aquí funcionen els clubs, que emocionalment estan molt bé, però poden patir problemes econòmics i desaparèixer. La universitat de Memphis mai se n’anirà de Memphis. Igual que el FC Barcelona mai marxarà de Barcelona. Ara bé, els Memphis Grizzlies es diuen així, i els Grizzlies són uns óssos que venen de Canadà. Per què? Perquè  venen de Vancouver. I probablement demà passat se n’aniran a un altre lloc i no passa res. Tu imagina que un senyor amb diners es volgués endur el Celta de Vigo a Cartagena. És impossible! Es muntaria un sidral de cal déu. Allà no passa res, la gent és de la Universitat de Memphis. Potser als clubs de l’est, com els Celtics o els Knicks és més complicat que passi... A mi el concepte esportiu americà m’agrada molt, però jo prefereixo els clubs, sóc soci de bastants clubs.

Si apliquéssim el model americà a Europa moriria l’ambient de pistes gregues o balcàniques, que tu has viscut en primera persona.

Correcte. És cert que jo he estat a Belgrad, Salònica, Atenes... He viscut a la meva pròpia pell moments molt durs, m’han arribat a insultar molt durament. És cert. Però també és cert que a mi no em desagrada del tot. Quan vaig a Belgrad i veig el Partizan, a mi allò m’explica la història. Recordo el primer cop que vaig anar a Belgrad després de la Guerra dels Balcans, anava en taxi de l’aeroport a l’hotel i el conductor quan vam passar per davant de l’antiga biblioteca em va dir: això ho vau bombardejar vosaltres.

Vosaltres.

Sí, a mi també m’hi incloïa. M’ho va dir en un anglès perfecte. Jo ja m’ho esperava i tenia el discurs preparat, l’hi vaig dir que no tots estàvem d’acord. Però ell ja ho havia dit! I res, em va portar tranquil·lament. Li vaig donar propina.

M’agradaria, vinculant esport i joc, saber fins quin punt creus que és decisiva la competitivitat. És tan vital com sembla?

Totalment. És una de les coses que distingeix el bàsquet del futbol: un jugador que surt a la pista no es pot amagar. El canviarien al cap de 10 segons. El nivell de competitivitat és altíssim. En canvi un jugador es pot passejar a un camp de futbol, de fet l’any passat amb el Barça en vam tenir alguns exemples. A Valladolid, Sant Sebastià... Tu a bàsquet surts a guanyar, no surts a fer el pixamandúrries i a entabanar el personal. Surts a guanyar. L’esport és competitivitat perquè la vida és competitivitat. Si tu acabes una carrera, o t’espaviles o no treballes. I si no treballes, no vius. L’esport és un reflex diferent. Fins i tot a les patxangues la gent surt a guanyar.

Quins límits té la competitivitat, fins quin punt és compatible amb l’ètica? Jugadors com Drazen Petrovic van ser molt criticats per traspassar els límits de la competitivitat.

Sí que hi ha límits. Petrovic els ultrapassava, escopia molt, faltava al respecte. Però el món és necrofílic, quan un jugador mor en aquestes circumstàncies [Petrovic va morir en un accident de cotxe als 27 anys, tornant d’un partit amb la selecció croata] es tendeix a recordar les coses bones del personatge. Petrovic era un competidor enorme, però no era estimat pels seus rivals i diria que pels seus companys tampoc. Jo hi tenia una bona relació. Ara, era un competidor fabulós. Hi havia un jugador que es deia Dino Meneghin que era duríssim a la pista però fora era un encant. Crec que ara és president de la Federació Italiana de Basquetbol. Meneghin va jugar fins als 44 anys a la màxima divisió italiana. Es va arribar a enfrontar amb el seu fill, un jugant a Milà i l’altre a Varese. A la primera jugada del partit, Meneghin li va clavar un cop de colze a la cara al seu fill.

Canvia molt la percepció de jugadors com Jordan, Magic Johnson o Bird quan se’ls té cara a cara?

Sí, molt. Jo he tingut sort de tenir un tête-à-tête amb tots ells. Jo he tingut sort, sempre he tingut bona relació amb ells, és que els americans són gent molt professional. Michael Jordan durant anys va ser l’esportista més famós i més ben pagat del món. I ell, si et deia que no a una entrevista, et demanava disculpes! I jo quan venia aquí vaig decidir que quan algú no volia parlar amb mi li feia creu i ratlla. Però en general, el jugador de bàsquet és molt diferent al de futbol. El futbol surt del carrer, el bàsquet de les escoles, i això encara es nota. Per sort, encara hi ha jugadors de bàsquet que compren el diari. El jugador de futbol... Jo en recordo algun que comprava el Diez Minutos.

Jugadors com Pau Gasol o Ricky Rubio et coneixien a tu per les transmissions abans d’arribar a ser professionals. Com ho vius això?

El Pau Gasol, a la primera entrevista que li vaig fer em va dir: miro cada setmana Bàsquetmania! Jo ho porto bé, un s’ha de saber adaptar a les circumstàncies. Fa 25 anys els jugadors eren els meus amics, i anàvem a fer una cervesa junts. Jo feia cerveses amb Margall, Rafael Jofresa, Villacampa, Audie Norris... Les coses no eren tan estrictes, i quan erem a Salònica o Tel Aviv fèiem cerveses amb els jugadors. Eren els meus amics, ara no. Ells em tenen respecte, però no aniré a dinar amb Ante Tomic tot i la bona relació que hi tinc. Potser en queden alguns com Roger Grimau, però no hi ha relació més enllà de la professionalitat.

Ets l’únic periodista que viatja amb el Barça des de fa 5 anys. Què suposa això?

Mira, un periodista ha de saber molt i explicar poc. És absolutament necessari, jo vaig amb ells a l’avió i ho sento tot. De tot. I jo això no ho puc explicar, estic en un àmbit privat. Entro a l’autobús que porta l’equip de l’aeroport a l’hotel! Però clar, jo dins de l’autobús no sento res. Recordo que l’any passat deien que Lampe no es parlava amb els seus companys. I era mentida, i vaig poder desmentir-la. Per a mi és important fer transmissions in situ. Amb el Barça, Joventut i Manresa intentem fer transmissions molt professionals.

Anem cap al joc. Quina és la teva relació amb el joc?

Jo sóc lent amb els jocs. M’ha sorprès el que comentaves abans de començar l’entrevista, que al centre d’Europa el joc encara està vigent. Jocs com l’Oca o el Monopoly són grans. El millor del joc és que sigui conjunt. Començant pels escacs, un joc de gran intel·ligència considerat un esport. La grandesa del joc, quan jo era jove, era unir diverses generacions en una mateixa taula per passar una bona estona. Actualment és impossible fer això, amb la lectura és impossible, amb els relats de la gent gran també. Amb la televisió sí, però no hi ha interacció. A casa meva mengem sense televisió per parlar! Així no ens dispersem, tenim interacció i ens comuniquem. Jo amb els meus fills havia jugat quan eren petits, però ara no.

Tu has jugat?

Sí, abans sí! El Monopoly em fascinava, i els escac m’agraden però no tinc capacitat per veure més enllà d’una jugada. Admiro la gent que sap fer bones partides a escacs, jo com a molt faig taules. També admiro als que juguen a dames. Jo també he jugat al pòquer, clar, me n’oblidava! Però a mi m’agrada el pòquer amb calés. Fins que vam veure amb els amics que ens plomàvem els uns als altres! Fins i tot vaig arribar a fer índex de probabilitats, anotant les possibles combinacions.

A les concentracions de bàsquet es juga?

Els de la meva generació jugaven molt a les cartes. Però ara que han aparegut les tauletes i els mòbils és més complicat. El que sí que fan és jocs conjunts amb els seus aparells. Habitualment juguen Abrines, Marcelinho, Hezonja i algú més. És un joc conjunt on es van matant, no sé quin és. I és horrorós, perquè tinc l’Abrines darrere cridant i no em deixa dormir! Anys enrere es feien partides de cartes clandestines a les concentracions. Jugaven el Natxo, l’Epi... Jugaven d’amagat i si Aíto els enganxava els queia una bronca de cal déu.

Per acabar, i a veure si em sorprens, et demano que escullis una paraula.

Home, jo t’he de dir la que esperes, és la que m’he inventat i la que ha fet més forrolla, que és apostoflant. No és una paraula registrada al diccionari. Però jo no puc fer dues passes per Barcelona o Catalunya (i de vegades a l’estranger) sense que me la recordin. I em fa gràcia! Apostoflant (que jo escriuria epustoflant, semblant a com és en francès) és una paraula genial pel basquetbol. A mi em va sortir de cop i volta amb un triple de Jagla que va donar la victòria al Joventut contra el Barça a un partit de la lliga catalana. És una paraula que jo utilitzava de petit a casa l’havia sentit. A casa érem francòfons, jo el francès el parlo bé, el meu avi el parlava bé i la meva mare va conservar la nacionalitat francesa fins a una edat ben avançada. Era una paraula amb la qual jo estava familiaritzat. És una paraula fantàstica pel bàsquet: sensacional, fantàstic, garratibat... Però la gent ho transcriu amb a i o, apostoflant. De fet, jo crec que és una paraula que s’hauria d’incloure al diccionari perquè la fa servir moltíssima gent, molt més que paraules mortes del diccionari. La gent de l’Institut d’Estudis Catalans mai considera l’esport i s’equivoca. Igual que amb el periodisme esportiu, la gent el menysprea i és la secció més vista del Telenotícies juntament amb el temps. I menystenir això és equivocar-se. Si s’han inclòs anglicismes que el 85% de la gent no té punyetera idea de què vol dir. I s’han inclòs! Per què no aquest? Però vaja, això és una batalla perduda, no la penso ni iniciar.

 

Text: Oriol Soler

Fotografies: Marc Saludes

*Si vols veure més fotografies, clica aquí.  

Tornar