Jordi Ventura: "Mai havia fet 1.300 vegades una mateixa feina"

Una de les coses que distingeix a Jordi Ventura (Badalona, 1976) de tota la resta d’entrevistats fins al moment, és que dedica un temps a pensar les respostes abans de contestar. Guionista del Polònia des dels inicis i autor, entre altres, del text del musical de La família irreal, fa des de tres anys els mots encreuats del Diari Ara. Parlem amb ell del joc verbal i del procés creatiu del guionista, i de si té alguna relació amb crear definicions dels crucigrames. L’entrevista es fa a la terrassa de casa seva. Decoren l’escenari uns pantalons del seu fill i un sol de tarda estiuenca al barri de Gràcia.

Com s’arriba a fer els mots encreuats d’un diari?

Com s’hi arriba? Es comença resolent-los jo diria. Des de bastant jove, aproximadament els 13 o 14 anys, ja em barallava amb la meva mare per veure qui agafava abans el diari per resoldre’ls. Jo veia com els feia la meva mare i també els volia fer. Durant molts anys vam fer diàriament els de La Vanguardia: Màrius Serra i Fortuny. Hi ha poques coses a la vida amb les que puc ser immodest, però la veritat és que me’n sortia molt bé. Els acabava cada dia i els feia bé.

En poca estona a més a més?

Això quedarà una mica freak, però un cop els resols cada dia ja busques al·licients, cal motivar-se. Algunes vegades em calculava el temps, i havia arribat a baixar dels quatre minuts fent els del Màrius.

Quatre minuts?

Sí, sí. M’agradaven molt, els feia i ja tenia l’estil. Això primera etapa: resoldre. La segona etapa ve després. Jo treballava a Rac1 de guionista i al programa que fèiem, cap al 2003, vam entrevistar al Màrius. Se’m va encendre una llumeta, i a l’acabar l’entrevista vaig anar-lo a buscar i li vaig dir: escolta, això com es fa? Com s’arriba a fer-ho? Aleshores ell em va dir dues coses, primer que hi havia uns programes d’ordinador que em podien ajudar molt, i em va donar unes quantes referències. El que em va dir és que el més difícil era trobar un lloc a publicar-los. Clar, l’any 2003 els diaris catalans eren faves contades, i cada un tenia el seu crucigramista, i tots eren joves, no anaven a plegar. Ni el Màrius, ni el Pau Vidal, ni l’Anna Maria Genís... Clar, això va quedar aquí, em vaig comprar els programes d’ordinador i de tant en tant en feia algun per mi, però ja està. Fins que el 2010 em va arribar que sortiria un diari nou, l’Ara, i vaig anar al Carles Capdevila i em vaig oferir per fer mots encreuats. De fet, el Carles Capdevila havia fet mots encreuats! Ell em va dir que sí, i mira, fins ara ja portem tres anys.

Quin és el goig de resoldre crucigrames i quin és el de crear-los?

No ho sé, no hi he pensat mai i ara improvisaré la resposta. De fet, des de que he començat a crear-los mai els he deixat de resoldre. Si vaig fora de casa i enxampo un diari sempre els faig, i continua agradant-me molt. I ara que els creo em fixo en més coses que abans no veia, i gaudeixo moltíssim. El que més gaudeixo no sé que és. Creant-los, al principi, no vaig gaudir massa. Vaig llançar-me a la piscina, mai havia fet crucigrames i els mots encreuats necessiten inèrcia, es van fent poc a poc dia rere dia, i crees una base de definicions i un univers que et va ajudant. Els vaig començar afer amb una setmana d’antelació i just va ser la setmana que va néixer el meu primer fill... La veritat és que el primer any va ser bastant dur, molt estressant. No vaig gaudir-ho gens. Però ara hi ha una cosa de recompensa a gran escala, més que el propi moment de fer definicions. Una afició estranya que tenia jo als 14 anys i que era una cosa molt pròpia i íntima, ara la creo, i potser jo motivo al lector fen-lo sentir de la mateixa manera que em sentia jo quan resolia crucigrames. I això és molt gratificant.

Com es troba l’estil de les definicions? És una decisió prèvia?

La diferència amb la majoria de crucigramistes és que jo no sóc filòleg. La majoria tenen molta tècnica amb jocs teòrics, de paraules i lingüística. Jo això no ho tinc, vinc d’una altra formació i em surt el que em surt. De vegades utilitzo tècniques que no sé ni com es diuen. No ho sé, t’hi vas trobant. De vegades, al començament, molta gent em deia: ostres, ja et comencem a veure l’estil. I jo deia: explica-me’l, perquè no el sé! Tu vas fent, vas improvisant i tens els teus referents. Al principi suposo que imitava molt al Màrius i al Fortuny, que són els que resolia. Ara ja porto 3 anys fent-ne, uns 1.300 crucigrames, m’agradaria pensar que hi ha coses de creació pròpia. És una batalla de dia a dia, no s’atura mai, i jo mai havia fet 1.300 vegades una mateixa feina!

Hi ha relació simbiòtica entre crear crucigrames i crear guions?

[Dubta] No. Crec que no. Són materials molt diferents. A una graella tot et ve molt condicionat, busques que tot quadri i a partir d’aquí defineixes. El guió és un full en blanc, pots crear. Hi ha llibertat. El que tenen en comú és que el guió del Polònia, com que és d’una periodicitat marcada setmanal, en fas un i t’oblides, i ja penses en el vinent. Amb el crucigrama passa el mateix, vas passant pàgina constantment i vas sumant. També als dos llocs es crea univers. Segurament aquesta és la gran semblança.

Com es descobreix l’ànsia de ser guionista?

El guió té a veure amb la creació. A mi sempre m’ha agradat l’escriptura creativa. Tot i això, al Polònia no fem creacions en majúscules, no és una cosa personal. És un univers que jo potser com a guionista he jo potser he ajudat a definir durant aquests anys, però és un univers creat, i amb les regles marcades. Jo treballo a favor d’aquest univers dins el marc que ja està creat. No em plantejo què vull dir ni com vull reflectir el món. Tampoc té a veure amb l’estat d’ànim. Sí que hi ha un punt de vista clar, no és personal, la personalitat dels guionistes sempre queda diluïda i està bé que sigui així.

No t’agradaria fer res més transcendent per tu?

Sí, clar, i fer una pel·lícula també. Però les limitacions són les que són. La diferència amb un escriptor en majúscules o un geni del guió cinematogràfic és que el guionista de base treballa per qui treballa. El mite aquest del creador que aboca la seva personalitat es difumina.

És molt mecànic?

No, mecànic tampoc perquè sempre cal sorprendre, sobretot en un programa com el Polònia. També hi ha coses personals de cadascú que s’intenten col·locar allà, però bàsicament és un joc d’equip, i has d’anar sempre a favor del programa i de l’univers que marca el programa.

Volies ser guionista o t’hi vas trobar?

Jo volia ser guionista per una banda, i per l’altra sabia que m’agradava molt la ràdio. Però per un càlcul de probabilitats vaig creure que trobaria abans feina a la ràdio que al cinema o la televisió. Vaig acabar al Polònia per casualitat, vas passant d’un lloc a l’altre, un fil et porta a l’altre i vas fent.

Et sents especialment orgullós d’algun gag?

Mira, n’hi ha un que reflecteix això que et deia del joc d’equip. Jo em sento orgullós de coes concretes, no de gags. Un dels que més gràcia em fa és el de ‘campamentos’ del Rei. Va ser idea meva, la vam desenvolupar entre tots i el va escriure algú altre, no el vaig escriure jo. I el campaments encara dura! Va ser la primera temporada del Polònia, i em sento orgullós d’haver participat a la gestació del gag. No és una reivindicació d’ego, sinó de treball en equip.

Tu ets corresponsable del text de La família irreal. Com es pot fer humor de la família reial sense caure en els tòpics de sempre?

Qui ho diu que no caiem en els tòpics de sempre?

La gent riu, i per fer riure suposo que cal sorprendre.

Sí... A veure, l’obra va consistir en traslladar l’univers Polònia al teatre, les relacions entre personatges estaven creades i no vam haver de construir un món nou. Escriure per una obra de dues hores és molt diferent que escriure un gag de tres minuts. Per sort ens va ajudar un gat vell, el Joan Lluís Bozzo, que domina el teatre perfectament. Aquest va ser l’èxit, l’univers contrastat dels personatges de Polònia i l’experiència de la gent de Dagoll Dagom al teatre. De fet, la família reial del Polònia funcionaria perfectament com una sitcom de 20 minuts a la televisió, és fàcil d’adaptar. El pare, la mare, els fills, els freakis...  I jo suposo que fa funcionar perquè estava ben feta, però sobretot perquè la gent tenia ganes de veure-ho. Com amb cert punt de revenja, de dir: ara tinc ganes de riure d’aquesta gent. No és una cosa habitual, era el primer cop que es feia una cosa d’aquest calibre.

De fet, els de Minoria Absoluta vau ser els primers en fer escarni de la família reial.

És un procés que va començar fa 8 anys. El dia que vam treure el gag del ‘campamentos’ teníem por de que algú ens digués alguna cosa. No va passar res, i sabem que podem fer un pas. I després un altre més enllà. I així anar fent, passant línies vermelles. A nosaltres ens han deixat fer coses que a El Jueves no els han deixat fer. No sé perquè, no sé si no miren TV3 o si odien als d’El Jueves, és bastant irracional. La clau és anar avançant poc a poc la línia vermella, fins que al final pots fer una obra de dues hores i ningú es sorprèn, i la gent troba natural que diguem que el Rei té una amant tancada a casa, ningú s’escandalitza.

L’obra és una confirmació de molts tabús potser?

A la família reial va haver-hi un canvi molt gran que no va venir pels programes d’humor. Va venir pels programes del cor. Pot ser casualitat o no, però coincideix amb l’entrada de Letícia. Els programes del cor es passen mil pobles i entren a l’anglesa. Abans l’Hola i aquestes revistes eren molt de venerar, i després can començar a traspassar moltes línies vermelles amb la família de la Letícia, aleshores suposo que tot avança en paral·lel. Clar, si poden insinuar coses els dels programes del cor, per què no ho podem fer nosaltres? I la meva hipòtesi és que la família reial no tenia por dels programes d’humor, sinó dels programes del cor. Això fa 10 o 15 anys era inimaginable.

Sembla que visquem a una època de retrocés en moltes coses però es pot fer sàtira de tot. Que un país es rigui d’un mateix és un progrés?

Potser anem 10 anys tard. A molts països fa anys que ho fan i aquí hem hagut d’esperar a que acabés la transició, o tot aquest entramat institucional. No ho sé, la veritat.

Per acabar, et demano que escullis una paraula.

No. La meva paraula és no. S’ha de dir més sovint. En aquesta època en que estem, que creiem que la independència col·lectiva i nacional s’obté a través d’un doble sí, jo crec la independència personal s’obté a través del no. I la independència personal s’ha de reivindicar.

Text: Oriol Soler

Fotografies: Marc Saludes

Tornar