Cal estar molt concentrat per poder parlar amb fluïdesa amb Jorge Wagensberg (Barcelona, 1948) i no despistar-se. Divulgador científic, físic, creador del CosmoCaixa i ment brillant, articula un discurs on ciència i humanitats comparteixen espais i interactuen de manera constant. Les seves paraules tenen un nivell intel·lectual altíssim però són terrenals, i fa de l’academicisme una eina de proximitat i no de jerarquies. Creu de Sant Jordi l’any 2007, és considerat un dels més grans experts en museologia a nivell mundial. L’entrevista es fa al seu despatx de Barcelona, un caos amb encant i ple de llibres, obres d’art i altres objectes difícilment catalogables.

Què fa un expert en museologia?

El que fa és dedicar-se a la concepció de museus. Però cal tenir en compte que museu no és només la idea d’una pinacoteca que té quadres enganxats a la paret, on només cal selecciones obres. També hi ha museus de ciència o museus d’història natural que són una forma d’expressió, igual que ho són els llibres o les pel·lícules. El llenguatge museològic és un llenguatge propi.

Tu vas aplicar aquest llenguatge al CosmoCaixa, del qual ets creador. Com es crea aquest model?

Va ser com a conseqüència de la indignació. Durant un mes vaig veure cada dia un museu de la ciència diferent, i quan vaig tornar estava obsessionat per canviar el que havia vist, creia que un museu de la ciència havia de ser molt diferent. No estava d’acord amb el que havia vist.

Què t’havia decebut?

M’havia decebut veure que era molt passiu pel visitant, el visitant no tenia res a fer allà. El lema dels museus és ‘prohibit tocar’. I un cop vaig tornar del viatge em vaig inventar el lema contrari, ‘prohibit no tocar’. Justament és la meva idea de museu. La meva idea era que als museus antics hi havia peces, però no hi havia experiments, ni fenòmens. Després cap als anys 70 el concepte havia canviat per complet, i els museus de la ciència eren tot experiments, sense peces. Però la realitat del món es compon de fenòmens i de peces. I el CosmoCaixa és un diàleg entre els fenòmens i les peces. A tot això li sumem la bellesa, l’estètica. I un concepte nou: la metàfora.

Per què la metàfora?

Perquè encara que estiguem d’acord amb que el llenguatge d’un museu és la realitat, hi ha coses que nosaltres no podem percebre. Perquè són petites com els àtoms, o perquè són grans com una galàxia, perquè són massa lentes com una planta quan creix o massa ràpides com una bombolla quan peta... Aleshores, fem museologia de tot això amb la idea de metàfora, on un objecte real fa visible alguna cosa que en principi no ho és. Cal tenir en compte que qualsevol sistema de transmetre coneixement es basa en la representació de la realitat. I cadascú té el seu canal, però un museu requereix realitat, perquè no hi ha res que estimuli més que la pròpia realitat.

Els museus queden allunyats de l’espectador perquè no hi ha cap diàleg?

Clar, no es compta amb el visitant, se’l contempla com un nen petit. Cosa que no cal fer ni tan sols amb els nens petits! Cal utilitzar les paradoxes, les contradiccions. I és un gran error, perquè el que estimula a un científic és trobar l’error, la paradoxa.  No només no s’ha d’amagar sinó que s’ha de buscar.

Anem al joc. Vaig llegir un article teu on parlaves d’escacs i ciència a partir d’un llibre. Quina utilitat té el joc per la ciència?

Moltíssima. Els escacs és un joc que pedagògicament és molt important per una raó: sempre que aprenem ho fem a través d’alguna mena de conversa, directa o indirecta. Però normalment no estem acostumats a la conversa. Per començar, durant l’època escolar conversar està prohibit, només s’escolta al mestre. I el càstig més habitual a un nen és perquè intenta parlar a classe, la qual cosa és una autèntica barbaritat. El que fem normalment és una deformació, perquè quan conversem esperem que l’altre calli per dir la nostra, tenim un defecte de base. Jo sempre explico que durant la meva època acadèmica mai vaig trobar un professor que quan li feien una pregunta callés, medités la resposta i després respongués. No, això està mal vist perquè sembla que no sàpiga la resposta. Clar, per què ens inquieta quan algú calla i pensa? Perquè no tenim l’hàbit de conversar i reflexionar. I els escacs són un bon exercici perquè no hi ha dubte, quan el teu contrincant fa una jugada pots estar 20 minuts pensant-la i reflexionant-hi. És una eina magnífica per conversar. I allà mai és culpa de l’àrbitre, no hi ha excuses.

Té poc component d’atzar.

Atzar en el sentit matemàtic no, però hi influeixen coses com l’estat d’ànim. De vegades dius: quina mala sort he tingut! Que és una frase sense massa sentit, però que es diu. Però els jocs amb atzar també són interessants, perquè has d’avaluar el risc amb la teva decisió, com a la vida real. La vida és un càlcul continu entre el risc, l’eficiència, el cost d’energia... I això són estímuls, ens movem així. Aquesta combinació d’estímuls i atzar és molt important. Tots els mamífers aprenen jugant quan són petits. Però curiosament, els animals quan arriben a la vida sexual perden l’atracció pel joc. Un goril·la infant i un nen humà, excepte pel pèl, són indistingibles, poden jugar i tenen el mateix plaer. Però el goril·la de 30 anys s’avorreix mirant el món, i nosaltres conservem aquesta característica juvenil tota la vida. Això es diu neotènia, que significa mantenir característiques prepubertat, preadolescents, durant tota la vida.

Això per què?

No hi ha un perquè, sinó que és així. En ciència no existeix el perquè, sinó el com. És el revés: nosaltres som un món neotènic, immadur. Per això fem ciència fins l’últim dia i hem fet un salt important a l’evolució.

Has dit que a partir de l’observació de l’assaig-error dels jugadors d’escacs s’eixamplava la creativitat humana. Em pots explicar què vol dir això?

La creativitat humana ve del concepte idea. I hi ha dues coses: tenir la idea i el mètode per fer que la idea pugui madurar. Però justament, una persona creativa és aquella que sap crear les condicions per tenir idees noves, per manipular idees noves. En ciència, el mètode científic serveix per tractar les idees però no per tenir-les. Per tenir idees cal tenir moltes idees, cal mirar a l’altra banda de la frontera. Per això els moments més creatius de la humanitat han vingut amb la promiscuïtat, quan els científics s’interessen pels artistes i al revés. Com va passar al Renaixement a Itàlia, o a Viena els anys 20.

Has fet llibres d’aforismes i has defensat que és el gènere literari més científic, per sobre de la poesia o la narrativa. Un cop més, què vol dir això?

En ciència comprendre vol dir cercar la mínima expressió del màxim compartit de les coses. La segona llei de Newton té quatre caracters: f=ma. En canvi representa tots els moviments del món. Aquesta compressió és comprensió. I l’aforisme fa això, evocar el màxim amb el mínim. Si tu agafes aquestes novel·les de moda de 1.000 pàgines, un científic et dirà que segur que sobren unes 100 pàgines. Ara que m’estic mudant d’estudi m’ha desfet de tota la novel·la, perquè ocupa molt. A més, la novel·la no la tornes a llegir, l’assaig sí. Un conte és més científic que una novel·la. Borges és més científic que Kafka. La qual cosa no vol dir que sigui més literari, vol dir que és més científic. Els aforismes tenen un problema, i és que és molt fàcil fer-ne de dolents.

Qui són els bons aforistes?

Curiosament, els bons creadors d’aforismes ni tan sols es refereixen a ells mateixos com a tals. Un aforisme se sosté sol, no perd res si el treus de significat. Tu treus ‘nunca hay nada nuevo bajo el sol’ dels Cantares i és una tonteria, una absurditat. En canvi, Einstein és un gran aforista sense saber-ho. Per exemple: el més cert d’aquest món és que el món és incert. I això ho diu una persona de filosofia determinista. Oscar Wilde també és un gran aforista. A casa nostra, Joan Fuster o Ramón Gómez de la Serna són també grans exemples.

Parlem del projecte Hermitage. En què consisteix?

M’ha adonat durant la meva carrera com a museòleg que la gent que sol anar als museus de la ciència i els que van als museus d’art no són els mateixos. Als museus d’art no hi ha l’hàbit de transmetre comprensions de les obres, només hi ha la obra en si. Amb l’Hermitage vull aplicar la museologia científica als museus d’art, i integrar totes les disciplines artístiques (pintura, música, arquitectura, etc) amb les grans disciplines científiques. Quan artistes i científics tenen foc creuat i hi ha grans moments de gran riquesa. És el que busco, per què no fer un espai comú per a tot això.

Da Vinci encarna aquesta totalitat entre ciència i art?

El Renaixement va ser un d’aquests moments. Fins al Renaixement, l’art estava al servei de la religió i les creences. Però justament al Renaixement comença la ciència amb Galileu, comença la ciència tal i com l’entenem avui. Hi ha tres formes de coneixement: la revelació (d’on ve la teologia i les creences), l’art i la ciència. El Renaixement és una col·lisió de trens. Res de la realitat pot canviar les creences, però en canvi la ciència es basa en explicar la realitat. Durant el Renaixement l’art està al servei de les esglésies, però surt gent com Leonardo. Da Vinci va trobar una petxina a 2.000 metres d’alçada i va dir: això no són restes d’una paella, sinó que això estava sota el mar! També hi havia Brunellesci, que era arquitecte, matemàtic, pintor i escultor. Va fer la cúpula més important de Florència, Santa Maria di Fiore, i va determinar per primer cop com representar tres dimensions en dues dimensions. Giotto ho havia provat i no ho va aconseguir. Des dels braus d’Altamira ja hi ha el problema de les tres dimensions, i feia 15.000 anys que ningú havia pogut resoldre el problema. I gràcies a Brunellesci existeixen Las Meninas, que són un clímax de la representació en tres dimensions. Hi ha moltes coses a explicar de ciència i art que intentarem fer a l’Hermitage.

Per acabar, et demano que escullis una paraula.

Goig intel·lectual. És un concepte molt important per mi, és una combinació de paraules en les que es basa la creativitat humana. Si tenim un dubte o una bifurcació en el nostre camí, jo mai triaria el que té més pinta de ser veritat sinó el que crec que em produirà més goig intel·lectual.

Text: Oriol Soler

Fotografies: Adrià Calvo