Fer-li algunes preguntes a José Ramón Pardo és córrer el risc que et faci, sense voler, una biografia exprés en 35 minuts de conversa. Periodista de llarga trajectòria en múltiples tasques (redactor en cap d’ABC, Blanco y Negro, cap de programes musicals de diverses emissores de radio, creador de M80 i Radio Olé entre altres) ara es vesteix de doctor a No es un día cualquiera de Pepa Fernández. L’entrevistem un dissabte de programa, a València. El vestíbul de l’hotel és el lloc on Pardo parla de la seva passió pels crucigrames, de la indústria musical i de la seva pròpia carrera professional. La nostàlgia, encarnada en la seva discogràfica Ramalama i tot el que ha fet a la seva vida, canalitzat al seu propi discurs, estan presents de principi a fi.

Veient tots els llocs on has treballat, quina és la relació entre els mitjans de comunicació i la indústria musical?

Són complementaris. Els mitjans de comunicació són complementaris de gairebé tot, per això es fan tants departaments de comunicació i relacions públiques, són fonamentals. Amb la música, durant una època, les ràdios musicals i les empreses tenien una col·laboració molt estreta. Això els ha portat a una doble ruïna, perquè la crisi de vendes de les discogràfiques, i per tant la falta de capacitats econòmiques de les empreses, també ha afectat a la publicitat de les emissores musicals, que també s’han enfonsat.

Per què sempre s’escolta la mateixa música a les ràdios?

Aquest és un tema complicat i complex. Cada tipus d’emissora musical utilitza un tipus de música específica. No és el mateix 40 Principales que M80. O Kiss FM que Radio Olé. Cada una té el seu territori. Les que es dediquen a la novetat van de la mà dels gustos de l’època, i els gustos triguen a canviar, tenen una evolució lenta. Les altres emissores no canvien tant, si vols fer una ràdio nostàlgica pots apanyar-te amb 3.000 cançons i vas donant-hi voltes. Però a Espanya hi ha emissores com Radio 3 que són la salvació de la música més avançada, el seu únic trampolí.

Amb José María Íñigo recupereu cançons antigues del pop espanyol. És necessària la memòria musical?

A veure. Jo tinc una discogràfica que es diu Ramalama, on edito els discos amb l’Íñigo però també moltes altres coses. Aquesta discogràfica va néixer fa gairebé 20 anys, la vam crear uns amics que ens agradava aquest tipus música i vam veure que faltava als comerços. Quan les discogràfiques van passar del vinil al CD es calcula que només van passar un 40% de les cançons. Si editaven un disc de Mari Trini només hi posaven 20 cançons, els seus grans èxits, però ella havia gravat 300 cançons. La nostra feina va consistir en recuperar aquest material perdut, tornar al públic la seva memòria musical. I a més a més fer recopilacions, que sempre tenen una gran acollida del públic.

El motor de Ramalama és la nostàlgia?

El motor de Ramalama és la nostàlgia i la memòria. Les dues coses. Tots els que tenim una certa edat hem tingut vinils i els hem escoltat per una cara, per l’altra i de canto. Sempre que s’edita Rita Pavone la gent reedita Cuore, però no totes les altres cançons. Ramalama torna totes aquestes cançons al marge dels èxits. Ens agrada recuperar la memòria i les cançons.

Tens un passat com a periodista seriós. Explica’m-ho.

Jo sóc cul de mal seient. Vinc d’una família de deu germans que era de ciències. El meu pare era enginyer naval, tinc tres germans que són enginyers navals, una germana i un germà que són enginyers de telecomunicacions. El meu destí era ser enginyer, i amb aquesta idea em vaig llançar al món. Però després em van començar a agradar les assignatures de lletres i em vaig passar.

Com s’ho va prendre la teva família de ciències?

Em deien que era massa fàcil, que almenys havia d’estudiar dret per ser advocat de l’estat, o notari, o registrador de la propietat. Coses amb les que pogués viure bé. A tercer de dret em vaig matricular a filosofia i lletres. Aleshores vaig anar a l’escola de periodisme a preguntar com es podia entrar. No ens van dir que només ens havíem d’apuntar, i hi vaig ingressar. En general tinc bona memòria, però hi havia un test sobre 50 notícies d’actualitat de l’últim més on ho vaig passar una mica malament. Total, que em vaig trobar estudiant primer de periodisme, quart de dret i segon de filosofia i lletres. Als tres mesos d’estudiar periodisme em van donar feina en un diari de Madrid. I a l’any vinent em va contractar ABC. Amb treball fix, nòmina i tota la pesca. Aquell periodisme no tenia res a veure amb la música.

A casa teva hi havia tradició musical?

La música era una passió. Havia engegat un grup musical amb el meu germà, jo tocava el baix i feia la tercera veu. Vam canviar el cantant per un cosí germà meu, que amb el temps es va convertir en Juan Pardo, i ha fet una carrera musical de més de 40 anys. De vegades encara toco el baix i la guitarra. Però jo em vaig decidir pel periodisme! Aleshores em van fer redactor en cap de Blanco y Negro, i apart feia fotos perquè m’agradava molt i era un bon aficionat. Llavors em van començar a enviar a feines que no tenien res a veure amb cultura i societat: vaig cobrir els últims afusellaments del franquisme, vaig viatjar per Espanya i pel món sencer com a enviat especial. Aràbia Saudita, Veneçuela, Europa sencera. Vaig cobrir la coronació del Rei i la mort de Franco. Al final vaig passar a ser redactor en cap de Blanco y Negro a ser redactor en cap de l’ABC. Com que allà m’encarregava del dominical i tenia un bon horari, em va donr temps d’entrar a Radio España com a cap de programes musicals. Alhora també em van trucar  de TVE per ocupar-me de la part musical d’Informe Semanal. Allà vaig tenir la sort d’entrevistar Mick Jagger. Pels matins era ABC, a la tarda Radio Nacional i quan podia TVE.

…

Alhora, el grup Salvat em va demanar que fes una enciclopèdia de 5 volums, que vaig fer jo solet. Fins ara hauré fet unes 15 o 20 col·leccions de llibres de tot tipus de música. Ja veus que aquesta és una resposta llarga. Jo estava a Informe Semanal, que pertanyia a informatius, però em van trucar i em van dir que volien fer un programa musical de tres mesos, a l’estiu, i que volien un guionista. Era un espai de dues hores: Aplauso, Tocata y a Tope. Vam estar 11 anys seguits. En aquests anys sí que vaig entrar en crisi personal, perquè veia que no tenia temps a fer-ho tot.

No m’estranya.

Quan vaig anar a la Marxa Verda vaig estar un mes al Sàhara sense fer ràdio ni televisió, i em reclamaven. Mai vaig pensar que els marroquins trigarien tant a entrar. La ràdio va deixar d’emetre el meu programa. Era l’any 1983 i vaig acomiadar-me d’ABC i RNE, tot a la vegada. Des d’aleshores treballo pel meu compte i em vaig dedicar només a la música. Va ser quan vaig crear Ramalama i quan em van trucar per crear formats, emissores. La primera va ser Radio 80 Serie Oro. Va ser la primera emissora musical dedicada a la nostàlgia. També va ser l’època en la que vam crear Radio Olé, una ràdio de cobla. Després el Grupo PRISA em va demanar que creés M80 i la vaig crear, la vaig dirigir durant un any i em vaig acomiadar. No m’agraden els despatxos i m’avorreixo molt a les reunions. He seguit uns anys amb Carlos Herrera a Onda Cero i després va venir la col·laboració amb la Pepa el 2006. I aquí estem, ja porto nou anys. Pregunta resolta.

Amb tanta feina t’ha donat temps per viure?

Sí, perquè a més a més d’escriure sobre música, escric sobre viatges. He conegut més de 40 països gràcies al periodisme i la música. Nova York, Londres, Miami, Mèxic, Hawaii... Jo era barat perquè escrivia i feia fotos. A més a més em vaig casar, vaig tenir una filla i sóc feliç. Sempre he escrit llibres, són pesats però m’encanta escriure. Confesso que és la meva vida.

Anem al joc. Ets expert en resoldre crucigrames?

A casa meva estàvem subscrits a l’ABC, era l’únic diari que et portaven fins a la porta de casa. La meva mare era una gran crucigramista, sempre els resolia, i el dia que se n’oblidava ho fèiem nosaltres. Després vaig descobrir els de Fortuny, de La Vanguardia. Al principi no entenia res, però després, veient les solucions, vaig agafar-li el truc. És el que faig amb més passió, si passo per un quiosc el compro. Recordo que un estiu vaig anar fent autoestop per Europa i vaig intentar fer crucigrames en francès, però és complicadíssim. De vegades intento fer els del Màrius Serra en català a La Vanguardia, però és molt complicat, el català el llegeixo bé però les definicions són molt difícils. Sóc dels que endevina el Crucigramàrius, i el Fortuny me’l trec més o menys en quinze minuts.

Només quinze minuts?

Sí, et poses dins el seu cap. Et diu: “nave de Noé”, de tres lletres. Zoo. Li vas agafant l’estil, vas veient que coincideix i endavant.

A part del Fortuny, de l’època de l’ABC que resolia la teva mare recordes algun autor en concret?

A l’ABC sempre els va fer un senyor que es deia Coba, que segueix firmant com a Coba i que era el Conde de Gondomar. Ara és el seu fill, i ho vaig esbrinar quan era redactor en cap de l’ABC, perquè m’havia de comunicar amb en Coba perquè els tancaments del diari es feien per plecs. Hi ha plecs que es tanquen abans, com la moda o el crucigrama, que normalment van al primer o el segon plec. El vaig començar a conèixer i sé que va morir i que ara ho fa el seu fill. Tothom recorda a Pedro Ocón de Oro, que és l’home que els feia al diari Ya. Però avui en dia només em ve de gust resoldre en Fortuny, tot i que també faig els d’El País, que hi ha gent que diu que és complicat, però...

La gent que fa crucigrames és enigmàtica.

Jo tinc una família molt àmplia. La meva novena germana es guanya la vida fent crucigrames. Es diu Paloma, i fa passatemps i crucigrames de revistes, com el 10 Minutos. També fa damerogrames, sudokus i passatemps diversos. Per mi és habitual conèixer gent que fa crucigrames. Sovint parlo del tema amb ella i ens desafiem.

Quin goig produeix resoldre uns mots encreuats?

Hi ha tres tipus de possibilitats. Una, demostrar i posar en pràctica la cultura adquirida. Si la definició diu alguna cosa del velló d’or i tu no en saps res, no la sabràs posar. Igual que si et posa capitals de països estranys. Jo, com que tinc memòria, aquí em defenso. Després hi ha una segona part que té a veure amb la comprensió cap a les possibilitats. I la tercera és la part d’endevinalla de les definicions. Per exemple, en Fortuny. Diu: “dos palabras de continente espiritual”. Mueble-bar. Cal ser molt retorçat! I el més difícil de tots, que em va sortir per les verticals: la definició només deia “retraso”. La solució era ‘ore’. Em va sortir per les verticals, però no sabia el perquè d’aquesta definició. Al cap d’uns dies ho vaig entendre: re-tras-o. La ‘re’ detrás de la ‘o’. Ore. Quan entenc aquestes solucions m’encanta. És una manera diferent de pensar que et fa allunyar-te i apropar-te a la lògica.

Fortuny deia que les paraules tenen significats ocults.

Sí. El Fortuny i el Màrius són molt semblants en això, juguen molt amb això i tenen trucs espectaculars. El Fortuny juga molt amb la paraula ‘asfalto’. Alguna cosa ‘asfaltada’ es que està mancada de la lletra ‘a’, falto de ‘a’. Quan vas agafant aquests trucs t’ajuden a confirmar-ho tot.

Per acabar, et demano que escullis una paraula.

Ara es diu que la gent jove parla només amb 1.500 paraules i que Cervantes en va utilitzar 23.000 per escriure el Quijote. Escullo Empúria. És la meva paraula. És el nom d’una colònia grega, Empuriabrava. Per sonoritat m’encanta, i està molt bé. M’agrada més que dir amor o amistat. La gent no dóna valor a la paraula, dóna valor al seu significat. A mi el que m'interessa és que la paraula sigui bonica.

 

Text: Oriol Soler

Fotografies: Marc Saludes