Josep Maria Fonalleras: "El joc és un laboratori on pots experimentar allò que no ets"

La barba de pocs dies, la gavardina negra i el seu posat despreocupat donen un cert aire desencantar a Josep Maria Fonalleras (Girona, 1959) a qui per la seva ciutat tothom crida per Fono. No obstant, quan s’encén la llumeta vermella de la gravadora es submergeix en un torrent d’idees literàries, idiomàtiques i vitals que no són gens despreocupades ni tampoc desencantades. El Fonalleras escriptor conta les seves publicacions per desenes, repartides en narrativa, literatura infantil i reculls d’articles; i el Fonalleras articulista col·lecciona diaris (ha passat per gairebé tots) i centenars de columnes, gènere que actualment practica diàriament a El Periódico i setmanalment a El Punt Avui. Té una habilitat especial per parlar de temes transcendents amb exemples terrenals, de manera que per aquesta conversa passen Shakespeare, una fruiteria, l’equilibri entre el contingut i el continent de la literatura i una truita de patates. I enmig de totes aquestes divagacions i relacionant-se amb totes elles, el joc.

Comencem per aquest últim llibre. En quina fase està i quina particularitat té?

Sortirà ja! Avui acabo de donar el vistiplau a l’última revisió i sortirà a finals de març. És un llibre especial: jo tenia un contracte amb l’editorial que incloïa una novel·la i un llibre de contes, i a part un llibre d’articles. La novel·la ja va sortir publicada fa dos anys, i el llibre d’articles no va semblar que fos el moment més indicat per publicar-lo, així que vam decidir que no ho faríem. Ells tenen una col·lecció que és de memòries d’infantesa, i jo sóc una mica jove per parlar sobre memòries d’infantesa, però em va interessar el repte (perquè hi havia poc temps per fer-ho) i el format. A més a més vaig pensar que no volia anar dient que havia fet jo cada any, i tampoc un retrat sociològic del país on vivia. M’ho vaig plantejar com un petit món personal escrit des d’un punt de vista molt literari. Mirar d’explicar-ho amb el meu propi estil, i tot el que explico està en present, no en passat. Això és un acostament important, sense dir que el 1974 jo recordo que el meu pare va fer tal cosa... Fer això implicava molta hemeroteca i va ser un història més intuïtiva, fer sortir escenes concretes, moments i personatges, això sí, sempre amb una lectura molt personal. És un viatge a un cert passat a la meva infantesa.

Quan va sortir el teu llibre Climent deies que les novel·les es conceben com la recerca d’una  resposta, i que per tu eren el plantejament d’una pregunta, en el cas de Climent el saber si les coses perdudes es poden recuperar. Es planteja alguna pregunta a La sala d’estar és un camp de futbol?

No, en el cas de Climent va ser un procés molt llarg i molt lent d’acumulació, de suma de materials, d’anar incorporant coses por a poc al cos narratiu amb reflexions sobre art, sobre la mort, l’amistat, la desaparició... Eren coses acumulades que en un moment donat es van obrir les comportes i van sortir. Aquest nou llibre és molt més espontani, una explosió molt més inesperada. Després, quan escrius, intentes controlar això i segueixes pensant que la literatura és una qüestió de forma, que és més important el com expliques allò que has d’explicar que les històries en sí.

Per tant, no tenen res a veure una amb l’altra?

No hi ha tant aquest plantejament que hi havia a Climent, que era que la novel·la sorgeix de l’intent d’arribar a una pregunta determinada. Al cap i a la fi, La sala d’estar... és un encàrrec de l’editorial, i a mi em funciona molt com a mecanisme. Recordo que una vegada vam fer una cosa d’un escriptor americà que es deia John Braine que es deia Jo me’n recordo. Era un tio molt divertit que va fer un llibre on totes les frases començaven per “jo me’n recordo”. Vam fer una versió en català i vam presentar el llibre, i tothom havia de fer un jo me’n recordo personal. Aquest mecanisme creava una mena de màquina que anava produint records, era meravellós. Anava sortint tot sense ordre, eren memòries de gustos, olors, personatges i situacions que tu no tenies. En certa manera, això s’hi ha acostat una miqueta. I resulta que la mateixa setmana dels jo me’n recordo el meu germà em va passar una capsa de fotografies de quan érem petits.

Per ajudar a recordar encara més.

Sí, jo ja tenia una relació de punts inconnexos: les vacances, cagar el Tió, què passava durant la nit de reis... Les fotos eren records que t’il·luminaven, t’ensenyaven com anaves vestit, et descrivien l’ambient, et donaven el nom d’una botiga que no recordaves, veies aquell collaret que portava el teu pare... Amb aquesta acumulació de material l’escriptura ha estat molt més fluida i més lliure, amb ganes d’explicar-ho sense grandiloqüència i sense melancolia, retratant un moment determinat. En aquest sentit s’allunya de Climent, és una acumulació de moments.

Has dit abans que és més important com escrius que què escrius. També has dit en entrevistes anteriors que conceps l’escriptura com un joc de contraris entre el relat i la història. Per què aquesta convicció?

Jo això ho he cregut sempre. Fa poc en Salvador Oliva, que va ser mestre meu, va treure un llibre que es deia Poesia i veritats. Ell a les classes deia que la literatura està feta de llengua, i que quan es fa literatura cal explicar la llengua i tots els condicionants que entren a un món literari. La construcció d’un món existeix perquè l’expresses amb paraules, qualsevol història si en fas un resum seria mancada. Hi ha un exemple famós de no sé qui que jugava a reduir les obres a una frase. Per exemple: el Quijote és un tio que es torna boig perquè llegeix massa i creu que és un cavaller.

De fet és això.

Clar, el Quijote és això. Però és això i tota la resta. I aquest “tota la resta” té molta importància a l’hora de posar-te a escriure. Tu treballes sempre amb material molt personal, sempre jugues amb coses que t’afecten a tu per construir una història. I la feina realment consisteix en posar tot això en paraules. Els meus referents de maduresa i d’entendre què vol dir el món literari són molt més de poesia que de prosa. La poesia té una connotació bàsica, que és que respon a les constriccions, necessites explicar allò amb el mínim espai possible que tu mateix t’has imposat. Si tu expliques allò amb un poema vol dir que cada una de les peces ha de ser necessària i imprescindible. Aquesta percepció, aquesta manera d’entendre la literatura, si fas prosa xoca contra l’altra característica de la ficció, que és explicar històries. I es tracta de que la balança estigui compensada. Jo no podria explicar històries sense fixar-me en la sintaxi o l’estil, però tampoc podria fixar-me només en tot això perquè em descuidaria de la història.

No t’inquieta perdre aquest equilibri?

Jo penso que aquest tipus de reflexions literàries de vegades les fas a un curs d’escriptura o a xerrades, però no deixen de ser molt personals, a mi em costaria fer una bona teoria, aquesta és la meva teoria on jo em trobo còmode. I en aquest sentit la poesia t’ajuda a ser molt concentrat, de fet és una necessitat. Una tendència meva que noto cada cop més íntimament és que rebutjo el romanticisme, la grandiloqüència i la èpica. Ho vull fer tot molt fàcil i molt senzill, a agafar la tensió entre els elements que hi ha dins un poema, escriure amb la convicció de que no cal dir les coses de manera embolicada i recargolada. La dificultat consisteix en fer la màxima estilització d’allò que sembla senzill. Cada cop em trobo més còmode aquí, perquè la meva tendència és explicar les coses amb poc material, no em veig fent novel·les de 1.000 pàgines, per tarannà i manera de funcionar. Fer una novel·la és un procés, al moment de l’escriptura totes aquestes teories cal rebutjar-les, serveixen per fer un debat literari i defensar el que fas.

Si no, suposo que et poden encadenar.

Sí, sí! En certa manera, a Climent (i hi surt al llarg de la novel·la, perquè és meta literària) va haver-hi un moment d’atzucac, de cul-de-sac total. De dir: jo estic aquí pensant que només explicaré les coses absolutament necessàries i que no hagin estat dites abans. Però si vas amb aquest pensament mai escriuràs res. En això m’ajuden molt les meves col·laboracions a la premsa, perquè aquí no hi ha temps per fer divagacions metafísiques, has d’enviar l’article a les sis de la tarda i no hi ha res a fer. No puc dir que s’esperin per donar-li un altre tomb. Aquest article igual està bé, però demà ja no se’n parlarà! Això t’ajuda a deixar-te anar, ja hi haurà temps després d’anar-ho acotant, en un determinat cal deixar de banda tot el que et fa pensar com funciona la literatura i fer una cosa tan senzilla com posar una paraula darrere l’altra.

Aquesta vessant d’articulista quin paper ocupa a la teva vida professional? Què més aporta a part d’aquesta desdramatització de l’escriptura?

Després de tants anys, dóna molt d’ofici. Vaig començar a mitjans dels 80’ a El Punt, després he passat per pràcticament tots els diaris amb més o menys intensitat. Ara faig un article diari, i hi ha moments en el que costa més és trobar un tema, pensar que hi ha una cosa que dóna suficient d’ella mateixa per fer una història. Després hi ha coses que són com un conte, hi ha petites fraccions de cada cosa. Una part és l’ofici, perquè ja tinc l’espai acotat, normalment quan estic escrivint i miro els espais que he fet, sempre l’enganxo molt a prop dels 1.400 caràcters. Per pura intuïció, sempre l’enxampo a 1.100, com aquelles persones que ja es desperten a la mateixa hora encara que ja no posin el despertador. Després hi ha una certa voluntat literària però sense buscar transcendència. Un llibre queda més, té una durada més llarga, els articles van passant i el que compta és l’acumulació. Al Josep Maria Espinàs, quan el Faulí [el primer director de l’Avui] el va voler fitxar pel seu diari, va dir: jo un article mensual no el penso fer, com a molt en faré un cada dia! Això és una putada, però si fas un article diari mai tens la temptació de fer el gran article de la teva vida.

Al fer-ho tant sovint perd importància?

Si només en tinguessis un al mes igualment el faries el dia abans, i a més te’n penediries perquè fins al cap d’un mes no en tornes a fer un altre. L’articulisme també té una història que no té la literatura, que és la immediatesa, sobretot en el sentit de feedback. Ara podem parlar de Climent, i ja fa dos anys que es va publicar. L’article té aquesta poca perdurabilitat, aquesta cosa efímera, i alhora té aquesta projecció diferent que ara amb el Facebook i el Twitter genera un tipus de relació amb la gent que és molt diferent a la literatura. També serveix per fer de bicicleta, que sempre vas pedalant. I si pares de pedalar caus, així que no deixes de pedalar. És veritat que quan escrius un llibre té una certa voluntat de permanència (i ho dic sense petulància), i els articles no. I encara menys una crònica.

Anem al joc. Tu defenses que el joc és cultura, i m’agradaria que em donessis arguments convincents per considerar-lo com a tal.

El joc com a concepte és molt ampli. Hi entraria des del parxís fins als escacs. No és que els escacs siguin la màxima expressió a nivell cultural i literari, però el parxís és molt més atzarós. Hi ha un punt de vista per analitzar el joc que és estrictament cultural, i és que reflecteix les dèries d’una societat en un moment determinat. Es podria entendre com una manera de lluitar contra la mort, contra la sensació de desaparició, o més aviat contra la sensació de buit. Aquestes grans preguntes: On som? D’on venim? Estarà oberta la fruiteria avui a la tarda? El joc et permet omplir aquest buit. Però clar, és com parlar de la importància de la lectura: també pots llegir el Mein Kampf de Hitler. La importància de la literatura en genèric és com no dir res, i la importància del joc en genèric també és com no dir res.

Com podem dir alguna cosa aleshores?

A veure, el joc com a concepte crec que serveix per aproximar-te d’una manera molt interessant per saber com viu una societat. Els que a un bar juguen a dòmino o la botifarra (i jo no sóc sociòleg ni antropòleg) pots saber quin paper ocupen a la societat. El joc pot servir per veure una fotografia d’aquesta societat. I més enllà d’això, a nivell individual, penso que el joc serveix per fer un símil amb la vida. I ara intentaré no fer de Paulo Coelho. Aquest símil és que al joc sempre hi ha una solució. I aquí el joc s’apropa a la literatura, seguint amb el que deia Aristòtil, que deia que la finalitat de les arts dramàtiques era instruir i gaudir. Quan llegeixes gaudeixes i reps un determinat coneixement, ets una persona diferent que abans d’haver-lo llegit. Potser has après maneres d’enfocar la vida, o coses que no faràs mai... El joc funciona igual, la pura diversió ocupa una part molt important, i amb un incentiu que és saber que tot el que està passant dins el joc és ficció. No afecta al món real.

Depèn de com jugui l’adversari.

També. Recordo una partida del Catán fa bastants anys amb un amic, quan els dos ja érem pares de família, on ell s’ho agafava amb tanta intensitat que se’n va anar abans d’hora quan estàvem passant un cap de setmana junts. Havíem arribat a un pacte que jo vaig trencar, i era ser poc honest, però formava part de les possibilitats del joc. Ell no va entendre una cosa molt important, que és entendre que allò no està passant, que estàs dins un univers amb regles pròpies que és una bombolla, i quan trenques la bombolla te n’aniràs a fer la truita de patates i ja està, que allò sí que és real. I en aquell moment el joc és una mena de laboratori on pots experimentar allò que tu no ets: la mala fe, la conxorxa amb segons qui... Coses que a la vida real no faries les fas jugant, perquè no es correspon amb la teva personalitat. Després hi ha la part del coneixement, que encara que sigui dins aquest laboratori, quan tu entres aquí dins t’acabes coneixent a tu mateix, i descobreixes de què ets capaç. Quan t’ho planteges entens que funciona d’una manera molt similar a la literatura o l’art dramàtic. Rius, plores o t’enfades i a més adquireixes coneixement.

Per acabar, et demano que escullis una paraula.

M’agrada molt pietat. Hi ha una cosa que és molt important, que parla de la diferència de paraules que feia servir Racine, el dramaturg francès, i Shakespeare. Es calcula que Shakespeare feia servir unes 30.000 paraules, i Racine unes 3.000. Les conseqüències dramàtiques, emotives i literàries de cada un poden ser les mateixes, però cada un amb les seves eines. Shakespeare amb un artifici verbal extraordinari i Racine amb una gran contenció. Pietat seria una d’aquestes 3.000 paraules imprescindibles, que forma part d’una necessària manera de veure les coses des d’un punt de vista moral. No una pietat cristiana, sinó de participar del dolor de l’altre. No veure el dolor des de fora, sinó fer un pas endavant i pensar que aquell patiment de l’altre, en part, també és el teu patiment. Més que compartir. La pietat conté l’empatia, però també una lectura més intensa, potser no necessàriament lligat amb un afany de que l’altre no passi per allò, no parlo de les persones que demanen caritat al carrer, parlo de circumstàncies que tots vivim on és important que patim una mica més, de fer-te teu allò que sent l’altre, que ho experimentes com a propi.

 

Text: Oriol Soler

Fotografies: Adrià Calvo

*Si vols veure més fotografies, clica aquí

Tornar