Josep Maria Joan i Rosa: "Al món on vivim, el pitjor que pot passar és que algú deixi de jugar"

Fer una visita pel Museu del Joguet de Catalunya de Figueres és una gran experiència. Fer-la acompanyat de Josep Maria Joan i Rosa  és un privilegi. Ànima del museu i principal percussor del mateix, ha dedicat la seva vida a omplir les vitrines que ara poblen els pisos de l’antic Hotel París. No es dóna importància i respon amb humilitat a tot, com si aixecar un museu tan extravagant com el del joguet no fos una tasca amb un punt dramàtic. Ensenya els cromos preferits del museu amb orgull i sense pretensions. Seiem davant uns dimonis molt suggeridors i la conversa va fent, igual que els visitants despistats que hi ha al recinte un divendres al matí.

Ara ens has fet un recorregut guiat per les exposicions del museu. Quina és la llavor de tot plegat?

Hi ha un moment, que és quan apareix el plàstic – de fet no es deia plàstic, es deia plexiglàs – i qualsevol cosa feta de plàstic imitant el cuir i coses semblants, que es dóna una indefinició total dels materials. En els joguets i altres coses (com els objectes funeraris) desapareixen els materials que no són plàstic. I tota aquesta feina d’artesans extraordinària comença a anar a les escombraries o als magatzems. I si tu anaves a les botigues de joguets, sent bon nen i fent cara de bon nen podies entrar a la rebotiga. Clar, allò era la cova d’Ali Babà! Recordo que hi havia joguets amb el preu posat en rals, et parlo dels anys 60. Jo, en aquells moments, tenia un sentiment de salvació cap aquestes coses. No només joguets, amb els objectes funeraris vaig arribar a fer exposicions. Imagina’t!

Sempre has tingut un cert afany col·leccionista?

No, no! És difícil definir què és un col·leccionista, jo crec que sóc un guardador. Un col·leccionista, i que consti que no em sembla malament ni molt menys, és aquell que diu “aquest el tinc i aquest em falta”. Jo no feia això, jo ho salvava tot, tot el que creia que tenia interès. Ara al museu encara ens passa, hi ha algun joguet que el tenim repetit 30 cops. Mira, i en podríem tenir 15. Jo anava salvant coses d’aquestes, també làmpades modernistes... Jo vivia a la part de baix de Balmes i treballava a dalt de tot. Pujava amb el metro i baixava a peu. No s’havien inventat els contenidors, la gent deixava les escombraries a la porta, i no saps el que et podies arribar a trobar allà. No et diré que hem fet un museu amb tot d’objectes trets de les escombraries, però moltes peces sí que les hem tret d’allà.

És interessant veure com segons quins objectes, depenent del context, poden ser escombraries o poden estar exposades a una vitrina.

Sí. Cada any fem una festa del joguet i vénen els col·leccionistes, es fa compra, venda i intercanvi. Quan va començar la festa la gent recollia nines de porcellana, ara ja ve gent de la vostra edat, i recull joguines de plàstic. El plàstic imitant vidre, per exemple, pot ser una obra d’art. Els Lego, que és la substitució del Mecano, és una gran utilitat del plàstic. I el Madelman és el rei del mambo de la festa del joguet.

Jugar és universal i per això el museu és apte per a tots els públics. Però per què ens oblidem de jugar?

Jo crec que al món on vivim el pitjor que pot passar és que algú deixi de jugar. Evidentment cal adaptar els jocs al teu temps, quan vaig néixer als 40 jugava al Carrer Ample de Figueres, ara seria un suïcidi. Allà jugàvem nens i nenes que havíem nascut després de la guerra, i recordo que durant tres anys no van néixer nens... Però estava bé jugar amb amics, i això s’ha perdut una mica. Crec que, com a mínim, les famílies haurien de fer esforços per jugar. Jo recordo tardes meravelloses jugant a la Mona, un joc de cartes. Dic aquest joc però n’hi ha molts més, és molt recomanable jugar, és una manera de mantenir-se jove.

Al museu hi ha una confluència entre diferents subjectes culturals: jocs, quadres de Dalí, poemes de Lorca... Es pot obrir de mires una societat a partir del joc?

Evidentment. Mira, t’explico la nostra història: l’any 71 vam fer la primera exposició, al Palau Güell – que no està gens malament per començar – i recordo que vam fer una pel·lícula, vam començar molt forts, la veritat. També van actuar uns titellaires amb unes titelles dissenyades pel Miró... L’exposició va sortir molt bé, recordo que Franco era viu, eren quatre trastos ben posats. Em va servir per obrir molts camins al voltant d’aquest món. Eren joguets en molt bon estat, i em va agradar la idea de començar a agafar fotografies de nens jugant, ajuda molt a entendre el com es jugava. Del tema de l’art... Jo era artista, pintor. Vaig escollir deixar-ho i centrar-me en el museu, però sempre he tingut molta relació amb artistes, i nosaltres tenim moltes obres d’artistes coneguts relacionats amb el joguet.

Quins?

Tenim peces del Tàpies, del Joan Brossa, del Miró – be, el Miró ens va donar una col·lecció de siurells que li feien companyia – el Francesc Abad... I després vam anar demanant a personalitats amigues del museu (tothom que ve queda encantat) vam anar demanant joguets. Tenim els patins del Quim Monzó de quan era petit, amb una fotografia i amb un text; també tenim els joguets de l’Ernest Lluch, el seu cavall; les germanes de Salvador Puig-Antich ens porten el seu tren elèctric i després ens escriu un text en Vázquez Montalbán... Els germans Dalí van portar un ós, més endavant l’Anna Maria Dalí ens telefona i ens diu que té una foto d’ella i en Salvador amb l’ós, i unes cartes que escrivia en Federico García Lorca a aquest ós... Endavant! Aquest ós, que a Alemanya en deu haver-hi milers, aquí està rere una vitrina. Encara anem perseguint a gent, de fet si vosaltres dos [redactor i fotògraf] teniu joguets estaria molt bé que els portéssiu. És interessant veure els jocs antics de la gent nascuda als 80’ o els 90’.

Amb els anys que fa que el museu és obert, quin és el magnetisme que té aquest espai per atraure tanta gent? És nostàlgia infantil?

Sense voler-ho, perquè mai ho hem volgut ni perseguit, el punt de nostàlgia hi és. Recordo que hi havia una família mirant un cavall de balancí: un avi, un fill i nens de 8 o 9 anys. L’avi, de cop, es va exaltar perquè va veure un cavall idèntic al que havia tingut ell. Per aquest senyor va ser un atac de nostàlgia, els pares no van dir massa, i els néts van descobrir que l’avi havia estat nen. Ells pensaven que el senyor havia estat gran tota la vida, va ser realment sorprenent i que aquest museu serveix per moltes més coses. Ara estem treballant en una exposició temporal que no sé com es dirà però es podria dir “La vida d’un joguet”. Tenim des de motllos, passant per tots els processos previs (artesanals o industrials), els anuncis de tele, els nens que hi ha jugat, els joguets destrossats de tant jugar-hi... I els que han aconseguit peça de museu, i formar part del patrimoni de Catalunya. Som una gran família. Veure el procés de vida d’un joguet em sembla apassionant. Fa pocs  dies ens van portar una caixa de cartró molt trencada però molt maca amb restes del que havia estat un tren elèctric. Jo em vaig emocionar molt, ja sabia que serviria per aquesta exposició, ells no ho van entendre molt però jo ho tenia claríssim.

Tots els joguets són catalans?

Al nostre museu expliquem la història de jugar a Catalunya. Aquí hi ha joguets alemanys o anglesos, però que hi ha jugat molta gent aquí a Catalunya. El Mecano, per exemple. O l’Scalextric. Recordo un Scalextric amb sidecar que vaig veure una vegada! Fantàstic! Però vaja, com et deia, bàsicament expliquem com s’ha jugat aquí, vinguin d’on vinguin els joguets.

El museu, que en part s’ha aixecat gràcies a tu, té vida més enllà de tu? T’imagines el museu quan tu ja no hi siguis?

Jo sempre he estat molt tossut i molt inconscient. Venir aquí a l’Hotel París era una inconsciència, fer un museu del joguet aquí era una bogeria. I mira, aquí estem. L’edifici era del 1767, estava destrossat... Però ens hi vam posar i vam tirar endavant, vam crear la fundació, vam cedir tot el museu a la fundació i la Generalitat, la Diputació, el Consell Comarcal i l’Ajuntament de Figueres van entrar com a patrons fundadors. A mi se m’acabarà la corda en algun moment, això està clar. I per això fa mig any que tenim treballant al museu una persona que fa de conservadora, ella ja estava ficada al món dels museus. No de joguets, però sí d’etnografia. L’Eva està il·lusionadíssima, i jo he recuperat molta empenta també. Ella té idees diferents a les meves, i és el que toca. Els temps van canviant, i no pot haver-hi un relleu amb algú que tingui les meves mateixes idees. Que algú més de 20 any més jove que jo treballi aquí és genial.

Per una exposició temporal vau fer un cens de crucigramistes fa anys. Explica’m.

Vam fer una exposició que es deia ‘jugar amb els mots’. Van haver-hi molts aspectes on els autors es van bolcar, i l’últim dia de l’exposició van venir una vintena de crucigramistes, els vam posar en taules diferents i la gent que resol els mots encreuats va venir a conèixer els autors. Ara són més coneguts, però aleshores, cap al 2000, no ho eren tant. Vam fer un cens català de crucigramistes, i per formar-ne part has d’haver publicat a algun lloc, no s’hi val un que fas tu a casa. Tampoc cal que sigui cap revista reconeguda! Ara fa temps que no n’apareix cap de nou.

Per acabar, et demano que escullis una paraula.

El primer regal que em van fer quan vaig néixer va ser molt maco, el nom que em van posar: Josep Maria. De primer cognom em dic Joan, de segon Rosa. La meva germana es diu Rosa Joan Rosa, és capicua. A La Salle, a mi em deien “Rosa!”. Però vaja, deixem estar als hermanos de La Salle, que ja han passat a millor vida. Com que m’han confós el nom molts cops i m’han dit Jordi o Jaume, escullo aquestes dues paraules.

Text: Oriol Soler

Fotografies: Albert Gomis

Tornar