Juanra Bonet: "Quan treballo sóc un nen jugant"

boto-joc-preferit-cat.png

 

És dilluns, i Juanra Bonet (Barcelona, 1974) se’n va de festa a la Sala Apolo, a la sessió de Nasty Mondays. Se’l veu acostumat a la tele: és ràpid, breu i va al gra, que el temps és or. Ha treballat al Caiga Quien Caiga, ha presentat El Intermedio, ha fet monòlegs al teatre, petits papers a sèries de TV3 i unes quantes coses més. La darrera, presentar el concurs Lo Sabe No Lo Sabe a Cuatro. La conversa va des dels seus orígens com a actor fins una teorització sobre la transició espanyola cap a la democràcia. Pel mig hi tenen cabuda temes com els jocs de rol, la llengua catalana i algun titular més que va deixant anar com qui no vol la cosa. Engego la gravadora mentre anem parlant d’alguna cosa relacionada amb sortir de festa. Es para: “ep, espera que ara canvio de to!”.

Igualment començarem amb el que parlàvem ara! Deies que quan eres jove sorties menys de festa que ara, per què aquest procés invers?

Jo de jove sortia molt, quan estudiava teatre i tal. Després se’m va passar i em feia molta mandra sortir. Jo mai em drogo i mai m’emborratxo. Saps aquella última copa que te la prens i penses: no me l’hauria d’haver pres?

Sí.

Jo sé quina és. Aleshores, mai me la prenc. Puc perdre la vergonya, puc estar desinhibit i ballar molt, però mai he arribat al punt de no saber què vaig fer ahir, ni de que m’hagin de portar a casa. I clar, tampoc em drogo, res. Només consumeixo marihuana de tant en tant. M’era més difícil aïllar-me d’això abans que ara. Ara he après a sortir sol, i és molt divertit perquè m’és igual el que faci la gent. A més, si vaig per Madrid sempre em trobo amics, i si vaig per Barcelona... Al final també. Clar que també hi ha el risc de trobar-te gent que fa mandra.

I aleshores com t’escapes d’aquesta gent?

Dius que has vingut una estona sol, i que després marxes. Queda excèntric, però està bé.

juanra1.jpg

Anem al joc que és pel que estem aquí. Vaig llegir a una entrevista a El Periódico que jugaves a rol al Turó de la Peira. Explica-m’ho.

Jugàvem a La Llamada de Cthulhu , el joc de rol basat en l’univers de Howard Phillips Lovecraft, l’escriptor de novel·la d’horror dels anys 20’. Tenia una mitologia de monstres i alienígenes que estava molt bé, i igual que es va fer un joc de rol del Senyor dels Anells, doncs van fer el joc amb Lovecraft. I anàvem al Turó de la Peira perquè al principi anàvem de casa d’un i a casa l’altre, però al final quedar als domicilis feia mandra. I vam anar a les taules del Turó on els iaios juguen al mus.

Ara encara jugues?

No. Perquè una partida de rol són moltes hores i fot mandra. També és complicat trobar gent, si trobés gent potser si que m’hi tornaria a ficar. Trobo injusta la percepció de que el jugador de rol és un excèntric i un freak, simplement és un joc, com el futbol. El joc de rol té un guió, una trama, unes localitzacions, uns personatges. Muntar un joc de rol és fer un relat, un relat curt.

Has treballat de mil coses: presentador, reporter al Caiga Quien Caiga [CQC], actor al teatre, cameos a El cor de la Ciutat... Amb què et quedes, quina és la vocació ferma?

Sovint es parla de l’on fas la feina per definir què t’agrada fer. Jo em defineixo més aviat pel què i el com. A mi m’agrada fer comèdia, on fer-la més igual. A veure, on millor em paguin i menys treballi, com tothom suposo. Al teatre tinc un punt més de llibertat perquè si faig monòleg el faig jo sol. Però estic més exposat, tinc ansietat, ho passo pitjor.

Ho passes molt malament?

Sí: nervis, autoexigència, excés de perfeccionisme... Això ho estic tractant, hi ha un senyor que m’ho tracta. És que no es pot anar per la vida sent tan autoexigent, i si et va bé encara és pitjor, et vas posant el llistó més alt i et generes més ansietat.

juanra2.jpg

Quan descobreixes que vols dedicar-te a l’humor?

Quan feia teatre al barri. M’agradava molt, no sé quin va ser el clic. Jo volia fer biologia per estudiar bioquímica i fer estudis de cèl·lules mare, això amb 18 anys. Això o periodisme, perquè m’agradava molt el periodisme d’investigació, aquestes eren les meves dues vessants. Mentrestant feia teatre al barri, com a joc. I no sé com ni on, em podria inventar o deduir que va ser per veure Monty Python, perquè jo era un fanàtic. Vaig veure’ls i deuria pensar: i per què no? I li vaig dir a la meva mare que volia fer això.

I què et va dir?

Que no. Que ella em pagava una carrera però no un hobby. I vaig decidir que m’ho pagaria jo, i la pobra encara se’n recorda i em diu que li sap molt greu. Però jo li agraeixo, perquè em va espavilar molt. Tot el món de la reforma laboral on et fan fora sense indemnització, els del nostre univers ho vivim des de sempre. Hi ha molt poca feina per poca gent, et contracten quan volen, com volen, les hores que volen, et foten fora de seguida... Jo perquè tinc molta sort, però hi ha molta gent que actua treballant moltes hores molt mal pagades. I amb molta exposició... Amb el temps, agraeixo que la meva mare no em donés suport.

On se’t veu molt a gust és al carrer. Per què creus que se’t dóna bé?

No ho sé. Des de sempre la gent m’ha parlat, m’ha explicat coses. No sé si és La Salle, si tinc cara de boy scout o què passa, però sempre em parlen. Però m’hi trobo a gust parlant amb la gent, a mi m’encanta. Des del CQC mai m’han agradat els reporters que queden per sobre de la persona a la que parlen, a no ser que la persona en qüestió tingui un estatus per sobre del reporter. Ho entens?

Sí, que si parles a un polític li pots anar de llest, però a la peixatera del barri no.

Exacte. Televisivament funciona, és tema de gustos, però a mi no m’agrada. Per sort, al programa tothom pensava com jo: editors, redactors, productors... Perquè com saps, pots editar-ho tot com vulguis i deixar-ho molt bé o molt malament. I si respectes la gent, la gent s’obre més, i tens una cadena.

Et queden ganes de punxar el poder com a l’època del Caiga Quien Caiga?

Vaig patir i gaudir molt. Jo sóc patidor. Pateixes perquè al CQC només hi havia una oportunitat, cada reportatge era minut 89 de partit, final de Champions, pilota al punt de penal i ha d’entrar. Cada setmana. Era molta responsabilitat, i a més jo feia política normalment, així que encara més responsabilitat. Però per mi era un gust, un plaer. Al matí em llevava, mirava els diaris i les tertúlies i anava calent. Anava a dir el que pensava, coses que trobava indignants.

Ho trobes a faltar?

Sí, però hauríem de començar a posar un mirall. No és tant culpa seva, és més culpa nostra, estan allà perquè els hem posat nosaltres. Sabem que han fet coses malament, però com que són dels nostres els posem allà. És un corrupte, però és dels meus. Com passa amb els Boixos Nois o els Ultra Sur. La lien, però són dels meus.

Falta autocrítica, no?

Sí, és qüestió de qui votem. Votem als que surten per la tele i ja està, i als nostres. També a nivell pedagògic... La transició es va fer com es podia fer, no es podia fer d’una altra manera. Gairebé, i subratllo el gairebé, va ser una negociació a banda armada. Objectivament hi havia uns dolents. Hi ha una Guerra Civil amb molts assassins als dos bàndols, i després hi ha una dictadura de 40 anys on es condemnen les atrocitats de l’altre bàndol, com és lògic. Però l’altre queda justificat. Els dolents es pensen que van ser els bons... Escolta, què fem parlant d’això?

juanra3.jpg

Hi hem arribat a través del CQC, l’autocrítica amb la classe política...

Això, que és un país que necessita una rentada de cara. Va, anem a jugar.

Parlem d’El Mundo Today. Escrius a la web, fas secció a la ràdio. Com vas entrar?

Grupie. Jo era fan d’ells. I em deixen col·laborar, som amics, fem coses junts... El Mundo Today vol fer riure, res més.

És el lloc on jugues ara, sense la pressió de presentar concursos ni res semblant?

Sí, però al concurs era igual. De fet, si no jugava no funcionava. Després de 8 mesos de programa em va trucar el productor en cap i em diu: “Juanra, has madurat?” I jo li vaig dir que, en principi, no. I em va dir: “és que ja no veig un nen jugant, veig un presentador de concursos. Torna a jugar, si us plau!”. Suposo que la pressió, els números, el temps... Vaig fer un clic i em van demanar que tornés a jugar.

O sigui que tu ets un nen jugant quan treballes.

Clar! És que si no no funciona. I al CQC igual. Funciona quan jugues, com al teatre, al cinema... Com la música. Si tu veus un músic tocant com si fos el seu primer concert al gimnàs de l’institut t’hi enganxes, veus que està jugant i t’hi enganxes, és la clau.

Per acabar, et demano que escullis una paraula.

En català m’agrada incorrecte. Perquè, pels anys que he treballat a TV3, trobo que al català no se li permet ser incorrecte. La llengua s’ha de parlar incorrectament. Hi ha molta pressió perquè el català es parli bé, molt bé, amb l’accent adient. I el català també s’ha de parlar malament. Crec que el català està sotmès a molta pressió institucional perquè es parli molt correctament, i crec que necessita incorreccions urgentment, embrutar-se. Una llengua és un nen que s’ha de posar malalt, s’ha de fer ferides als genolls, embrutar-se i menjar sorra. No pots tenir un exèrcit de lingüistes pressionant grups de gent que parla català a la tele i la ràdio. Potser cal que parlin malament perquè entrin paraules noves, no es poden tutelar les paraules noves. Jo entenc que el català és una llengua poc parlada, molt escanyada i que hi ha moltes ganes de que es parli bé. Però d’aquí a no deixar-la respirar... De vegades se l’estima tant que acabarem com els Borbons amb una llengua endogàmica i creuada. S’ha d’embrutar, ha d’entrar anglès, francès, àrab i també castellà. Ara, potser tota aquesta argumentació és fruit de la mandra que em fa perfeccionar el meu català...

juanra4.jpg

Text: Oriol Soler

Fotografies: Marc Saludes

Tornar