Marc Parrot: "Jugo a la vida real "

Anar a l’estudi de gravació de Marc Parrot (Barcelona, 1967) és una petita aventura. Té les seves Grabaciones Salvajes a Sant Quirze Safaja, un poble del Vallès amagat darrere els revolts de la C-39, on viu envoltat de calma i naturalesa. Periodista i fotògraf ens vam perdre una bona estona pels camins de terra de la urbanització de Solà del Boix  abans de poder arribar a bon port. El Marc viu i treballa allà refugiat del soroll i concentrat en el seu ofici, el de músic, que ha desenvolupat des de multitud de perspectives: fama i faràndula amb El Chaval de la Peca, infància posant banda sonora al Club Super3, bones causes coordinant la música de La Marató i una llarga trajectòria musical sota el nom de Marc Parrot. Fan dissabte a l’estudi tot i ser dilluns, i hi ha dues persones trastejant una quilomètrica taula de so, netejada amb una màquina d’ultrasons que sembla vinguda de l’espai i fa un soroll força desagradable. Seiem a la sala d’enregistrament en dues cadires de plàstic cara a cara. El Marc, que vesteix unes vambes Vans i uns pantalons caiguts d’skater, respon a les preguntes fent glops intermitents de te a una tassa dels Beatles.

Què tens ara mateix entre mans?

Ara estic acabant una sèrie sobre animals que es diu Cucurota, de la que que estic fent la banda sonora. Després, estic a mitja producció del Ramon Miravet i aquesta setmana començo la de La Pegatina. I a part estic de gira amb el meu disc, i hem començat amb La Marató d’aquest 2015.

Una de les coses interessants és que toques la música des de molts àmbits diferents. Gaudeixes més fent la teva pròpia música, produint o fent encàrrecs de llocs diversos?

No hi ha una cosa en concret, fins i tot hi ha moments en els que estic treballant en el meu disc (que se suposa que és el que faig més per plaer personal) que també són complicats i difícils. Jo penso que és una miqueta la sensació que sempre tinc coses per millorar en qualsevol d’aquests camps. Abarca tantes coses... Hi ha projectes en els que treballo com a productor i tot és molt fluid, gaudeixo dels moments en què hi ha bona sintonia però el resultat no em deixa del tot satisfet. I al contrari, algunes produccions em reclamen un sobreesforç per estar a l’altura de tot el que em demanen i em fa patir més el procés però acabo pensant que el resultat és fantàstic. El que sí et puc dir és que ho visc tot molt intensament, tant en el tema de la producció els concerts. Als concerts sempre passa el mateix, sempre hi ha neguit, vas a un lloc i no saps què et trobaràs, saps que qualsevol cosa pot fallar... I en canvi, el moment en què les coses surten bé ho compensa tot. Però això dura poc, pel bo i pel dolent. Si un resultat no em deixa satisfet no m’hi recreo ni hi dono voltes perquè ja he de començar una altra cosa. I en aquesta novetat projecto tot el que he fet malament i vull millorar, i d’aquesta manera no m’estanco.

 

Hi ha un gran contrast entre la calma del lloc on vius i l’agitació que desprèn un concert. Com es viu dins aquests espais tan diferents?

Es compensa. Els avantatges d’estar en un lloc així és que hi ha unes quantes preocupacions diàries que solen ser font d’estrès que desapareixen, com buscar aparcament o haver d’anar a la feina amb el metro. Tipus de coses que són alienes a la música. El fet d’estar aquí em permet desconnexions molt ràpides, de sortir a fora al jardí, estar envoltat de bosc i tenir un silenci brutal. I de desintoxicar-me sortint a dinar a fora. I després d’un concert igual, després de tot l’enrenou aquest contrast permet tenir les piles carregades i estar centrat en una altra cosa.

Suposo que quan treballes amb grups i altra gent tenir l’estudi aquí és un valor afegit.

Absolutament. Hi ha moltes menys distraccions, ja no penses en determinades coses perquè no et queden a mà. De fet, fins fa poc no hi havia cobertura de cap companyia telefònica. Alguna gent s’angoixava amb aquest tema... Però ens permetia estar molt concentrats. Et dic una altra cosa: també és cert que la muntanya és una opció estètica i de vida que t’ha d’agradar. Jo gaudeixo de la ciutat però des de la distància, prefereixo baixar a veure un concert o una obra de teatre, o sopar a un restaurant i després pujar. És una opció de vida.

M’agradaria parlar del projecte del Club Super3. Com es fa un plantejament per posar banda sonora a una generació?

Això jo crec que ve a posteriori, procuro no pensar-hi gaire. Jo intento complir amb l’encàrrec, que cada cop ha anat sent més clar. Al principi els encàrrecs eren més difosos, però ara, entre que conec millor els personatges i les seves possibilitats i que tinc una experiència de quatre o cinc discos, la comunicació és molt fluïda i molt directa. Veig clar el que he de fer i ho faig, no veig les repercussions, compleixo l’encàrrec. Pel Super3 les cançons són eines que tenen la funció de transmetre un missatge. El Connectem tenia com a objectiu comunicar que cal acceptar aquell que és diferent, no negar la possibilitat a poder-nos entendre amb un estrany. El missatge respon a la trama del Biribiri, s’escenificava amb un extraterrestre... Però en el fons donaven un missatge d’integració i d’entendre la diversitat com una cosa positiva i estimulant. A més a més, l’encàrrec conté elements com que ha de respondre a les expectatives d’èxit de la Festa dels Súpers. I això és més complicat, perquè per sort o per desgràcia ningú té la fórmula. Però l’encàrrec el tinc clar i l’experiència em dóna la clau per anar encertant.

Jo pensava que ho concebies com un retorn a la infància, a jugar, però veig que és més ofici que una altra cosa.

No home no, tot això hi és! La part creativa és això. Quan vaig començar amb el Super3 em van demanar una prova, una espècie de concurs, i en aquella època tenia els meus fills a l’edat Super3. I la projecció va ser directa: el que pensava pels meus fills servia pels altres nens, com la cançó Tots som súpers, que va quedar com un himne. Em va agafar en un bon moment... I clar, el punt de joc sempre hi és, aquestes cançons han de ser divertides i estimulants, una altra cosa és que les escullis bé, que pensis en els recursos vocals dels actors que les han de defensar, que sigui atractiu... Però cal donar el punt juganer perquè els nens hi trobin la gràcia. Hi ha personatges, com la Lila, que són collonuts. El que a la gent li fa por a ella li agrada! I això és una pauta per fer les cançons molt més interessants. De fet, quan componc una cançó, jo primer faig un catàleg d’idees i paraules, i a partir d’aquí creo versos i després miro de posar-hi música. Si la música em demana un ritme diferent les adapto, en certa manera és com fer un trencaclosques, o com jugar a l’Scrabble. Necessites un ritme i una rima, una paraula que encaixi.

Tens el costum de jugar a jocs d’aquesta mena?

No juguem gaire a jocs de taula. Havia jugat amb els meus fills als típics, al parxís i l’Oca. Al Monopoly, algun cop als escacs amb el Bruno... I al de Caçadors de Bolets, que som molt boletaires! No jugo massa jo, no sóc molt de jugar. A res.

Per impaciència?

No, perquè jugo a la vida real, per mi tot és una jugada. Faig una feina que m’apassiona molt, em distreu i m’ocupa el temps de feina i el temps de lleure. Per a mi és molt intens, i per tant no jugo a res d’entreteniment. Evidentment tampoc jugo a jocs d’ordinador, perquè passo moltes hores davant l’ordinador i les utilitzo per fer coses que m’agraden, que són constructives i que em distreuen igual. I tampoc jugo mai a jocs d’atzar. No m’agradaria que em toqués la loteria, i això t’ho dic molt seriosament.

Per què?

Perquè no, no vull que em toqui. Em canviaria la vida, i coses de la vida que no vull que canviïn. No jugo i no vull que ningú em regali loteria, mai n’he comprat i no vull que em toqui. No m’agraden els bingos ni cap d’aquestes coses tampoc.

Queda clar doncs. Abans hem parlat de la infància, ara m’agradaria parlar de la vellesa. Què va ser el més complicat i el més gratificant del projecte de Casal Rock?

El més complicat... Al primer va ser molt xulo perquè ens ho vam anar trobant tot, i va haver-hi moltes sorpreses. Em vaig sentir molt a gust amb ells i es va crear un esperit col·lectiu molt maco, molt constructiu. I al segon Casal Rock això també va passar, però a mi ja no em va resultar tanta sorpresa i em va costar més la part televisiva. Els avis estaven amb més consciència de que estaven fent un programa de tele, més de cara a la galeria. Amb tota la inconsciència del món, però estaven seduïts pel fet de sentir-se coneguts i de tot el que comporta ser mediàtic. Va haver-hi moments on semblaven més pendents d’això que de treballar, i això em va angoixar una mica perquè veia que passava el temps i no ens en sortíem.

També és un fet molt inusual que algú es converteixi en mediàtic quan ja és un avi.

Clar! És que és molt comprensible tot, era un tema molt delicat, perquè no podia dir que deixessin estar la càmera, perquè necessitàvem que donessin joc i s’obrís. Amb el primer vam aconseguir que tothom s’oblidés de les càmeres i que no actués amb cap altra voluntat que la d’explicar-se.

Ara volia tocar un tema que diria que és delicat. Et fa mandra parlar d’El Chaval de la Peca o ho acceptes com a part de la teva biografia?

En general ho accepto. Però per exemple a l’última entrevista a El Periódico em van posar de titular una pregunta sobre el Chaval que m’havien fet quan ja marxava. Aleshores vaig estar dues o tres entrevistes on si em preguntaven sobre això deia que me n’havia oblidat. Procuro que aquest tema no monopolitzi massa,  més que re perquè és una història que va estar molt bé, i ja està.

És important El Chaval de la Peca en el Marc Parrot d’ara?

No ho sé, directament no sabria què dir. Jo penso que em va permetre... [silenci llarg] poder seguir fent música. Tenir aquest estudi i tenir recursos per fer els discos tal i com els volia fer. Jo sempre vaig tenir molt clar que El Chaval era una broma que havia triomfat per accident i que no hauria d’haver durat més del que va durar. Si no jo no podia segur.

Vaig veure a una entrevista de fa temps que defensaves que la música era un vehicle però no un espectacle. Què vol dir això?

A veure si recordo què volia dir... La música és un vehicle per explicar coses, i jo faig servir els estils musicals que em convenen perquè no estic lligat a una estètica concreta. Si crec que una cançó pot tenir un vestit més cru, rocker i canyero ho faig, i si una altra em reclama un acompanyament líric també ho faig. La música em serveix per il·lustrar, però per mi el més important és el que vull explicar. La música no ha de ser perquè sí.

Es parla molt dels estils musicals dels compositors, però el llenguatge juga un paper importantíssim. Costa més dominar la llengua o el llenguatge musical?

Si preguntes, la majoria de músics et diran que les lletres. És el que més costa perquè és on t’has de definir, on t’has d’explicar. Si t’hi fixes, hi ha molta gent que escolta música en anglès i capta una actitud, una actitud de rebel·lia o d’afrontar la vida d’una determinada manera, o de diversió. Cada gènere i cada intèrpret destil·la una actitud. Quan hi poses paraules pot haver-hi contradiccions entre el que un capta i el que s’està dient. I això és el que fa més por. Recordo quan fa anys, quan va començar l’Sputnik Concert van subtitular concerts amb les lletres i alguns grups van deixar de vendre perquè la gent entenia les lletres. I les companyies van demanar que no subtitulessin els concerts! La lletra és una gran aliada, però depèn de com la tractis et pot fer perdre audiència.

Tu et treballes aquest tema en algun aspecte, hi ha algun mètode per escriure millor?

Jo crec que és experiència. I després trobar el teu discurs, jo crec que hi ha un discurs de fons que es repeteix en molts casos, i que forma part de l’essència que tens com a artista. No té perquè ser una còpia, però hi ha un ADN que està a totes les teves cançons, i trobar això és fruit d’un treball i d’un ofici. Quan comences a escriure de veritat bones cançons i amb menys patiment, i més de pressa. Té molt d’ofici... I talent també, clar! I el talent primer t’has de creure que el tens, i després a veure si s’ho creuen els altres. T’ha de retornar alguna cosa que et faci veure que el tens i t’animi a seguir cultivant-lo.

Per acabar, et demano que escullis una paraula.

Acústica. És una paraula maca. És la ciència que estudia el so, i és un concepte molt rellevant a la meva vida. Sí. Jo sempre estic pendent de l’acústica dels llocs on vaig a tocar, de l’acústica on faig les gravacions... Fins i tot quan em dutxo al lavabo noto la freqüència de ressonància, és cert! Només parlant ja notes on està, canto, miro si és molt exagerada o no. Després hi ha un vi que es diu acústic que està molt bé (tant el blanc com el negre, un Montsant), hi ha un festival a Figueres que es diu Acústica on he tocat uns quants cops... Acústica.

 

 Text: Oriol Soler

Fotografies: Marc Saludes

*Si vols veure més fotografies, clica aquí

Tornar