En Marc Torices (Barcelona, 1989) és dibuixant. Recentment ha publicat, conjuntament amb l’escriptor Jesús Marchamalo, una novel·la gràfica sobre l’autor argentí Julio Cortázar. Un parèntesi, diu, en la seva trajectòria en el món del còmic. L’any 2009 va crear amb en Pau Anglada l’editorial Zangano Còmix, amb la que va publicar una sèrie de fanzines i de còmics ambientats en un univers que ells mateixos van engendrar. A banda, en Marc també s’ha atrevit amb tot allò que té a veure amb el dibuix i el talent de la seva mà. En parla amb modèstia i prudència, sabedor que es dedica a un món en què és complicat guanyar-se la vida, i en el que tot just s’hi està fent un nom.

La setmana passada es va presentar la novel·la gràfica Cortázar sobre la vida de l’escriptor argentí. El projecte el veu començar el 2014, i tres anys després l’heu aconseguit publicar. Quines sensacions tens ara mateix?

Satisfacció. Ara cal tocar de peus a terra, perquè durant aquests últims mesos, des de l’estiu passat fins aquest hivern l’hi he dedicat molt temps. I em toca recapitular i recuperar el fil de la meva vida, perquè aquest últim any pràcticament només m’he dedicat a aquest projecte. Però, bé, molt bé.

M’imagino que t’has submergit completament en la vida del Julio Cortázar. No sé si n’has acabat una mica fart?

A veure, sempre hi ha moments de tot, però en general no. Tot ha anat bé. Però si, he estat durant uns mesos completament submergit en la seva vida. Tot el que llegia era d’ell i sobre ell, perquè tenia la necessitat d’estar en sintonia amb tot el que estava explicant en el llibre. Intentava trobar algun guinyo de la seva trajectòria per després introduir-lo en el còmic, etc. Que el lector veiés que tot tenia un sentit. He intentat embafar-me de la seva vida el màxim que he pogut. Però encara em queden coses per llegir d’ell.

I encara en tens ganes?

Sí, sí. De fet, ahir em vaig comprar un conte d’ell per Wallapop. Potser m’ha quedat crònic el tema. Però sí, està molt bé, m’ha agradat molt tota la seva obra.

Com ha estat el procés d’elaboració del còmic?

El febrer del 2014 ens van fer l’encàrrec. Ara bé, fins a l’octubre d’aquell 2014 no vaig rebre cap text, i el que finalment em van enviar era més aviat curt, una plana més o menys. I era per fer una prova per portar-la a la Fira de Frankfurt i ensenyar-la als editors. Llavors, des d’aleshores fins al febrer o el març del 2015 vaig rebre tres o quatre capítols més i els vaig dibuixar per la Fira de Frankfurt de l’any següent. I fins al 2016 no vaig acabar rebent la resta.

Com ha sigut la relació amb el Jesús Marchamalo? Em refereixo al fet que és un llibre elaborat a quatre mans i per tant entenc que la interacció havia de ser constant.

A veure, el guió que rebia no era un guió de còmic normal en què et marquen les vinyetes, els plans generals, etc. Era un guió literari perquè el Jesús mai havia fet còmic i no estava familiaritzat amb el tema visual. Per tant, va preferir enviar-me un llibret i jo vaig fer-ne l’adaptació al còmic. Agafava cada part del text i l’anava desglossant en les vinyetes, algunes parts les treia perquè les representava amb els dibuixos, etc. I a vegades també m’enviava imatges de l’època o del moment que estava explicant en el text per orientar-me. Per tant, es podria dir que la documentació gràfica la vam fer a mitges.

És molt diferent il·lustrar un text predeterminat que crear la teva pròpia història? T’ha costat agafar aquest nou registre?

Suposo que he hagut de passar per l’adreçador. Ja et dic, intentar, sobretot, llegir molt a Cortázar per poder respondre sobre el que he fet. I també llegir molt sobre ell, biografies que li han fet, etc. Que ningú em pogués dir que no en tenia ni idea d’ell. Llegir-lo, llegir-lo molt. I fer molts retrats d’ell perquè em quedés el més fidedigne possible. Intentar familiaritzar-me amb el personatge. Clar, jo mai havia fet coses amb guionistes, sempre he fet el que m’ha vingut de gust, llavors havia de ser el màxim de veraç. He de dir, per això, que és més fàcil treballar així, és millor perquè tu ja no respons pel contingut sinó que únicament ho fas per la forma.

És un registre, però, en què la part creativa perd molta rellevància.

Sí. L’únic que has de tenir en compte és intentar explicar el que estàs fent el millor possible. I és més fàcil. Tens menys mals de cap. Perquè amb els còmics que fas tu sol hi tens una relació més íntima. Aquí, es tractava d’interès professional.

Un cop fet, quin feedback n’esteu rebent.

Jo crec que està agradant a la gent. Sembla que la premsa hi està interessada, etc. Però jo suposo que és perquè el personatge, és a dir, el Julio Cortázar, va ser un escriptor molt important, i no per la feina que nosaltres hem fet.

Home, entenc que si no fos un bon producte tampoc tindria interès. Sembla que infravaloris la feina que heu fet.

No, no m’infravaloro. Però si estigués molt ben fet però no parlés d’aquest senyor molt probablement no tindria aquesta crítica positiva. Per tant, jo intento prendre-m’ho amb una miqueta de distància. Si hagués fet la biografia de la meva tieta... És evident, no?

Què consideres més important en el que fas, el text o la imatge?

No es pot separar. Fa uns anys va sorgir un corrent en el món del còmic que se centrava molt en els aspectes formals i que pràcticament deixava de banda el contingut. I jo no hi estic gens d’acord. Sempre ha d’anar molt lligat. Crec que és evident. No hi ha una cosa més important que l’altra. 

Quin procés segueix a l’hora d’elaborar un còmic?

Depèn. No segueixo sempre el mateix recorregut. A vegades sí que necessito una imatge, però depèn molt. Com que faig còmic també m‘ocupo dels diàlegs, el contingut, etc. No és escriptura però és una forma d’escriure també. El còmic no són només il·lustracions. És una successió d’imatges, és com una escriptura menys sofisticada. Jo no sabria escriure bé un text, però com que el còmic és més col·loquials, i son diàlegs, m’és més fàcil. Puc representar el que es diria en un text a partir dels dibuixos, dels diàlegs, de les capses de text. No fa falta tenir una sofisticació tan desenvolupada que per ser escriptor.

El còmic té una connotació freak, poc culta, de gent que no llegeix, de nens, etc. Fins a quin punt creus que té part de realitat aquesta visió, i fins a quin punt en té d’ignorància?

Jo crec que té part de les dues coses. Tradicionalment sí que té aquest punt de baixa cultura perquè sempre ha sigut un tipus de publicació d’usar i triar, per nens, etc. Però jo crec que des de fa uns 40 anys molts autors s’han proposat, i crec que han aconseguit, fer moltes publicacions de molt nivell i que no són de baixa cultura.

Per exemple, el còmic Maus, que té un Pulitzer...

Sí. O Chris Ware. De fet, qualsevol dels autors que va publicar a la revista Rau, en què l’Art Spiegelman va publicar durant els anys 80 Maus, val molt la pena. Allà, van començar molts autors que avui en dia han fet àlbums molt importants. I tenen lectures denses. Per tant, hi ha molts autors que jo crec que no estan lligats a aquesta cara del còmic molt carnavalesca. Per exemple, no sé si has vist el saló del còmic que es va celebrar la setmana passada a Barcelona? Era un carnaval. Jo estic en contra d’aquesta visió del còmic. Però bé, és un gènere, dins de la narració gràfica. 

Entenc, també, que segurament associem el dibuix amb la infantesa, no?

Sí, sí. Suposo que sí. A més, moltes vegades també es juga amb això. Per exemple, a Maus, l’Art Spiegelman juga amb aquesta idea de crear personatges pràcticament infantiloides, els jueus estan representats per ratolins. Tot molt innocent. Són codis que la gent reconeix com a infantils i que els creadors de còmics com que ho saben els utilitzen amb continguts adults i al final el contrast és més adult del que es podria arribar a imaginar.

L’any 2009 vas crear amb el Pau Angalda el Zangano Còmix. Com va sorgir la idea?

Primer va ser una publicació feta amb els companys de classe. Fèiem un número, precisament, per cada Saló del Còmic, perquè abans era l’únic esdeveniment que hi havia sobre aquest món. Ara ja hi ha més fires, etc. L’any 2011 vam intentar que hi aparegués més gent i vam crear una espècie  d’antologia on hi hagués diversos estils de dibuix, i amb la tonteria vam començar a tirar-ho endavant i vam crear aquest espai, amb la ciutat de Maiame, etc. Vam acabar fent una espècie de joc, perquè vam crear un mapa i vam fer un munt de coses relacionades amb aquest món. Al final, jugàvem.  

Comentaves que vau intentar que hi participés molta gent, i de fet, mires l’autoria d’algun d’aquests fanzines i veus que està fet entre molta gent. Però, entenc que a l’hora de la veritat cadascú fa la seva part pel seu compte. Com vius aquesta situació?

Bé, suposo que depenent de com siguis ho vius d’una manera o altra. Et va canviant amb el temps també. Et vas acostumant, perquè al principi tampoc ets molt conscient que acabarà sent així. Però al final està bé. A mi m’agrada estar moltes hores tranquil, etc.

A banda de còmic també has fet moltes altres coses relacionades amb el dibuix: pòsters, caretes de CD’s, etc. Costa molt fer aquests canvis de registre?

És evident que no és el mateix fer un còmic que un pòster. Però, evidentment està emparentat. Jo crec que qualsevol que fa un còmic pot fer una careta d’un CD. Però un còmic és narratiu i una il·lustració, tot i que també ho és, no et permet profunditzar tant. A vegades pot semblar més senzill explicar una idea amb més espai, com pot ser un còmic, que no amb una il·lustració única, però crec que no sempre és així. Ara, per exemple, m’han demanat un projecte i disposo només de 4 pàgines per desenvolupar una idea, i crec que potser és més fàcil. Perquè a vegades, és més senzill fer només una imatge perquè tothom sap que no et pots allargar en el temps i has de ser més concís.

Per acabar, m’has de dir una paraula.

Temps. Pel que significa. És el valor que té la vida. També, és una de les parts més importants del còmic. El que es fa és representar el temps sense temps. El temps a l’hora de passar pàgines, el ritme dins d’una historieta a través de les imatges. Si és una vinyeta més gran significa més temps, si són curtes vol dir que passa més de pressa. 

És interessant aquesta idea de representar el temps en un suport pla.

Clar. A més, pots viatjar en el temps. Pots tirar enrere, parar-te a la meitat, etc. No és com el cinema que saps que allò durarà una hora i mitja. Aquí, has de pensar com representar cada cosa en funció del temps que vols que hi dediqui el lector. El ritme és molt important en el còmic. Bé, de fet en tot el que és una narració visual. La música o el cinema es desenvolupen en el temps, en canvi el còmic ho fa només amb el que tu li vols donar. No té una durada específica.

Text: Pau Franch

Fotografies: Adrià Calvo