Martí Sales: “Ens anem fent reietons de la nostra vida i és mentida, perquè més aviat som esclaus de tot”

Martí Sales (Barcelona, 1979) encaixa a la postal que crea la plaça de la Vil·la de Gràcia un dijous al matí. Segons explica ell mateix i confirma més tard la Clàudia, la cambrera, cada matí ve a fer el cafè al mateix bar; i , segurament, s’asseu mirant cap a la mateixa direcció, la que permet tenir una perspectiva panoràmica de la plaça.  El Martí és, sobretot, un home de paraules: poeta, escriptor, traductor, músic. Ve de família de lletres – el seu besoncle era Joan Sales, l’autor d’Incerta Glòria – i ha coordinat festivals com el Poesia i +. Els únics fils que deixa penjant són els de la complexitat, i tot el que fa i tot allò al que dedica el seu temps forma part d’un discurs global que enllaça arguments, contraarguments i dubtes. Quan ens trobem, s’està a punt de fotre una pastilla per una torticoli que arrossega des de fa uns dies. “Sóc un hipocondríac, quan tinc mals així sempre penso que potser tinc un càncer terrible i que moriré en poques setmanes”. Vesteix una samarreta amb el logo de l’editorial Males Herbes, que va publicar el seu darrer llibre titulat Principi d’incertesa.

Expliques sovint que per a tu l’escriptura no és la manera de transmetre una idea preconcebuda sinó que generes pensament a partir de la pròpia escriptura. Quan tens consciència de tenir aquesta visió tan global d’escriure?

No ho sé, suposo que en l’elaboració del primer llibre. Vaig començat a escriure molt jovenet – no molt jovenet, molt petitó –, iva ser entre els 20 i els 25 quan vaig començar a escriure els poemes del primer llibre. Llegint molt, investigant molt, amb col·legues que també llegien i escrivien molt (érem la quadrilla de l’Eduard Escoffet, el Josep Pedrals i el Gerard Altaió), i recordo que tot era una espècie de combat. Cadascú amb les seves curiositats i creuades vam acabar elaborant aquest pensament, que tampoc és nou. Hi ha molta penya que es pren l’escriptura d’aquesta manera. Anàvem veient que la manera que teníem de treballar i les nostres influències eren un procés molt conscient. No era aquella cosa terapèutica d’escriure [canvia el to de veu per ridiculitzar] perquè em sento malament i amb l’escriptura superaré això perquè és l’expressió dels meus sentiments més profunds. No. Per nosaltres l’escriptura té a veure amb un procés de treball i investigació que connecta amb els surrealistes, amb corrents actuals i amb el pensament i la ciència. L’escriptura com a camp de batalla, no com a lloc d’expressió sinó com un continent.

Vens d’una família de lletres. Aquesta idea de l’escriptura trenca molt amb la que havies viscut des de petit?

A casa es tenia una idea de l’escriptura molt tradicional. Escriptura com a història. El meu pare feia llibres juvenils amb la meva mare, i els seus llibres per a adults seguien una estructura narrativa molt tòpica. El meu pare sí que va tenir un procés experimental molt boig, però de seguida va fer el típic pas que fan molts escriptors del més avantguardista i experimental a la història. És una evolució que fa la penya i de vegades em fa una mica de ràbia: “de jove era molt experimental però ara ja no faig aquestes tonteries, ara ja sóc un narrador i he trobat la meva veu. Explico històries”. Com si fos  lo más escriure novel·les i explicar històries.

Aquest procés s’assembla molt a una línia d’acomodament vital que segueixen moltes persones: revolucionaris de jovenets i apoltronats a l’edat adulta.

Clar, això és un conyàs absolut. Quan ets jove s’espera que siguis agosarat i trencador, i de gran s’espera que siguis conservador. Jo crec que el més interessant és tenir aquesta actitud quan ets més gran i no quan ets jove, perquè vivint així quan ets jove estaràs fent el que s’espera de tu. Igual amb les drogues, amb sortir, amb la música... Està molt bé escoltar músiques extremes i bèsties als 50 anys i no que facis la típica evolució: t’agrada el punk, del punk passes al rock, del rock al indie-pop, de l’indie-pop al pop, del pop al jazz i del jazz passes a la música clàssica. Doncs no! Jo de jove escoltava clàssica i vull arribar a vell escoltant punk. I als 50 anys, menjar-me un tripi. Per què no?

És el que dèiem abans, tot forma part d’un procés integral?

És horrorós, espantós. Entenc que ens fem grans, però cal lluitar contra això, contra tornar-nos gilipolles. I cal mantenir l’esperit, i la gent que ens dediquem a això – i quan dic això dic “això” en general, em refereixo als que ens nodrim i volem viure a fons en tots els sentits, en l’art i el pensaments – és absurd que deixem de banda totes aquestes coses. Igual ara em faig skater, jo què sé! I el que et deia dels tripis és molt important, perquè l’ús de les drogues en aquesta societat és tan estúpid i tan banal...

En quin sentit?

Que només es consumeixen drogues per posar-se cego. Vale, molt bé, funcionen per això i van molt bé. Però també funcionen per altres coses, i a algú que té 30, 40 o 60 anys li anirà molt millor que a un jove prendre’s un tripi. És refrescament, surts de la zona de control i perds el control. I cal perdre el control, perquè al final tots ens anem convertint en control-freaks, ens tornem uns maniàtics insuportables. A la vida en parella es veu molt: ara només follem tal dia de la setmana perquè els dimarts m’he de llevar d’hora i... Res! Et prens un tripi i perds el control de totes aquestes coses, no controles de manera integral.  No pots dormir, estàs esverat, no pots controlar les emocions, ni les visions... I de sobte, et poses al teu lloc. Si no, ens anem fent reietons de les nostres vides, i és mentida, perquè més aviat som esclaus de tot. I potser hi ha maneres de veure-ho que no impliquin un tripi, però l’altre dia ho parlàvem amb un col·lega: un quart de tripi cada cinc anys. No fa mal, no és res! Parlem-ne. És la idea contrària a drogar-se fins les celles durant quatre dies de festival.

Aquest discurs sobre drogues escandalitza molt?

Fa por. Però no passa res! Estaràs unes hores fent una cosa de la que pots aprendre. No fa mal, no et tornaràs boig i riuràs molt, cosa que segurament feia molt que no feies. No és apologia de les drogues, és apologia d’aquesta espècie de 3en1 que necessitem posar-nos per anar traient-nos el rovell que se’ns acumula mentre anem vivint. Que un dia et veus fent unes coses que dius aaaaaah! No, per favor! En el moment en que surts de la quotidianitat et preguntes qui ets, què fas, i no entens res. I per sortir d’aquí no cal necessàriament menjar-se un tripi, també pot implicar llegir certs llibres, relacionar-te amb la gent d’una determinada manera, treballar certes coses, canviar de feina, ser autocrític, desprendre’t...

No deixar-se portar per la inèrcia?

Si no fas res, se t’endú per endavant. La vida té aquesta força, l’estructura social és tan forta que de sobte et veus a un lloc on no vols ser. Però és el lloc on està tothom, està perfecte, és el lloc on s’ha de ser i allà no seràs estrany, tothom pensa el mateix. Faràs el que s’ha de fer i aniràs a una casa rural amb una parella d’amics. Que no em sembla malament, però anem mirant per què fem les coses i no tinguem por de dir prou. Sobretot amb les feines i els diners, en la manera com controlem. Crec que hi ha molt marge d’acció i que es pot compartir molt més, no cal tenir la teva casa, la teva parella, la teva rentadora, les teves manies... Són costos baixos, perquè al no ser esclau de la feina pots viure amb menys diners. I ja no et parlo de les necessitats innecessàries de comprar coses. A mi m’agraden els Levi’s, i els compro de segona mà. És igual, els aprofito.

En una entrevista a Catalunya Plural deies que la nostra mirada modifica la realitat. Aleshores, per entendre el que passa al nostre voltant és necessari haver-nos creat un relat propi per saber amb quins ulls mirem?

No, no. Perdona’m una cosa: la paraula relat és una d’aquestes paraules horribles. Deixa’m fer un parèntesi. Relat? És un puto conyàs, tot ha de tenir un relat, les exposicions han de tenir un relat.  Són crosses que se’ns fiquen al llenguatge, i la majoria són mercadotècniques. Nínxol, producte...

T’ho compro!

T’ho compro! És espectacular, em forço molt a no dir-ho. Igual que empoderament, sinergia... Totes aquestes merdes cal evitar dir-les cada tres segons. El relat d’un mateix vols dir que et coneixes una miqueta?

Sí, construcció identitària i consciència de saber d’on véns.

Jo no em vull donar per construït als 37 anys, quan una cosa està acabada, està morta. El que cal tenir engegat és el procés de mirada cap endins, l’autoconsciència. El “ja sé què sóc, ja sé què vull, ja sé cap a on vull anar” torna a ser una idea mercadotècnica, una mica d’entrevista de feina.

“El causa-efecte i el pregunta-resposta no serveix per explicar la complexitat” has dit alguna vegada.

Tenim un llenguatge i un cervell molt limitat, molt limitat donat la complexitat de tot plegat. Això ho explica molt bé La guía del autoestopista galáctico del Douglas Adams: és un llibre molt divertit de ciència ficció (després se’n van fer unes pel·lis) on al final els protagonistes se n’adonen que la terra és un gran computador. I computa la pregunta de quin és el sentit de tot plegat i l’origen de l’univers, una pregunta absoluta que la Terra va computant durant milions i milions d’anys. I al final, la resposta és 42. Com és aquella frase feta? A palabras necias, oídos sordos... Que jo tinc la versió chiste: a palabras serbias oídos bosnios. Si fas una pregunta absurda, la resposta és absurda, no  hi ha manera de contestar a una pregunta així a través del llenguatge. Per tant fem aproximacions a nivell científic, artístic, creatiu... Tot compta, la intuïció compta molt. No et diré que deixem de fer hospitals i ens curem amb energies; tot compta, cal debatre i discernir i anar avançant.

M’agradaria parlar del vincle de tot allò cultural amb les institucions. Tu que has viscut en carn pròpia aquesta relació, quins creus que són els tics de les institucions en temes culturals i quin hauria de ser el model?

Com t’ho diria... Les institucions públiques tenen, com a mínim, dos grans problemes. Una és l’estructura funcionarial. No els funcionaris! De funcionaris n’hi ha de bons i de dolents, parlo d’aquesta estructura on preval la inèrcia, els mecanismes interns, coses quotidianes que dominen el relat [arqueja les celles] superior. És un monstre que desactiva enlloc d’activar, es gasta massa energia en la pròpia gestió interna i això fa perdre l’eficàcia. Els recursos que s’hi aboquen, que són pocs, no s’optimitzen. I hi ha poc recanvi, la gent es queda allà per sempre, la gent veu tots els terrors en un i vol aferrar-se al seu lloc. Hi ha anticossos envers qualsevol idea nova, de vegades amb raó i de vegades sense, i també falta diàleg i coordinació.

Es pot donar veu a les persones que participen d’aquesta estructura interna?

Molts cops, els funcionaris són els que en saben més. Durant tants anys són instrumentals, i es corquen i s’amarguen i no hi ha manera de treure’n res. L’any passat, amb el procés obert del consistori actual, que es deia ‘Decidim Barcelona’, vaig coordinar les sessions dels tècnics de l’ICUB. I era brutal, va ser el primer cop que treballadors que portaven 20 anys allà eren preguntats sobre la seva feina. Són coses bàsiques, es comencen a fer ara i s’haurien de fer tres cops l’any. I treballar contra l’estructura verticalitzada. Jo sóc assembleari a mitges, crec que algú ha de tenir l’última paraula perquè no es pot votar eternament, suposo que cal decidir qui mana de manera rotativa. Crec que a les assemblees afloren els tics habituals: el macho alfa és més escoltat, al tímid se l’escolta menys... En fi, això és d’on venim, on estem i on volem anar. Caldria evitar que el polític faci la seva pixadeta per deixar marca a la seva carrera política.  Un polític hauria de tenir vocació de servei. Per què vols fer un museu? Vols ser el regidor de torn i deixar una marca. No tio, no volem medalles ni egos! Els polítics i les institucions haurien de fer-se transparents. Quin ego ha de tenir l’ICUB o el Mercat de les Flors? No!

Creus que a nivell més global, més enllà del que ja explicaves de les trobades entre tècnics de l’ICUB, s’ha notat que gent que prové dels moviments socials ha entrat a les institucions?

Que no se’ls mengin. És una lluita molt bèstia, una lluita amb tu mateix, amb la teva comunitat, amb el sou que mai has tingut... Lluites internes d’un mateix i tantes batalles com individus, i de moment la història diu que guanya qui guanya: la institució i el modus operant poltronívol. Mai guanya el seguir lluitant per una sèrie de coses que ens beneficiïn a tots. La batalla per un mateix és a tots els fronts: tu ara en aquesta entrevista, el Màrius Serra amb la seva web, jo amb el meu fanzine... Eleccions que et tiren cap aquí o cap allà. A nivell metabòlic jo vaig néixer optimista, al matí em llevo de bon humor i és una sort. Però no sóc optimista perquè hagi fet un anàlisi global que m’estiri a pensar així. Cal lluitar la coma, tots els espais i totes les relacions, i crec que la gent que té ganes de viure d’una altra manera som un exèrcit enorme, som molts.

La precarització i el trencar amb l’ambició de viure amb un cert tren de vida econòmic ajuda al canvi? Saber que viurem pitjor que els nostres pares és un punt de partida?

Això és fals. Perdona eh, crec que sé què vols dir, però no és veritat. Tornem a estar a l’esquema econòmic de les coses: precarietat vol dir precarietat econòmica. Tinc menys diners que els que van tenir els meus pares, però l’anàlisi de la meva vida no té a veure amb la meva casa, o el meu cotxe.

Però és rellevant quan la precarització econòmica afecta a àmbits com l’educació i la cultura.

A la meva?

No, em refereixo a nivell global. Una població empobrida té més problemes per fer arribar als seus fills a estudis superiors, per exemple.

No ho sé, el que cal és que les universitats i les escoles públiques siguin millors, és per això que hem de lluitar. Jo vaig anar a escoles i universitats públiques, el meu cas és barat i no he anat a Cambridge ni a l’Aula. Els meus fills seguirien el mateix camí... En qualsevol cas, jo no vull posar l’accent en l’economia, cal lluitar perquè les nostres opcions econòmiques millorin, però no podem basar la nostra vida en això, m’hi nego, al final sempre parlem de pasta o de xifres. I ens oblidem de parlar de literatura, de passió, d’amor, de tot allò que interessa. Segurament econòmicament serem més pobres que els nostres pares, i no mola. Però a nivells de felicitat i plenitud crec que la meva generació és més plena que la dels nostres pares: tenim més recursos, ens vam educar sense franquisme, es viu millor a Barcelona ara que el 1976... En aspectes com masclismes o homofòbies, hi ha molta diferència! Cal canviar el focus de com percebem la pròpia vida i de com en parlem. Déu n’hi do com de bé vivim i les possibilitats que tenim, i què xulo és aprofitar-les. Jo puc llegir llibres que fa 30 anys no podia, jo sé molt més anglès que els meus pares... La formació que tenim i les possibilitats de fer coses són infinites. I se’n parla poc.

Per acabar, et demano que escullis una paraula.

M’agradaria explicar-te una anècdota que vaig viure de petitó. Una de les coses rares que em passen des de petit per influència paterna és que la meva relació amb les paraules és molt estranya. Passa per allà i se’m planta al cap. Hi havia una professora d’universitat que es diu Nora Catelli, i com que és molt rítmic, em flipava i deia molt aquest nom. O Alberto Grimaldi, no sé per què. De tant en tant em llevo i se’m posen paraules al cap, i ara me n’han sortit dues d’italianes, però no és sempre així. Mira, abans d’ahir em vaig llevar i em venia el nom del Jared Leto, l’actor de Requiem for a Dream – que dura és l’última escena! –.  És un nom molt estrany, i després de Jared Leto em va venir tupit. Em quedo amb tupit. 

Text: Oriol Soler

Fotografies: Albert Gomis

Tornar