Miguel Gallardo: "M'he inventat la meva pròpia realitat"

De viure a un pis d’estudiants envoltat de canalles i camells a publicar a The New Yorker. Son dos extrems units pel dibuixant Miguel Gallardo (Lleida, 1955), narrador d’històries i referència del còmic a Espanya. Es va fer cèlebre durant la seva època underground amb Makoki, icona de tota una generació contracultural de la transició, i ara dona voltes pel món parlant sobre María i Jo, que relata la relació d’en Miguel amb la seva filla autista. Ens rep al seu estudi, situat a prop de l’oficina de Correus i Telègrafs de Barcelona. Evidentment parlem de còmics i de la vida del dibuixant, però també de la inclusió social dels discapacitats i de com el joc pot o no intercedir en aquest procés.

Com explicaries a algú que ha nascut als 90’ la importància de tot el moviment underground del còmic del que vas participar als 80’?

Bé, també va tenir la seva part d’impacte als 90’. La generació per la que dibuixàvem tenia la nostra edat, però després el Víbora o el Tebeo el van recollir els cosins, els germans... Gent d’una altra generació també va agafar-ho tot això. L’impacte va ser molt fort, perquè va ser una manera diferent de narrar històries, i les coses que narràvem també eren molt diferents a les que narraven els de la generació anterior. Això ha estat molt important pel moviment actual de la novel·la gràfica, crec que ha influenciat bastant. Vam canviar els paràmetres del joc.

Quins van ser aquests canvis?

La generació anterior a la nostra donava molt bons dibuixants però treballaven majoritàriament per a les agències, i el que es feien eren guions de fora, de l’oest, de l’espai... No es parlava del que passava aquí, només ho feien revistes d’humor com Pulgarcito. Nosaltres en aquell moment explicàvem el que passava, érem la generació de la transició. Franco s’estava morint, i vam tenir el poder i la manera d’explicar com vivíem nosaltres, que la mateixa manera de viure que tenien els nostres lectors. Fumàvem porros, anàvem a festes... Eren normes diferents a les de la generació anterior.

En aquella època vivies en contacte directe amb delinqüents, camells... Fins a quin punt va ser decisiu aquest entorn?

A veure, per començar aquella no era la Barcelona de les Olimpíades. Era una Barcelona diferent, molt més canalla, nosaltres ens movíem molt per El Born, Les Rambles, el Barri Xino... El mestissatge era molt important, hi havia gent de totes bandes, però no hi havia l’onada de turistes que hi ha ara. Nosaltres teníem un pis franc, d’estudiants, que en el nostre cas era pis de dibuixants. Contínuament anava passant gent per casa, però no sempre els ateníem, perquè si no no hauríem pogut treballar. Però clar, la nostra feina consistia en explicar històries del carrer, i per nosaltres era ideal perquè l’acció venia a casa. No teníem cada dia algú que acabava de sortir de la presó, però sí gent de tot arreu.

Sobre la teva evolució com a persona i dibuixant, quin és el recorregut entre aquell pis d’estudiants i l’estudi on som ara?

També podria ser la diferència entre els dos personatges pels quals sóc conegut: Makoki per una banda i María i Jo per l’altra. Makoki no deixa de ser una aura de joventut, perquè aleshores teníem vint-i-pocs anys, i no teníem responsabilitats, nòvia segur que tampoc... I després vas evolucionant, que és bo. Si jo seguís dibuixant al Makoki ara seria un tio patètic que no fa més que repetir el que ha fet sempre. Va haver-hi un moment en el que vaig deixar el còmic i em vaig passar a la premsa, però ara hi he tornat i en dibuixo quan en tinc ganes. I María i Jo es la història del canvi de la meva vida, la manera de pensar, la gent amb la que vius... I ser pare és una cosa molt important, i en el meu cas ser pare de la María és un shock bastant important.

Passes de fer servir el dibuix per plasmar una vida canalla a utilitzar-lo per comunicar-te amb la teva filla autista.

He tingut una evolució molt gran com a dibuixant. A mi el Juanito sempre em deia que era un fi estilista. Quan feia el Makoki, alhora també dibuixava a PlayBoy o Penthouse amb una línia molt franco-belga, molt diferent al Makoki. I quan vaig entrar a la premsa vaig agafar el gust a dibuixar per plaer, a fer coses maques. Amb la María vaig aprendre a netejar tot això i quedar-me amb el més bàsic. Un bolígraf, un paper i les formes bàsiques.

Abans de ser un llibre, María i Jo és un llenguatge. Com descobreixes que pot ser una forma de comunicació amb la teva filla?

És que el dibuix és una eina collonuda, pots anar a qualsevol lloc del món i comunicar-te amb la gent encara que no parlis el mateix idioma. Primer comencem amb el quadern que surt al documental, que jo feia servir per dibuixar la María. Després ella em demanava que li dibuixés els personatges de Walt Disney que ella veia a les pel·lícules. I vaig veure que quan dibuixava ella flipava. Clar, tots els nens flipen. I després, aprofitant la seva habilitat adquirida pel trastorn de l’espectre autista, que en el seu cas és una memòria espectacular, recorda els noms de totes les persones que coneix. Vam començar amb llistes de persones, que és part de la seva conversa. I per costum vaig començar a dibuixar-li aquestes persones, i un cop dibuixats es convertia en una cosa real per ella, era molt important.

Com s’assumeix emocionalment publicar un llibre com María i Jo?

Al documental ja ens vam exposar tots... Alguns ens van dir que era una mena d’exhibicionisme, que era treure profit de la situació. Jo mai ho he vist així, la veritat. Per mi era una història que havia d’explicar, perquè és la meva història, és la història més important que he viscut mai. Makoki succeïa al meu voltant, però María i Jo em passava a mi, i vaig pensar que tenia les eines perfectes perquè la gent ho entengués bé: els dibuixos de la María i l’humor.

Ets narrador d’històries abans que dibuixant?

Sí, totalment. Dibuixar és el que més m’agrada, però el format m’és igual. He fet curts d’animació, he escrit... M’agrada explicar històries: vinc d’un mitjà, el còmic, on la tradició oral és molt important. Quan estava al Víbora, els millors moments eren les sobretaules on la gent s’arrencava a explicar històries. Una bona història és superior a mi.

Tens nostàlgia d’aquests temps?

No, potser quan miro enrere penso que m’ho passava molt bé, però ara també m’ho passo molt bé. La indústria no ha canviat massa, el negoci del còmic a Espanya no és comparable al francès o el d’Estats Units, és molt petit. El que vam fer en aquella època ha servit perquè avui existeixin editorials més o menys independents que faciliten entrada a gent nova sense haver de passar per les revistes, i això és molt bo. Ara hi ha una cantera extraordinària, la gent quan surt té un nivell que nosaltres no teníem ni de conya. La premsa ara està tancada, tot passa per blogs o webcomics.

A banda dels teus projectes, portes temps endinsat al món de la il·lustració.

Ara ja no tant, he estat tots aquests anys a la il·lustració mentre no feia res de còmic. Ara mateix tinc alguna cosa a La Vanguardia i treballo de manera més o menys habitual, i creuem els dits, a The New Yorker, perquè tinc un agent als Estats Units.

Són paraules majors!

Hòstia, jo quan vaig començar a publicar per ells vaig pensar: ja està. Ells tenen un costum molt especial que no té gairebé cap altre mitjà, i és que quan publiques a la revista te l’envien a casa. I aquest primer sobre de la meva primera col·laboració algun dia l’emmarcaré, el tinc guardat per aquí. Serà com dir: he aconseguit el que volia! La oportunitat no recordo com va venir, em van trucar per encarregar-me una il·lustració molt petitona, però vaja, per mi ja és un orgull. És que a més a més és molt complicat entrar al mercat americà sent de fora, i més al The New Yorker, que és Top10. Ells són molt especials perquè s’enamoren de la gent, s’enamoren de tu durant una temporada i després ja no els tornes a veure. Però de moment, que duri.

Si no t’has dedicat a la il·lustració, què estàs fent últimament?

A partir de documental i del llibre la meva vida està més centrada en l’àmbit educatiu. Em passo gran part del temps viatjant, fent xerrades, tallers, conferències... Al món de la discapacitat i també una mica al de la il·lustració. A partir del documental i del llibre la meva vida està més centrada en l’àmbit pedagògic.

Què t’han aportat aquests viatges?

Per mi ha sigut genial perquè mai he viatjat molt, els dibuixants sempre estem tancats a l’estudi i no tenim gaires oportunitats per sortir. I de cop, quan tot va començar, va ser brutal. Amb la pel·lícula he estat a Tokio, Budapest... Ha estat una volta al món espectacular, de fet estic preparant un llibre sobre viatges. També estic immers en un projecte que es diu Aules Creatives, una mena de plataforma online per professors que té aules virtuals on cada docent explica com s’enfronta als problemes. M’interessa molt la manera d’educar per la inclusió social dels discapacitats, i també el contacte amb els pares.

Quins són els principals errors a la inclusió dels discapacitats?

Se suposa que som un país avançat, però la veritat és que no, perquè com sempre tot depèn del nivell econòmic. La inclusió està molt bé com a meta, però només és possible si hi ha recursos i personal capacitat per aquesta tasca. Si a una mestra que porta 60 anys de docència li poses a la seva classe un Síndrome de Down, un autista i un TDH es tornarà boja. Ningú els ha preparat per això. No hi he anat, però sé que al País Basc no hi ha escoles especialitzades, tot és inclusió. Això vol dir que el govern dedica molts diners a això. Aquí no.

És més un problema polític que de posicionament social?

No, és un problema global. Cal una educació brutal, la educació és vital i per això cal fer tallers, xerrades, el que sigui. Hem d’educar als pares i als nens, perquè som en un país en el que la discapacitat s’ha tractat com un tema de caritat pública, de compassió. Jo canvio aquesta postura: jo sento orgull per la María, no existeix la compassió.

El joc s’ha defensat com a mètode efectiu per a la inclusió.

Perfectament, el joc serveix per tot. Però cal tenir en compte la singularitat de cada grup. El joc és una forma d’aprenentatge boníssim, un bon exemple és el joc simbòlic, on el nen empatitza amb una altra persona. Però al món de l’autisme això no funciona, els autistes només veuen coses literals, no funcionen per abstracció o imaginació. La María, per exemple, no jugava amb els ninos. El que feia era ordenar-los, no posar-los a sopar a una taula, perquè ella necessita ordre. Clar, aleshores cal canviar les regles del joc si el vols utilitzar com a eina inclusiva.

Vas viure aquesta particularitat amb la María?

Sí, perquè les normes són unes altres. Amb la María no es pot jugar a pilota, ni a fet i amagar. Són coses que queden arraconades, has de buscar alternatives. El meu intercanvi de dibuixos amb la María és un joc. Intento convertir cada cosa que fem en un joc perquè ella incorpori tot això a la seva vida.

Has comentat alguna vegada que tu no treballes, que quan treballes estàs jugant. Explica’m-ho.

A veure, la gent normalment té feines que no li agraden. La gent, en general, sofreix vivint, pateix treballant. Jo he tingut la sort de tenir una feina que m’agrada, i no només perquè m’agradi dibuixar. Jo m’he inventat la meva pròpia realitat, tinc l’habilitat de convertir treballs avorrits en treballs divertits. Aquí és on entra el joc, jo intento canviar, experimentar... Dius: va, vaig a jugar, total em paguen molt poc per això. I després la narració; quan narres t’estàs inventant constantment la realitat, estàs jugant amb la realitat.

Per acabar et demano que escullis una paraula.

Procrastinació. Saps què és?

No.

Collonut. És una paraula que existeix en anglès, procratination, que fa poc que l’han traduït. Bàsicament, procrastinar és marejar la perdiu. Quan has de fer feina, sempre t’inventes el que sigui per retardar el moment de posar-te a treballar. I em sembla collonut, perquè a més a més, jo la major part del temps me’l passo procrastinant.

Text: Oriol Soler

Fotografies: Adrià Calvo

 

*curt d'animació "El viaje de María"

Tornar