Najat el Hamchi (Nador, Marroc, 1979) va venir a Catalunya amb vuit anys i des d’aleshores no ha parat de donar voltes al voltant de la identitat. Voltes que algun cop s’han convertit en Premi Ramon Llull, com la seva novel·la L’últim patriarca, traduïda a set llengües. Viu i escriu en català, i va estudiar Filologia Àrab per recuperar una petita porció del lloc on va néixer. Quedem amb ella a la Plaça del Nord del barri de Gràcia, i seiem a una terrassa sorollosa i animada, amb un eixam de nens exaltats que avui han fet el seu primer dia de curs escolar. Sorprèn amb un parlar tímid i pausat, quan repassant la seva trajectòria sempre ha demostrat ser una dona de caràcter i molt convençuda.

Als teus llibres i a moltes entrevistes parles sobre la identitat. Quins elements determinen la identitat?

Ui, no ho sé. Molts, no? [riu] Hi ha coses bastant indefugibles, com el gènere (o sexe, sempre em faig un embolic amb el terme correcte), el lloc de naixement, que et pot marcar més o menys... I també de com el teu entorn immediat formuli els discursos al voltant d’aquest lloc de naixement. És important si aquest fet concret té més o menys transcendència a la teva vida: el lloc de naixement no té la mateixa importància per algú que mai es mou d’allà que per la gent que ha d’emigrar. La prova d’això és que moltes vegades hi ha persones per les quals el lloc de naixement no significa gairebé res, però que quan emigra aquest es transforma en un element importantíssim.

És el teu cas?

El meu cas es basa en haver intentat evolucionar una mica a través de la reflexió i observar tot el que m’ha arribat sobre el tema. He intentat trobar la solució que a mi, personalment, em resultés menys conflictiva. En el meu cas es basa en tenir integrat l’origen i la seva procedència sense que això determini res ni sigui significatiu. No cal fer-ne bandera. Jo sóc més partidària de projectar el futur que de viure del passat.

Els teus llibres tenen molt a veure amb el teu passat.

Clar, això no vol dir que jo escrivint no pugui treure profit d’un material molt més relacionat amb el meu origen. Però estem parlant del terreny literari, on la mitificació enriqueix el relat. En el dia a dia, jo no estic d’acord amb aquella afirmació de ‘qui perd els orígens perd la identitat’. No hi estic d’acord en part, els orígens s’han integrar en un mateix, els hem d’incorporar de manera que formin part de nosaltres sense evidenciar-se en cada moment. Aquesta és la solució que m’ha resultat més còmoda. Vaig decidir projectar-me cap al futur abans de quedar-me estancada en el passat. Em va semblar absurda la idea de viure en diferit, pensar que era marroquina abans que una altre cosa i pensar en un país on havia viscut els primers 8 anys de la meva vida. A més a més, aquest país ja no existeix, ja forma part de la mitificació. Això, personalment, m’ha permès anar molt més lleugera. No és veritat que es pugui ser de dues cultures alhora.

Sempre es tira més cap a una que cap a l’altra?

Cadascú som producte de molts elements diferents. Aquesta idea de que tinc dues cultures no la puc defensar. Jo com a marroquina sóc absolutament defectuosa, no tinc les característiques que tindria algú de la meva edat. Això de les dues cultures és una cosa que ens hem inventat per intentar amagar el conflicte, que existeix. És evident que hi ha un conflicte identitari per algú que emigra.

Aquest conflicte l’has sentit internament o creus que ve donat per la visió de l’immigrant que es té des de fora?

És una cosa molt individual. El fet que moltes persones que tenen una trajectòria paral·lela els inquieti de molt o molt poc et demostra que no tothom ho viu de la mateixa manera. El que sí és cert és que la família, l’entorn i les polítiques que es puguin fer (ara m’estic centrant molt en la identitat relacionada amb la immigració) poden oferir solucions i apaivagar el conflicte o poden fer-lo més evident i ajudar a que es multipliqui. Hi ha casos molt concrets, i sort que ara hi ha més temes per ocupar-nos, però els mitjans de comunicació donaven una visió molt esbiaixada i desproporcionada d’alguns elements. Es donava per fet que certes coses suposaven un conflicte cultural. Per exemple: el cas d’una nena que havia portat mocador a classe. Aquí se li va donar dimensió de gran conflicte, i potser no ho era tant. I a aquella nena potser la situació li va fer pensar que realment sí que hi havia un conflicte cultural importantíssim entre el seu origen i el lloc on estava vivint. I va ser culpa de la repercussió que es va donar peu a una cosa que podria ser gairebé anecdòtica.

Fins a quin punt les llengües han estat importants per ajudar-te a sentir-te vinculada al lloc on has viscut?

Mira, jo no sóc gaire d’aferrar-me a elements patriòtics o a simbologies abstractes. En canvi, jo em vaig aferrar a la llengua des del principi. Vaig arribar a Vic, on la llengua existia, no era només la llengua de l’escola. I gràcies a això ho vaig veure de manera diferent. I a l’escola on vaig anar hi havia persones concretes que es van convertir en un referent per a mi. I al poc temps d’arribar vaig començar a llegir en català. I a mi aquest fet, que pot semblar secundari, em va suposar (en un moment on havíem canviat de país i tot era inestable i indefinit) seguretat i refugi. Un lloc al qual pertànyer. El que passa és que al mateix temps aquest procés va venir acompanyat de la pèrdua de la meva primera llengua materna. Per això et deia que no podem dir allò de que tenim dues cultures. És inevitable que quan ets fill d’immigrants siguis un parlant pitjor de la llengua dels teus pares. Tens menys domini de la llengua, et veus empobrit i les situacions lingüístiques es redueixen a l’àmbit familiar, a un entorn molt petit.

I només a nivell oral, suposo.

Sí, però això no suposava un handicap important per l’amazic. Més aviat va ser el fet de passar a tenir un entorn rural on moltes persones parlaven l’amazic, que és una llengua molt rica i que havia representat tot l’univers rural i la tradició oral. Passes, sense poder-hi fer res, a tenir una llengua amb menys vocabulari i on cada cop tens menys agilitat. Et comuniques, però no de la mateixa manera que si estiguessis vivint allà. A més a més hi ha un altre fenomen que a mi em sembla molt interessant i que algun lingüista hauria d’estudiar. La gent està acostumada a pensar que la immigració que arriba aquí és impenetrable a la influència de la societat d’acollida, és una de les falses idees més recurrents.

Pensar que la gent viu igual aquí que al seu país d’origen?

Sí! Doncs la llengua amaziga que es parla a Catalunya té unes característiques d’influència evident de la llengua catalana i la llengua castellana. És a dir, hi ha una varietat catalana de la llengua amaziga ara mateix! I una varietat belga, una alemanya, una holandesa...

Una llengua que s’ha adaptat al seu entorn.

Sí, una llengua que rep influències del seu entorn. I per exemple, és molt graciós veure com es passen a flexionar en amazic paraules que són d’aquí. L’altre dia mirava vídeos d’un programa d’humor (ara es fan coses que mai s’havien pogut fer a la televisió oficial marroquina, es fa per Internet) i per exemple, feien servir la paraula flipar. Flipar! Però flexionada en amazic.

Què vol dir ‘flexionada’?

Flexionada vol dir que agafes la paraula flipar, i en comptes de fer-la servir com a verb en català, la fas servir com a verb en amazic. Era molt bèstia! No és que hi hagi influència només en els parlants amazics de Catalunya, també hi ha una influència important al lloc d’origen.

Més coses. Tu vas viure a un entorn rural on dius que el teu únic vincle amb la ficció eren els contes que t’explicava la teva mare...

Ara ja no, eh! Ara tots flipen amb els iPhones d’última generació.

... per una persona que treballa amb la imaginació, aquest aïllament potencia la capacitat d’imaginar o li treu possibilitats per falta d’estímuls?

No, al contrari. Jo crec que vaig tenir el privilegi de viure amb molta llibertat per imaginar durant molts anys. Moltíssimes coses de les que m’havia de fer una idea, ningú me les donava en imatges. I les imatges quan t’entren ja no te les pots treure. Encara recordo quan a les fosques, a les nits, jo em feia la idea d’un personatge del conte que m’estaven explicant. I aquesta imatge encara la recordo ara! I crec que l’entorn rural en sí és un lloc privilegiat, vius la vida mateixa en primera persona, ningú te l’ha d’explicar. Jo no em vaig escolaritzar fins els 8 anys, i tampoc és cap drama.

Et sembla que no és un problema no arribar a l’escola fins als 8 anys?

No fa tant mal. Ens integraven molt a la vida familiar, sobretot a les dones. Clar, estava estructurat així... Nosaltres anàvem amb les mares, les àvies i les tietes a les seves tasques diàries, i a tot arreu hi havia molt coneixement. Ara, barrejat amb l’enyor i la mitificació que fem d’aquest tipus de coses, tot això ha pogut esdevingut material literari.

Abans de començar l’entrevista m’has dit que ets una persona anti-jocs. Per què?

No m’agrada el joc. Gens. Estic en contra del joc. A veure, no en contra del joc, les persones que fan jocs innocus em provoquen admiració. I mira que sóc d’una família on tothom volia jugar, però jo no massa.

Pensava que igual el joc va tenir importància quan vas venir de Marroc aquí, si els jocs tradicionals et van ajudar o perjudicar en alguna cosa.

No. És que hi ha jocs que són molt comuns a tot arreu. A veure, jo jugava a la xarranca a Marroc i aquí, i el joc era el mateix. Jo em vaig centrar més en les paraules,, en els jocs amb les paraules. Al començament em feia moltíssima gràcia i tenia component lúdic intentar descobrir paraules que sonaven igual en una llengua i en l’altra, tot i que el significat no tingués res a veure. Per exemple, em feia gràcia gent que es digués Arumí de cognom. Arumí en amazic vol dir cristià, és la paraula que es fa servir per designar qualsevol persona que no sigui musulmana. I jo pensava: quina gràcia, un cristià que es diu cristià de cognom! Ara hauria de pensar molt, però vaig trobar moltes similituds.

Jugar amb les paraules et va servir per apropar-te a la llengua?

Suposo que sí, que va ser un estímul. Jo quan vaig aprendre a llegir en català era prou gran per ser conscient de l’entorn. I quan vaig començar a llegir intentava identificar les paraules escrites als cartells publicitaris, les senyals, els cartells del carrer... Això em donava una satisfacció enorme, perquè no deixa de ser un descobriment, desxifrar un significat ocult que fins aleshores no podies conèixer. Crec que és el més lúdic que he fet, però sempre ha estat vinculat amb la llengua. Ara, quan escrius ficció tens més marge, no cal que siguis literal, no és un llenguatge rígid i hi ha un marge de significació que dóna lloc a que el text pugui esdevenir literari. Les vegades que m’ho he passat bé escrivint ha estat jugant. Pensant que hi haurà coses que un lector determinat no podrà entendre, que un altre hi arribi per context...

Per acabar, et demano que escullis una paraula.

Atzucac. El significat no m’agrada gaire, però la sonoritat és preciosa. Un atzucac és un carreró sense sortida, però no hi ha cap significació profunda, simplement m’agrada com sona. 

Text: Oriol Soler

Fotografies: Sandra Solorzano