Nani Guiu: "Ningú té la vida solucionada amb el waterpolo femení"

La piscina és l’entorn natural de Nani Guiu (Barcelona, 1963). Ho ha guanyat tot a un pam de l’aigua, entrenant les jugadores del CN Sabadell i portant-les a guanyar dues Copes d’Europa, una Supercopa d’Europa i gairebé totes les competicions domèstiques dels últims anys. Té a les seves files el nucli dur de la selecció espanyola de waterpolo femení que es va proclamar a Barcelona campiona mundial i un any abans va guanyar la plata olímpica a Londres 2012, amb noms que ja sonen a l’espectador com Jennifer Pareja, Laura Ester, Maica García o Mati Ortiz. Parla de l’entorn mediàtic del waterpolo femení, de la instrumentalització política de l’esport arran del seu posicionament a favor de la independència de Catalunya i de la importància de tenir mà esquerra quan s’entrena un grup de noies que, a més a més, ho han guanyat tot. Quan parla de l’equip, ho fa sempre en femení.

Com es troba la motivació per seguir competint quan s’ha guanyat tot?

Jo diria que a ningú li agrada perdre, i menys quan estàs al món de l’esport. Aleshores, jo sempre dic que aquestes jugadores estan escrivint història dins de l’esport amb tot el que estan guanyant, és espectacular. I jo crec que tenen ganes de seguir escrivint història, volen ser recordades. Si quan estàs a dalt t’adorms, el que has fet... No dic que no hagi servit per res, però encara que hagis guanyat una Copa d’Europa, l’any vinent tornem-hi.

Vincules tots aquests títols que heu guanyat els últims anys amb la teva plenitud professional?

En el meu cas diria que sí. Porto molt anys fent d’entrenador, he estat entrenant el masculí del Sant Andreu amb un dels pressupostos més baixos, lluitant sempre per no baixar. I la veritat és que venir aquí a Sabadell i començar a guanyar títols com la Copa d’Europa, la Supercopa d’Europa... És el màxim que pot guanyar un equip de club, i la veritat és que em sento molt satisfet.

En quin moment el waterpolo es converteix en professió per tu?

No és una cosa d’un dia per l’altre. Poc a poc els clubs van entendre que si volien tenir més nivell amb el waterpolo havien de donar una contraprestació. El nivell era el que era perquè quan jo era jugador anàvem a entrenar a la tarda. Jo ara amb les noies faig 9 sessions setmanals, moltes de matí i tarda. Si només entrenéssim a la tarda seriem un equip que cauria eliminat a la primera fase de la Copa d’Europa, que és el que passava quan jo vaig arribar aquí. I el masculí... La veritat és que tot està molt malament, els equips no tenen diners. Sort que el club, el CN Sabadell, ha apostat pel waterpolo femení, perquè sinó aquestes jugadores...

nani1.jpg

Com valores la diferència de l’atenció mediàtica que hi ha quan les teves jugadores van amb la selecció espanyola en comparació a quan guanyeu títols de club?

A veure, presència als mitjans catalans sí que hi és, sobretot al Diari de Sabadell ens donen molta bola, estem en portada i tenim un parell de pàgines, però sí que és veritat que a la resta de diaris esportiu no deixa de ser una foto, i amb sort mitja pàgina. En aquest sentit també són molt clares les audiències de televisió: nosaltres juguem la Supercopa d’Europa i tenim uns 40.000 espectadors, i la selecció espanyola va jugar fa poc un partit de lliga mundial contra Rússia que tampoc sé si li pot interessar a molta gent i té 90.000 espectadors. Però si parlem de Jocs Olímpics o Mundials l’audiència de la selecció espanyola se’n va als dos milions! Evidentment un equip de club no té aquesta tirada. Aquest és un país de futbol, ja es veu als diaris esportius, 40 pàgines de futbol i 6 per la resta d’esports.

T’agradaria que fos diferent?

Clar que m’agradaria, però no sé si és culpa nostra o de qui és culpa. Som un esport minoritari i femení, i estem al país que estem. Jo tinc una jugadora americana que és campiona olímpica, i als Estats Units ha estat tractada com qualsevol campiona olímpica, allà són herois. Aquí des dels Jocs Olímpics les noies de la selecció espanyola sí que noten que tenen més repercussió mediàtica, que les segueixen més al Twitter, que tenen més entrevistes... Però al final les audiències són les que són, ningú ens ajuda, no hi ha espònsors i tot és gràcies al treball de les jugadores.

També cal gestionar els egos en un esport sense tanta repercussió mediàtica?

Sí, cal, però no creguis que jo he hagut d’intervenir gaire, o gens. Tu pots interpretar: ostres, aquesta no està gaire per la feina, se la veu baixa... Però quan arriba el moment de la veritat i es juguen les garrofes sempre responen.

Com es pot mantenir la tensió competitiva i dir a les teves jugadores que han jugat malament quan guanyen de 15 gols i es passegen a la competició nacional?

Difícil no és. Podem guanyar per 15 gols i elles saben que han estat malament. Són molt bones jugadores, molt intel·ligents i molt conscients del que fan. Saben quan han fet un partit de merda i quan no. Però sí que és veritat que elles han entès que tots aquests partits que som superiors hem d’estar al 100% en defensa i estar efectives, perquè si no quan arribin els partits de veritat no seriem capaces d’afrontar aquests partits amb màximes garanties. No és fàcil guanyar partits de 10 o 15 i mantenir la tensió competitiva. Elles ho han entès i són grans professionals.

Fins a quin punt la mentalitat és important en el desenvolupament de la temporada?

És molt important. Físicament tothom treballa, i tothom treballa bé i molt fort. Aleshores aquí acabes depenent de qualitat individuals i de la teva pròpia seguretat en la feina feta, i que després seràs capaç de respondre en els partits importants. I en aquest sentit les jugadores tenen bona mentalitat.

nani2.jpg

Anem al joc. Fas servir el joc als entrenaments, al dia a dia?

Home, sí que fem jocs. No només el joc, elles són jugadores d’elit i saben que toca entrenar, però si algun dia fem alguna cosa diferent ho agraeixen molt. Fem rondos com els del futbol, algunes competicions de llançament amb diferents puntuacions... Més que jocs, la rutina la canviem a principi de temporada, marxem un dia a Calella i fem un arrosset a la platja. Hem anat a córrer amb cars, hem fet submarinisme a la Costa Brava, també hem pujat La Mola, amb el masculí hem anat de costellada... Les rutines les trenquem amb coses així. Sí que pot ser que algun dia que les vegi molt cansades el que faig és enviar-les a la sauna a descansar, i també ho agraeixen.

A les concentracions jugueu?

No, no acostumem. Vas molt per feina, mires de tenir tot el dia molt ocupat. Si jugues el dimecres a la tarda el dimarts al matí ja tens entrenament, xerrada... Pot ser que elles a l’habitació juguin a alguna cosa, però últimament les veus a totes amb el mòbil, enganxades al Twitter sobretot.

Sembla clar que és molt important crear bon ambient dins un grup de jugadores.

És molt important, sobretot en un equip femení és important que estiguin ben avingudes.

És més important en un femení que en un masculí?

Al final, tot és waterpolo. Però la manera de ser dels homes i les dones és diferent. Dos homes en un equip es poden emprenyar, i ho solen arreglar fent una cervesa o fotent-se quatre crits i ja està, oblidat. Fins i tot en un masculí dues persones poden no parlar-se, però si un li ha de passar la pilota a l’altre, li passarà. Amb les dones és important que estiguin ben avingudes, perquè com hi hagi alguna cosa que comenci a distorsionar l’ambient i es creïn grupets, malament. Les dones són molt més agraïdes, però si hi ha problemes entre dues noies pot ser que passin sis mesos i allò torni a sortir en el moment que menys t’ho esperes. He après a saber com tractar-les, tant col·lectivament com individualment. Sempre preguntes si les veus malament, tampoc entrant molt en la seva vida privada, però sempre ofereixes descans, comprensió.

nani3.jpg

Canviem de tema. Ets una de les poques persones del món de l’esport que s’ha mullat políticament. Hauria d’estar més normalitzat?

Sí que ens hauríem d’expressar sense por a res, però no oblidem que això és esport, un tema de competir uns amb els altres. Jo em posiciono a favor de la independència perquè és una cosa sentimental, crec que s’ha de ser valent. Jo al final tampoc mai he volgut ser seleccionador espanyol, i és evident que no ho seré mai.

Deies que només és esport, però per una decisió política et tanques una porta professional.

A veure, m’he tancat una porta professional perquè a Espanya aquestes coses no es diuen amb normalitat. Encara que jo fos el millor entrenador femení, abans que a mi agafarien un seleccionador croat. És així, estic segur. No és que em tractin malament o que em tinguin una llista negra... Però estic segur que a la Federació Espanyola saben que em vaig posicionar, anaven mirant a veure qui havia signat el manifest. I segurament mai seré seleccionador. Però en referència a les jugadores, em sembla una pena el que va passar amb la Roser Tarragó perquè al Twitter tenia les quatre barres de l’estelada, em sembla lamentable. [la jugadora va rebre un allau d’insults, crítiques i amenaces, i va acabar tancant el seu compte]

A Espanya l’esport sempre és un instrument polític?

Sí, però a quin país no ho és? Als països de l’est era un aparador, a Rússia, a l’Alemanya Oriental. I si algun dia Catalunya fos independent segur que també es buscaria que l’esport fos de nivell i d’elit, l’esport és la millor manera de ser reconegut a nivell mundial. Si no és amb l’esport no es pot ser reconegut de cap altra manera a nivell mundial, és una desgràcia però és així.

En un esport que no dóna gran rendiment econòmic, tu veus que les teves jugadores tenen un futur alternatiu pensat?

La majoria d’elles estan a la universitat. Evidentment miraran d’estirar al màxim la seva vida esportiva, la majoria cobren del pla ADO i una mica del club. Però és una ajuda, jo jugava a waterpolo fa 30 anys i no cobrava un duro. Si hagués anat cobrant el pla ADO mentre estava a la universitat per alguna cosa que teòricament era un hobby... Però vaja, la jugadora que ara no estudiï ho tindrà complicat, això és efímer i no es cobra com al futbol, ningú tindrà la vida solucionada amb el waterpolo.

Com valores la situació econòmica del waterpolo femení espanyol, quin futur té?

Si els clubs poden anar aguantant (com el Sabadell, el Mataró, el Mediterrani) doncs igual es pot anar aguantant. Amb 600 llicències nacionals Espanya ha estat campiona del món i subcampiona olímpica. I la selecció júnior femenina ha quedat subcampiona del món, la juvenil subcampiona d’Europa. Està clar que hi ha noies amb nivell i que el waterpolo ara desperta interès. És evident que el futur depèn dels clubs, i que calen diners perquè no pots demanar a les jugadores que embarguin la seva vida sense cap retribució.

Quin paper juga en tot això la Federació Espanyola?

La Federació ha tingut grans èxits gràcies al treball de clubs com el Sabadell. Nosaltres tenim aquí les jugadores 8 o 9 mesos i després estan 3 amb la selecció. Compte! No trec cap mèrit al treball del Miki Oca, amb qui parlo molt sovint i tinc una molt bona relació.

Per acabar, et demano que escullis una paraula.

Waterpolo. Si jugues a l’Scrabble segur que guanyes, amb la w doble, deu valdre molts punts!

 

nani4.jpg

Text: Oriol Soler

Fotografies: Adrià Calvo

Tornar