Benvinguts al país dels verbívors

Benvinguts al país dels verbívors, una terra jocunda sense llei d’estrangeria. És verbívor tothom qui beu verbs i els fa ballar. L’única condició és no tenir por de jugar ni de jugar-se-la. Aquest portal ha passat per diverses fases des de la seva creació l’any 1999. L’última, de 2014 a 2017, ha estat un espai obert a professionals de tots els àmbits, setmanalment entrevistats amb el joc de rerefons. Podreu trobar totes les entrevistes aquí sota.

Abans, havia estat un fòrum interactiu amb propostes de jocs en català, castellà i italià, fins que les xarxes socials van aportar una via més directa per acollir la comunitat verbívora, que ara rep un estímul diari des de la pàgina www.facebook.com/verbaliajocs Com més hi intervingueu, més possibilitats de guanyar premis tindreu. El nostre principal interès és il•lustrar amb exemples que el fet de jugar és una experiència cultural de primera magnitud.

El país de Verbàlia l’impulsa Màrius Serra, autor dels llibres Verbàlia (2000), verbalia.com (2002) i Verbàlia 2.0 (2010) i coautor amb Oriol Comas dels jocs Verbàlia (Devir, 2010), El joc de l’enigmàrius (Devir, 2013) i els 4 jocs portàtils de la D.O. Verbàlia (2015). Des de març de 2018, Oriol Comas i Coma és, també, un personatge literari de novel•la negra, l’expert en jocs homònim que resol una trama criminal a La novel•la de Sant Jordi, de Màrius Serra (Amsterdam, 2018)


Néstor Macià: "La vida m'ha portat a decidir que no vull ser competitiu"

Passatemps, dibuixos, grafisme, humor. Són els pilars professionals de Néstor Macià (Barcelona, 1961). Té una llarga trajectòria fent passatemps amb l’empresa Olissip, i ha publicat en pàgines ja desaparegudes com les d’El Burladero a La Vanguardia. En aquest mateix diari publica diàriament un jeroglífic, tasca que compagina amb la seva col·laboració a el Web Negre. La conversa té lloc al Parc del Guinardó en un dia força gris que ha espantat a la majoria de nens que hi hauria d’haver jugant un dilluns a la tarda just després de sortir de l’escola. La boina i la camisa de quadres ajuden a contextualitzar en Néstor, que parla amb un ritme lent però constant, acompanyant el compàs de les seves paraules amb les mans.

Per què ens has volgut citar aquí al Parc del Guinardó?

La meva història enigmística té molt a veure amb el Parc del Guinardó. És una cosa força divertida, bàsicament una relació d’amistat amb el Miquel Sesé i l’Anna Maria Genís, que conjuntament amb el Màrius Serra van fundar Olissip. Jo era un col·laborador extern, el col·laborador gràfic, feia coses com set diferències, laberints i coses així, i ells feien tot allò relacionat amb jocs de paraules. Al principi calia portar el material a mà i havia de venir fins aquí, i amb els anys he deixat de portar les coses a mà perquè les envio però amb el Miquel i l’Anna ens seguim veient cada setmana. I jo de tant en tant, quan sortia de la seu d’Olissip que està al carrer Segle XX, anava caminant fins a casa meva, que està a Gràcia. Durant aquests trajectes a peu vaig anar descobrint el Guinardó i sobretot aquest parc, i li tinc molt carinyo associat a l’enigmística.

Has fet coses com passatemps, il·lustració, imatge corporativa per empreses... Quines feines han estat per sobreviure i quines per vocació?

Tot va molt barrejat, vius del que treballes per sobreviure. Probablement la part de grafisme és la faceta més seriosa, més facturable de totes, la que potser no m’omple tant. Que m’omple moltíssim, ara porto dos mesos amb el disseny d’una web que no me’n sortia i just ahir l’hi vaig trobar l’entrellat. I acabes molt satisfet, tot i que és la part més industrial de la meva feina. A mi m’encanta dibuixar ninotets i fer acudits i passatemps.

És molt complicat guanyar-se la vida fent ninotets i passatemps?

Per part meva, impossible. Si mires la facturació, el que em permet guanyar-me la vida és el grafisme. Clar que hi ha un percentatge important de passatemps, però amb els ninotets no guanyo ni un duro, res.

Ha canviat des que vas començar? Ha empitjorat molt?

La part de ninotets va ser molt a cavall dels fotomuntatges. Quan a l’any 92 no feia ningú fotomuntatges jo vaig entrar a l’equip d’humor de La Vanguardia. Ara sembla mentida que La Vanguardia tingués humor, però en tenia, a una secció que es deia El Burladero. Allà vaig fer milers de fotomuntatges, que et poses a sumar i no t’ho creus. Ninotets no en vaig fer tants, encara que havia fet algun llibre de còmics, però tal i com els dibuixo ara, que és una línia molt fina, molt neta i molt clara, només fa 5 o 6 anys.

Per què La Vanguardia es va voler petar El Burladero?

És molt fàcil: La Vanguardia té un amo que està molt a prop del poder i l’humor sempre molesta molt al poder. És un experiment que li hem d’agrair al director anterior a José Antich,  el Juan Tapia, i li va sortir més o menys bé. El Burladero va perdre el nom, va perdre molts col·laboradors i vam quedar quatre en una secció que es deia Humor, un nom tant poc humorístic com aquest.

No és molt ocurrent.

No és gens ocurrent! I fins i tot des d’aquí vam molestar molt. I així queda, si mires La Vanguardia ara no hi ha humor, només queda el Toni Batllori perquè em sembla que penjarien d’un arbre als responsables si fessin fora al Toni, però l’humor no és una cosa que agradi als diaris, jo no només a La Vanguardia, a mi em sembla que a cap diari li agrada massa l’humor.

L’humor ben fet sempre ha de molestar el poder?

Ets el bufó de la cort, i el bufó de la cort fa riure tothom però a partir de coses que coneix tothom. No ataques el poder perquè sigui el poder, si jo me’n foto d’aquest arbre d’aquí davant no té cap rellevància, si me’n foto de tu només ho entendran els teus amics, però bàsicament fas humor del que la gent coneix, i la gent coneix al poder. O les grans figures de l’esport, ningú farà bromes sobre un equip d’hoquei patins, clar que no, farà broma sobre futbol, sobre els grans equips de futbol i sobre les grans estrelles d’aquests equips de futbol.

Com viviu aquesta imposició de límits a partir de la violència que han suposat els atacs a París (a la redacció de Charlie Hebdo) i Copenhaguen recentment?

Jo sempre he defensat que hi ha límits. Si a mi em paguen per dibuixar al full dominical no dibuixaré polles enormes ni faré acudits sexuals. Cal saber per quin amo treballes, de vegades es posa l’etiqueta de censura a coses que són pura lògica. A partir d’aquí, imposar coses per la violència no té nom. No té nom. Aquest cop m’ha afectat molt i no m’ho esperava, han matat a amics d’amics, jo no coneixia cap dels morts, però tinc amics que sí. I això els ha deixat enfonsats, i toca molt. Ahir jo estava dinant amb ma mare i recordo que vaig tenir una reacció molt forta, no violenta però forta, pel que ha passat a Copenhaguen. Ma mare es va sorprendre i tot, jo que sóc una persona tranquil·la exploto per aquí. Al sector ens ha deixat tocats, és normal, i hi ha moments en els que prens decisions que no saps molt bé si són bones... Al Web Negre hem deixat de publicar algunes coses, però ja no és per por.

Per què és?

Hi ha una part que és de respecte. No entenc la violència, en absolut, però sí que entenc que no s’hi val tot. Si per aquests senyors (i ho dic jo que sóc ateu i no tinc cap problema religiós) el fet que la figura d’Al·là la tenen prohibida no anem provocant. Es poden fer coses sense la figura d’ Al·là igual de crítiques... Quan vam estar fent acudits després de Charlie Hebdo, al que vaig enviar jo al Web Negre no sortia ningú, només una taca de sang i algú parlant des de dalt. El Gomà ho deia en un text que em va agradar molt, per ells és com si jo vaig a una església, pillo una hòstia consagrada i em gravo pixant-m’hi a sobre. Joder, això és molt bèstia i aquí no ho acceptaria ningú.

La sàtira i l’humor a Catalunya sempre han tingut grans referents com el Perich, però sembla que ara hi ha més referents que presència real i producció. És així?

S’està intentant molt, el que passa és que no sé quin és el camí. Suposo que les normes del joc han canviat molt, ninotaires en som una colla, i molts que et diria són molt bons, però no hi ha una revista en paper que funcioni. Per què? Perquè no quadren els números, si no hi ha vendes no hi ha anunciants i si no hi ha anunciants no es poden imprimir els números. Per tant falla alguna cosa dins aquest engranatge, i tots acabem treballant a llocs com el Web Negre per amor a l’art i sense cobrar un duro. Ho mantenim perquè ens agrada, volem que existeixi i periòdicament fem intents de posar en marxa revistes en paper o en algun format que funcioni, la majoria som molt romàntics i creiem que el paper ha de tenir certa presència, perquè ens hem acostumat que a Internet tot és gratis.

El Web Negre és paradigmàtic del que comentes, té el nom d’un gran referent com El Be Negre però tot es fa de franc.

Clar, clar. El nom té la seva història, ens el va donar el Jaume Bach, que era un dels col·laboradors d’El Burladero. El Web Negre deu tenir uns 7 o 8 anys, ja vam intentar fer-ho en paper però finalment vam tirar de web per no tenir despeses en paper. El Bach va ser una escissió d’El Burladero a El Periódico, i va muntar una pàgina que es deia el Web Negre. Després ens el va cedir, però el nom és seu, reivindico la seva autoria.

Parlem dels jeroglífics que fas a La Vanguardia. Com es construeix un jeroglífic?

Vas pel carrer i vas partint frases. És això, qualsevol cosa et desperta una frase, ja és una dinàmica, i el gran secret és aquesta llibreteta [treu una llibreta amb anotacions]. Això són jeroglífics fets, se t’acut una frase al Tram i vas apuntant. Escric la frase en gros i vaig fent particions, i si veig que funcionen les treballo, si no les tatxo. Però més que partir-la, la dificultat és que se t’acudeixi alguna cosa, perquè és cada dia que se t’ha d’acudir alguna cosa. Intento que sigui ràpid, si trigo més de dos minuts, fora i ja en trobaré d’altres. Hi ha unes normes del joc, però me les poso jo. Tinc molt clar que el jeroglífic no és un ideograma, si he de parlar del sol no dibuixaré un sol. A més a més a La Vanguardia em van demanar que augmentés la dificultat, de fet ahir una amiga de la meva mare em va dir que els de l’última setmana eren massa fàcils... Intento tenir referents de feedback per saber com estic de nivell de dificultat.

Teniu referents?

No massa, si em demanes una figura en castellà és l’Ocón de Oro per anys d’història, és una marca i una manera de fer que ja pertany a La Vanguardia. Jo molts dels que fa no els trec, però també sé que el jeroglífic és una cosa molt personal, just al contrari que el Sudoku. Al sudoku s’ha de buscar, és com les set diferències, faves contades. Al jeroglífic t’has de ficar en la ment del que l’ha fet, i té certa similitud amb els encreuats, cal que et posis a la ment de l’autor i conèixer-li l’estil. La gràcia és anar canviant de trucs de tant en tant. M’agraden les paraules amb més d’un camí, com gat. El 12 de febrer, per Santa Eulàlia vaig fer un jeroglífic que era “feliciteu les Laies”. I el primer era un gat. I ma mare no entenia que hi pintava allà un gat! I hi ha un altre que m’encanta, que és pit. Té: pit, teta, meta i sina. Funciona tot! Ara utilitzo un truc que és posar un sinònim dins la paraula, per exemple per posar la paraula MES escric la paraula AGOST. I d’aquesta manera amplifiques recursos.

Les persones que us dediqueu a crear passatemps teniu esperit juganer. Ets més de crear o de resoldre?

M’agraden més els jocs de tafanejar o de jugar-los sol que els jocs de guanyar i perdre. Històricament he tingut molt mal perdre, i jocs com el parxís hi puc jugar, però... M’agrada més un Lego o un puzzle, jocs on sóc jo qui investiga i no hi ha una opció de perdre, o si perdo és perquè no m’hi he posat massa. Em considero juganer però no competitiu, i segurament no sóc competitiu perquè ho era molt i la vida m’ha portat a decidir que no vull ser competitiu. De petit, als 8 anys, vaig estar un any castigat federativament pels meus pares a no jugar a parxís. I els jocs de passatemps, doncs una mica, faig encreuats però sempre m’ha agradat molt més ser el punyetero que els fa.

T’agrada més complicar que ser complicat.

Sí. Mira recordo una anècdota molt bona a un viatge que vam fer al Marroc. Vam anar en una caravana organitzada en diferents cotxes. No ens coneixíem de res entre nosaltres i a poc a poc vam anar parlant per l’emissora de ràdio que hi havia, i a poquet a poquet ens anàvem presentant, dèiem els nostres noms, explicàvem a què ens dedicàvem... Jo vaig explicar que em dedicava als passatemps, i en aquella època feia diàriament les set diferències d’El Periódico. I de cop se sent per l’altra banda de la ràdio: ets tu, cabrón!? Ens vam pixar de riure i després ja vam comentar amb calma la jugada, ell em va explicar que amb els companys de feina es jugaven l’esmorzar cada dia per veure qui resolia abans les set diferències. I això és bèstia, veus que les coses que fas tenen repercussió, i fa gràcia. Em fotia la bronca per fer-los massa difícils, em preguntava per què sempre n’hi havia una de més complicada...

Per acabar, et demano que escullis una paraula.

Hi ha una paraula que està molt oblidada i que en el seu moment va estar de moda, i m’agrada perquè no volia dir absolutament res: antaviana. Del Pere Calders. De vegades penso que és preciosa, està molt ben trobada tot i no voler dir absolutament res.

 

Text: Oriol Soler

Fotografies: Marc Saludes

*Si vols veure més fotografies, clica aquí.

Tornar