Ens trobem la Núria Cadenes (Barcelona, 1970) darrere el taulell de la llibreria Tres i Quatre, situada dins l’Octubre Centre Cultural al casc antic de València. Fundadora de Maulets i actual secretària general de Solidaritat Catalana per la Independència, va passar quatre anys a diferents presons de l’estat espanyol acusada d’un delicte d’estralls en grau de temptativa i pertinença a banda armada, concretament a Terra Lliure. Després de la seva vida periodística a la revista El Temps ara està completament immersa a la literatura, com a escriptora i com a llibretera. Parla amb els ulls brillants de la seva vida entre llibres i de la seva estada a la presó. La conversa s’interromprà cada cop que entri un client a la llibreria que requereixi atenció. La professió requereix professionals.

Què et va motivar a fer-te responsable d’aquesta llibreria?

La veritat és que no sabria dir-t’ho exactament. És la oportunitat de la meva vida d’alguna manera. Recordar que el que realment t’agrada són els llibres, i aleshores va sorgir aquesta possibilitat. I això sí que va ser pensat i fet, o més ben dit, dit i fet. Ens vam llançar a la piscina sense flotador, i contra l’opinió d’amics i coneguts. Jo abans treballava al setmanari El Temps, i no és que l’ofici de periodista tingui res garantit, però almenys allà tenies un sou, unes vacances pagades... I ara, doncs no. Dormo menys hores, en treballo moltes més, però sóc molt més feliç.

Has dit que vas recordar que el que t’agrada són els llibres. Ho havies oblidat?

No, però de vegades la vida et du per altres bandes. Jo fent de periodista a El Temps també ho passava molt bé, i vaig tenir l’oportunitat de conèixer gent preciosa que en altres bandes no hauria conegut. Un dels primer en Tísner, per exemple. Són coses que la vida t’ofereix i les agafes. Aleshores va sorgir la possibilitat de la llibreria, vaig començar a barrinar, i aleshores... Aquest ha estat una llibreria de referència al País Valencià, i per a mi és un goig poder-hi treballar. Escriure articles està molt bé, però a mi el que realment em defineix són els llibres. A mi, quan em demanaven què volia ser de gran, a banda de dir que volia dominar el món, sempre deia pagesa i escriptora. Escriptora és el que sóc. I pagesa... més endavant encara hi sóc a temps. La resta són feines que faig per guanyar-me la vida. M’agraden els llibres, físicament. M’agrada el seu tacte, la seva olor, els llibres encara fan olor!. En tinc aquí i a casa, i és l’espai ideal, el més relaxant de tots.

Has anat del periodisme a la literatura. Com definiries aquest procés?

Jo no ho veuria així, abans sempre hi ha la literatura, sempre. En el meu cas és l’arrel, l’essència. El periodisme sempre ha estat per a mi una branca de la literatura. Jo conec periodistes d’arrel, de raça, i que tenen aquesta ànsia per la notícia que jo no tinc. Jo no la tenia, jo volia explicar històries, a mi m’agradava escriure. És una cosa que jo sovint veia des de fora. Hi ha periodistes de veritat que era un goig conèixer-los i analitzar-los amb perspectiva. M’encanta buscar històries, inventar paraules. A mi m’agrada molt relacionar-me amb els correctors i intentar que em deixin passar paraules. Una de les que m’han deixat és meliquisme.

Com a idea de mirar-se el melic?

Sí. I la vaig fer servir diverses vegades. Meliquisme, meliquista... Això molt periodístic no és, no és una recerca de paraules senzilles i clares. La vida va cap aquí i cap allà. El Jordi Sebastià, que va treballar a El Temps, sempre comentava que sabia quan un article era meu perquè la primera frase era molt llarga i hi havia moltes subordinades.

Sempre has jugat amb les paraules?

Sempre. A mi les paraules m’agraden per elles mateixes. Quan llegeixo un llibre, sempre el subratllo. He subratllat llibres que m’han deixat més d’un cop, i n’he hagut de comprar un altre. No ho puc evitar. I aleshores, després em faig fitxes petites amb citacions i paraules i les arxivo, les tinc ben ordenades. Vull saber què volen dir les paraules, o les situacions. I ho tinc tot guardat, i de vegades són elles les que et generen un capítol d’un llibre o un conte. Al recull de contres, la paraula alifacs va ser decisiva, la vaig trobar no sé on, i la vaig fer servir perquè m’encantava. Alifacs per molta gent és una paraula morta, de llibre, diccionari o fitxa. Però l’altre dia parlant amb la Susanna Alacreu, que és de la Punta, a tocar de València, i treballa a El Temps, em deia: si alifacs ho ha dit la meva mare tota la vida! Tot depèn de la perspectiva des d’on es mirin les coses. Però vaja, parlem de milers de paraules arxivades, visc amb elles. Com que tinc mala memòria, si no ho escric i ho classifico se’m perden, i em fa ràbia. Quan m’expliquen un acudit i me n’oblido mira, m’és igual, però les paraules les vull saber.

La teva última novel·la, El Banquer, comença en base a un reportatge d’El Temps. Per nodrir les teves històries, elles et busquen o tu les vas a buscar?

Ostres, això no... Mira, és possible. No ho havia pensat mai. És possible... Que bonic! Doncs jo diria que sí. Sí. Jo em veig immersa dins de coses molt estranyes. El cas d’El Banquer era molt clar, però moltes vegades fas associacions d’idees o relacions que no són gens clares. Sovint ve a tu un tema, comences a estirar un fil i acabes a un lloc molt diferent al del principi. Jo sempre comento que és perillós fer vida al costat d’algú que escriu. Sovint et pots trobar als poemes, els contes... Jo he tingut algun petit problema amb el meu pare, ell es va veure retratat a un conte i deia: jo no sóc aquest! I hi havia detalls que sí que es basaven en ell, era evident, però després el personatge no tenia res a veure amb ell.

Sempre cal posar barrera entre realitat i ficció?

Sí, però de vegades o saps on és la barrera. Creus que t’ho estàs inventant i en realitat són coses que has viscut o has llegit. I al revés: de vegades vius tan la novel·la o el conte que et fa la sensació que viuen amb tu. I de veritat passa, de vegades vas pel carrer amb ells. És una cosa molt obsessiva, més que quan llegeixes. Penses contínuament en el personatge, la frase, és com anar acompanyada pel carrer. jo sóc lenta, per una novel·la m’hi puc passar quatre o cinc anys, i quan estàs en aquest procés estàs totalment submergida. Llegint obsessivament sobre un tema, pensant-hi contínuament.

Els que escriviu en català, o valencià, us sentiu arraconats encara?

En català! No passa res. El valencià és una variant del català i jo no sé ni si la faig servir o no. Sóc de Barcelona, visc a València, no sé en quina variant escric, jo no poso matrícules a les paraules. I no, no ens sentim arraconats, en absolut. Jo em sento part d’una literatura de pes dins Europa. És un goig i una responsabilitat. Una literatura que té Ausiàs March, Llull o Rodoreda. És una bestialitat, sempre hem tingut les institucions a la contra (sobretot els últims 350 anys) i mirem de tu a tu a les literatures europees potents. Sí que t’intenten silenciar, però del pecat portaran la penitència. I no hem de fer el ploricó, al revés. Per prestigiar la literatura hem de dir: ei, què passa? Jaume Cabré, pam! Va a qualsevol lloc d’Europa i el llegeixen. Aquest és el camí.

[La Núria s’atura i s’aixeca a atendre un client que acaba d’entrar a la llibreria. La situació es repetirà un parell de cops més, quan arribi un distribuïdor amb llibres i algun altre client. El repertori de la llibreria està escollit per ella mateixa. El catàleg és extens i variat, des d’actualitat fins a clàssics, biografies, assaig. Els Best-Sellers estan a un passadís arraconats.]

Ara volia passar de literatura a jocs, i enllaçar-ho amb la teva estada a la presó. Es juga entre reixes?

Clar, i tant! La vida viu. Encara que et tanquin a la presó, no et passes el dia recordant que hi ha uns barrots. Jugàvem a tot, a les dames, al parxís. Els feia molta gràcia que els catalans matéssim al parxís, els castellans ‘comen’. I deien: ¡qué violentos sois los catalanes! Jugàvem a cartes, voleibol, el que fos per treure pulsions. La realitat no s’atura, ells et volen fer un parèntesi, però no s’atura mai.

Quin record et queda d’aquells anys a la presó?

Molt ambivalent. No hi penso gaire. Però hi ha la part fosca, els forrellats, els sorolls que feien, la sensació de ser lluny. A mi m’agrada viatjar, però ser lluny a la força és complicat. I una mena de tristesa fosca. Però hi ha altres sensacions que m’acompanyen més, com la companyia. Sona estrany, però mai em vaig sentir sola. Primer pels amics i la família, que sempre van ser-hi i em van acompanyar de manera incondicional. I després, va haver-hi una campanya de solidaritat molt forta. Molt extensa, molt de colors, diversa i extensa. Molt bonica. I encara ara em ve gent que diu: vaig fer una pintada, vaig enganxar un cartell, vaig fer una carta. I moltes coses que jo mai sabré que es van fer. I encara ara em diuen que sóc molt optimista, però jo crec que les persones, petitones com som, podem ser deu, cent, mil o un milió i mig, com l’últim onze de setembre. I això canvia les coses, a mi me les va canviar. Aquest ajuntar coses que semblen intranscendents, com enviar postals, poden canviar les coses. Jo no vaig declarar mai, no em van escoltar fins el dia del judici, i la gent va fer postals i les enviaven a la Audiència Nacional Espanyola.

Què deien?

Tu t’imagines reixes, coses serioses. Doncs no, era una noieta que caminava esparracada amb una bufanda que volava al vent. Cal fer coses que no tinguin res a veure amb el que esperen de nosaltres. Per això despistem tan a Espanya, fem coses com donar-nos les mans, que són boniques i que ells veuen com estranyes. Ells em van treure d’allà. Vaig rebre milers de cartes quan era a la presó, i de gent molt diferent a mi. Hi havia punts de coincidència essencials, com la llibertat o la democràcia. Per mi va ser un canvi radical, veus que som capaços de fer-ne molts altres, i jo crec que això, i no m’ho posis de titular si us plau, ho he d’agrair a Espanya. Aquesta constatació de que les coses es transformen. Una altra cosa que em passa sovint, i això sonarà una mica hippy, és sentir l’alegria de ser dins. De veure que arriba el febrer i pots veure com floreixen els ametllers. Hi ha una sensació que recordo de quan vaig sortir. Tens la visió molt limitada, a Saragossa no veia res, només barrots i reixes, no hi ha distàncies. Quan vaig sortir i vaig anar a la Cerdanya a casa dels meus avis, sentia que la realitat no m’hi cabia als ulls. I de vegades encara tinc aquesta sensació.

El fet de que les conviccions ideològiques et portessin a...

[Talla en sec]. No m’hi van portar les conviccions ideològiques, m’hi van portar ells. De vegades sembla que si penses de segons quina manera pots acabar malament. No, les conviccions et donen força per viure i les rectifiques quan cal, no passa res. conviccions les mínimes, les bàsiques, i de la resta parlem-ne. Em va portar a la presó la negació d’idees diferents, m’hi van portar ells. I ho tinc claríssim! I quan dic ells dic l’estat, no persones concretes.

Per acabar, et demano que escullis una paraula.

Nyàs. No sé si compta com a paraula. Ho diuen aquí a una part del País Valencià, més cap al sud. Jo sóc molt sudista, i de vegades al nord oblideu massa que la llengua continua, i al sud la llengua és esplèndida. La situació és dura i difícil, però no cal parlar sempre de persecucions, podem parlar de la sonoritat del català de la marina, o d’Elx. És un català que sobta, que no és fàcil de classificar, cal obrir-nos d’orelles i admirar la varietat de la nostra llengua. Nyàs és un “té, agafa això! Nyàs!” I vaig veure un menut que li deia això a la seva mare amb aquella veueta i em van venir ganes d’abraçar-lo. Es una paraula que m’agrada molt. Ara, potser un altre dia te n’hagués escollit un altre.

Text: Oriol Soler

Fotografies: Adrià Calvo